El Baix Albaida (també coneguda com a Castelló i les Ènoves)La història d'una subcomarca és una subcomarca de la Ribera Alta (País Valencià) travessada pel curs baix del riu Albaida en arribar al riu Xúquer. Després del 1707 fou creada la nova governació d'Alzira, que comprenia la comarca menys la vall de Càrcer, que era de la governació de Montesa, i el baix Albaida, que ho era de la de Xàtiva... La componen set municipis: l'Ènova, Manuel, Senyera, Rafelguaraf, Sant Joan de l'Ènova, la Pobla Llarga i Castelló de la Ribera.
Històricament en l'època foral vindria a correspondre, tret de Castelló de la Ribera a l'antic Quarter d'Ènova, de l'antic terme particular de Xàtiva.El cens de 1510. Relació dels focs valencians ordenada per les Corts de Montsó. Rafael Valldecabres. Universitat de València, 2002.
La seua situació geogràfica al sud-est de la Ribera Alta i la proximitat a la ciutat de Xàtiva fa que els pobles d'aquesta subcomarca tinguen una estreta relació amb la comarca de la Costera.
Geografia Es tracta d'una subcomarca que s'ubica al sud-est de la Ribera Alta representant un 8,78% d'aquesta comarca valenciana, amb una superfície d'aproximadament 74,85km² (entre els quals està inclòs el Realenc), formant una gran planura al·luvial en la confluència entre els rius Albaida i Xúquer, i cercada per la serra de Manuel-Énova i el massís del Realenc.Català i Cebrià, Joan; Sanchis i Martínez, Vicent. La Subcomarca de Castelló i les Énoves (en valencià). València: Diputació de València, 01-2011, p. 23 i ss.
Les muntanyes Els experts consideren que la subcomarca està en una zona de transició al sistema Subbètic, però encara dintre del sistema Ibèric. Es tracta, doncs, d'una zona fronterera entre sistemes, amb muntanyes que naixen a partir del 90 metres d'altitud amb una certa varietat, ja que podem distingir dues formacions muntanyenques separades pel riu Albaida i de característiques prou diferents.Català i Cebrià, Joan; Sanchis i Martínez, Vicent. La Subcomarca de Castelló i les Énoves (en valencià). València: Diputació de València, 01-2011, p.29 i ss.
Així tenim d'una banda les muntanyes d'algeps (els materials que el formen són salobrencs, de poca consistència, blans, destacant margues i roques terroses, presentant argila, guix, sals i caracteritzat per no presentar calç), que representen tan sols el 5% del territori, que es localitzen al sud-oest de la subcomarca, penetrant al massís del Port de Càrcer. Abasta els termes de Castelló (on trobem les serres de la Utxera i de la Font Amarga) i de Manuel (amb la serra de les Salines). Aquestes formacions són la frontera natural amb la comarca de la Costera, i presenta el punt més alt en l'alteró de la Bateria amb 262 metres d'altitud. Es tracta d'un plegament geològic datat a l'era Mesozoica, en el període Triàsic Superior (fa uns entre 225-213 milions d'anys)
D'una altra banda trobem les muntanyes calcàries que s'estenen pels extrems sud i est d'aquest territori, i que suposen el 20% de la seua superfície. Te forma d'arc i està integrat en un conjunt que continua també per Carcaixent, la Barraca, Simat i Barxeta, que és conegut com el massís del Realenc amb el punt més alt a la punta de Miramar, amb 429 metres d'altitud. Està formada per quasi exclusivament roques calcàries, que en són dures i compactes, i es poden distinguir de dos tipus, que encara que molt semblant, presenten orígens ben diferents: la dolomia, d'origen químic, i la creta, d'origen orgànic. També es poden trobar, encara que de manera molt menys abundant, minerals com el sílex, el quars, i també la calcita (aquesta última responsable moltes vegades de la formació de fòssils, al petrificar la part orgànica dels mol·luscos arcaics, prou abundants per aquestes serres)
El pla També en trobem en aquest territori un terreny pla, situat sempre a la vora de les muntanyes, representant aproximadament el 40% de la seua extensió. Es tracta d'una superfície prou llisa i uniforme, amb suau pendent, entre el 1 i el 5%, situada a poca altura, entre els 50 i els 90 metres d'altitud. Els seus materials daten de depòsits del període del Plistocé o Pleistocé o primera època de l'era quaternària, i tenen el seu origen en la desagregació i erosió de les roques. Són terres soltes, joves, de una gran qualitat pel cultiu de les taronges. També es poden trobar argiles i llims, encara que molt menys abundants, i a la part més profunda abunden les vetes de pinyó, o terra que conté petites pedres encastades amb gran profusió; i també sovinteja el tap, una capa de terra dura, entre calcina i arenosa, blanquinosa i pràcticament estèril, amb una consistència quasi pètria.Català i Cebrià, Joan;Sanchis i Martínez, Vicent. La Subcomarca de Castelló i les Énoves(en valencià).València:Diputació de València,01-2011,p.31 i ss.
Encara que antigament aquestes terres de la plana no estaven gens valorades per ser totes només adequades pels cultius de secà, el sorgiment d'un sistema de reg de pous o per degoteig, les han transformat en un terrenys molt preats.
L'Horta Entre el pla i les marjals ens tobrem la terra d'horta (amb origen en la sedimentació durant la segona època del quaternari, tractant-se de dipòsits al·luvials, del el Xúquer, l'Albaida i el barranc de Barxeta) encara que la major part de vegades és molt difícil establir on comença i on acaba, perquè sovint s'entremescla en els seus afloraments. Es tracta d'un terreny pla, molt poc pendent, entre els 50 metres d'altitud (en el poble de Manuel) i els 25 metres, representant, més o menys, el 30% de la superfície total de la subcomarca.
Aquesta terra de l'horta (la més estimada per a l'agricultura per gaudir de reg de séquia, cosa que la fet ser molt productiva, encara que la sobreproducció va esgotant-la poc a poc) presenta més espessor que en el pla, i està formada majorment per argiles i llims compactes i rics, encara que a prou profunditat es poden trobar algunes formacions del tipus del pinyó i el tap.
És en aquesta horta on es troben (a la vora de les séquies) els set establiments humans d'aquesta subcomarca, els quals acabaren sent pobles que han sobreviscut fins als nostres dies.
La Marjal També es poden trobar al territori d'aquesta subcomarca zones de marjals ocupen sempre les parts més baixes i representen, aproximadament el 5% del sòl de la superfície d'aquesta subcomarca. Estan localitzades en zones pròximes als rius Xúquer i Albaida, així com també en els mateixos caixers dels barrancs. Està formada per materials (argiles i llims al·luvials molt compactes) molt recents, que provenen de les últimes crescudes fluvials, molt freqüents, que no paren de depositar nous nutrients que renoven la feracitat d'aquests indrets humits.
En un primer moment eren zones semipantanoses, cosa que les feia ser insalubres, i per tant, rebutjades per a l'agricultura; encara que en aquesta subcomarca es cultivava arròs abans d'establir-se el taronger com cultiu prioritari.
Hidrografia Aquesta subcomarca està regada pels corrents dels rius Xúquer, Albaida i del barranc de Barxeta, les quals estan subjectes a una climatologia típicament mediterrània de pluges escasses i aïllades. Presenten per aquestes raons cabals reduïts, esporàdics i extremadament irregulars, regularitzats actualment per la construcció d'embassaments de laminació i assuts de reg que poden esgotar la totalitat del cabal.
El riu Xúquer presenta el seu cabal reduït per l'existència de l'embassament de Tous i les séquies d'Escalona, Reial de Carcaixent i Reial del Xúquer. Així, al pas per aquesta subcomarca sols duu el poc cabal que li han deixat eixes preses, més les aportacions que rep de les escorrenties de reg sobrants de les séquies d'Antella i de la Vall de Càrcer, situades entre Antella i Beneixida.Català i Cebrià, Joan;Sanchis i Martínez, Vicent. La Subcomarca de Castelló i les Énoves(en valencià).València:Diputació de València,01-2011,p.33 i ss.
El riu Albaida, afluent del Xúquer, recull totes les aigües de les comarques de la Vall d'Albaida i la Costera. El seu cabal, molt reduït, irregular i inestable, redueix el seu cabal per la presència d'un bon grapat d'assuts de reg que poden arribar a deixar-lo eixut al seu tram final (sobre tot després de l'assut de la Torre d'en Lloris, la darrera presa d'aquest riu, on pren l'aigua la séquia Comuna de l’Énova), i sobretot a l'estiu. Després de la pantanada de 1982, el riu Albaida fou desviat per a què tinguera la mateixa direcció que el Xúquer i facilitar l'evacuació de les avingudes dels dos rius. Abans de 1785 el riu d'Albaida desembocava uns dos km més avall que ho fa ara en el Xúquer.
Per acabar, tenim el barranc de Barxeta, es tracta d'un torrent temporal que s'origina quan les pluges ocasionals són suficientment quantioses, arreplegant tota la pluja de l'arc muntanyenc que envolta la subcomarca per llevant i pel migjorn, abastant fins a les línies divisòries d'aigües limítrofes amb les muntanyes de Carcaixent, la Valldigna i la vall de Barxeta, així com totes les aigües caients del massís del Realenc, però ni una sola gota de la conca del riu de Barxeta, cosa que fa que la seua denominació no siga del tot apropiada. Aquest barranc s'ha vist modificat al llarg dels anys per evitar el descontrol de les avingudes d'aigües torrencials per les intenses pluges típiques de les tempestes del clima mediterrani, i canvia de nom segons va entrant en diferents termes municipals Així, el barranc del Realenc que en passar al terme de Rafelguaraf, entre la tanca de la finca i el camí Rafelguaraf-el Realenc, que es dividia en dos braços, un d'ells s'anul·là en 1991. A partir on conflueix també el barranc de la Font del Perelló per la seua esquerra canvia el seu nom i s'anomena el Barranquet o el barranc del Poble (en referència a Rafelguaraf) i funciona com a escorredor de séquies en rebre les aigües sobrants de les últimes derivacions de la séquia Comuna de l’Énova. Després de passar Rafelguaraf se li uneix el barranc del Tossalet. Més endavant, al terme de l’Énova, se li diu barranc de Rafelguaraf i més avall, a l'entrada del terme de la Pobla, li arriben per la seua dreta dos torrents importants, el barranc del Pla i el barranc de la Font de Carcaixent, els quals ja s'han reunit en un sol caixer uns 300 metres abans de contactar amb el barranc principal, el qual ja rep el nom de barranc de Barxeta quan penetra al terme de la Pobla.
La seua conca hidrogràfica abasta uns 120 km², la longitud del curs és d'uns 20 km i el seu cabal mitjà és de 2 m³/segon, provinent tot ell de sobres de reg i alterat per la derivació d'altres séquies que naixen del seu caixer,SANCHIS I MARTÍNEZ, Vicent: Algunes notes sobre el barranc de Barxeta, Revista Sénia de Carcaixent-17, pàg. 40-41.
Història Els primers assentaments humans d'aquesta zona estaven ubicats a l'abric de les muntanyes i els es tractaven d'amagatalls, prop de la planura, on es podia caçar i recol·lectar i el més pròxim possible de l'aigua (en aquella època proporcionada pels seus corrents fluvials, el riu Xúquer i el riu d'Albaida, i per les seues fonts o alvertents) per a poder beure i pescar. La població era ínfima, els clans més dèbils es conformarien construint-se rudimentàries cabanes o ocupant xicotets abrics, i els més forts s'ubicarien en les coves, encara que a aquesta subcomarca de coves hi ha ben poques; l'única que destaca per les seues dimensions és la cova de Xàtiva del Realenc.SANCHIS MARTÍNEZ, Vicent: Introducció a la història de Rafelguaraf, el Tossalet i Berfull, pàg. 30