El bisbat d'Orvieto-Todi (italià: diocesi di Orvieto-Todi; llatí: Dioecesis Urbevetana-Tudertina) és una seu de l'Església catòlica, Immediatament subjecta a la Santa Seu, que pertany a la regió eclesiàstica Úmbria. El 2004 tenia 89.500 batejats d'un total de 90.800 habitants. Actualment està regida pel bisbe Benedetto Tuzia.
Territori miniatura|esquerra|Mapa de la diòcesi d'Orvieto-Todi miniatura|upright=1.3|La cocatedral de la Santissima Annunziata de Todi La diòcesi comprèn els següents municipis de la província de Terni: Orvieto, Acquasparta, Allerona, Avigliano Umbro, Baschi, Castel Giorgio, Castel Viscardo, Fabro, Ficulle, Montecastrilli, Montecchio, Montegabbione, Parrano, Porano i San Venanzo, a més dels següents municipis de la província de Perusa: Todi, Collazzone, Deruta, Fratta Todina, Gualdo Cattaneo, Marsciano, Massa Martana i Monte Castello di Vibio; i finalment, Bolsena, a la província de Viterbo.
La seu episcopal es troba a la ciutat d'Orvieto, on es troba la catedral de l'Assunzione di Maria Vergine. A Todi hi ha la cocatedral de la Santissima Annunziata.
El territori està dividit en 95 parròquies.
Història Diòcesi d'Orvieto Al centre de la federació etrusca (com donen testimoni els nombrosos temples i tombes trobades) a finals del va ser la llar de sant Ansano que havia vingut a predicar; no obstant això, segons la tradició, sembla que la seu episcopal de Bolsena s'hauria transferit a Orvieto a causa de la invasió dels bàrbars d'Alaric. La notícia sobre el primer bisbe és del 590. Una inscripció mutilada del o que es trobà a Orvieto comença amb: «in nomine Jesu nostre Dni C(hristi)», i sembla recordar un bisbe que va viure ante episcopatum 40 anys i 11 anys com a bisbe.Giovanni Battista De Rossi, Bull. di arch. crist., 6, 1881, P. 117;CIL, XI, 2899
El 538 Belisari va conquerir la ciutat. Procopi descriu i fa una crida a la grega (Ourbibentos). El 605 van arribar el llombards, d'acord amb Pau el Diaca. El conte llombard Farolf () tenia nets devots de sant Romuald, el seu amfitrió. Els senyors feudals no eren llombards: Ugo di Toscana (993) i Gerard (1004). El 975 es va produir potser el primer reconeixement de les libertates mercantils per intervenció del bisbe. El 1137 s'esmenta a les anteriors activitats municipals. El 1157 Orvieto va jurar ligium dominium al papa, i va aconseguir el beneficium de ser defensat en persona o els seus successors per la Cúria. La ciutat es va mantenir amb èxit fidels a l'aliança i el setge d'Enric VI (1189), que volia castigar Orvieto per haver signat amb Pepo Farnese la pau de Venècia (1177). Al l'Estat d'Orvieto va sotmetre el comtat Guiniccesc (1168) i IIdibrandesc (1203) i s'estengué fins al mar (Orbetello: significa petita Orvieto; Isola del Giglio), a la frontera de Siena, Perusa, Todi i el Patrimoni de Sant Pere.
Aquesta proximitat creat disputes territorials, que van afavorir els moviments herètics i entre ells el dels patarins concorezzesos (segona meitat del ). Innocenci III, a petició dels ciutadans, va enviar Pietro Parenti com a rector, però aquest va ser assassinat (1199). A partir de llavors es va iniciar en la persecució dels heretges. En 1249 ja funcionava la Inquisició dominicana, després (1260) franciscana, en relació amb la política antigibelina.
Sant Francesc havia predicat al comtat d'Orvieto: a La Scarzuola, prop de Monte Giove es conserva el primer retrat del Sant; a Pantanelli, on va predicar als peixos, encara hi ha la cova i després seu de Jacopone; a Alviano va predicar als ocells. Francesc, vers el 1219 o 1221 va estar a Orvieto per retre homenatge a Honori III, que hi vivia (els mendicants es van assentar a S. Pietro in vetere en 1216, els farnciscans van ser permanents en morir el sant, el 1260 van aparèixer els Laudesi que tenien la seva pròpia mística, la beata Angiolina Montemarte. Els dominics van erigir a Orvieto la primera església dedicada a Sant Domenec (1233, va tenir una càtedra de teologia amb Sant Tomàs (aproximadament 1261-1264), dirigiren una escola i un orde terciari, on la beata Vanna va ser notable. També van arribar a Orvieto (1259-1260) els Servents de Maria i els ermitans, entre els quals hi havia el teòleg Ugolino d'Orvieto (mort el 1371).
El 1263 o el 1264 va tenir lloc a la diòcesi d'Orvieto el famós miracle eucarístic de Bolsena: va ser el bisbe Giacomo Maltraga qui va testificar sobre l'autenticitat del miracle. El 1264, amb la butlla Transiturus de hoc mundo, Urbà IV va instituir la solemnitat del Corpus Christi, indicant que aquest se celebri el dijous després de l'octava de Pentecosta.
A Orvieto es construí un temple en el lloc més alt (1290), a la qual s'afegí la Capella del Corporal (1350) i la Capella Nova (1408). La catedral va ser dissenyada per Arnolfo di Cambio en estil tardo-romànica. Els treballs van continuar en l'estil gòtic dirigit per Lorenzo Maitani.
Mentrestant, la ciutat, que tenia uns 30.000 habitants, també es dedica als negocis a l'estranger (per exemple, els missioners dominics a Samarcanda, durant els segles -). Les relacions especials amb els països d'Europa es van deure als sojorns de la Cúria amb ambaixadors i governants (Anglaterra, França, Alemanya, etc.).
A la segona meitat del als cònsols s'uní l'alcalde o rector; el 1250 el poble va prendre el poder, igual que a Florència; entre 1256 i 1292 es van imposar els Arti, favorits pels papes. En 1292 també es va imposar el cadastre, un dels primers d'Europa. Bonifaci VIII va sentir predilecció Orvieto: aquí se li erigirien estàtues i va acceptar el càrrec de Capità del Poble (1297-1298) i alcalde (1299). A principis del Orvieto va perdre el poder a la costa del Mar Tirrè i l'interior del país. L'economia va recular. Hi va haver diversos intents de senyories (1334-1353); amb Egidio Albornoz, qui estava a càrrec de les tropes l'orvietà Conte di Montemarte, qui començà (1354) la tercera etapa amb la política de govern personal del papa, excloent la ciutat del Patrimoni de Sant Pere (1368). En la confusió general, no voler tornar al sistema gairebé comunal (la pau Benano, 1389), o els intents dels senyors locals amb interessos estrangers (Nàpols, Roma, Perusa, antipapa, etc.); fins que en 1448 Orvieto va ser recolzada pel papa Nicolau V en forma com gairebé el 1368. A la pau interior, beneïda pel papa Pius II (1460), seguí el reordenament constitucional (1461) i el poder es va dividir entre les diferents classes socials, amb el suport del papa contra els abusos feudals al camp. Orvieto va resistir dues vegades a Carles VIII (1494-1495), i va allotjar a Alexandre VI, el govern del qual va ser exercit per Valentino, i Climent VII (1527-1528), quan es va escapar el saqueig de Roma. Durant aquest període aconseguí alguns privilegis d'honor pel bisbe, que van ser seguits per distincions significatives per al capítol de la catedral.
En el moment de la Contrareforma, el 1566 es va construir el seminari; el 1588 el doctrinari i el 1621 els jesuïtes van obrir escoles i col·legis. El 1564 el govern estava dividit igualitàriament entre nobles i plebeus, i en aquest estat va ser reelegit en 1755, per la qual cosa la invasió jacobina no tenia res a ensenyar. En 1794 van arribar els Carissimi que van resistir la tempesta napoleònica. En 1798 el poble es va aixecar contra els jacobins. Nous episodis de la lluita entre l'Església i l'Estat a Orvieto va ser la persecució de Napoleócontra el bisbe Giovanni Battista Lambruschini (1809), i l'empresonament del bisbe Giuseppe Vespignani durant la República Romana (1849).
En 1860 Orvieto passà a formar part d'Umbria, i va esdevenir un punt delicat de la Convenció de setembre, va guanyar l'orvietà Filippo Antonio Gualterio sobre Napoleó III.
El 12 de juliol de 1972 el bisbe Virginio Dondeo també va ser nomenat bisbe de Todi, vacant des de feia anys: unint-se les dues diòcesis in persona episcopi.
Diocesi de Todi A l'època romana, el territori diocesà coincidia amb el de l'antiga Tuder, Colonia Fida Julia, antic municipi. El cristianisme aviat es va estendre des de Roma per la Via Flamínia, la via Amerina, i altres rutes antigues a Orvieto, Baschi i Spoleto. A més de les restes importants etrusques i romanes, a la Via Flaminia hi ha un petit cementiri subterrani al territori i un grup d'esglésies dedicades als sants Terenziano, Antimo, Il·luminada, Fidenzio i Terenzio, Felice, Faustino i Arnaldo. Al , un lloc anomenat Angulas, donat d'acord amb el Liber Pontificalis per l'emperador Constantí, pagava un tribut a la basílica de la Santa Creu de Jerusalem de Roma. El papa màrtir Sant Martí I (649-656) va néixer en un poble de la diòcesi a la dreta del Tíber, avui anomenat Piano di San Martino; posteriorment li van ser dedicades diverses capelles antigues. El 757 està documentada la demarcació de la diòcesi amb les de Perusa, Assís, Bevagna i Spoleto. Després de 726, Todi es va lliurar a l'Església Romana; al 817 Lluís el Pietós, i el 962 Otó en va reconfirmar la possessió al papa. Al els delmes o Collettorie de l'Arxiu Vaticà recorden de moltes esglésies.
El 1001 el papa Silvestre II va celebrar un concili a Todi. En 1133 es va fundar el primer convent premonstratenc italià a l'antigc convent benedictí de Sant Leucio. Innocenci III va assumir el domini després de l'ocupació de Frederic Barba-roja i d'Enric II, i el 1198 va enviar des d'aquí els documents. Va morir i està enterrat a Todi sant Felip Benizi, un dels fundadors dels Servents de Maria (1285). Durant el període d'Avinyó la ciutat era independent. L'antipapa Nicolau V el 1328 es va refugiar amb Lluís de Baviera. Bonifaci IX, nascut al voltant de 1356, va viure a Todi durant la seva joventut amb el seu oncle el bisbe, i entre els diversos privilegis concedits als franciscans locals els estudis menors. El 1392 es va donar primer a la ciutat com a prefectura Malatesta de Rimini i després a la rectoria a Andrea i Pandolfo. El 1433 Todi passà sota Francesco Sforza. Nicolau V va sojornar diversos dies a Todi el 1449, Pius II un mes en 1459, i Pau II es va aturar allà en el viatge des de Perusa a Roma (1535).
En els últims temps el bisbe Angelo Cesi (1566-1606) va treballar per la Reforma catòlica i va deixar importants monuments i el cardenal Marcello Lante va fundar el Seminari el 1608.
El 24 de juliol de 1796, la Madonna del Campione, que durant segles s'ha venerat a l'ajuntament de Todi, on es conservaven les mostres de pesos i mesures, va ser vista obrint i tancant els ulls. Hi va haver un procés canònic regular que va confirmar el fet miraculós.
El 12 de juliol de 1972 Virginio Dondeo, ja bisbe d'Orvieto, va ser nomenat bisbe també Todi, vacant des de feia anys: les dues diòcesis van quedar unides in persona episcopi.
Diocesi d'Orvieto-Todi El 30 de setembre de 1986, mitjançant el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, es va establir la plena unió de les diòcesis de Todi i Orvieto, i la nova circumscripció eclesiàstica va prendre el seu nom actual.
Cronologia episcopal Bisbes d'Orvieto Giovanni I † (citat el 590) Candido † (591 - finals de 596) Amanzio ? † (citat el 743) Aliperto † (citat el 826) Pietro I † (citat el 853) Leone I † (citat el 861) Pietro II † (citat el 877) Rodolfo † (citat el 975) Andrea † (citat el 995 o 1000, aproximadament) Nicolò I † (citat el 1007) Ilderico † (citat el 1017) Paolo † (citat el 1022) Sigifredo † (inicis de 1028 - finals de 1029) Leone II † (citat el 1037) Nicolò II † (citat el 1040) Luca † (citat el 1051) Teuzone † (inicis de 1054 - finals de 1059) Albertino † (citat el 1060 vers) Giovanni II † (citat el 1066) Filippo † (citat el 1078) Angelo † (citat el 1092) Guglielmo I † (inicis de 1103 - finals de 1119) Giovanni III † (citat el 1121) Guglielmo II † (inicis de 1125 - finals de 1126) Antonio † (citat el 1137 o 1139) Ildebrando † (8 de març de 1140 - finals de 1149) Gualfredo † (citat el 1155) Guiscardo † (citat el 1157) Milone † (citat el 1159) Rustico † (1168 - 1175)