miniatura|Cadàvers trobats a Usera el 1939 i atribuïts a l'anomenat Túnel de la mort d'Usera. El Túnel de la Mort d'Usera va ser l'escenari al qual van tenir lloc diversos casos reals, però poc estudiats per la historiografia, de desaparició forçada i assassinat de diverses persones a Madrid, a la zona republicana, durant la Guerra Civil espanyola. Els cossos van ser localitzats el 1939, amb l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, enterrats en una fossa comuna situada després de les línies de l'Exèrcit Popular Republicà al front de guerra que va quedar establert al barri d'Usera, després de l'inici de la batalla de Madrid a la fi de 1936. Actualment les restes reposen soterrats a la cripta del Col·legi Nuestra Señora de la Providencia de les religioses teatines, construït als anys 1940 en aquest mateix barri.
Durant la postguerra, l'episodi va ser investigat per les autoritats franquistes en el marc de l'extens procés denominat de la Causa General obert el 1940, que va instruir un capítol particular denominat dels «Crims del Túnel de la Mort», en el qual s'inclouen fotos de les zones amb els morts exhumats.
Les perquisicions dels forenses amb l'ajuda de familiars van permetre identificar 36 dels 67 cadàvers trobats amb signes de violència. Es considera que el seu decés va esdevenir entre la fi d'octubre i el novembre de 1937. La mateixa Causa General, va procurar a més una versió, considerada interessada i sense proves concloents segons Rafael Torres, de les circumstàncies dels assassinats, imputant directament la responsabilitat de les execucions i de l'espoli dels béns de les víctimes, als comandaments de la 36a Brigada Mixta (BM), unitat que en aquells dies guarnia el sector del front d'Usera, i als organismes comunistes de Madrid.
L'abril del 1964, una operació de les forces de seguretat franquistes contra l'estructura de lluita clandestina del Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Madrid, va portar a la detenció, juntament amb altres dirigents i militants, de Justo López de la Fuente, oficial al comandament de la 36a BM al moment dels assassinats,<ref> citat a </ref> que segons Hugh Thomas, seria processat pels fets. Aquest procés va ser escassament difós pels mitjans de comunicació de llavors, però va provocar nombroses protestes públiques a l'estranger i fins i tot la petició de testificació d'alguns líders com Dolores Ibarruri, i va resoldre la condemna de mort de López de la Fuente en una pena de presó. Va morir empresonat el 1969.
Fonts La Causa General és l'única font propera temporalment als fets que es va ocupar de la seva recerca. Es troba resumida al capítol X de la seva acta d'acusació titulada Ejército Rojo, nom amb el qual el bàndol franquista denominava l'Exèrcit Popular Republicà. No obstant això, per la seva naturalesa i circumstàncies, La Causa General, com a molts altres aspectes polèmics de la historiografia del conflicte, és sovint en el seu conjunt considerada d'una banda d'historiadors com una font interessada i parcial dels fets dels quals es va ocupar, generant un controvertit debat amb altres especialistes. D'altra banda, segons denuncien organitzacions de drets humans, La Causa General, destinada per les autoritats del règim franquista principalment per a finalitats repressores i utilitzada al seu temps profusament per la propaganda, seguia sent a principi del segle XXI l'única versió oficial disponible.
En qualsevol cas, l'episodi del Túnel d'Usera ha estat escassament estudiat pels especialistes. L'hispanista Hugh Thomas a la seva obra de referència general Història de la Guerra Civil espanyola de 1976 li dedica algunes línies, remetent-se directament a la Causa General. Rafael Torres en la seva obra Desaparecidos de la Guerra de España (1936–?) de 2002, se centra en el detall i context de nombrosos casos d'abusos, assassinats i pràctiques repressores per tots dos bàndols i considera que han de prendre's precaucions en la interpretació de la versió oficial, especialment en la seva acusació, que considera sense fonamentar. El 2006, l'escriptora María del Pilar Amparo Pérez García, més coneguda com a «Pituca» i de declarada ideologia falangista ha publicat l'article titulat «El túnel de Usera también llamado 'Túnel de la muerte'».
Context: Madrid, front de guerra i clandestinitat en la rereguarda El fracàs de la revolta militar de juliol de 1936 a Madrid i subsegüent col·lapse governamental, va afavorir en els primers mesos de guerra una situació revolucionària de forta hostilitat cap a la part de la població considerada partidària o propera al bàndol revoltat, que manifestada en forma d'abusos i violència indiscriminada per part de les milícies armades de diferents partits i organitzacions, va resultar en nombrosos assassinats i execucionsRafael Torres destaca entre d'altres, els casos de l'assalt a la Presó Model a l'agost, els atacs a membres de l'Església Catòlica o les saques que van desembocar en les matances de Paracuellos provocant un clima de terror que va forçar a la clandestinitat a milers de ciutadans.
No obstant això, foren també molts els que, des d'aquesta «ciutat clandestina» van recolzar activament les operacions del bàndol revoltat, mitjançant accions de sabotatge i d'espionatge que es van accentuar amb les notícies de l'avanç cap a la capital de les seves forces i que van ser amplificades per la propaganda de tots dos contendents sota la cèlebre denominació de la «Cinquena columna».
El resultat dels enfrontaments pel control de la capital al novembre de 1936, resolts en favor del bàndol republicà, van permetre restablir progressivament l'exercici dels poders públics i la seva autoritat sobre les faccions més radicals des de principi de 1937Torres esmenta que el 97,6 per cent de les morts per la repressió es van concentrar en el període de juliol a desembre de 1936 encara que l'equilibri de les forces combatents, va portar a l'establiment d'una línia de front de guerra permanent als barris de la ciutat propers a la ribera del riu Manzanares que duraria fins al final de la contesa.
Des d'aquest front, els revoltats van buscar minar la resistència republicana mitjançant foc constant d'artilleria i bombardejos aeris indiscriminats que van tenir com a efecte augmentar el sofriment de la població civil i l'exasperació del Govern cap a les activitats quintacolumnistas, per a la repressió de les quals es va disposar del Servei d'Intel·ligència Militar i Contraespionatge (SIM) des de 1937. Entre aquestes activitats, van causar una atmosfera d'especial escàndol aquelles que comptaven amb la cobertura, atribuïda pels mitjans de comunicació i l'opinió pública, d'algunes de les ambaixades i legacions diplomàtiques, aprofitant la ingent labor humanitària en aplicació del dret d'asil que no obstant això la major part d'elles desenvolupava, i en la qual van esdevenir varis dels capítols més greus de violència indiscriminada i desaparicions des del final del terror revolucionari.
El front de guerra a Usera A la vespra de la Guerra Civil, el barri d'Usera, al sud del centre de Madrid, havia pràcticament aconseguit tota la seva extensió al llarg de l'eix est-oest a proximitat del marge dret del riu Manzanares. Sorgit durant les dècades de 1920 i 1930 gràcies a la iniciativa immobiliària del coronel Marcelo Usera, militar i home de negocis, propietari de part dels terrenys entre el riu i l'aleshores municipi de Villaverde, el nomenclàtor de 1930 registrava una població de 2.103 habitants, la major part dels quals eren obrers i petits artesans, i 648 edificis, repartits entre habitatges modests i diverses instal·lacions industrials establertes cap a l'est. Aprofitaven la proximitat de la línia fèrria cap a La Manxa i Andalusia, i de la carretera a San Martín de la Vega. Durant la Segona República Espanyola, el govern municipal, a iniciativa de Máximo Carazo, va emprendre una sèrie d'actuacions per a la creació de les infraestructures com a clavegueram i empedrat de carrers, i serveis bàsics, amb el subministrament d'aigua i electricitat i particularment, el transport que va quedar assegurat per la línia de tramvia Usera-Legazpi-Plaça de Cibeles i la d'autobús amb el carrer de Toledo.
A la batalla de Madrid iniciada al novembre de 1936, la línia del front va venir a constituir-se al cor mateix del barri, a l'emplaçament elevat de l'anomenada colònia del Zofío, a uns centenars de metres del riu. Després va quedar estabilitzada per tots dos bàndols mitjançant la construcció de trinxeres i fortificacions als edificis, la majoria dels quals quedarien derruïts després dels anys de contesa.
El que durant la postguerra seria denominat com a «Túnel de la Mort» va sorgir en aquest escenari, a proximitat del llavors calle del Mercado, com una via de pas entre les línies de combat que comunicava les zones de militaritzades de tots dos bàndols, on es van localitzar enterrats en unes fosses comunes els cadàvers de 67 persones, amb signes d'haver estat executats per arma de foc o per asfíxia.
Durant les labors de reconstrucció del barri als anys 1940 i 1950 dins del programa de «Regions Devastades», la freqüència amb què es van anar trobant cadàvers entre els enderrocs, va portar a conèixer popularment el barri d'Usera com el dels «Campos de calaveres». (Pàgina a: archive.org)
La 36a Brigada Mixta L'1 de gener de 1937 va quedar constituïda la 36a Brigada Mixta (BM), que enquadrada en la 4a Divisió del II Cos d'Exèrcit, va estar destinada a la defensa de la línia del front establert al sector de la llavors barriada de Usera-Villaverde. Les forces de la 36a Brigada es repartien entre els regiments 141è a 144è, sota el comandament del major de milícies Justo López de la Fuente, veterà del «Batalló Acer» del Cinquè Regiment, de l'oficial de milícies Pinedo i del comissari Ricardo López Pereda que més endavant serien rellevats pel capità de milícies Ramón Sánchez López i el comissari polític del PCE, Eladio López Poveda.
Poques setmanes després, la 36a BM entrava en combat en aquest sector on la lluita es va mantenir activa durant la primavera i estiu de 1937, amb assalts intermitents del bàndol revoltat que aconseguirien prendre algunes posicions fins al seu desallotjament el 28 de setembre. Al juny de 1938, la BM va abandonar el front de la capital en ser assignada al XX Cos d'Exèrcit que es va traslladar al capdavant de Llevant, al sud de l'Ebre, on va romandre en el sector de Castelló de la Plana fins al final de la guerra.
El problema de les ambaixades Cap al final de 1936, el recel de les autoritats i de l'opinió pública cap a l'aplicació del dret d'asil d'una banda de les ambaixades i legacions estrangeres es manifestava després del descobriment, entre altres episodis, de les presumptes activitats d'espionatge del baró Jacques de Borchgrave, encobertes per l'Ambaixada de Bèlgica,Descobert pels Serveis Especials del Ministeri de la Guerra, aquests van planificar el seu segrest i execució clandestina, el seu cadàver fou trobat el 28 de desembre de 1936. o la troballa d'armes i explosius després de l'assalt a l'Ambaixada de Finlàndia, clima en el qual s'emmarquen diversos greus casos de repressió il·legal, com l'atribuït a l'existència del túnel d'Usera.
El dret d'asil era exercit per nombroses ambaixades i consolats que van obrir les portes a milers de refugiats amenaçades per l'esclat de la revolució social: Segons Torres, a la fi de 1937 la labor humanitària de cerca de desapareguts per part del cos diplomàtic havia aconseguit donar amb el parador de 388 persones i investigat, encara que sense finalitzar amb èxit, la sort d'unes altres 165.