miniatura|Dickinsonia, un organisme ediacarià que presenta l'aspecte enconxat característic dels éssers vius enigmàtics de l'Ediacarià. Els organismes ediacarians són el conjunt d'éssers vius que habitaren la Terra durant el període Ediacarià (entre fa 635 i fa 541 milions d'anys). Eren organismes tubulars, amb forma de fronda i majoritàriament sèssils. Se n'han trobat icnofòssils arreu del món, que representen els organismes multicel·lulars complexos més antics coneguts.Els organismes multicel·lulars simples, com ara les algues vermelles, aparegueren fa com a mínim 1.200 milions d'anys. Per altra banda, encara no s'ha pogut determinar la ubicació dels organismes francevil·lians (fa 2.100 milions d'anys) a l'arbre de la vida, però pot ser que representin formes multicel·lulars més antigues de major complexitat.
Possiblement experimentaren una radiació evolutiva en l'explosió d'Avalon, un esdeveniment hipotètic que hauria tingut lloc fa 575 milions d'anys, quan la Terra ja s'havia desglaçat després de l'extensa glaciació del Criogenià. La seva desaparició coincidí amb l'escalada vertiginosa de la biodiversitat coneguda com a «explosió cambriana». La major part dels plans corporals d'animals que encara es veuen avui en dia aparegueren al registre fòssil durant el Cambrià, no l'Ediacarià. En el cas dels macroorganismes, sembla que els éssers vius del Cambrià desplaçaren gairebé completament els organismes que havien dominat el registre fòssil ediacarià, tot i que les seves relacions no estan clares.
Els organismes ediacarians aparegueren per primera vegada fa uns 580 milions d'anys, i prosperaren fins a l'inici del Cambrià, fa 542 milions d'anys, quan desaparegueren les comunitats característiques de fòssils. Tot i que alguns rars fòssils que en podrien representar supervivents han estat descoberts tan tard com el Cambrià mitjà (entre fa 510 i 500 milions d'anys), les comunitats de fòssils més primitives desapareixen del registre fòssil al final de l'Ediacarià, deixant únicament fragments polèmics d'ecosistemes que antigament havien prosperat, si és que deixaren alguna cosa. Existeixen diverses hipòtesis per a explicar aquesta desaparició, incloent-hi un biaix de conservació, un ambient canviant, l'aparició de depredadors o la competició d'altres formes de vida.
Alguns organismes ediacarians podrien haver estat estretament relacionats amb grups que més endavant esdevindrien prominents; per exemple, Kimberella mostra algunes semblances amb els mol·luscs, i es creu que alguns organismes presenten simetria bilateral, tot i que això és polèmic. La majoria de fòssils microscòpics són morfològicament distints de les formes de vida posteriors; semblen discs, bosses plenes de fang o matalassos esponjosos. És difícil classificar-los, i l'assignació d'algunes espècies és incerta fins i tot a nivell de regne –animal, fong, protist, etc. Un paleontòleg fins i tot ha aconseguit suport per a la seva teoria d'un regne separat, Vendozoa (actualment conegut com a Vendobionta). La seva forma estranya i la seva aparent llunyania respecte a organismes posteriors han portat alguns investigadors a considerar els organismes ediacarians un «experiment fallit» de la vida pluricel·lular i que la vida pluricel·lular posterior tornà a evolucionar més endavant a partir d'organismes unicel·lulars no relacionats.
Història miniatura|Cyclomedusa, un organisme ediacarià de posició taxonòmica incerta amb un aspecte esponjós Els primers fòssils ediacarians descoberts foren Aspidella terranovica, amb forma de disc, el 1868. El seu descobridor, Alexander Murray, un agrimensor de geologia, els considerà eines útils per determinar l'edat de roques de la zona de Terranova. Tanmateix, com que es trobaven per sota dels «estrats primordials», els estrats cambrians, que es considerava que contenien els primers indicis de vida, passaren quatre anys abans que algú s'atrevís a suggerir que fossin fòssils. La proposta d'Elkanah Billings fou descartada pels seus col·legues a causa de la seva forma senzilla, i foren considerades estructures d'escapament de gasos, concrecions inorgàniques, o fins i tot trampes parades per un déu maliciós per sembrar la manca de fe. En aquells temps, encara no es coneixien estructures similars en cap altre indret del món, i aquest debat desigual aviat caigué en oblit. El 1933, Georg Gürich en descobrí exemplars a Namíbia, però la ferma creença que la vida tenia els seus orígens en el Cambrià feu que fossin assignats a aquest període, i no es traçà cap relació amb Aspidella. El 1946, Reg Sprigg descobrí «meduses» als monts Ediacara, de les muntanyes Flinders, però es creia que aquestes roques pertanyien al Cambrià inferior, de manera que, tot i que el descobriment despertà un cert grau d'interès, no s'atragué gaire atenció seriosa.
No fou fins al descobriment a Gran Bretanya de l'icònic Charnia el 1957 que es començà a considerar seriosament que el Precambrià contingués vida. Aquest fòssil amb forma de fronda fou descobert al bosc de Charnwood d'Anglaterra, i a causa del detallat mapatge geològic del British Geological Survey, no hi havia cap dubte que aquests fòssils reposaven en roques precambrianes. El paleontòleg Martin Glaessner traçà finalment la connexió entre aquest descobriment i altres d'anteriors i amb una combinació de datacions més precises dels exemplars existents i una injecció de vigor a la recerca, se'n descobriren molts més exemples.
Tanmateix, tots els exemplars descoberts fins al 1967 es trobaven en un gres de grans rugosos que evitava que en quedessin conservats els detalls delicats, fent que fos difícil interpretar-los. El descobriment de S. B. Misra de capes de cendra fossilíferes en l'associació de Mistaken Point ho canvià tot, car la conservació dels detalls que feia possible la fina cendra permeté descriure'n característiques que anteriorment eren invisibles.
La pobra comunicació, juntament amb la dificultat de correlacionar formacions globalment distintes, feu que sorgissin una miríada de noms diferents per a aquests organismes. El 1960, el nom francès Édiacarien (pels monts Ediacara a Austràlia Meridional, que deuen el seu nom a l'aborigen Idiyakra, «hi ha aigua») s'afegí als termes rivals «Sinià» i «Vendià», per a referir-se a les roques precambrianes terminals, noms que també foren donats als organismes. «Ediacarià» fou posteriorment aplicat a l'època o període geològic i a les seves roques corresponents. El març del 2004, la Unió Internacional de Ciències Geològiques posà fi a la inconsistència donant formalment nom al període terminal del Neoproterozoic en honor del topònim australià.Reimpressió, l'original del 2004 està disponible aquí (PDF).
Conservació miniatura|El Charniodiscus fòssil a penes es pot distingir de la textura de «pell d'elefant» en aquesta rèplica. La vasta majoria del registre fòssil es compon de la robusta matèria esqueletal dels cadàvers degradats. Per això, com que els organismes ediacarians tenien cossos tous i mancaven d'esquelet, la seva conservació en abundància és sorprenent. Segurament, hi contribuí l'absència de criatures excavadores en aquests sediments; car a partir de l'evolució d'aquests organismes en el Cambrià, les impressions de cossos tous foren generalment pertorbades abans que es poguessin fossilitzar.
Catifes de microbis Les catifes de microbis són zones de sediments que han quedat estabilitzades per la presència de colònies de microbis, que secreten fluids enganxosos o uneixen les partícules sedimentàries d'alguna manera. Sembla que migren cap amunt quan queden cobertes per una capa prima de sediments, però això és una il·lusió provocada pel creixement de la colònia; els individus en si no es mouen. Si queda dipositada una capa de sediments massa gruixuda abans que puguin créixer o reproduir-se a través d'ella, algunes parts de la colònia moriran, deixant fòssils amb una característica textura arrugada de «pell d'elefant». La majoria d'estrats ediacarians amb la textura de «pell d'elefant» característica de les catifes de microbis contenen fòssils, i els fòssils ediacarians no es troben gairebé mai en estrats que no continguin aquestes catifes. Tot i que les catifes de microbis foren molt esteses en el passat remot, l'evolució d'organismes pasturadors en el Cambrià en feu disminuir significativament el nombre, i aquestes comunitats estan actualment limitades a refugis inhòspits, en què els depredadors no poden sobreviure prou temps per a menjar-se-les.
Fossilització La conservació d'aquests fòssils és un dels elements que els fan tan fascinants per a la ciència. Com a organismes de cos tou que eren, normalment no es fossilitzarien. A diferència d'altres formes de vida de cos tou posteriors (com les dels esquists de Burgess o els llims de Solnhofen), els organismes ediacarians no es troben en un ambient restringit subjecte a condicions locals inusuals; eren un fenomen global. Els processos que intervingueren en la fossilització devien haver estat sistemàtics i presents arreu del món. Hi havia quelcom de molt diferent del període Ediacarià que permeté que aquestes delicades criatures fossin conservades. Es creu que els fòssils foren preservats gràcies al fet que foren ràpidament coberts per cendres o sorra, atrapant-los contra el fang o les catifes de microbis en què vivien. Les capes de cendra ofereixen més detalls, i se les pot datar fàcilment amb precisió amb un marge d'error d'un milió d'anys o menys per mitjà de la datació radiomètrica. Tanmateix, és més habitual trobar fòssils ediacarians en capes de sorra dipositades per tempestes o per corrents oceànics d'alta energia que fregaven el fons marí, coneguts com a turbidites. Actualment, els organismes de cos tou gairebé no es fossilitzen mai en esdeveniments com aquests, però la presència d'extenses capes de microbis probablement contribuí a la preservació dels organismes ediacarians, estabilitzant-ne les impressions en el sediment.
Què quedà preservat? El ritme de cimentació del substrat superjacent, en relació al ritme de descomposició de l'organisme, determina si es conserva la superfície superior o inferior de l'organisme. La majoria de fòssils amb forma de disc es descompongueren abans que se cimentés el substrat superjacent, i la cendra o la sorra ompliren el buit, deixant una rèplica de la part inferior de l'organisme.
En canvi, els fòssils d'organismes esponjosos tendeixen a descompondre's després de la cimentació del sediment superjacent; per tant, se'n conserva la superfície superior. La seva naturalesa més resistent es reflecteix en el fet que, en rares ocasions, es troben fòssils d'organismes esponjosos dins d'estrats acumulats en tempestes. La violenta sedimentació no els destruí com ho hauria fet amb els discs, menys resistents. A més, en alguns casos, la precipitació eubacterial de minerals formà una «màscara mortuòria» que creà una rèplica de l'organisme.
Morfologia Els organismes ediacarians exhibien una immensa varietat de característiques morfològiques. La seva mida anava de l'escala de mil·límetres a la de metres; la seva complexitat, de simples «taques» a complicada; la seva rigidesa, de robusta i resistent, a tova com la gelatina. Gairebé totes les formes de simetria hi eren presents. Aquests organismes es distingien de fòssils anteriors en el fet que presentaven una estructura pluricel·lular organitzada i diferenciada, i mides de molts centímetres.
Aquestes morfologies variades es poden agrupar grosso modo en tàxons de formes: