Els mormiroïdeus (Mormyroidea) són una superfamilía de peixos teleostis d'aigua dolça, de l'ordre dels osteoglossiformes), endèmics d'Àfrica que, juntament amb Hiodontidae, Osteoglossidae, Pantodontidae i Notopteridae, representen un dels principals grups d'osteoglossiformes vivents.
No existeix consens respecte a la seva classificació biològica immediatament superior, ja que alguns experts assenyalen que pertany al subordre Osteoglossoidei, mentre que d'altres els classifiquen com a ordre (Mormyriformes) de Notopteroidei. En qualsevol dels dos casos, aquesta inclou als gimnárquids i als mormírids, i representa la superfamília més extensa dins de l'ordre dels Osteoglossiformes amb al voltant de 233 tàxons subordinats que es distribueixen per diverses conques hidrogràfiques existents al llarg de l'Àfrica tropical, al sud del Sàhara, incloent el riu Nil, el riu Gàmbia, el llac Turkana i el nord de Sud-àfrica.
Aquests peixos destaquen per la seva capacitat per produir i analitzar febles camps elèctrics que utilitzen per orientar-se, reproduir-se, alimentar-se i comunicar-se; a més, tenen un cervell de grans dimensions i una inusual intel·ligència. S'alimenten d'invertebrats bentònics i al·lòctons, a més d'alguns crustacis que es troben en zones pantanoses i arenoses de rius i llacs. La majoria de les seves espècies són sociables, i encara que la seva forma de reproducció és poc coneguda, en general es reprodueixen en època de pluges i els seus òrgans elèctrics transmeten senyals amb capacitat d'influir en el seu comportament reproductiu i hormonal.
D'acord amb la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), l'estat de conservació del 66,7% és menys preocupant i un 10,8% es troba amenaçat. A més, segons la mateixa institució, la taxa actual d'extinció del tàxon (almenys a la regió nord del continent africà) arriba al 44,4%, mentre que un 55,6% dels individus es troben amenaçats.
Etimologia La paraula Mormyriformes deriva de grec «mormyros» (μορμύρος, μόρμυρος) una espècie de peix que probablement seria el Sparus mormyrus, y del llatí «forma», que té el mateix significat en català: forma.Foundation for the National History of Animals
La seva sinonímia Mormyroidea es considera com l'estatus taxonòmic vàlid segons el Sistema Integrat d'Informació Taxonòmica (ITIS) d'Amèrica del Nord, encara que diversos autors la van incloure dintre de la categoria taxonòmica «ordre» fins passada la segona meitat del , ja des de mitjans de la dècada de 1990 es considera com una «superfamília».
Ecologia i distribució Ecologia Els mormiriformes tenen una àmplia adaptabilitat i poden trobar-se en sistemes fluvials d'aigua dolça «amb grans concentracions de sòlids en suspensió i reduïda transparència», una duresa de l'aigua de fins a 20 °dH i un nivell de salinitat inferior a l'1%. En els hàbitats d'aquests peixos predomina el fang o el substrat sorrenc, deixalles vegetals, herba marginal, algues filamentoses o grups de plantes aquàtiques, mentre que el corrent fluvial pot ser variable: hi ha espècies que habiten en aigües poc torrentoses i altres en conques on el flux d'aigua és alt, encara que amb presència de piscines i roques que proporcionen àrees amb menor velocitat de flux.
Distribució En general, la literatura actual indica que la distribució d'aquests peixos es troba en diversos rius, llacs i pantans d'Àfrica al sud del Sàhara, el Nil i els sectors de major temperatura de Sud-àfrica, amb una superfície de 14.080.000 km² aproximadament.
El 2008, Melanie LJ Stiassny, Guy G. Teugels i Carl Hopkins van avaluar la distribució geogràfica dels gèneres presents a la subfamília Mormyrinae, i van indicar que almenys 14 es troben presents en la Baix Guinea; les restants es poden trobar al: Congo com el cas del Genyomyrus Angola com el Heteromormyrus Nil-Sudan com el Hyperopisus i Cyphomyrus Sud-àfrica com el Cyphomyrus.
A més, els mateixos autors van indicar que almenys sis espècies en la subfamília Petrocephalinae estan en la Baixa Guinea, mentre que el 2012, diversos investigadors de les universitats de Regensburg i Heidelberg, en conjunt amb la South African Institute for Aquatic Biodiversity, van indicar la presència de diverses espècies noves en els rius Luongo, Lufubu, Zambezi, Cunene, i al Delta de l'Okavango.
Morfología Mides i formes La superfamília Mormyroidea té una gran diversitat dins de les seves més de 200 espècies i subespècies, amb un interval de mides i formes que varia en funció de la família de pertinença i el seu respectiu gènere. Les més petites poden mesurar al voltant de 4 cm. en la seva etapa adulta, mentre que les grans poden arribar als 150 cm.,Mormyridae - African weakly electric fishes encara que se sap de l'existència d'un espècimen pertanyent al Gymnarchus niloticus que va aconseguir una mida de 167 cm. a la reserva Loumbila, prop d'Ouagadougou. El seu cos posseeix escates cicloidees, ulls petits (que en el cas dels mormírids estan coberts de pell) i una boca no protráctil que pot variar depenent del gènere:
Els gèneres Campylomormyrus, Gnathonemus i Mormyrus tenen una boca d'extensió particularment prominent que usualment consisteix en un allargament carnós flexible unit a la mandíbula inferior i està equipada amb sensors de tacte i probablement de gust, per la qual cosa se'ls diu popularment «peixos de nas d'elefant».
Els gèneres Mormyrops, Brienomyrus, Hippopotamyrus, Marcusenius, Petrocephalus i Pollimyrus posseeixen petites barbes i normalment no tenen l'extensió de l'aparell bucal dels peixos elefant, de manera que se'ls anomena «lluços de riu del riu Nil».
El gènere Gymnarchus té un musell prominent amb «dents punxegudes o amb osques que s'alineen en una sola fila en les dues mandíbules».
Cervell i cerebel El cervell d'aquesta superfamília és un dels més grans entre els peixos i té una mida proporcional a cos que és comparable al dels humans, amb una proporció cervell-massa corporal que varia entre 1/52 a 1/82, i que possiblement s'associa amb la capacitat d'interpretació de senyals bioelèctrics.
Des del treball pioner de Michael Pius Erdl en 1846, diversos investigadors han realitzat esforços tendents a descriure el desenvolupament d'aquest òrgan i la seva funcionalitat.
Així, basant-se en l'anàlisi de larves i embrions del Pollimyrus isidori, se sap que «el cervell es desenvolupa molt ràpidament: el corpus cerebelli (c.cer) i les estructures cerebel·loses, i l'eminentia granularis (e.gr), el lobus caudalis (lc) i transitorius (lt), i el lobby llineae lateralis (III), es formen en 40 dies, mentre que el desenvolupament de la vàlvula necessita 180 dies.»
Tenen una hipertròfia en el cerebel, que la literatura refereix com a mormyrocerebellum o gigantocerebellum, «probablement relacionat amb els seus singulars habilitats electrogèniques i electroreceptives» i la gran mida de la vàlvula, que al seu torn es relaciona al sistema electrosensorial present en aquests peixos.
S'ha descobert que per al cas d'espècies que viuen en ambients aquàtics amb deficiència d'oxigen, aquestes protegeixen el seu cervell de danys ocasionats per hipòxia a través de la utilització eficient de l'oxigen existent. A més, entre les seves espècies es va descobrir que el Gnathonemus petersii té el rècord dins dels vertebrats (inclòs l'ésser humà) com aquell el cervell consumeix almenys el 60% de tot l'oxigen corporal.
Òrgans elèctrics miniatura|Peix nas d'elefant amb el sistema nerviós central en verd, els electroreceptors en blau i l'òrgan elèctric en vermell. Els mormiriformes poden produir i analitzar senyals elèctrics febles amb un òrgan especialitzat descobert el 1951 per l'investigador ucraïnès HW Lissmann després d'observar un espècimen viu de Gymnarchus niloticus. Aquest òrgan deriva evolutivament de cèl·lules musculars, i hi ha un grau d'evolució convergent en forma i funció amb els Gymnotiformes d'Amèrica del Sud, especialment en l'aparell sensorial per detectar i processar senyals elèctrics que involucren processos d'eletrocomunicació i electrolocalizació.
La literatura indica que els individus d'aquesta família tenen tres tipus d'òrgans electroreceptors: ampul·lar, knollenorgan i mormyromast.
Òrgan ampul·lar Coneguda com a ampul·les de Lorenzini, conté electroreceptors «extremadament sensibles a camps de baixa freqüència d'origen biòtic o abiòtic i es fan servir en el context de electrolocalizació passiva», amb una alta sensibilitat de 0.01 mV/cm i sensible a camps de corrent continu o freqüències menors de 50 Hz.
Òrgans tuberosos Aquests peixos tenen dos tipus d'òrgans tuberosos amb capacitat de codificar senyals elèctrics: el Knollenorgan i el Mormyromast que utilitzen per als seus processos de electrolocalizació i electrocomunicació respectivament.
Tots dos òrgans poden trobar-se en individus adults, on estan coberts lleugerament per cèl·lules epitelials i per pell, mentre que la seva sensibilitat oscil·la entre 0.1 mV/cm i 10 mV/cm a desenes de Hz fins a més d'un kHz.
El knolleorgan va ser descrit per primera vegada en 1921 com un òrgan epidèrmic per l'anatomista alemany Victor Franz per a una espècie de Marcusenius, encara sense descobrir específicament la seva funció.
Està compost per un conjunt de cèl·lules receptores que poden arribar a entre 40 i 60 microns de diàmetre; aquestes es localitzen sota la pell i tenen una sensibilitat aproximada de 0.1 mV/cm.
El mormyromast va aparèixer amb el nom de Schnauzenorgane en un treball de Walter Stendell de 1914, on el descrivia com una combinació dels aparells sensorial i glandular per a una espècie de mormyrus. Aquest òrgan és un dels més abundants en els mormyriformes, amb una alta concentració de electroreceptors a l'epidermis si es mesura la densitat per cm²: per exemple, per al Gnathonemus petersii existeixen al voltant de 2000 per cm² versus un màxim de 50 receptors per cm² en realitzar un recompte dels òrgans ampul·lars i knolleorgans.
D'altra banda, i després d'analitzar un Campylomormyrus cassaicus i un Pollimyrus Isidori en 1998, Jean-Pierre Denizot i els seus col·laboradors van descobrir que en estat larvari la composició cel·lular, la distribució en l'epidermis i la innervació d'aquest òrgan era diferent a la d'un adult, i que després d'una metamorfosi, es transformava en el mormyromast; així, en etapa larval, aquest va rebre el nom de promormyromast.
Comportament Comunicació Algunes espècies de mormiriformes són sociables, atentes i intel·ligents, i poden trobar-se predominantment en la família Mormyridae, atès que els gimnàrquids són solitaris, poc intel·ligents i fins i tot agressius.
Aquests peixos tenen la capacitat de produir i analitzar febles camps elèctrics, a través d'un òrgan especialitzat, que en la literatura acadèmica es denominen òrgan elèctric de descàrregues o DOE, que Lissmann i els seus col·laboradors van analitzar per primera vegada en 1958 a través de diversos experiments; aquests camps elèctrics proveeixen aquests peixos un sistema sensorial especialitzat de comunicació i orientació.
Els DOE són útils per orientar-se, trobar menjar i comunicar-se,Pusch, R., von der Emde, G., Hollmann, M., Bacelo, J., Nöbel, S., Grant, K., Engelmann, J. (2008) Active sensing in a mormyrid fish – Electric images and peripheral modifications of the signal carrier give evidence of dual foveation. Journal of Experimental Biology. 211, 921-934. i la freqüència és variable; els camps els permeten situar objectes i reaccionar davant d'altres animals en aigües tèrboles (o de transparència reduïda) on la seva visió es veu afectada per la presència de matèria orgànica i sòlids en suspensió.