Larquebisbat de Càpua —arcidiocesi di Capua , Archidioecesis Capuana — és una seu de l'església catòlica, sufragània de l'Arquebisbat de Nàpols, que pertany a la regió eclesiàstica Campània. El 2006 tenia 186.400 batejats d'un total de 191.500 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe Salvatore Visco.
Territori miniatura|esquerra|Campanar de la catedral de Càpua L'arxidiòcesi comprèn els municipis de Càpua, Bellona, Cancello ed Arnone, Casagiove (només parcialment, la resta del territori pertany a la diòcesi de Caserta), Casapulla, Caserta (en part, limitada a la fracció d'Ercole, la resta de territori pertany a la diòcesi de Caserta), Castel Volturno, Curti, Grazzanise, Macerata Campania, Marcianise (només parcialment, la resta del territori pertany a la diòcesi de Caserta), Portico di Caserta, San Prisco, Santa Maria Càpua Vetere, Santa Maria la Fossa, San Tammaro i Vitulazio.
Limita al sud amb el bisbat d'Aversa, al nord-oest amb el de Sessa Aurunca, al nord amb el de Teano-Calvi, al nord-est amb el d'Alife-Caiazzo i a l'est amb la diòcesi de Caserta.
La seu episcopal és la ciutat de Càpua, on es troba la catedral de Santa Maria Assunta in Cielo.
El territori està dividit en 60 parròquies, agrupades en 7 arxiprestats: Càpua, Bellona, Tifatina, Marcianise, Santa Maria Càpua Vetere, Basso Volturno i Macerata.
Història L'arxidiòcesi de Càpua seria, segons la tradició, una de les diòcesis més antigues d'Itàlia, que es remunta a inicis de la meitat del . De fet, té orígens apostòlics. No obstant això, la primera evidència històrica d'un bisbe de Càpua és Proterio, que va assistir a un sínode a Roma al 313.
Creat com un poble agrícola d'origen osco durant la primera Edat de Ferro, potser fins i tot abans de la fundació de Roma (ca. 900-750), els etruscs van fer de Càpua una ciutat fortificada, col·locant al capdavant de la dodecapoli campana, que inclou les ciutats de Atella, Cales (Calvi Risorta), Casilino, Cumes, Ercolano, Formia, Nàpols, Nuceria, Nola, Pompeia, Pozzuoli i Sessa. Des de llavors Capua va ser durant segles la senyora indiscutible no només de la Campania Felix romana i de la Terra Laboris normana, sinó de tota la Campània, que va ser batejada així pel seu paper com a capital.
Els orígens apostòlics La tradició antiga, que conflueox al Breviarium Campanum i la historiografia no només locals, vol que a Càpua l'Evangeli va ser predicat des de l'arribada de l'Apòstol Sant Pere, a Roma, qui hauria deixat com a primer bisbe a Sant Prisc, el seu company de viatge i deixeble del Senyor, l'amo de la casa on Jesús i els Apòstols van celebrar el Sant Sopar.Karl Bihlmeyer-Hermann Tuechles, Storia della Chiesa. L'antichità cristinana, I, ed. Morcelliana, Brescia 1985, 76-77.
Més enllà de qualsevol discussió sobre els seus orígens és cert que Capua, com Roma, va tenir com els seus primers màrtirs a Sant Prisco, Sant Sinoto, Sant lupolo, Sant Ruf, Sant Carponio, Sant Quarto, San Marcelo, Sant Agustí de Capua, Santa Felicitat, Sant Quint, Sant'Aristeo i molts altres; les seves catacumbes, les seves primeres basíliques cristianes; la seva importància com l'Església Ecumènica que participa en els debats doctrinals sempre al costat de l'Església de Roma. Això es demostra per la correspondència, custodiada a la Biblioteca Diocesana de l'Arxidiòcesi de Càpua, de Sant Cebrià i Sant Agustí de Càpua (249-260), la presència del Bisbe Proterio (304-326) al Concili Romà del 313, al Concili d'Arle del 314 i els altres dos concilis romans del 315 i del 325.
De major importància són la definició del bisbe Vincenzo (vers 341 - finals de 357), anomenat per Sant Atanasi d'Alexandria «bisbe de Càpua metropolità de Campània»,Sant'Atanasio di Alessandria, Historia Arianorum, XX, 8,9. i la col·locació de Càpua, pel poeta Ausoni, mestre de Sant Paulí de Nola, entre les vint principals ciutats i més famoses de l'Imperi Romà, i precedit només per Roma, Constantinoble, Cartago, Antioquia, Alexandria, Trèveris i Milà.Decimo Magno Ausonio, Ordo Urbis Nobilium, a cura di L. Di Salvio, ed. Loffredo, Napoli 2000, 124-143.
Càpua des del segle IV El 391, per ordre del papa Sirici, Càpua va acollir un concili plenari de bisbes occidentals i orientals en què, sota la presidència de Sant Ambròs, es va discutir i va definir la doctrina de la virginitat perpètua de Maria, impugnada pel bisbe herètic Bonòs de Sofia.
És important recordar dos bisbes de la seu capuana, venerats com a sants: Sant Germà de Càpua (516-540), l'ànima en morir va ser vist anar al cel pel seu amic proper i confident Sant Benet de Núrsia, en 519 el papa Hormisdes el va enviar com a delegat papal a la cort de Constantinoble, per recompondre el cisma entre Orient i Occident causat pel Patriarca Acaci de Constantinoble. San Víctor (541-556), biblista expert, patròleg, liturgista i astrònom, va ser l'autor del preciós text litúrgic universalment conegut per la designació de Codex Fuldensis o Bonifatianus, que conté un leccionari i un calendari en ús en Campània a inicis del . Amb aquest Sant Víctor no només es refereix a l'acció litúrgica, exemple pastoral del Papa Damas, Lleó el Gran, Gregori el Gran, sant Ambròs i sant Paulí de Nola, sinó que va mostrar que l'Església de Càpua, mentre que s'inclinava cap a la de Roma, constituïa una família litúrgia, que va seguir una tradició litúrgica pròpia com ho succeí Milà, Aquileia, Pavia, Torí, Nola, Benevent, Nàpols i Montecassino.Achille M. Triacca, Liturgia Ambrosiana, in Nuovo Dizionario di Liturgia, a cura di Domenico Sartore e Achille M. Triacca, ed Paoline, Roma 1984, 16-17.
La destrucció de l'antiga Càpua El 841 la ciutat antiga de Càpua va ser destruïda pels sarraïns, enviats pel príncep de Benevent. No obstant això, al 856, el bisbe Landolfo I (843 - 879) i el seu germà el comte Landone, que eren els més grans exponents de l'alta noblesa longobarda al comtat de Càpua, van reconstruir la ciutat a la vora del Volturno i no en el seu antic emplaçament, on una altra ciutat va tornar a la vida per créixer en l'actual Santa Maria Capua Vetere.G. Centore, Càpua. Storia di una metropoli, Ed. Scientifiche Italiane, Napoli 2002, 7.
No van passar molts anys que Càpua, gràcies a la política del bisbe Landolfo II, qui també va ser el comte, va esdevenir la seu del Principat i la capital de tot el Regne Longobard meridional.
Els historiadors sostenen que un dels esdeveniments més importants en la història de l'arxidiòcesi de Càpua va ser l'assentament dels Cassinesi en aquesta ciutat. Al 883 l'abadia de Montecassino va ser destruïda a mans dels sarraïns, de manera que els monjos de Sant Benet el 914 es va traslladar a Càpua, al monestir construït per l'abat Giovanni (914-928). Així Càpua va esdevenir un dels centres religiosos i culturals més importants d'Europa.
La seu metropolitana Cap al final del Càpua va aconseguir el seu apogeu: el príncep Pandolfo I Testadiferro, amb la conquesta del Principat de Salern (978), reuní durant els dominis de la Itàlia meridional longobarda, anomenada la Langobardia Minor.
El 14 d'agost de 966 el papa Joan XIII, que havia trobat refugi a Càpua, elevà la seu al rang d'arxidiòcesi metropolitana, tenint com a sufragànies Atina, Aquino, Caiazzo, Calvi, Carinola, Caserta, Fondi, Gaeta, Isernia, Sessa Aurunca, Sora, Teano i Venafro.
Se li va concedir aquest privilegi perquè després de l'elecció de Joan XIII, imposada per Otó I, va ser expulsat del palau del Laterà, assotat públicament i empresonat a Castel Sant'Angelo. Per raons misterioses, va aconseguir escapar i es va refugiar al palau episcopal de Càpua, acollit per Pandolfo I.O.M. Testa,Pandolfo Capodiferro fra gli eventi del suo tempo, Napoli 1896,1.
Així Càpua va esdevenir la cinquena metròpoli a Itàlia després de Roma, Milà, Aquileia i Ravenna i la primera de la Itàlia meridional de ritu llatí, ja que només en els anys següents es van constituir els metropolitanates de Salern (ca. 968) i Benevent (26 de maig 969). Per a això, l'arquebisbe de Càpua va esdevenir el llegat de la Seu Apostòlica i el Vicari del papa al Principat Lombard.Francesco Antonio Granata, Storia sacra della chiesa metropolitana di Capua, Napoli 1766.
Els arquebisbes de Càpua tenien alguns privilegis especials: estan lligats a la Santa Seu, s'havien reservat el dret a ungir amb l'oli sant els prínceps de Càpua, van subscriure els seus diplomes amb mini o amb cinabri i autenticar les seves butlles amb plom.
L'arxidiòcesi i els normands Els llongobards van ser reemplaçats pels normands que va augmentar encara més el prestigi de la seu metropolitana, preservant a Càpua el lideratge polític i militar central del regne. Sota els normands, Càua era «la gemma més preuada de la corona dels Reis i la clau il·lustre dels Regne […] a Càpua van ser vists en diverses ocasions per convocar assemblees o parlaments, on, pel feliç raonament de l'Estat i les esglésies del regne, per invitació del monarca, es reuniren gairebé tots els arquebisbes, bisbes, abats, comtes i barons del regne amb els principis normands.».G. Iannelli, Apologia de Càpua da servire pel futuro riordinamento amministrativo giudiziario della Provincia di Terra di Lavoro, Càpua 9 de març de 1861, 16-19.
Se sap que els principis normands Càpua es van declarar vassalls i súbdits de l'Església, defensant la Santa Seu contra la interferència dels emperadors, i que l'arquebisbe metropolità Erveo (1072-1087), de família normanda, va ser un dels més ferms partidaris de pontificat de Gregori VII que en repetides ocasions va ser rebut al palau episcopal. Cal no oblidar l'arquebisbe metropolità Alfano que, a més de veure confirmada la seu metropolitana, també va ser enviat com a llegat al rei Enric II d'Anglaterra, per demanar-li de donés comptes de la mort de l'Arquebisbe de Canterbury Thomas Becket. En tornar de la legació, Alfano va rebre en donació pel rei de Sicília un valuós Evangeliari, avui guardat en el tresor de la Catedral. La bona reputació de l'arxidiòcesi gloriosa viure en els anys següents, fins al punt que el papa Innocenci III, després de la mort de l'arquebisbe Matteo, va dir al Capítol Metropolità de la Catedral que «De totes les metròpolis del món, Càpua és la més propera a la Seu Apostòlica».Granada, op. cit., 139.
Les relacions amb la Seu Apostòlica Dels 80 arquebisbes metropolitans, 19 han estat Cardenals. Només per esmentar alguns: Ippolito d'Este, Administrador apostòlic (1493), Juan López (1498), Nikolaus von Schönberg O.P.(1520), Luigi Caetani (1624), Niccolò Caracciolo (1703), Francesco Serra-Cassano (1826), Giuseppe Cosenza (1850), Francesco Saverio Apuzzo (1871) i, finalment, els dos reconeguts internacionalment: Sant Roberto Bellarmino i Alfonso Capecelatro.
Cal recordar que fins a 22 Pontífexs han visitat Càpua per motius pastorals o polítics. Recordem el més famós: Gregori VII, Gregori X, Celestí V, Bonifaci VIII, Urbà VI, Benet XIII, Pius IX i Joan Pau II.
Amb la Butlla De utiliori del 27 de juny de 1818, les diòcesis sufragànies de Càpua es reduïren a les de Isernia, Calvi e Teano, Sessa i Caserta.
El 30 d'abril de 1979 en virtut de la butlla Quamquam Ecclesia del papa Joan Pau II, l'arxidiòcesi va perdre la dignitat Metropolitana, tot i que conserva el títol d'arquebisbe, i va esdevenir sufragània de l'arxidiòcesi de Nàpols.
El Capítol Metropolità de Càpua