miniatura|Le petit Français illustré El còmic francobelga defineix el món dels còmics francòfons que es produeixen a Bèlgica, França i, en menys mesura a Suïssa, que constitueix una de les tres grans tradicions de còmic a escala mundial, juntament amb l'estatunidenc i el japonès.
És dels que gaudeixen de major salut a tot Europa, fins a tal punt que el 2005 constituïa el 7% de la producció editorial de França, amb unes vendes totals de 32.933.000 exemplars, repartits en 2.875 àlbums, amb un tiratge mitjà de 12.393 unitats.L'édition de livres en France : repères statistiques 2006, données 2005. Syndicat National de l'Edition. Paris : Syndicat National de l'Edition, 2006. El gran supervendes és Titeuf, el seu àlbum número dotze, va aconseguir vendre pràcticament mig milió d'exemplars el 2008.En realitat, 495.400, segons listado de las 30 BD más vendidas en 2008 . Consultat el 5/04/2009. En la seva trajectòria s'inscriuen revistes de la importància de Pilote, Spirou, Tintin o Métal Hurlant i sèries com Astèrix, les aventures de Tintín, Jan i Trencapins, Barbarella o XIII, i autors com Chaland, Cosey, Lauzier, Gir/Moebius o Tardi, incloent-hi pioners del mitjà com Töpffer. Compta amb premis com el Saint-Michel i el seu esdeveniment més important és el Festival del Còmic d'Angulema.
Les produccions més populars són traduïdes a altres llengües per editorials estrangeres, com el català, el castellà o l'anglès, entre d'altres, però la seva influència no es limita a aquests lectors, sinó que incideix també en els seus artistes. D'aquesta manera, moltes altres tradicions europees, com el Fumetto italià i la historieta espanyola, estan fortament influenciades pel còmic francobelga. Autors argentins, com Copi o Juan Giménez, xilens com Alejandro Jodorowsky i espanyols com José Luis Munuera o Julio Ribera treballen més de forma directa per al mercat francòfon. El mateix passa amb la iraniana Marjane Satrapi, el polonès Grzegorz Rosinski o el serbi Enki Bilal.
Bande dessinée En aquests països els còmics i els àlbums són coneguts com a bandes dessinées (abreujat, BD ) en francès i stripverhalen en neerlandès. La paraula francesa és una adaptació del 1962 de l'anglès comic strip ('tira de còmic'). Anteriorment es deien histoires en estampes, histoires en images, récits illustres, films dessinées o còmics . A Portugal, al seu torn, es va traduir el nom francès per crear banda desenhada .Cal ressaltar que bandes dessinées no conte cap indicació de la seva temàtica, a diferència dels termes anglesos comics i funnies, que s'associen a divertit i humorístic, i impliquen una forma d'expressió frívola i susceptible de no ser presa seriosament.
El terme bande dessinée és ampli, i pot ser aplicat a tots els còmics fets per autors francesos i belgues, a tots els còmics publicats originalment per editors francesos i belgues, o còmics que apareguin en qualsevol revista belga, i per extensió francesa. Còmics que no es creen en francès, si no en holandès són de vegades incloses i, de vegades excloses, d'aquesta tradició. Tant Bèlgica com França gaudeixen d'una llarga tradició en la creació de còmic. En relació amb la mida respectiva dels seus països, els innombrables autors de la regió publiquen un gran nombre d'àlbums. De fet, la distinció del còmic com el «novè art» (le Neuvième art) com sinònim hi és freqüent. El mot bande dessinée també s'utilitza per referir-se als àlbums, que es caracteritzen per un format típic (entre 40 i 60 pàgines) i el material en el qual típicament estan impresos: paper d'alta qualitat i coloració, més o menys de mida A4, 22x29 cm (en 8.4x11.6). A Amèrica del Nord, els còmics franco-belgues sovint són considerats equivalents del seu concepte de novel·la gràfica, independentment de la seva extensió i de si han estat publicats de forma serialitzada o no.
Oscar Masotta també esmenta la concordança dels estils basats en «un temps lent, subtilment impregnat d'humor», amb certes pautes culturals franceses.Oscar Masotta|Masotta a Técnica de la historieta (Buenos Aires, 1967), p.7. Un autor radicat a França com l'espanyol Víctor de la Fuente no ha deixat de recalcar que el lector francès «està acostumat a històries molt més reflexives, on l'acció per l'acció no té el valor que generalment l'espanyol o l'italià li atribueix; (...) El diàleg té molta més importància que la imatge»De la Fuente, Víctor a una entrevista feta per Agustín Riera Torres per Barzelona comic n.40, p.28 a 36.
Història Naixement i inicis A l'Edat Mitjana, la narració visual en les naus de les esglésies, com a els 24 compartiments del vitrall de la Catedral de ChartresLa historieta en el mundo moderno, d'Oscar Masotta, pàg. 120 Es va desenvolupar encara més a l'extraordinari Tapís de Bayeux (), així com en la tradició dels ' manuscrits il·luminats' . Per teòrics com Oscar Masotta, la veritable semblança entre el còmic modern i els seus parents de l'antigor no va començar fins a finals del amb la utilització del gravat en fusta o xilografia per produir les famoses Bíblia pauperum .
Gutenberg va introduir la impremta el 1446, i ja des del , es van començar a difondre les al·leluies.. El 1796, Jean-Charles Pellerin inicia a la regió d'Épinal, una indústria de producció d'estampes coneguda com a imatges d'Épinal. miniatura|Les Pieds Nickelés, de Louis Forton.
El 1830 la revista Le Caricature va inaugurar la tradició contemporània de la caricatura política llançant una campanya contra Lluís Felip. El testimoni de Le Caricature seria recollit per Li Charivari que va expurgar la crítica política a favor del simple humor. El franc-suís Rodolphe Töpffer és considerat el qui va fer popular el còmic modern a partir de la seva Histoire de M. Jabot publicada el 1833, a la qual van seguir sis àlbums més. El seu Assaig sobre fisonomia del 1845 és considerat com el primer text teòric del mitjà. Sorgeixen també sèries amb personatges fixos, com La Famille Fenouillard, creada per Georges Colomb per Le Petit Français illustré el 1889. El 1908, el francès Louis Forton va crear Les Pieds Nickelés i va incloure per primera vegada bafarades dins dels dibuixos. Als anys 1920 destaquen les originals novel·les sense paraules de Frans Masereel que serien imitades per nord-americans com Lynd Ward.
L'ús exclusiu de bafarades no es va generalitzar fins al belga Zig et Puce (1925) d'Alain Saint-OganCómo se hace un cómic: El arte invisible, pág.27-28, de Scott McCloud. Edicions B. Barcelona, 1995. i Les aventures de Tintín (1929), sèrie de la qual Hergé, el seu creador, en dibuixarà un total de 22 àlbums fins a la seva mort, el 1983. Aquestes dues sèries tenen una popularitat enorme a Bèlgica als anys 1930 i resisteixen a la popularitat creixent de les sèries estatunidenques. El 1938 neix el setmanari belga Spirou, que es convertirà en una de les més importants publicacions de còmic després de la guerra.
A mitjans dels anys trenta, el còmic estatunidenc envaeix l'àmbit francès amb Le Journal de Mickey, neix el 1934 per Paul Winckler.Martín (01/1968), p.17 a 18 Aquesta revista molt popular publica sèries estatunidenques i amenaça la producció francesa, implicant la desaparició de diverses revistes. No obstant això, es mantenen revistes locals dinàmiques com Coeurs Vaillants / Ames Vaillantes, Junior i Bayard, de tradició catòlica.
L'edat d'or Després de la Segona Guerra Mundial, creix la popularitat de les revistes de còmic belgues 'Spirou' (o Spirou ), del grup Dupuis, i Tintín, creada el 1945 per l'editorial Li Lombard. Aquestes dues revistes han estat rivals directes durant anys. Encara que després de la guerra, la producció francesa va tenir una recuperació ràpida, amb una dominació del sector per algunes revistes de tradició cristiana (revistes de l'editorial Fleurus) o comunista (la revista Vaillant), en pocs anys els dos setmanaris belgues s'imposen ràpidament en el mercat francès, amb la comercialització en aquest país de Spirou des de 1946 i de Tintín a partir de 1948.
El 1959 s'edita per primera vegada la revista francesa Pilote, fundada per Goscinny i Charlier, i comprada per l'editorial Dargaud l'any següent, aquesta revista experimenta una immensa popularitat a França, amb les sèries Astèrix el Gal (1959), Tinent Blueberry (1963), Aquil·les Taló (1963), però també "Iznogud (1965), Philémon (1965), i Valerian i Laureline (1967). Aquesta nova publicació provoca una primera modernització del còmic francobelga cap a un públic més adult i es converteix en una revista de referència. Dona feina a diversos autors talentosos com Uderzo, Jean Giraud, Greg, Fred, Jean Tabary, Marcel Gotlib, Nikita Mandryka, Clara Bretécher, les obres a atrauen molts adults.
Els anys 1970 i 1980 Els continguts de les revistes evolucionen més ràpidament a partir dels esdeveniments de maig de 1968. Uns dels efectes de l'evolució de les mentalitats és la quasi desaparició de la censura, el que permet a alguns artistes experimentar altres estils i crear sense prohibicions. La revista Pilote es converteix en una publicació d'avantguarda. Una conseqüència d'aquesta evolució és la transferència d'artistes de Spirou i Tintín cap a Pilot, on la censura és menys forta, malgrat una certa evolució de les dues revistes juvenils.
Una evolució més radical es produeix amb l'aparició a França de setmanaris per a adults editats per ex dibuixants de Pilot. Així apareix la revista L'Écho des Savannes, fundada el 1972 per Marcel Gotlib, Nikita Mandryka i Clara Bretécher. El 1975, la creació de Fluide Glacial per Gotlib i de Métal Hurlant per Moebius és un pas decisiu. També apareixen Pif Gadget (que publica Corto Maltès a França) i Charlie Mensuel el 1969, i després (a suivre) el 1977. La creació d'aquestes revistes marca un allunyament dels setmanaris juvenils tant per l'estil dels dibuixos i els temes com pel públic al qual s'adreça. Aquests artistes, la major part d'ells francesos, reivindiquen una ruptura amb el còmic juvenil tradicional.
Aquest període coneix evolucions importants. Les influències i estils del còmic francòfon es diversifica, amb l'aparició de sèries de fantasia heroica (La recerca de l'Ocell del Temps, Thorgal), ciència-ficció (Valerian i Laureline, de Christin i Mezières, Barbarella de Forest, sèries de Moebius, Bilal, Peeters, Druillet) i fantàstic (Adèle Blanc-Sec de Tardi). Alhora, es continua creant sèries de tradició realista, però per a un públic menys infantil, i amb un nou auge del tema policíac (XIII, Largo Winch), del còmic històric (Corto Maltese de Hugo Pratt, sèries de l'editorial francesa Glénat) i còmic de l'Oest (Comanche de Greg i Hermann) .
Els temps moderns Les experiències d'edició dels anys 1970 i 1980 es transformen en un sòlid sector del mercat a partir de la dècada de 1990. Les influències s'internacionalitzen: el còmic francobelga es fixa en els còmics estatunidencs i japonesos, al mateix temps que aquests s'interessen pel còmic europeu.
El còmic de publicació periòdica gairebé desapareix a favor de l'àlbum, posant fi a l'edat d'or de les revistes de prepublicació. Les editorials diversifiquen la seva producció, utilitzant nous formats, incloent-hi formats més cars, com ara àlbums o revistes de luxe per buscar un lector més adult. Es desenvolupa el marxandatge en el sector, la utilització de la publicitat i la comercialització de productes llicenciats. La reestructuració del sector permet l'aparició de noves editorials, com Delcourt, Vents d'Ouest, Soleil. Es consoliden també editorials com L'Association o Cornélius a França i Fréon a Bèlgica.