La política cultural, entesa com a ciència, art o opinió referent al govern o a l'organització i a l'administració d'un estat en els seus afers públics, en aquest cas la cultura, és la determinació d'uns valors que s'han de potenciar en una societat, uns objectius i unes prioritats en la intervenció, unes estratègies per a assolir millor els resultats i una dotació de recursos necessaris perquè tot sigui possible. La planificació és el pas de la política a l'acció permetent traduir a projectes d'actuació concrets allò que des de la política es vol obtenir.

Tots els agents que intervenen en el camp cultural, públics, privats i associatius, tenen, d'una manera o d'una altra, una política pròpia. Aquesta es pot dur a terme gràcies a la feina d'un conjunt divers de professionals de la gestió cultural, amb el concurs de persones voluntàries en el cas de les associacions, que intervenen en múltiples sectors de la cultura (arts escèniques, música, patrimoni…), desenvolupant les funcions pròpies de la política cultural (foment de la creació, formació, difusió, etc.), i tot això des de perfils professionals complementaris entre ells (direcció, gestió, producció, etc.).

Hi ha diferents models de política cultural, des de les més intervencionistes fins a les més liberals, però totes acaben desenvolupant, amb més o menys intensitat, les mateixes funcions en els mateixos sectors.

Abast El camp d'acció de les polítiques culturals i, per tant, de la seva gestió, és, alhora molt extens, amb límits difosos i discutits dins el sector cultural mateix. Per definició, quan es parla de cultura es parla d'una cosa inherent a l'ésser humà, que n'és a la vegada subjecte emissor i objecte receptor. Existeix un debat viu sobre els límits de la cultura que depèn, en gran part, de molts factors que es poden resumir en: Procedència geogràfica: La visió europea continental segueix a grans trets la tradició francesa en la qual la cultura, com a matèria pública, es basa fonamentalment en el patrimoni i les arts convencionals i reserva un paper molt destacat al protagonisme dels poders governamentals. Així, les polítiques culturals es basen en grans institucions sobretot públiques, una legislació important, una política d'equipaments, uns pressupostos d'estat destacats, un gran nombre de professionals i una preparació molt acadèmica. La visió europea anglosaxona separa clarament el concepte de patrimoni del de cultura, entesa aquesta com les arts convencionals i dona una especial rellevància a la iniciativa privada, ja sigui comercial o sota la forma de fundacions i associacions. Així, les polítiques culturals es basen més en el suport a les propostes ciutadanes, a la independència d'aquestes en relació amb els governs, tot i que aquests mantenen, des de l'esfera pública, grans institucions i equipaments de caràcter públic. No cal dir que el model vigent a tots els països del sud d'Europa, l'Amèrica Llatina i part d'Àfrica segueixen el model integrador de la cultura, i els països d'influència anglosaxona, però també alguns del centre i nord d'Europa, s'acosten més al model que diferencia el patrimoni de la cultura o adopta visions mixtes.

Procedència acadèmica i professional: Les persones que procedeixen d'estudis lligats a la història i al patrimoni veuen sovint el concepte de cultura més lligat al de les arts. Es produeix aleshores un divorci important en la visió del sector: el patrimoni és un tema i la cultura, o sigui les arts, un altre. Les persones més lligades a l'expressió artística, ja sigui com a practicants o com a estudiosos, centren el concepte de cultura en les arts i veuen el patrimoni com una cosa distant. Igual que en la visió anterior, la cultura, o sigui les arts, és un aspecte i el patrimoni n'és un altre. Les persones i entitats més involucrades en la vivència de la cultura tradicional i popular veuen aquesta com a essència i definició del sector. La cultura tradicional i popular es desmarca, així, de les arts i del patrimoni. Les persones originàries d'estudis d'antropologia i sociologia tenen una visió de la cultura molt més àmplia, parteixen d'un concepte de cultura lligat al desenvolupament de l'ésser humà que sobrepassa llargament els altres punts de vista. Cultura és tot: arts, patrimoni, cultura tradicional i popular, però també moltes altres expressions quotidianes de l'espècie humana. Finalment, les persones provenint de les polítiques culturals i altres sectors de l'activisme social, són les que tenen més capacitat d'integrar totes les visions (patrimoni, arts i cultura tradicional), sota el concepte de cultura. Hi poden afegir, a més, altres sectors emergents de la cultura, però no arriben a considerar la visió antropològica del fet cultural.

Procedència institucional: Cada institució, organització o persona té un concepte de cultura més o menys ampli, extens i divers. La trajectòria de l'estructura, l'encàrrec social que rep, la finalitat fundacional, l'experiència i preparació de les persones promotores, la cohabitació amb altres organitzacions, els recursos disponibles, etc. fan que una institució acabi centrant-se en un concepte o altre de cultura i, per tant, de política corresponent. En aquest sentit la procedència dels agents és determinant a l'hora de delimitar un camp d'acció o un altre. Una primera observació és que, amb les seves excepcions, una política pública entén la cultura com un conjunt de sectors i acaba intervenint, d'una manera o d'una altra i amb més o menys intensitat, en tots aquests. Quan un govern central o un ajuntament parlen de cultura adopten una visió amplia. Tenen uns criteris d'intervenció generals que adapten cada sector a la seva manera. Els agents privats, en canvi, i excepte casos concrets, s'especialitza molt més en algun dels sectors de les arts: es dedica a les arts escèniques, a la promoció de la música o a les arts visuals, per posar un exemple, però molt rarament a tots tres a la vegada, com sí que acostuma a fer el sector públic. El sector fundacional i associatiu, caracteritzat per la seva actuació altruista i sense afany de lucre, també anomenat "tercer sector", sol tenir un comportament mixt. Algunes entitats, sobretot les més històriques, tenen un concepte de cultura molt integrat i actuen en diversos sectors a la vegada (promouen la música, les arts visuals i el cinema en diferents seccions de la mateixa entitat) en un tipus d'acció que recorda més la del sector públic. Altres entitats, més actuals i, sovint, més reduïdes, s'han especialitzat, en la línia dels agents privats, en alguns sectors molt específics com ara una associació per a promoure la fotografia, una coral, un cercle artístic o un cineclub per esmentar algunes possibilitats.

S'entendrà per sector de la cultura aquelles àrees específiques, disciplines o especialitzacions que configuren el conjunt de la cultura. Sovint es corresponen a una divisió fruit de la nostra necessitat de classificar, més que d'una segmentació natural. De manera àmplia, es poden definir els següents sectors, ordenats amb un criteri operatiu i conceptual a la vegada.

Patrimoni El patrimoni ha estat i és un sector molt destacat i reconegut dins la cultura. Ha estat a l'inici d'aquest concepte pel valor històric que es va donar a edificis, recintes arqueològics i museus, però també a col·leccions d'art, de llibres, etc., sempre amb la idea de bé a preservar. Així, a molts països, el patrimoni encara té un valor disgregat del concepte cultural, però sempre més o menys complementari d'aquest. Els països anglosaxons separen més clarament el patrimoni (heritage lligat a allò que hem heretat) de les arts. El terme cultura, poc usat, no sempre els engloba. A Itàlia, per exemple, el ministeri corresponent és, separat terminològicament, dels béns (patrimoni) i de l'activitat (arts) culturals. A molts documents encara es presenta el patrimoni com un element juxtaposat a la cultura, entenent, aleshores, per cultura, les arts. El concepte de patrimoni ha anat evolucionant amb el temps, ampliant la idea clàssica de monuments i museus a elements compartits per una societat. La UNESCO ha donat entrada al patrimoni immaterial dins el seu programa d'espais del patrimoni mundial, inicialment centrat en espais físics. El patrimoni etnològic, immaterial intangible, simbòlic, etc. són cada cop més acceptats. Darrerament es parla de memòria com a espai patrimonial. També es consolida el concepte de patrimoni natural, entès com els espais i béns naturals dels quals gaudeix l'ésser humà i que ha de preservar... del mateix ésser humà. Finalment, en el camp professional, les persones que hi treballen acostumen a identificar-se poc amb les que ho fan en les arts. Així, arqueòlegs i conservadors de museus, arxivers i altres desenvolupen la seva feina al marge de qui treballa en qualsevol dels sectors artístics. Documental (arxius i biblioteques de documents històrics): L'arxivística és la ciència de la recuperació, conservació, estudi i difusió de la informació, de caràcter històric, continguda en documents, ja siguin de tipus administratiu, fotogràfic, social, etc. Els seus equipaments de referència són els arxius i les biblioteques de documents històrics. En aquest darrer cas, actuen també des de la biblioteconomia. Tot i la diferent composició de molts arxius, entre un material clarament històric i un altre marcadament administratiu, la tendència actual és a considerar la unitat d'arxiu, amb un mateix espai, personal i sistemes de trebal. Cultural (museus, centres d'interpretació, recintes arqueològics, espais visitables, gestió de col·leccions d'art, projectes sobre el patrimoni intangible, etc.): El patrimoni cultural fa referència a allò que l'ésser humà ha produït al llarg de la seva existència, tant a nivell material com immaterial, i que acaba tenint un valor simbòlic per a la nostra societat. Pot tractar-se de restes arqueològiques, edificis, objectes, però també cançons, elements simbòlics, etc. Per tant, el seu contingut pot dividir-se en patrimoni arqueològic, etnològic. Els seus espais de referència són els museus, centres d'interpretació, recintes arqueològics, espais visitables, col·leccions d'art i altres. La UNESCO fa la següent classificació: Patrimoni cultural immaterial (tradicions orals, arts de l'espectacle, rituals, etc.), Patrimoni cultural material, Patrimoni cultural immoble (jaciments arqueològics, monuments, etc.), Patrimoni cultural moble (pintures, escultures, monedes, manuscrits, etc.), Patrimoni cultural subaquàtic (restes de naufragis, restes submergides, etc.). Una altra manera de classificar el patrimoni cultural és d'acord amb la seva disciplina acadèmica. Es troba així el patrimoni: arqueològic, arquitectònic, històric i etnològic o antropològic. Natural (centres d'interpretació, etc.): És el patrimoni basat en espais naturals que revesteixen aspectes culturals com els paisatges culturals, les formacions físiques, biològiques o geològiques, etc. i es concreta en parcs naturals, jardins botànics i zoològics, aquaris, jaciments paleontològics o geològics, museus de ciència, centres d'interpretació, i altres.

Arts