Andorra durant l'edat moderna
Malgrat l'aparició de les primeres companyies mercantils dins del sistema mercantilista, aquestes tingueren una incidència limitada. Andorra, per la seva banda, seguia depenent dels gremis, de la producció de ferro i de l'agricultura, amb la indústria metal·lúrgica apropant-se al seu apogeu.
La indústria metal·lúrgica es fonamentava en el model de la farga catalana.
Amb l'esclat de les guerres protestants, la corona hispànica intentà imposar el catolicisme mitjançant el Tribunal de la Inquisició, també a Andorra. Andorra era un territori catòl·lic, la guerra religiosa entre França i Castella provocà que el títol de copríncep es traslladés a París, passant per dinasties protestants, fet que portà a acusacions des d'Europa de consideració hugonota. El copríncep episcopal aprofità aquesta situació per implementar la Inquisició hispànica al país, aprofitant acusacions de bruixeria per justificar la seva intervenció.
Els andorrans acusaren el copríncep d'intentar castellanitzar el territori. La corona hispànica utilitzà la Inquisició per imposar el model centralitzat francès, que pretenia eliminar qualsevol llengua no francesa. Aquesta política va afectar també a territoris com Catalunya, el País Basc i Portugal, on la corona promogué una actitud hostil davant les diversitats religioses i lingüístiques.
La desfeta de Barcelona el 1714 portà el Consell General a reinterpretar els Pariatges i la situació legal de l'època. Per evitar que Castella imposés els Decrets de Nova Planta a Andorra, el parlament va comunicar que, a través dels Pariatges, Andorra ja era independent i que els andorrans no eren considerats catalans.
D'aquesta manera, Andorra aconseguí convertir-se en un Estat independent, tot i que ni Espanya ni França ho reconegueren completament. Ambdues potències continuaven veient Andorra com a territori seu, ja que ambdues mantenien ambicions de control. El Tractat dels Pirineus (1659) exemplifica la teoria francesa segons la qual Catalunya formava part de les seves «fronteres naturals», i Andorra havia de ser forçosament francesa dins d'aquest projecte d'imperi monàrquic.
Historiografia La difícil situació d'Andorra en relació amb els seus veïns, dues monarquies absolutes que construeixen, a partir del a França i sobretot a partir del l'arribada dels Borbons a Espanya, unes potentíssimes estructures d'estat, ha estat el centre de la recerca històrica en aquest període, que podríem dir que culmina amb la crisi de la quèstia del 1793.
La voluntat dels andorrans de preservar els seus privilegis i la definició del concepte de Valls neutres són al centre d'algunes de les principals investigacions fetes sobre l'Andorra dels segles i .
Al costat d'aquesta història més institucional i política, els estudis sobre els aspectes de l'economia i la demografia andorranes prenen volada. La història social també despunta, sobretot amb l'estudi de les fonts del tribunal de Corts, que ens proporciona un material d'una extraordinària qualitat.
Les fonts consultables de més rellevància són:
Ignasi J. Baiges, Mariona Fages, Diplomatari de la vall d'Andorra - segle xiv, i (iii), Andorra, Govern d'Andorra, 1993. Susanna Vela, Diplomatària de la vall d'Andorra - segle xv, iv (iv), Andorra, Govern d'Andorra, 2002. Domènec Bascompte, Diplomatari de la vall d'Andorra - segle xvii, iii (vi), Andorra, Govern d'Andorra, 1997. Jordi Buyreu, Diplomatari de la vall d'Andorra - segle xviii, v (vii), Andorra, Govern d'Andorra, 2012.
Dins la biografia que es pot consultar de l'època, s'hi compta prop de seixanta referències. De la documentació original rellevant cal posar èmfasi sobretot a:
Manual Digest Politar Andorrà
Del món feudal a l'Europa moderna La Pesta a Andorra L'arribada de la pesta negra va ser la causadora de la mort prop de la meitat de la població europea. Andorra, però, només va donar signes de contagi just al principi de l''Edat Moderna. Si més no les fonts escrites parlen de la pesta en aquesta època. Segons els manuals d'història actuals, la malaltia va arribar a la frontera catalana l'any 1348 i a partir d'aquí es va estendre per Andorra. El 1652, per exemple, es va formar una reunió d'urgència al Consell de la Terra, per prendre mesures contra la pesta. L'any 1721 el Bisbe de Guinda dona instruccions per tancar la frontera a fi d'evitar que l'epidèmia passi de Marsella a Andorra i d'Andorra la resta de la península Ibèrica. Les epidèmies van ser les causadores d'una natalitat i mortalitat altíssimes a Europa. La situació fou molt greu. L'any 1678 una carta del Consell de la Terra al governador del comtat de Foix sol·licita cereals a causa de la “misèria” que pateixen moltes famílies.
Tot i la pesta, l'economia andorrana reprèn el creixement als segles XIIr-XIVr. Es combina agricultura, ramaderia, indústria artesanal, metal·lúrgica, el tabac i el comerç. La mortalitat i natalitat segueixen sent altes, encara que la població hagi augmentat a conseqüència de l'activitat econòmica.
El corporativisme a Andorra Andorra és en aquesta època una economia essencialment rural. Quelcom que persisteix fins ben entrat el . L'estructura social és de casa pairal, dins un sistema polític feudal. Econòmicament tot camina cap al corporativisme, la manufactura i la indústria metal·lúrgica. Ateny el seu apogeu vora el XIXè segle (inicis i després caiguda), però es forma molt abans.
La indústria artesanal i metal·lúrgica
miniatura|Entrada del Museu Farga Rosell situat a la Massana La indústria artesanal i la metal·lúrgia van portar molts beneficis a la població andorrana. A Andorra s'hi té documentada l'existència d'un únic gremi. Es tracta del de paraires i teixidors que es va constituir com a gremi el 1604. El bisbe d'Urgell, Andreu Capella, va concedir i confirmar els punts sobre els quals s'havia de regir la Confraria dels Paraires de Sant Pere de Màrtir i Sant Ivó d'Escaldes, segons manuals d'història d'Andorra. L'any 1606 el Consell de la Terra va passar a controlar la germandat administrativament. Escaldes va ser el nucli del gremi degut a les aigües termals, element bàsic per poder desenvolupar una nova indústria.
Al llarg dels segles i les fargues van assolir la seva màxima producció de ferro a Andorra. El territori nacional es va convertir en el centre de producció de lingots de ferro del nord de Catalunya. A Andorra se'n van construir sis inicialment, amb el temps aquest nombre anirà pujant fins a una desena. Les fargues es van repartir entre les set parròquies. Les més importants són la Farga d'Areny i la Farga d'Ordino, propietat de la família Areny. Van ser les darreres en tancar les portes, però també cal destacar la Farga Rosell (avui un museu) i la Farga de Moles (un altre museu en l'actualitat). Com a conseqüència d'aquesta activitat van aparèixer meners a Ransol, Encamp i a la Vall del Madriu.
L'estructura social
miniatura|L'espai etnogràfic Cal Pal de la Cortinada (a la parròquia d'Ordino) permet avui descobrir l'Andorra corporativa del XIVè segle. L'organització social andorrana de l'Edat Moderna és catalana: la casa pairal.
Aquest sistema estableix un “cap de casa”, amo absolut del patrimoni familiar, que, en morir-se, passava a un únic hereter universal: l'hereu o la pubilla. En succeir el seu pare, esdevenia el nou “cap de casa”, i li corresponia, per tant, mantenir el patrimoni familiar i casar-se per assegurar una descendència. Els altres germans o germanes es veien obligats a abandonar el sostre familiar. Podien emigrar a l'estranger o llogar-se com a mossos en una casa on necessitaven treballadors. Per als més afortunats quedava el casament amb l'hereu o la pubilla d'una altra casa, generalment pactat pels pares respectius que veien en el matrimoni l'acumulació del patrimoni d'ambdues cases.
D'una banda hi havia els focs, és a dir, les cases pairals tradicionals riques. Com que els seus mitjans econòmics eren molt superiors als de la resta de la població, pagaven tribus al Consell de la Terra. Eren els únics en poder optar a seure al Consell del Comú o al Consell de la Terra. Els que tenien més prestigi, anomenats prohoms o capgrossos, ocupaven càrrecs més importants com ara el de cònsol (alcalde a Catalunya). La segona categoria comprèn la resta del poble, és a dir, el poble menut o casalers. El nivell econòmic d'aquestes famílies era abastament inferior als focs. Aquestes famílies estaven vetades del Consell de la Terra o Consell de Comú. Dit altrament, no podien participar en la vida política del país. Eren ben sovint cases de creació recent i els casalers (o cabalers) no podien fundar-ne una de nova. Treballaven també com a mossos per algun propietari o exercien de contrabandistes, pastors,...
Aquest sistema de pubilles i hereus es veu encara reflectit avui dia a l'himne d'Andorra. A més, Escaldes-Engordany segueix escollint cada any una pubilla per molt que l'acte ja només representi un record de la tradició del país.
Del punt de vista jurídic, els andorrans eren súbdits dels coprínceps. Com a tal, els andorrans havien de pagar la quèstia derivada dels pariatges. Per molt que el títol anés passant d'una família a una altra al llarg de l'Edat Moderna, els andorrans no van faltar al pagament de la quèstia, si més no això es desprèn dels escrits d'època. A més, el bisbe d'Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents a una societat feudal i teocràtica com era l'Edat moderna.
Era de les exploracions Andorra és durant l'Edat Moderna un territori pobre a qui li costa sobreviure. Arran de les Exploracions portugueses i hispàniques a Amèrica, així com de les polítiques mercantilistes d'Espanya i França, el país es procura una nova manera de sobreviure mercès al proteccionisme mercantilista i al cultiu del tabac. Això canvia progressivament l'economia del país que era aleshores essencialment agrícola. S'hi varen obrir algunes companyies comercials modernes, segons es pot desprendre d'alguns volums d'història d'Andorra..
El comerç El tabac cultivat devia de vendre a les fires i això no devia agradar pas a França. Lluís XV el Ben Amat arriba a promulgar decrets amb què llistava el tipus i la quantitat de mercaderies que els andorrans podien importar. En un principi, però, les fires estaven prohibides al país. Segons es desprèn de la lectura de manuals d'història d'Andorra, el Consell de la Terra hagué de demanar reiteradament el bisbe d'Urgell de cedir i atorgar el permís per construir una fira anual a Andorra la Vella. Aquest dret va ser ampliat pel comte de Foix, Gastó IV, i el bisbe, Roger de Pallars, l'any 1448.
L'arquitectura civil Conseqüència de la indústria metal·lúrgica, el territori andorrà veu com s'hi construeixen les primeres grans cases de famílies benestants en pedra, de les quals han perdurat alguns exemples rellevants: la Casa de la Vall i la casa dels Areny-Plandolit. Les cases tradicionals andorranes són cases senzilles, adaptades al terreny i a l'economia muntanyenca, no és arquitectura pròpiament dita. Les parets són de pedra, les façanes pobres, amb fusta per construir-hi escales, portes, finestres,... El i XVII es caracteritza per cases d'un o dos pisos i cap al final del apareixen cases de tres pisos. Cada nivell tenia una funció. La borda, per la seva banda, s'ha d'entendre com un edifici complementari a l'activitat econòmica de la casa. Per això se situava normalment a mitja muntanya.
Segles i Guerres de Religió De Foix a París
miniatura|Possessions del Comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra
Mentre el títol de copríncep es mantingué en el bisbe d'Urgell, el de l'altre titular, el comte de Foix, passarà per diverses mans al llarg de l'època moderna per, finalment, ser atorgat al rei de França. A partir d'aquest moment, el títol de copríncep seguirà mantenint-se a París sota monarquia absoluta o parlamentària, dictadura o república.