miniatura|"Amazing Grace", un dels himnes cristians més emblemàtics del món anglòfon miniatura|Amazing Grace La música cristiana és la música religiosa realitzada com a expressió del cristianisme. El terme abasta una gran diversitat d'estils musicals que contenen missatges bíblics o lletres d'adoració que tenen com a motivació principal la fe cristiana.
S'ha compost arran dels darrers dos mil anys aproximadament per manifestar tant de manera personal com col·lectiva les creences religioses i la fe en Déu.
La definició de música cristiana, així com el seu paper fonamental, la seva composició i la seva importància, arriba a tenir diverses perspectives que de vegades varien segons la denominació en qüestió. Alguns la consideren una forma útil tant per evangelitzar, ensenyar i discipular el creient, com per tractar aspectes de l'estil de vida cristià.
Història de la música cristiana Temps bíblics miniatura|Representació de David tocat l'arpa (1817). A la Bíblia, el paper de la música per al poble cristià compleix la funció de lloança, adoració i glorificació de Déu. Un exemple es troba al capítol 150 del Llibre dels Salms, on es fa una exhortació a lloar Déu amb instruments musicals de vent, de corda i de percussió.
Al Nou Testament, l'ús que els Apòstols i els seguidors de Crist fan de la música cristiana demostra el seu caràcter com a forma de culte, enaltiment i agraïment a Déu.
A través del grandíssim període històric que abasten les narracions bíbliques, es troben moltes referències a l'activitat musical en la vida dels pobles antics. La música tenia un lloc important en gran part de la vida del poble d'Israel. Alguns càntics antics com el de Maria i Moisès es relacionen amb esdeveniments específics tals com l'alliberament dels creients perseguits pels enemics, o festes com la Pasqua. Als serveis religiosos, els músics provenien de la Tribu de Leví, tal com s'indica a 1 Cròniques 15:16 i Nehemies 11:22. En destaca el paper del Rei David com a músic, qui tocava la seva arpa per calmar el turmentat esperit del Rei Saül, i més endavant obtingué el dret de designar els músics del temple. David també és l'autor principal dels Salms. miniatura|esquerra|Dansa de Míriam (Èxode 15:19). D'altres referències mencionen esdeveniments on es tocava la música vigorosament, acompanyada de cors del poble i balls on participaven homes i dones, grans i petits, joves i ancians. La música acompanyada de danses era present en celebracions grans i petites que marcaven esdeveniments importants en la vida del poble, tot i que també de la vida quotidiana, expressant una gran varietat d'estats d'ànim, sentiments i diverses emocions que tenien com a característica la glorificació de Déu. Els cants se solien realitzar sobretot en temps de pau i d'alegria, mentre que diversos passatges bíblics demostren que durant temps de penediment la música es deixava de banda un moment amb l'objectiu d'enfocar-se en la pregària, el dejuni i la comunió amb Déu, tal com ho mostra l'exhortació profètica a Amós 5:23-24.
Al Nou Testament hi destaca la narració sobre Pau i Silas registrat a Fets, on es narra que malgrat estar presoners i haver patit afliccions, tribulacions i persecucions que enfrontaren per llur fe en Jesucrist, tots dos Apòstols cantaren himnes dedicats a Déu durant la mitjanit.
A més a més, a Mateu 26:30 i a Marc 14:26, el testimoni bíblic registra que Jesús i els seus deixebles entonaren un himne d'acció de gràcies durant el Sant Sopar, abans que partissin cap al Mont de les Oliveres. El text bíblic no menciona el nom de l'himne, però.
Cristianisme primitiu Al passat, els levites havien estat nomenats cantors i tocadors del temple; tanmateix, llurs obres musicals es perderen amb el pas de les generacions. L'any 70, el Segon Temple fou destruït per les tropes de l'emperador Tit, i durant els anys següents, els levites, juntament amb la majoria dels jueus, fugiren de Palestina. Alguns pensen que com resulta la música de sinagoga perdé el caràcter alegre i les grans forces instrumentals que tenien al Temple jueu inicialment.
Diversos musicòlegs com UlrichUlrich, Homer. A History of Music and Musical Style, Harcourt, Brace & World, Inc. (1963) concorden que gran part de la música cristiana a començaments de mil·lenni fou influïda per la música hebrea i contenia diverses prestacions i tradicions musicals del poble jueu. Segons Werner (1984), les connexions entre els cants hebreus i els cants cristians havien estat científicament investigades i comprovades.Werner, Eric (1984). The Sacred Bridge: The Interdependence of Liturgy and Music in Synagogue and Church During the First Millennium. Vol. 2, Columbia Univiversity Press
En general, se sap poc sobre la música del cristianisme primitiu a causa que gran part d'aquesta música no s'escrivia, sinó que es transmetia sobretot de forma oral de generació en generació. De la mateixa manera, es desconeixen com foren les melodies o ritmes de la música de les comunitats cristianes dels primers segles, tot i que es pensa que les peces consistien en melodies senzilles que acompanyaven oracions i pregàries vocàliques espirituals.José Luis Micó Buchón (2004), "Liturgia Católica", Editorial San Pablo, pág 127.
Alguns historiadors pensen que pogué haver-hi influència de la música grega oriental a causa que hi ha registres musicals que foren escrits en grec; no obstant això, aquesta última visió no és compartida per molts, car el fet que els himnes hagin estat escrits en grec no necessàriament implica la influència de la música grega, a més que també se'n sap poc sobre l'estil i melodia de la música grega i la seva història.Edward W. Nelson (1986), "Que Mi Pueblo Adore: Music and Worship", Editorial Mundo Hispano, Feb 1, pág 68.
El Papir d'Oxirinc és un dels primers exemples de música cristiana a començaments del mil·lenni, dels quals es té registre arqueològic.Cornelio Urtasun Irisarri (2000), "Cuaresma y Pascua en Las Oraciones feriales", 20 diciembre, pág. 178Kurt Honolka, Lukas Richter (1983), "Historia de la Música", EDAF, 1 Feb. pág 46. En aquest papir s'hi trobà el manuscrit d'un himne cristià (P. Oxy. XV) que contenia tant la lletra com la notació musical. El text, en grec, escrit de forma poètica, exhorta a guardar silenci perquè es pugui lloar la Trinitat. La música continguda és completament diatònica, la notació és hipolídia, i la mètrica, essencialment anapèstica. Els estudis de paleografia musical sobre l'estructura musical del papir denotaren que la melodia resulta d'un grup de fórmules característiques de la composició melòdica semítica que no existia a l'antiga música grega. Quan el cristianisme s'estengué pels països de la Mediterrània, aquest principi de composició musical fou incorporat a l'estil de la música europea dels segles posteriors.Franco Pierini (1993), "Mil años de pensamiento cristiano: la literatura de los padres de la iglesia", Editorial San Pablo, pág 211
Edat mitjana miniatura|Les antífones polifòniques foren àmpliament emprades durant l'edat mitjana i el Renaixement. Els usos que es donaren a la música als serveis religiosos de les comunitats cristianes es foren ampliant durant l'edat mitjana, quan prengueren un caràcter més transcendental en la vida dels pobles. Amb la divisió de l'Imperi Romà l'any 395, el cant cristià a Europa Oriental passà a caracteritzar-se per la seva producció en grec, en el cant romà d'Orient; mentre que a Europa Occidental es produí més en llatí, bo i assemblant-se més al cant gregorià.
Durant les seves primeres manifestacions a Europa, la majoria de la música involucrava el cant, sia de tota la congregació (muntatge) o per un subgrup de cant, com un cor o un grup musical de culte.El cant i el cristianisme També es feu producció de música cristiana a l'Imperi Romà d'Orient.Frega, Ana Lucía (2005), "Didáctica de la música: las enseñanzas musicales en perspectiva" Ed. Bonum, pàg. 127 Aquesta música es manifestava usualment en grans edificis o llocs tancats com monestirs, catedrals o temples.
Les esglésies ortodoxes orientals preferien que els cants es realitzessin en temples o llocs de culte on l'ambient fos solemne i no s'interrompés la sonoritat de la veu humana. Els serveis religiosos de l'Església Ortodoxa utilitzaven frases que provenien de tradicions judaiques i eren escassament acompanyades d'instruments musicals, sobretot als temples de l'Imperi Romà d'Orient i Macedònia.Música cristiana Alguns instruments emprats eren el llaüt i les campanes. A l'església ortodoxa d'Etiòpia s'hi utilitzaven instruments autòctons com timbals i elements de percussió.
Entre els segles V i VI, la teoria musical grega fou donada a conèixer per Boeci, i es començà a utilitzar a occident amb una notació alfabètica llatina. Més endavant, la lectura musical s'organitzà d'acord amb el seu estil en cant sil·làbic (salmòdia), on cada signe representava un so, o en cant melismàtic (himnari), on cada síl·laba del text representava diversos sons de diferent altura.Frega, Ana Lucía (2005), "Didáctica de la música: las enseñanzas musicales en perspectiva" Ed. Bonum, pàg. 129-130
El cant pla fou emprat durant l'edat mitjana com una expressió més occidental de l'art religiós. A grans monestirs de caràcter contemplatiu com els benedictins s'hi desenvoluparen tot de cançons úniques que formaven part de la lloança i del patrimoni musical de l'època. En aquest context, destaquen històricament les aportacions musicals de Guido d'Arezzo i la seva relació amb la Cristiandat.
Renaixement A causa que el Renaixement no sorgí alhora a tot Europa, l'avanç musical i artístic es manifestà de diverses maneres a diferents llocs, no sempre innovant la tradició medieval musical cristiana.Richard H. Hoppin (2004), "La música medieval", Ediciones AKAL, Sep 2, págs 18-19 A més a més, es considera que en molts àmbits de la música cristiana s'hi reintroduïren instruments musicals que havien estat populars durant l'edat mitjana, com ara instruments de corda i instruments de percussió per acompanyar diversos cors. Llavors s'empraven texts litúrgics i antífones musicals que es continuaren emprant abundantment en els segles posteriors.
Amb els viatges de Marco Polo i el descobriment d'Amèrica, es diversificà la música de culte religiós. El villancet destacà com una de les expressions musicals (sobretot catòlica), sorgint a la península Ibèrica com música popular que fou prenent caràcter secular dins d'alguns pobles, i arribà a estendre's per tot Amèrica.
Música barroca miniatura|Orgue barroc al fons, a Tangermünde, Alemanya. Durant el període barroc, la música cristiana es feu molt més complexa quant a instruments; el clavicèmbal, l'orgue i el piano s'integraren tant a l'espaio arquitectònic com als cors i a les orquestres europees de música cristiana. A Amèrica i a Orient, la música fou una forma present en l'evangelització dels pobles natius, sobretot a les colònies castellanes. La música dels cristians d'Orient Mitjà era més autòctona en comparació a la música de les colònies americanes i a la de les Illes Filipines a causa del procés de colonització que patien els pobles indígenes.