La treva de Nadal (en alemany Weihnachtsfrieden; en anglès Christmas Truce; en francès Trève de Noël) va ser una sèrie d'altos el foc generalitzats, no oficials que van tenir lloc en el front occidental el Nadal de 1914, durant la Primera Guerra Mundial. En la setmana prèvia al Nadal, els soldats alemanys i els britànics van començar a intercanviar salutacions i nadales entre les seves trinxeres i, a vegades, la tensió es va reduir fins al punt que els soldats van sortir de les trinxeres per anar a parlar amb els seus enemics i intercanviar regals. Això va succeir sobretot durant la nit de Nadal i el dia de Nadal, quan molts soldats d'ambdós costats es van aventurar de forma independent en «terra de ningú», on es van barrejar, i es van intercanviar menjar i records. A més de les cerimònies d'enterrament conjuntes, diverses trobades van acabar amb nadales i altres cants. Les tropes d'ambdós costats fins i tot van compartir partits de futbol, en una de les imatges més perdurables de la treva.
No va ser un fet generalitzat i, en algunes regions del front, la lluita va continuar durant tot el dia, mentre que, en altres, senzillament es van arribar a acords d'alto el foc per recuperar els cossos dels morts, per poder-los enterrar. El Nadal de l'any següent, tan sols unes poques unitats van dur a terme un nou alto el foc amb els seus enemics, en part, a causa de severes ordres dels alts comandaments dels dos bàndols que prohibiren aquestes confraternitzacions. El 1916, després dels sagnants combats sense precedents del Somme i Verdún, i el començament de l'ús generalitzat de gas verinós, l'odi dels soldats cap a l'enemic va augmentar considerablement, i ja no hi va haver més treves per Nadal.
No només hi va haver treves durant el període de Nadal, sinó que aquestes van reflectir un estat d'ànim més generalitzat conegut com «viure i deixar viure», sobretot en les unitats d'infanteria que estaven més a prop unes de les altres, i que evitaven les conductes obertament agressives, i, sovint participaven en confraternitzacions a més petita escala, amb converses o intercanvi de cigarrets. En alguns sectors, hi havia altos el foc de tant en tant per permetre que els soldats recuperessin camarades ferits o morts, mentre que en altres punts, hi hauria un acord tàcit de no disparar mentre els homes descansaven, feien exercici, o treballaven a plena vista de l'enemic. No obstant això, les treves de Nadal van ser particularment significatives pel nombre d'homes que hi van participar i la motivació amb què ho van fer. En els sectors amb menys violència, desenes d'homes van arribar a aplegar-se obertament a la llum del dia. Sovint es veuen aquestes treves com un moment simbòlic de la pau i la humanitat enmig d'un dels esdeveniments més violents de la història humana.
Antecedents Durant els primers mesos de la Primera Guerra Mundial es va produir un atac alemany que va envair França a través de Bèlgica i que va ser repel·lit per tropes franco-britàniques als afores de París en la batalla del Marne el setembre de 1914. Els alemanys van recular fins a la vall de l'Aisne on van preparar posicions defensives. Posteriorment en la batalla de l'Aisne d'aquell mateix mes, les tropes aliades van ser incapaces de penetrar les defenses alemanyes i la situació va acabar amb un estancament on cap de les dues parts volia cedir terreny i van començar a construir un sistema de trinxeres molt fortificades. Al nord, a la dreta de l'exèrcit alemany no hi havia en aquell moment cap línia defensiva, i els dos exèrcits van iniciar el que es coneix com la Cursa cap al mar on intentaven flanquejar l'enemic en diversos enfrontaments cada vegada més al nord. Després de diversos mesos de combats, en els quals les forces britàniques van mobilitzar-se cap a Flandes, el flanc septentrional va evolucionar cap a un nou estancament. Al novembre ja hi havia una línia de front contínua des del Mar del Nord fins a la frontera amb Suïssa, ocupat a ambdós costats per exèrcits fortament atrinxerats.
Després de només uns mesos de guerra, encara hi havia en molts sectors l'esperança que el conflicte acabaria ràpidament i que per Nadal podrien ser a casa. No s'havia produït doncs una idealització negativa de l'enemic, potenciada pels anys posteriors de guerra i la gran mortaldat que se'n derivaria. Aquest fet sumat a unes condicions molt dures en les trinxeres van donar com a resultat una notòria confraternització entre els bàndols.
Confraternització miniatura|Una creu, aixecada a Saint-Yves (Bèlgica) el 1999, per commemorar el lloc de la treva de Nadal
La confraternització, interaccions pacífiques i a vegades amistoses entre els bàndols, era prou freqüent en els sectors tranquils a la primera línia de foc al front occidental de la Primera Guerra Mundial. En alguns sectors es manifestava simplement en forma d'inactivitat deliberada, quan els dos bàndols evitaven comportaments massa agressius o amenaçadors, mentre que en altres casos es va estendre a converses freqüents i fins i tot visites d'una trinxera a l'altra.
Les treves entre les unitats britàniques i alemanyes van iniciar-se a principis del novembre de 1914, quan la guerra havia iniciat la fase de trinxeres estàtiques. Durant aquest temps, les provisions de tots dos bàndols es repartien durant el vespre, i els soldats van destacar un període de tranquil·litat mentre recollien el menjar. L'1 de desembre un soldat britànic relatà la visita amistosa d'un sergent alemany que es presentà a la trinxera un matí «per veure com anaven les coses». Les relacions entre els soldats francesos i alemanys eren generalment més tenses, però a la llarga també s'hi va donar un fenomen similar. A principis de desembre, un cirurgià alemany deixava constància de treves de mitja hora per recuperar soldats morts per enterrar-los, durant els quals els francesos i els alemanys intercanviaven diaris. Aquest comportament no agradava gens als oficials i un jove Charles de Gaulle escrivia el 7 de desembre sobre el «lamentable» desig dels francesos de donar treva a l'enemic, mentre que el comandant del desè exèrcit Victor d'Urbal deixava constància de les «desafortunades conseqüències» que comportava el fet que els homes «guanyessin familiaritat amb els seus veïns a l'altra banda del front».
També es van donar treves a causa del mal temps, especialment quan les trinxeres s'inundaven, tot i que aquestes solien acabar-se quan el temps millorava.
La proximitat de les trinxeres feia fàcil que els soldats se saludessin a crits d'un cantó a l'altre, i aquest mètode va ser el que es va utilitzar més sovint per planejar trobades informals durant el 1914. Els homes intercanviaven notícies i salutacions ajudats per una llengua comuna, ja que molts alemanys havien viscut a Anglaterra abans de la guerra, especialment a Londres, i coneixien l'idioma i cultura anglesos. Molts britànics van deixar constància d'alemanys que els preguntaven per la Premier League així com d'altres converses banals sobre el temps i sobre conquestes amoroses. Un fenomen inusual que també va començar a prendre protagonisme va ser la música i, en els sectors més pacífics, era freqüent que les unitats cantessin al vespre, a vegades intentant entretenir-se o fer broma amb el bàndol contrari. Aquests fets van evocar activitats encara més festives i a principis de desembre Edward H. W. Hulse de la Guàrdia Escocesa va escriure que planejaven organitzar un concert el dia de Nadal, que «ensenyaria a l'enemic totes les formes imaginables de cançó en harmonia» en resposta als freqüents cors de Deutschland über alles.
Els dies previs a Nadal En el període previ al Nadal de 1914 hi va haver diverses iniciatives en favor de la pau a Europa. La Carta Oberta de Nadal va ser un missatge públic de pau adreçat «a les dones d'Alemanya i Àustria» signat per un grup de 101 sufragistes britàniques a finals de 1914 en els dies previs al primer Nadal de la guerra.Oldfield, Sybil. International Woman Suffrage: November 1914 – September 1916. Taylor & Francis, 2003. . Volume 2 of International Woman Suffrage: Jus Suffragii, 1913–1920, Sybil Oldfield, p. 46.Patterson, David S. The search for negotiated peace: women's activism and citizen diplomacy in World War I. Routledge, 2008. p. 52 El Papa Benet XV el dia 7 de desembre va suplicar un acord de pau oficial entre els governs combatents,"Demystifying the Christmas Truce" , Thomas Löwer, The Heritage of the Great War, retrieved 27 December 2009. demanant «que les armes quedin en silenci almenys durant la nit en què els àngels cantaven»."Miracles brighten Christmas", Harrison Daily Times, 24 December 2009. Aquest intent va ser oficialment rebutjat.
Nadal de 1914 Es calcula que al voltant de 100.000 soldats alemanys i britànics van participar en aturades d'hostilitats al front occidental durant la guerra. La primera treva va començar la nit de Nadal de 1914, quan tropes alemanyes van decorar la zona al voltant de les seves trinxeres a la regió d'Ypres i particularment a Saint-Yvon on el capità Bruce Bairnsfather va relatar la treva.
Els alemanys van posar espelmes a les trinxeres i en arbres durant la Nit de Nadal i van començar a cantar nadales (particularment Santa nit), cosa que els britànics van imitar. Els dos bàndols van seguir adreçant-se felicitacions de nadal i finalment alguns van començar a trobar-se en terra de ningú. Allà es van intercanviar petits regals com menjar, tabac i alcohol, i souvenirs com ara botons i barrets. L'artilleria en aquella regió va aturar-se i es va donar l'oportunitat de recuperar els cadàvers dels soldats abatuts, que van poder ser enterrats fins i tot en funerals conjunts. En alguns sectors la treva es va allargar fins a cap d'any.
Malcolm Brown, del Museu Imperial de la Guerra, estima que diverses treves van tenir lloc en almenys dos terços de la línia britànica al sud de Bèlgica.
Testimonis miniatura|El general Walter Norris Congreve va decretar una treva oficial el dia de Nadal de 1914. Durant aquell dia, el general brigadier Walter Congreve de la 18 brigada d'infanteria britànica, destinada prop de Neuve-Chapelle va escriure una carta decretant un dia de treva. Alguns dels seus soldats van arriscar-se a sortir del parapet i caminar cap a terra de ningú, on van encaixar les mans i intercanviar cigarrets amb els alemanys. Un dels seus capitans afirmava haver «compartit un cigar amb el millor tirador de l'exèrcit alemany», que no tenia més de 18 anys. El mateix Congreve va admetre que era reticent a contemplar l'escena per por d'esdevenir un objectiu dels franctiradors enemics.
Bruce Bairnsfather va escriure:
El soldat francès Gustave Berthier, del 256è regiment d'infanteria també va deixar constància de com va iniciar-se la treva en el seu sector:
El futur naturalista anglès Henry Williamson, que aleshores era un soldat ras de 19 anys va escriure a la seva mare el dia de sant Esteve:
El capità Edward Hulse explica que el primer intèrpret que va trobar a les files alemanyes era de Suffolk on hi havia deixat la xicota. Descriu també com cantaven Auld Lang Syne, una cançó tradicional escocesa «a la qual es van acabar sumant anglesos, escocesos, irlandesos, prussians, württembergs, etc. Va ser absolutament sorprenent i si ho hagués vist en una pel·lícula hauria jurat que era fals!»
El general Horace Smith-Dorrien, comandant del Segon Cos Britànic va emetre ordres prohibint totes les comunicacions amistoses amb les tropes alemanyes. També Adolf Hitler, que aleshores era un caporal de la infanteria bavaresa, deixà constància de la seva oposició a la treva, preguntant-se sobre l'honor dels soldats que hi participaven.
A la secció de Comines del front, també hi va haver confraternització entre els soldats alemanys i francesos el desembre de 1914, durant una petita treva i hi ha almenys dos testimonis de soldats francesos. Gervais Morillon va escriure als seus pares: