miniatura|upright=1.3|Font màgica de Montjuïc Les fonts de Barcelona constitueixen un conjunt de diversos tipus de dispensadors d'aigua per al consum públic, ja sigui fonts pròpiament dites, estanys, brolladors, cascades o diverses tipologies de segell arquitectònic o enginyer. Poden variar des del més senzill broc d'aigua o fonts elaborades en sèrie fins a complexos conjunts de fonts decorades amb escultures o altres elements ornamentals, per la qual cosa, juntament amb el conjunt d'estatuària pública de la ciutat, són una mostra més del patrimoni d'art públic. Moltes de les fonts de la ciutat afegeixen al seu caràcter funcional un factor ornamental que, com a la resta d'obres d'art de segell municipal, ha variat amb el temps i el curs de les tendències artístiques. A Barcelona hi ha unes 1.800 fonts públiques, entre les quals hi ha unes 600 que són d'aigua potable, mentre que unes 200 es consideren ornamentals.
Les fonts solien instal·lar-se antany en places o indrets cèntrics dels pobles per a assortir d'aigua a la població, sent la seva primera funció eminentment pràctica. En tractar-se d'una necessitat bàsica, la provisió d'aigua solia reunir en aquell indret als seus habitants, per la qual cosa es van convertir en llocs de trobada i reunió que afavorien les relacions socials de la comunitat. Així, aquests llocs van anar guanyant cada cop més rellevància, per la qual cosa van començar a ser ornamentats i a convertir-se en veritables monuments de l'àmbit urbà.
Principalment durant el les fonts van deixar de ser meres canalitzacions d'aigua per a convertir-se en peces ornamentals que, com la resta d'art públic de la ciutat, van evolucionar amb els estils artístics que s'anaven succeint en el temps. Així, les fonts podien ser monuments dedicats a la memòria d'algun personatge, o bé conjunts ornamentals sense més justificació que el seu valor estètic; o també podien tenir un component lúdic, com acompanyament de llocs d'oci i esbarjo.
Les primeres fonts que encara subsisteixen a Barcelona procedeixen de l'edat mitjana, situades a la part vella de la ciutat. La primera font de caràcter monumental que es conserva és la font de Santa Eulàlia, a la plaça del Pedró, construïda el 1673, tot i que originàriament era un monument escultòric que va ser convertit en font al . Des de llavors s'ha creat un gran nombre de fonts ornamentals i en aquest sentit cal ressaltar que moltes procedeixen d'importants processos urbanístics i esdeveniments celebrats a la ciutat, com l'Eixample de Barcelona, l'Exposició Universal de 1888, l'Exposició Internacional de 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures de 2004.
Història Edat mitjana miniatura|Font de Santa Anna (1356), avinguda Portal de l'Àngel amb Cucurulla Els primers vestigis conservats de fonts situades en vies o edificis públics procedeixen de l'edat mitjana, època en què la ciutat formava part de la Corona d'Aragó i era un important eix marítim i comercial de la mar Mediterrània. El recinte de la ciutat va anar creixent des del primitiu nucli urbà —el que avui dia és el Barri Gòtic—, i al va sorgir el barri del Raval. Barcelona tenia aleshores uns 25.000 habitants.
En aquest període es van crear diverses fonts arreu de la ciutat, per a assegurar un subministrament regular a la població. Així com l'ús industrial de l'aigua estava assegurat amb el Rec Comtal i la canalització de l'aigua de Montjuïc fins al Pla de la Boqueria, el consum domèstic s'efectuava principalment a través de pous, que depenien de la pluviometria i provocaven escassetat de subministrament en èpoques de sequera. Així, en aquesta època es van obrir diverses fonts, la majoria de caràcter eminentment utilitari, i per això no hi hagué molt lloc per a la creació artística.
La primera que es conserva és la font de Santa Anna, a l'avinguda Portal de l'Àngel amb Cucurulla, datada el 1356. Era una font sense ornamentació, que al començament servia també com a abeurador de cavalls. Originàriament tenia forma octogonal, però més tard va ser adossada al Palau Pignatelli —actual seu del Reial Cercle Artístic de Barcelona—, i tan sols van quedar a la vista cinc dels seus costats. El 1819 va ser reformada i ampliada, i el 1918 va ser decorada amb uns plafons de ceràmica d'estil noucentista, així com quatre gerros de ceràmica vidriada, tot obra de Josep Aragay. Les imatges contenen figures femenines, hidres i garlandes florals, i la central presenta també l'escut de Barcelona.
Li va seguir la font de Sant Just, a la plaça homònima, del 1367. És una obra d'estil gòtic, d'autor desconegut. Té planta trapezoidal, amb tres mascarons que vessen l'aigua sobre una pica, mentre que a la part superior hi ha una imatge de sant Just situada entre els escuts de Barcelona i la Corona d'Aragó. En un lateral que dona al carrer de la Palma de Sant Just hi ha també esculpit un falcó amb una perdiu entre les urpes. El 1831 se li va afegir una balustrada a la part superior.
miniatura|esquerra|Font de Sant Jordi (1449), d'Andreu Escuder, catedral de Barcelona D'aquesta època és també la font de Santa Maria, a la plaça homònima, construïda el 1403 per Arnau Bargués, mestre d'obres autor del cimbori de la Catedral de Barcelona i de la façana antiga de la Casa de la Ciutat. Es troba enfront de la Basílica de Santa Maria del Mar, en una zona antany aristocràtica, per la qual cosa se la coneixia també com Font dels Senyors. Té planta trapezoidal, adossada a un edifici contigu, els antics habitants del qual tenien un hort damunt. A la part que dona a la basílica està la font pròpiament dita, sobre la qual hi ha una rosassa circular de traceria calada; a la banda del carrer Argenteria hi ha dues gàrgoles zoomòrfiques, un drac i un lleó actualment decapitats, i els escuts de la ciutat i el regne; el tercer mur és llis i sense decoració.
Al claustre de la Catedral de Barcelona es va construir el 1449 la font de Sant Jordi, en substitució d'una del segle anterior que proveïa aigua procedent de Collserola. Fou obra de l'arquitecte Andreu Escuder, qui va construir una font en forma d'aljub de 16 costats, sobre el que es troba una tassa de forma octogonal amb mascarons que vessen aigua en cada costat, tot emmarcat per un templet d'estil gòtic amb una clau de volta on es va esculpir una imatge del sant patró de Catalunya, obra de l'escultor Antoni Claperós. El 1970 es va situar sobre el brollador de la font una estatueta del sant a cavall, obra d'Emili Colom. Aquesta font és famosa per la festa de l'ou com balla, celebrada el dia de Corpus, en què es fa ballar un ou sobre el doll d'aigua.
D'aquesta època procedeix igualment la font de Sant Jordi ubicada al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya. Està formada per un brollador de forma octogonal, al centre del qual s'aixequen quatre columnes que sostenen una tassa que allotja una imatge eqüestre de sant Jordi, obra del 1926 de Frederic Galcerà.
Entre finals del i començaments del l'ardiaca Lluís Desplà i d'Oms va manar reformar la coneguda com Casa de l'Ardiaca situada al costat de la Catedral de Barcelona. Al centre del pati es va col·locar una font composta per una tassa quadrangular amb una columna que acull una segona tassa de forma circular a mitjana altura, i que, com al claustre de la Catedral, el dia de Corpus es festeja amb l'ou com balla.
Edat moderna miniatura|Font de Portaferrissa (1680) En aquest període Barcelona passà a formar part del nou regne d'Espanya sorgit de la unió de les corones de Castella i Aragó. En general, fou una època d'una certa decadència econòmica i cultural, accentuada per conflictes socials i bèl·lics com la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió. La ciutat continuava encotillada a les seves muralles —l'única ampliació fou cap a la platja, el barri de la Barceloneta—, malgrat que al final del període tenia quasi 100.000 habitants.
miniatura|esquerra|font de Santa Eulàlia (1673), a la plaça del Pedró Pel que fa a fonts públiques únicament es conserva la de Portaferrissa, al carrer homònim, original del 1680 d'autor desconegut. Substituïa una font situada a la cantonada de la Rambla amb el carrer del Carme, al costat del col·legi jesuïta de Betlem, el rector del qual volia construir una capella al seu lloc. Se situà llavors al costat del Portal de la Ferrissa, una de les portes d'accés a la muralla de la ciutat, el nom de la qual provenia d'una barra de ferro situada en aquest indret, que servia per establir mesures longitudinals. El 1959 va ser decorada amb uns plafons de ceràmica confeccionats per Joan Baptista Guivernau, amb una imatge de la zona ambientada al amb la presència de sant Josep Oriol sobrevolant la muralla, i un text escrit per Pere Voltes sobre la història de la font.
miniatura|Font de Neptú (1784), de Joan Enrich. Litografia de Chapuy, secció de Gravats de la Biblioteca de Catalunya Del procedeix també la font de Santa Eulàlia, dedicada a la patrona de la ciutat. Inicialment, era un monument escultòric, erigit a la plaça del Pedró el 1673, i més tard reconvertit en font. Fou realitzada pel mestre d'obres Benet Parés, amb una imatge de fusta de la santa elaborada per Josep Darder, la qual va ser substituïda el 1685 per altra de marbre de Llàtzer Tramulles i Lluís Bonifaç. El 1826 la base del monument va ser convertida en font, remodelació efectuada per Josep Mas i Vila. El 1936 l'estàtua va ser enderrocada degut als enfrontaments originats en l'inici de la Guerra Civil, però el 1951 va ser reconstruïda amb una nova imatge, obra de Frederic Marès. La base del monument és una font quadrada sobre la qual s'aixeca un obelisc rematat per l'estàtua de santa Eulàlia, que porta els atributs del seu martiri: la palma i la creu en aspa. És considerada el monument públic més antic que es conserva a la ciutat al seu emplaçament original, malgrat que l'obra en si ha sigut restaurada diversos cops i ja no pot considerar-se com l'original.
El 1784 es va construir la font de Neptú (o font de la Duana), obra de Joan Enrich promoguda pel comte de l'Asalto, situada al costat de la Duana, a la ubicació de l'actual Estació de França. Representava al déu Neptú dempeus sobre uns dofins i un pedestal amb baixos relleus, enmig d'una tassa d'aigua. L'estàtua va ser destruïda en la revolta popular de la Camància (1843) i substituïda per una còpia efectuada per un picapedrer, fins que el 1877 la font va ser desmuntada; tan sols se'n va conservar el baix relleu del pedestal, que es troba al Museu d'Història de Barcelona.
A finals del es va constituir a la finca del marquès de Llupià situada al municipi de Sant Joan d'Horta —avui un barri més de la ciutat— un jardí que malgrat ser de caràcter privat va passar posteriorment al patrimoni públic. Conegut actualment com a parc del Laberint d'Horta, aquest jardí presenta una profusa decoració escultòrica d'estil neoclàssic, així com diverses fonts: a l'entrada es troba l'anomenada «font heràldica», formada per una font amb un pelicà esculpit a la seva base i una columna rematada per una corona i un gos alat; al nivell inferior es troba la font de la Piràmide —o del Lleó—, feta de roques esglaonades en forma de piràmide, i una font amb forma de cap de lleó; al laberint que dona nom al parc es troba la font d'Eco, dedicada al mite d'Eco i Narcís, a l'interior d'una gruta de pedra porosa i falgueres en forma d'estalactites, on se situa una estàtua de la nimfa, d'estil clàssic; a la terrassa superior es troba la font dels Dofins, formada per un conjunt de rocalla amb dos dofins de marbre amb les cues entrellaçades, que vessen aigua sobre una bassa, sobre la qual se situa un nimfeu en forma d'estany amb una gruta decorada amb l'estàtua de la nimfa Egèria, inspirat en la gruta de Stowe; en darrer lloc, a l'anomenat «jardí romàntic» es troba la font Grutesca, realitzada en pedra i petxines amb estructura de doble arc de mig punt i la figura d'un peix al seu interior.
Segle