La Colònia Salou o Salou-Baurier és una antiga colònia tèxtil de les Masies de Roda (Osona), al peu del riu Ter, inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Va tancar el 1963, arran de la construcció del pantà de Sau.
Història Antecedents Pierre Baurier, nascut a Tarare, prop de Lió (França), era un viatjant de teixits francesos que es va establir a Catalunya. El 5 de setembre del 1853, va obtenir el privilegi d'introducció durant cinc anys del piqué blanc, un tipus de tela de cotó gruixut i amb relleu, que era utilitzada sobretot per a les armilles. Baurier va cercar un emplaçament al peu del Ter per a aprofitar-ne l'energia hidràulica, i va llogar l'antic molí del Moret a Roda de Ter, on des del 1807 ja hi funcionava un batan i diferents màquines de filar i de cardar cotó. Va demanar ajuda al seu germà Jules i dos socis capitalistes francesos, i el 28 de juny del 1854 es constituí la societat Baurier Germans, Azéma i Roland, que va posar en marxa la fàbrica el mateix any. Els vint telers Jacquard inicials, els primers que funcionaren a Catalunya, foren importats de França, d'on també procedien els tècnics: un dibuixant de teixits, un cap de fabricació i un mecànic, que haurien de formar els seus substituts en la seva feina. El 1858, els tècnics francesos i els socis capitalistes van tornar a França i la fàbrica va quedar sota el comandament dels germans Baurier.
El producte va tenir molt d'èxit a causa de la seva novetat i exclusivitat, i va rebre el reconeixement de qualitat a l'Exposició Industrial de Barcelona del 1860. El despatx i dipòsit de gèneres era al carrer de Rull, 1, cantonada al dels Obradors, traslladat el 1866 al de Mendizábal (actualment Junta de Comerç), 14.
La fàbrica de Salou La bona marxa del negoci impulsà els Baurier a cercar un nou emplaçament per a la fàbrica, amb més potencial hidràulic, i el 6 d'abril del 1864, Pere Baurier i la seva cunyada Elisa Bacqué, vídua de Jules, van adquirir a Josep Oller la finca del Molinet de Salou, a l'altra banda del riu, al terme de les Masies de Roda. Baurier tenia la concessió administrativa per a aprofitar l'aigua des del 25 de gener del mateix any. El trasllat de la fàbrica perjudicava els treballadors, la majoria dels quals eren de Roda de Ter, i per això es va construir una palanca de fusta sobre el riu, davant mateix de la fàbrica, que en permetia l'accés després de caminar poc més d'1 km. Al costat de la fàbrica es construïren habitatges per als treballadors i altres edificis, conformant així una colònia.
El 1872, Pierre Baurier va comprar la part de la vídua del seu germà, ja que aquest volia tornar a França i el seu fill Léon no tenia interès en el negoci. D'aquesta manera, en seria el titular únic fins a la seva mort el 1879 a hotel Tivollier de Tolosa de Llenguadoc. Aleshores, fou succeït pel seu fill i hereu Antonin Baurier Lacombe i el seu net Pere Baurier Capron sota la raó social Baurier i Fill.
Inicialment, la fàbrica tenia una turbina de 100 CV, a la que posteriorment s'hi afegí una altra de 80, ambdues fabricades a Girona per l'empresa Planas, Flaquer i Cia. Al final de la dècada del 1870, la filatura tenia tres màquines selfactines de 700 pues de filar cadascuna —2.100 fusos—, comprades a la casa Platt Brothers. A l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, els piqués embuatats de Baurier van guanyar la medalla d'or, i l'empresa va adquirir una dinamo, amb la qual va ser la primera conca del Ter que substituí els llums de carbur per l'electricitat.
miniatura|esquerra|Cartell publicitari de Fills i Net de P. Baurier miniatura|esquerra|La fàbrica miniatura|esquerra|Castell Nou, una de les tres residències de la família Baurier dins la colònia
El 1900, la fàbrica tenia 4.500 pues de filar i 140 telers, i es va incorporar al negoci Enric Baurier Lacombe, germà petit d'Antonin (que va morir l'any següent), sota la raó social Fills i Nét de P. Baurier. El 1912, el tissatge es va traslladar a les noves instal·lacions construïdes a Sant Adrià de Besòs, i el 1939, l'empresa es va convertir en la societat anònima Industrial Baurier SA.
El 1944, es van construir uns grups d'habitatges per als treballadors immigrats de fora de Catalunya dins el nucli de Roda, coneguts com La Talaia. A cada pis hi vivien diverses famílies i no es pagava lloguer. Actualment, aquests pisos han passat a propietat de persones sense cap relació amb l'antiga colònia. El 1956, la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va iniciar l'expropiació de part dels terrenys de la colònia per a la construcció del pantà de Sau, i l'activitat industrial va cessar el 1963, quedant submergides una part de les instal·lacions fabrils. Tanmateix, els edificis no industrials de la colònia no van quedar afectats pel pantà i s'han continuat utilitzant fins avui, sobretot com a segona residència.
Descripció Fàbrica Construcció formada per dues naus de planta rectangular i cobertes a tres vessants, separades per un cos intermedi. Una de les naus consta de dos pisos, amb la façana organitzada a partir d'uns eixos verticals idèntics que es van repetint al llarg de totes les façanes. Consten d'una finestra al primer pis i una altra al segons, d'obertura rectangular i recta, a sobre de les quals, i a sota teulada, hi ha un ull de bou per a ventilació de coberta. L'altra nau és lleugerament més alta, té tres pisos i les façanes estan organitzades a partir de la successió d'un eix que consta d'una finestra rectangular a cada pis, però en el pis superior l'obertura és més ampla i arriba fins a sota teulada, creant un porxo.
Aquests cossos bàsics formen part d'un conjunt arquitectònic propi de les necessitats de la fàbrica: una xemeneia cilíndrica de maó i un pont d'un sol pilar amb una passarel·la de fusta, entre d'altres.
Altres elements de la colònia Altres elements arquitectònics que també han desaparegut són la passarel·la de fusta (tot i que es mantenen els pilars de pedra), i els blocs de pisos dels treballadors, a més d'una part dels edificis de serveis, com la cooperativa o economat.
L'antiga passarel·la de fusta havia estat substituïda el 1924 per una palanca penjant, aguantada per dos cables d'acer sobre dues torres de pedra. Aquesta construcció, d'uns 80 m de llargada, facilitava l'accés dels treballadors des de Roda de Ter travessant el riu amb més seguretat, i escurçant el trajecte, tot i que suposava encara caminar 1 km.
Malgrat que hagin desaparegut tots aquests elements, a causa del nivell del pantà de Sau quan està a màxima capacitat, resten encara molts elements arquitectònics i patrimonials que fan d'aquesta colònia una de les més singulars i desconegudes de les colònies de Catalunya. Cal destacar la torre dels propietaris i la dels directors, l'habitatge del capellà i l'església, així com l'edifici conegut com el Guarda de Salou. Tot aquest conjunt, en bon estat de conservació, és envoltat de jardins i de bosc. L'estil, bastant uniforme i majestuós, s'inspira en l'arquitectura tradicional borgonyona, fet que es pot apreciar en els elements decoratius dels edificis, en el pendent de les teulades, els grans finestrals de fusta i els jardins. L'església encara està oberta al culte i s'hi fan actes esporàdics (batejos, casaments, comunions, etc.).
Referències
Vegeu també Mas Salou Casa Baurier
Bibliografia
Salou Categoria:Edificis de les Masies de Roda Categoria:Fàbriques de Catalunya Categoria:Geografia de les Masies de Roda Categoria:Patrimoni monumental de les Masies de Roda