El parvovirus porcí (Porcine Parvovirus, PPV) és un virus d'ADN monocatenari, sense embolcall, amb una morfologia icosaèdrica i mida petita (20nm) que afecta a la família dels súids. La seva infecció causa infertilitat, descens proliferatiu, momificació i mort fetal, normalment en absència de signes clínics en la mare. Pot ser associat també a un creixement deficient al període postnatal. La malaltia es desenvolupa principalment quan individus seronegatius són exposats al virus via oronasal a qualsevol moment durant la primera meitat de la gestació (primers 57 dies, tenint en compte que en té una durada mitjana de 114), i posteriorment els fetus queden infectats via transplacentària abans que esdevinguin immunocompetents. El PPV és molt freqüent entre tots els porcs d'arreu del món i és enzoòtic a la majoria de col·lectius estudiats. Les enquestes epidemiològiques de la malaltia indiquen que el PPV és la principal causa infecciosa de mort embrionària i fetal. A més del seu efecte directe quant a la falla reproductiva, el PPV pot potenciar els efectes de la infecció per circovirus porcí de tipus II (PCV2) en el curs clínic de la síndrome d'aprimament multisistèmic postdelletament (PMWS).
Etiologia El PPV és un virus DNA monocatenari, sense embolcall, de simetria icosaèdrica i amb una mida petita (20nm) que pertany al gènere Parvovirus (llatí parvus = petit) de la família Parvoviridae. Tots els PPV aïllats que han estat comparats han resultat ser antigènicament similars, si bé no idèntics. El PPV també està relacionat antigènicament a diversos membres del gènere. La seva identificació pot ser duta a terme, no obstant, a través de proves serològiques estrictes com ara la neutralització del virus (VN) i la inhibició de l'hemaglutinació (HI).
Propietats biofísiques i bioquímiques Un virió madur té simetria cúbica, dues o tres proteïnes que formen la càpside, un diàmetre aproximat de 20 nm, 32 capsòmers, sense envoltura ni lípids essencials, i un pes de 5'3 x 10⁶ daltons. El genoma viral és àcid desoxiribonucleic (DNA) monocatenari amb un pes molecular d'1,4 x 10⁶ (representa aproximadament un 25% del pes total del virió). Les densitats de flotació (g/ml en clorur de cesi) dels virions infecciosos complets, virions incomplets "buids", i virions als que se'ls ha extret el DNA són, respectivament, 1'38-1'395, 1'30-1'315 i 1'724.
La infectivitat viral, l'activitat hemaglutinant i l'antigenicitat són especialment resistents a la calor, a un ampli interval de pH i a enzims. El PPV es manté estable a un pH de 3 a 10 durant 1 hora a 37 °C i pot resistir una temperatura de 56 °C durant 2 dies, però és inactivat de forma permanent després d'haver estat exposat a 80 °C durant 5 minuts. El virus causa hemaglutinació en eritròcits d'humans, pollastres i conillets d'Índia. L'antigenicitat sembla romandre a les tres proteïnes de la càpside: VPI (81kDa), VP2 (66kDa) i VP3 (62kDa). El virus es replica en cèl·lules que es troben a punt de dividir-se (macròfags alveolars i limfòcits) i pot ser cultivat 'in vitro' en monocapes cel·lulars de ronyó de porc o en línies cel·lulars contínues. Els efectes citopàtics com ara les inclusions intracel·lulars i l'arrodoniment cel·lular poden ser transitoris als primers estadis de l'aïllament i les cèl·lules poden ser identificades a través de tècniques d'immunofluorescència, immunoperoxidasa, proves de DNA, PCR, reaccions d'hemadsorció i hemaglutinació i mitjançant ELISA.
Replicació La replicació del PPV in vitro és citocida i es caracteritza per l'arrodoniment, picnosi i lisi de les cèl·lules. Molts dels fragments cel·lulars acostumen a romandre enganxats, atorgant al cultiu afectat una aparença esparracada. Els canvis citopàtics són extensos quan el virus adaptat al cultiu cel·lular es propaga sota condicions apropiades. L'ús de la microscopia d'immunofluorescència (IF) incrementa en gran manera la probabilitat de detectar cultius mínimament infectats.
Els cultius cel·lulars primaris i secundaris de cèl·lules de ronyó de fetus o neonats porcins són els més utilitzats per a la propagació i titració de PPV, tot i que altres tipus de cultius són també susceptibles. La replicació es veu reforçada per la infecció de cultius mitòticament actius. Moltes de les cèl·lules d'aquests es troben en fase S (la fase de síntesi de DNA) del seu cicle cel·lular, on es troben disponibles les DNA-polimerases necessàries per a la replicació del virus.
L'efecte del sèrum a les cèl·lules té també una especial importància, ja que l'activitat mitòtica afecta la replicació del PPV. A més, seria convenient comprovar que els cultius cel·lulars no estiguin contaminats per PPV, perquè a vegades alguns d'ells són preparats a partir de teixits de fetus o nounats infectats sense tenir-ne coneixement. A més, el PPV pot ser introduït de forma accidental als cultius a través de diverses formes, incloent l'ús de tripsina contaminada. Si es detecta la contaminació abans que totes les cèl·lules s'infectin, el virus pot ser eliminat a través de l'elaboració repetitiva de subcultius cel·lulars que continguin antisèrum PPV al medi de cultiu.
Molts són els investigadors que han utilitzat la microscopia d'immunofluorescència per tal de seguir el desenvolupament del PPV en cultius cel·lulars. En general, la seqüència dels events és la següent. Es detecta l'antigen viral al citoplasma de les cèl·lules poc després de la infecció si l'inòcul conté un títol elevat del virus i de l'antigen viral. La majoria, si no tota, d'aquesta fluorescència citoplasmàtica és el resultat de l'antigen fagocitat de l'inòcul. A través d'examinacions seqüencials, tal antigen pot ser primer mostrat a la superfície externa de la membrana citoplasmàtica i després dins del citoplasma, sovint concentrat relativament a una posició juxtanuclear. La primera evidència inequívoca de la replicació viral és l'aparició emergent d'antigen viral al nucli. En almenys algunes cèl·lules infectades, aquest antigen incipient apareix després al citoplasma en una quantitat suficient perquè tant el citoplasma com el nucli desprenguin fluorescència. Sovint les cèl·lules infectades observades als pulmons dels fetus que desenvolupen un major títol d'anticòs per a PPV representen aquest estadi de replicació. Les cèl·lules comencen a adoptar una forma arrodonida, esdevenen picnòtiques i es desintegren amb l'alliberament del virus i de l'antigen viral. Altres cèl·lules del cultiu que no es troben a la fase apropiada per la replicació viral continuen fagocitant i acumulant antigen viral al seu citoplasma. És possible induir una segona onada de replicació si s'estimulen aquestes cèl·lules a entrar a la fase S del cicle cel·lular a través de, per exemple, l'addició de medi de cultiu fresc. miniatura|Cultius secundaris de cèl·lules de ronyó de porcins fetals infectats per PPV i examinats per immunofluorescència (IF) (x500). (A) 14 hores després de la infecció, fixació del cultiu i reacció amb anticossos fluorescents (FA). (B) 24 hores després de la infecció, el cultiu reacciona amb FA i després es fixa, només l'antigen extracel·lular i l'antigen de cèl·lules amb citoplasma desorganitzat i membranes nuclears són identificats. (C) 48 hores després de la infecció, el cultiu està fixat i reacciona amb FA.
Hemaglutinació El PPV provoca hemaglutinació als eritròcits d'humans, micos, conillets d'Índia, gats, pollastres, rates i ratolins. S'ha observat que altres espècies animals en què s'han fet assajos són relativa o completament insensibles, o bé, els resultats van ser erronis.
Alguns paràmetres de la prova de l'hemaglutinació (HA) com la temperatura d'incubació, les espècies d'eritròcits usades i, en el cas dels pollastres, el component genètic i l'edat del donant, poden afectar els resultats.
La prova de l'hemaglutinació es duu a terme a temperatura ambient, a un pH neutre i normalment amb eritròcits de conillets d'Índia.
Els nivells més alts d'hemaglutinació s'han registrat quan el diluent utilitzat a la prova era el tampó veronal en lloc de la solució salina amb fosfat.
L'elució del virus pot ser induïda mitjançant la suspensió d'eritròcits en tampó alcalí, pH 9.
Infectivitat Les valoracions de la infectivitat del PPV es duen a terme d'una manera estàndard, tenint en compte que, els canvis citopàtics a dilucions terminals són molt lents, els punts finals d'infectivitat es determinen molt sovint mitjançat l'examen de cultius cel·lulars d'inclusions intranuclears després d'una tinció adequada o bé amb l'examen del medi de cultiu cel·lular per hemaglutinina viral.
Els procediments de titració fan evidents les cèl·lules infectades mitjançant la tècnica d'immunofluorescència i també, en medis de cultiu.
Epidemiologia El PPV és prevalent als porcs d'arreu del món i les infeccions per PPV són enzoòtiques a la majoria de les explotacions denses de porcs. En aquestes explotacions, aproximadament el 100% dels animals adults de més d'un any són seropositius. A més, una gran proporció de les truges primerenques estan infectades per PPV abans de concebre, i com a resultat desenvolupen una immunitat activa que probablement persisteix al llarg de la vida. En conjunt, les dates de seroepidemiologia indiquen que l'exposició enfront PPV és freqüent. També emfatitzen sobre l'alt risc d'infectar-se i de malaltia reproductiva entre les truges primerenques que no han desenvolupat immunitat abans de concebre. Les rutes més comunes d'infecció postnatal i prenatal són loronasal i la transplacentària, respectivament. També hi ha difusió intrauterina a fetus adjacents. Això es demostra per la gradació en la mida dels fetus momificats, corresponent al temps de mort fetal. El virus es transmet també per via orofecal, on les femtes amb virus seran la principal font de transmissió del virus al medi ambient.
Els garrins en néixer són seronegatius, però adquireixen passivament un títol important d'anticossos en mamar del calostre, ric en aquests. Aquest títol decreix progressivament a mesura que passa el temps mitjançant dilucions, ja que el garrí va creixent. Després de l'exposició d'animals seronegatius, el PPV es replica principalment en teixit limfoide i pulmons (concretament als limfòcits i macròfags alveolars), però es pot detectar a tots els teixits excepte al cervell. Els anticossos adquirits passivament protegeixen els garrins de la infecció per PPV entre 3 i 6 mesos si analitzem el sèrum amb el test HI. A vegades, els anticossos adquirits per aquest mètode poden persistir un interval de temps més llarg. La importància dels anticossos adquirits passivament és que interfereixen en el desenvolupament de la immunitat activa. Nivells alts d'aquests anticossos poden prevenir la infecció, i nivells baixos poden minimitzar la disseminació dels porcs infectats.
Les instal·lacions contaminades són probablement el major reservori del PPV. Aquest virus és termoestable, resistent a diferents desinfectants i manté la seva infectivitat durant mesos mitjançant secrecions i excrecions de porcs infectats de forma aguda. Va ser demostrat experimentalment que, tot i que els porcs transmetien el PPV durant només 2 setmanes després de l'exposició, les gàbies on havien estat podien transmetre la infecció durant 4 mesos. La ubiqüitat del PPV augmenta la possibilitat que alguns porcs estiguin persistentment infectats.
El verro susceptible, infectat per primera vegada durant la maduresa sexual, sofreix virèmia i el PPV podrà passar als òrgans genitals i contaminar el semen. Però en aquest cas no es produeix malaltia ni problemes de fertilitat. El virus estarà al semen durant el temps que duri la virèmia. Quan el verro adquireix immunitat s'elimina i, per tant, no produeix excreció permanent del virus. Independentment del seu estat d'immunitat, els verros també poden funcionar com a vehicle de disseminació de PPV entre les femelles susceptibles.
Patogènesi