La interpretació dels somnis és la tècnica d'assignar significat als diversos components, elements i imatges que apareixen en els somnis. Es tracta d'una pràctica humana mil·lenària, de la qual es conserven registres escrits amb més de 3.800 anys d'antiguitat. Igualment, algunes comunitats humanes i pobles originaris actualment existents (per exemple, diversos pobles amazònics, tals com els Shuar i Achuar, o els aborígens australians) incorporen la pràctica al seu sistema de creences i organització social. Mentre el desxiframent dels símbols onírics buscava en l'antiguitat revelar un missatge diví, a partir del segle XX i dels desenvolupaments teòrics de la psicoanàlisi la interpretació dels somnis s'orienta a revelar continguts inconscients i passa a ser una tècnica clínica, utilitzada fins a l'època actual no solament per la psicoanàlisi, sinó per diversos vessants de la psicologia clínica. miniatura|El somni de Dante
Manifestacions oníriques en el pensament grec El somni va ser en l'antiguitat una incògnita més de quantes envoltaven l'ésser humà. En un primer moment, l'aproximació del grec al fenomen oníric va haver de plasmar-se en la tradició oral, basada en l'experiència pràctica i influenciada per corrents orientals (caldeus). Les fonts antigues confirmen un coneixement molt difós a nivell popular, jutjant-se el somni com el vehicle idoni per a l'expressió de la voluntat divina i portador d'un missatge al·legòric, creences molt arrelades que perduraran durant segles fins a l'etapa romana d'Orient.
Simultàniament discorrerà un corrent paral·lel que abordarà el somni des d'una anàlisi més racional, gràcies als representants d'una classe intel·lectual, defensora de l'esperit de la il·lustració grega.Artemidoro. miniatura|Edició de 1713 de la República de Plató El desenvolupament històric d'aquesta dualitat es pot considerar començant per l'orientació més especulativa: Llibre IV del tractat Sobre la dieta del Corpus Hippocraticum. Primer document contrastable en què els somnis són considerats signes premonitoris de desajusts corporals. La República de Plató, com a deducció de la seva divisió tripartida de l'ànima (racional, irascible i concupiscible). Sobre els somnis i Sobre l'endevinació pel somni (inclosos en Parva Naturalia) d'Aristòtil. Totes aquestes exposicions teòriques pressuposaran un origen exclusivament físic dels somnis, donant pas amb posterioritat a la hipòtesi d'un origen transcendent: Les doctrines pitagòriques ja l'havien concebut com un vehicle de comunicació dels éssers sobrenaturals, depenent la recepció del missatge de l'estat de puresa psíquica i corporal del somiador. També els estoics proclamaren la validesa màntica dels somnis, en confirmar l'existència de déus, la providència i el fat. Posidoni introduirà el concepte de simpatia com a via d'unió entre l'ànima humana, replegada en si i alliberada de l'estat corporal i l'ésser sobrenatural. L'accés a aquesta via es produeix pel deliri profètic, el somni i la mort. Els peripatètics Dicearco i Cratipo coincidiran en idèntic origen. Enfront d'aquesta via metafísica és ressenyable un últim esforç per defensar una causa fisiopsicològica dels somnis: El somni seria conseqüència de l'acció d'uns àtoms externs sobre l'ànima individual. Aquest moviment, l'atomisme, veuria el seu inici en Aristòtil i Demòcrit, i reflectiria en essència el pensament d'Epicur, així com del poeta Lucreci. Finalment, i amb posterioritat, l'escola neoplatònica donarà força de llei a l'anterior transcendentalisme estoic en veure en el somni la millor prefiguració de l'experiència mística.
Oniromància Simultàniament al citat desenvolupament epistemològic sobre l'experiència onírica, discorrien també importants divagacions i pràctiques de profunda repercussió cultural: l'endevinació en general i l'oniromància (del grec ὄνειρος, 'somni', i -mancia, 'art' que per mitjà dels somnis pretén endevinar l'avenir) en particular. Progressivament apareixeran configurats els trets característics de l'oniromància en el seu desplegament posterior: Creença que alguns somnis poden predir el futur. El llenguatge emprat és al·legòric. Existència de professionals de la interpretació.
Els representants obligats seran els següents: Homer relata diverses experiències oníriques en les seves dues obres fonamentals: miniatura|Odisseu i Penèlope, Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1802) En lOdissea, Penèlope es refereix a un captaire (Odisseu) quan parla de la visió que ha tingut.
En la Ilíada, Aquil·les es qüestiona l'actitud del déu Apol·lo, per això consulta un intèrpret de somnis (oneiropólos), i esmenta al seu torn Euridamant, vell practicant d'aquest art.Ilíada I 62 y sigs.Ilíada V 148 y sigs. En Antifont trobem el que és considerat el primer tractat oniromàntic, abordat des d'una perspectiva més racional. Aristandre, al servei de Felip de Macedònia i del seu fill Alexandre, era procedent de Telmes, Caria, centre neuràlgic de l'endevinació La seva aportació marcaria una fita fonamental en el desenvolupament posterior de la disciplina; introduí en la seva obra una subdivisió teòrica i pràctica imitada des d'aleshores. Artemidor Daldià citarà diversos autors: Demetri de Falèron, Antípater de Tars, Alexandre de Mindo, Febus d'Antioquia, Artemó de Milet, Paniasis d'Halicarnàs, Nicòstrat d'Efes, Apoloni d'Atalia, Apol·lodor de Termessus i Gèmin de Tir.
A més d'aquests, van existir en gran nombre altres de menor transcendència que compendiaran fórmules aplicades per l'intèrpret en correspondència a les característiques del somni del consultant. Aquests documents van ser potser els precedents de la posterior manualística. Els índexs d'equivalències entre imatge onírica i realitat van crear un sistema amb la intenció d'abastar la totalitat de l'experiència onírica i reconduir-la a un nivell simbòlic accessible a l'estat de vigília. Aquest ús no es va perdre malgrat l'abundància textual dedicada a l'estudi oníric en tots els seus aspectes.
Altres manifestacions tardanes Ciceró, Sobre l'endevinació. Artemidor, el tractat Oneirokritiká o La interpretació dels somnis. Eli Aristides, Els discursos sagrats. Macrobi, el Comentari al Somni d'Escipió de Ciceró. Sinesi de Cirene, De Insomnis.
Incubatio En el dilatat món de la interpretació dels somnis va existir també una àrea que va aconseguir un desenvolupament espectacular: la incubatio que tenia lloc en determinats santuaris.
Interpretació psicològica Psicoanàlisi Introducció miniatura|El malson de Füssli com a representació del somni en l'art Les elaboracions freudianes de 1900 sobre la interpretació dels somnis no són completament noves. A més d'inscriure's dins d'una tradició mil·lenària, formen part de la història de la filosofia com a continuació d'un desenvolupament que va des d'Aristòtil a Hegel, en un procés que culmina amb les elaboracions del romanticisme alemany, encara que, des de múltiples vessants, conflueixen per descriure una idea bàsica: és probable que els somnis tinguin un significat i que aquest significat es pugui estudiar.
En aquest context, l'aportació freudiana consisteix a posar l'accent que aquest simbolisme té relació amb la persona, amb la seva vida anímica i, més precisament, amb el sistema inconscient que neix d'integrar l'aparell psíquic d'un subjecte particular, el desig del qual es manifesta en el somni en tant que aquest és un producte de l'inconscient. La interpretació mateixa (com a tècnica psicoanalítica que inclou, abasta més enllà de la interpretació dels somnis) va ser definida per Freud de manera negativa: en moltíssims passatges de la seva vasta obra, Freud, en lloc d'aportar-ne una descripció tècnica precisa es refereix més aviat al que no ha de ser i als perills que comporta.
A causa que "interpretar" és una activitat psíquica que engloba diversos processos possibles (que van des de la simple assignació de significats per intentar explicar alguna cosa, fins al “deliri d'interpretació”, tan freqüent com a fenomen psicòtic), Freud, en diversos intents de formular algun tipus de regles tècniques per a la interpretació, posa l'accent en els següents elements entre interpretació psicoanalítica i "interpretació salvatge", establint per a la interpretació en psicoanàlisi el següent: No és una tècnica independent. Ha d'emmarcar-se en el tractament psicoanalític i sotmetre's a les seves mateixes regles tècniques (Freud, 1911). No ha de contaminar-se amb actituds supersticioses, projectives o paranoiques. No ha de ser en cap cas suggestiva: es tracta d'interpretar el que surt mitjançant la formació inconscient, i no d'induir associacions. No ha de permetre's la interpretació "salvatge" (o "silvestre"), és a dir, ha de ser una interpretació reflexiva i seriosa que fa un analista recolzant-se en l'observació de l'estructura psíquica del subjecte, així com de l'anàlisi de les seves resistències, del reprimit, de les repeticions i de les formes i mecanismes de tornada que té el reprimit (Freud, 1910). No ha de sucumbir a la mania i al deliri interpretatiu. No resulta convenient treballar amb material oníric en absència del pacient, o tan sols és possible esperar en els casos amb resultats molt magres (Freud 1929), sinó que el que s'analitza és el treball del somni inclosa l'elaboració secundària, l'establiment dels vincles que els somnis puguin tenir entre si i les seves relacions amb el món exterior, un procés que solament pot donar-se totalment enmig de la cura i en situació transferencial. La interpretació es complementa amb la construcció (Freud, 1937) i és una activitat de l'analista que realitza en la cura, orientada a reconstruir la història del subjecte, particularment en els seus aspectes infantils i inconscients, lliurant coherència global a aquesta història. En aquest marc precís s'inscriu la tècnica d'interpretació de la seva activitat onírica. Malgrat tots aquests avisos de Freud, el gaudi interpretatiu salvatge (no solament dels somnis) es va difondre profusament com a pràctica, fins i tot dins del mateix moviment psicoanalític, donà així peu a moltes crítiques a la psicoanàlisi que fins avui subsisteixen (per exemple, les conegudes acusacions de manca de cientificitat, ocultisme o superstició) i que rares vegades es basen en els escrits de Freud, sinó majoritàriament en teories mediocres exposades en textos d'autors menors.
Dins del moviment psicoanalític també va haver-hi autors que van criticar aquesta tendència a interpretar-ho tot (per exemple Edward Glover o Heinz Kohut).
El psicoanalista francès Jacques Lacan es va disposar a fer una revisió de la teoria freudiana. En aquest context va analitzar també a finals dels anys 50 i de manera molt detinguda el paper de la interpretació en la tècnica analítica i la manera en què enfilava amb la seva teoria del significant. Segons descriu Lacan en dos seminaris successius (el de 1957-1958 i el de 1958-1959) l'èmfasi hauria d'estar posat a analitzar el somni com una formació de l'inconscient —que «sap» del subjecte de l'inconscient i que pot saber cap a on s'encamina el seu desig— i no a assignar-li veritats interpretatives als símbols que hi apareixen.
Amb tot, la pràctica psicoanalítica de la interpretació ha estat objecte de diverses crítiques. Entre aquestes, la que ha aconseguit major notorietat és la provinent del corrent epistemològic falsacionista encapçalat per Karl Popper, que en els seus intents de subdividir entre ciència i no-ciència va assenyalar com a criteri últim de demarcació la possibilitat que una teoria ofereix per poder ser refutada. I justament a causa que la psicoanàlisi es basa en la interpretació (per exemple, dels somnis o altres formacions inconscients) i al fet que un acte interpretatiu no pot ser refutat, la psicoanàlisi no podria, segons aquest autor, ser considerat una teoria científica.
Interpretació dels somnis en psicoanàlisi miniatura|Portada de la primera edició en alemany de La interpretació dels somnis de Sigmund Freud