miniatura|upright=1.3|La façana i el campanar del Duomo. miniatura|upright=1.3|La nau central del Duomo. miniatura|upright=1.3|La cocatedral de San Bartolomeo a Lipari. miniatura|upright=1.3| Cocatedral de Santa Maria Assunta a Santa Lucia del Mela.
Larquebisbat de Messina-Lipari-Santa Lucia del Mela (italià: Arcidiocesi di Messina-Lipari-Santa Lucia del Mela; llatí: Archidioecesis Messanensis-Liparensis-Sanctae Luciae) és una seu metropolitana de l'Església catòlica que pertany a la regió eclesiàstica Sicília. El 2010 sumava amb 508.750 batejats al voltant de 510.000 habitants. Actualment està dirigida per l'arquebisbe i arximandrita Giovanni Accolla.
Territori L'arxidiòcesi va néixer a partir de la unió de l'arxidiòcesi de Messina, de la diòcesi de Lipari, de la prelatura de Santa Lucia del Mela i de l'arximandritat del Santíssim Salvador, i s'estén a la part oriental de la província de Messina.
El territori està dividit en 244 parròquies i 66 municipis.
Sotsdivisió del territori I. Zona Pastoral Messina e villaggi
Arxiprestats de Messina Centro, Messina Nord, Messina Sud (Madonna della Lettera) Arxiprestat de Galati (San Placido) Arxiprestat de Faro (Sant'Eustochia) Messina
II. Zona Pastoral Versante Ionico
Arxiprestat de Roccalumera (Santa Maria della Catena) Alì Alì Terme Fiumedinisi Furci Siculo Itala Mandanici Nizza di Sicilia Pagliara Roccalumera Arxiprestat de Santa Teresa di Riva (San Basilio Magno) Antillo Casalvecchio Siculo Forza d'Agrò Limina Roccafiorita Sant'Alessio Siculo Santa Teresa di Riva Savoca Arxiprestat de Taormina (San Pancrazio) Castelmola Gallodoro Giardini Naxos Letojanni Mongiuffi Melia Taormina Arxiprestat de Val d'Alcantara (Maria Santissima Assunta) Francavilla di Sicilia Gaggi Graniti Malvagna Moio Alcantara Motta Camastra Roccella Valdemone Santa Domenica Vittoria
III. Zona Pastoral Versante Tirrenico Arxiprestat de Spadafora (San Giuseppe) Messina (frazione Gesso) Monforte San Giorgio Roccavaldina Rometta San Pier Niceto Saponara Spadafora Torregrotta Valdina Venetico Villafranca Tirrena Arxiprestat de Milazzo (San Francesco di Paola) Condrò Milazzo Arxiprestat de Barcellona Pozzo di Gotto (San Sebastiano) Barcellona Pozzo di Gotto Castroreale Arxiprestat de Novara di Sicilia (Santi Pietro e Paolo) Fondachelli Fantina Mazzarrà Sant'Andrea Novara di Sicilia Rodì Milici Terme Vigliatore Arxiprestat de Montalbano Elicona (Sacro Cuore) Basicò Falcone Furnari Montalbano Elicona Tripi Vicariato del territorio di Santa Lucia del Mela Santa Lucia del Mela Gualtieri Sicaminò Pace del Mela San Filippo del Mela
IV. Zona Pastoral Isole Eolie
Vicariato del territorio delle Isole Eolie Lipari Leni Malfa Santa Marina Salina
Catedrals Messina: basílica catedral protometropolitana de Santa Maria Assunta Lipari, església cocatedral de San Bartolomeo Santa Lucia del Mela, església cocatedral de Santa Maria Assunta Messina, cocatedral arximandrital del Santissimo Salvatore
Província ecclesiàstica La província eclesiàstica de l'arcidiocesi de Messina-Lipari-Santa Lucia del Mela comprèn dues sufragànies: bisbat de Nicosia bisbat de Patti
Història L'arxidiòcesi actual és el resultat de la fusió de quatre districtes eclesiàstics antics.
Arxidiòcesi de Messina Segons la tradició, la diòcesi va ser erigida per sant Pau, que va ordenar el primer bisbe, Sant Bacchilo. No obstant això, es tenen algunes notícies certes només des del , i el primer bisbe conegut és Eucarpo, que va estar present al sínode romà de 502. De les cartes dels Papes Pelagi I i Gregori el Gran es coneixen els noms d'altres bisbes: Eucarpo II, Felice i Dono. Altres bisbes de Messina assistiren als concilis ecumènics celebrats a Orient: Benedetto, Gaudioso i Gregorio.
Amb la conquesta àrab de Sicília, no es tenen més notícies de les comunitats cristianes de l'illa i la seva organització eclesiàstica. Van sobreviure només alguns monestirs grecs a Val Demone.
A partir del 1061 els normands van començar la conquesta de Sicília a partir de Messina. El comte Roger I, després d'ocupar la plaça forta de Troina la van elevar com la capital del seu regne i van establir una diòcesi, nomenant com a bisbe Roberto, sense adonar-se de les prerrogatives dels Papes de Roma. Amb la conquesta de Messina, Roberto traslladà la seva seu. Els seus successors van mantenir el doble títol de Messina i Troina fins a l'època de la reina Constança.
Les difícils relacions inicials entre els reis normands i la Santa Seu es van aguditzar quan Roger II s'uní a l'antipapa Anaclet II, (1130), que va promoure Messina a seu metropolitana amb la butlla Piae postulatio voluntatis. No obstant això, aquestes iniciatives d'Anaclet II van ser cancel·lades al final del cisma pel papa Eugeni III, que amb la butlla Cum universis ecclesiis de 1159 van reiterar el privilegium libertatis concedit en el moment a Roger I, que eximia a Messina de qualsevol altra jurisdicció eclesiàstica i la seva presentació directa davant la Santa Seu.
El 1166 el papa Alexandre III, després de visitar Messina l'any anterior, va elevar la seu a metropolitana amb la butlla Licet omnes discipuli amb les seus de Cefalù i de Patti i Lipari com a sufragànies.
El 22 de setembre de 1197 es consagrà la catedral en presència d'Enric VI de Suàbia.
A causa de la guerra de les Vespres Sicilianes, la seu Messina va romandre vacant durant uns vint anys. De fet, el bisbe Francesco Fontana, que va ser triat a Nàpols pel capítol de la catedral a l'exili, va abandonar poc després de la seu, que es va mantenir sense pastor fins al nomenament de Guidotto d'Abbiate el 1304.
Durant els segles i no eren rars els xocs entre el capítol de la catedral i de la Santa Seu, que en diverses ocasions es va negar a aprovar els nomenaments dels arquebisbes, deixant vacant la seu durant diversos anys.
Els arquebisbes Giovanni Retana i Antonio Lombardo van construir i inaugurar el seminari arxidiocesà. Entre 1621 i 1725 es van celebrar cinc sínodes diocesans, que van seguir els que se celebren el 1392 i en 1588.
Durant el l'arxidiòcesi va haver de patir molt al principi de la pesta de 1743, que va causar la mort de 30.000 persones, entre elles l'arquebisbe català Tomàs de Vidal i de Nin; i després pel terratrèmol de 1783, que va causar grans danys i danyà severament la catedral.
A la primera meitat del Messina cedí porcions de territori per a la creació de les diòcesis de Nicosia (17 de març de 1816) i d'Acireale (27 de juny de 1844); i també en 1827 quatre ciutats van ser cedides a la diòcesi de Patti.
En 1844 la província eclesiàstica de Messina cedí la diòcesi de Cefalù com a sufragánea de l'arxidiòcesi de Palerm, mentre adquirida com a nova diòcesi sufragània la de Lipari, fins llavors immediatament subjecta a la Santa Seu. D'altra banda, en 1883 el papa Lleó XIII va unir aeque principaliter l'arximandritat del Santissimo Salvatore, durant cinquanta anys vacant, a l'arxidiòcesi de Messina.
A principis del , l'arxidiòcesi i la ciutat de Messina van viure dos moments molt dramàtics: el terratrèmol de 1908, que va destruir el 90% dels edificis (com ara la catedral i la majoria de les esglésies i cases religioses) i que va causar 80.000 morts; i els bombardejos aliats de juny de 1943, que va causar la destrucció de la catedral de nou, que va cremar durant tres dies consecutius.
El 30 de setembre de 1986, amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, les dues seus de Messina i Lipari, la prelatura de Santa Lucia del Mela i Arximandritat del Santíssim Salvador es van unir amb la fórmula de plena unione i la nova circumscripció eclesiàstica va prendre el seu nom actual. També es va establir que l'arquebisbe pro tempore empra també el títol d'arximandrita del Santíssim Salvador.
Bisbat de Lipari L'illa de Lipari va ser habitada, ja en el , pels monjos de ritu llatí, que va adoptar el ritu bizantí durant el . La tradició senyala com a protobisbe a sant Agatone, present a l'illa el 254. En primer bisbe documentat històricament és Augusto, qui assistí a dos sínodes romans el 501 i el 502.
Després l'arxipèlag de les Eòlies va ser ocupat ocupada pels àrabs. La vida cristiana es va reprendre el , quan el comte Roger, després d'haver conquerit les illes, fundà a Lipari una abadia benedictina dedicada a sant Bartomeu Apòstol, assignant com a dot les illes Eòlies; la fundació va ser aprovada pel papa Urbà II amb butlla de 3 de juny de 1091. El mateix Roger havia fundat a Patti una altra abadia, la del Santíssim Salvador (1094), que va ser unida amb la de Lipari i governat per un sol abat.
El 1131 l'antipapa Anaclet II, amb el suport de Roger II, erigí en bisbat les dues abadies i nomenà com a bisbe l'abat Giovanni. Aquests actes, però, van ser derogats pel papa Innocenci II en 1139, durant el Segon Concili del Laterà, i el bisbe Giovanni va ser deposat.
En 1157 el papa Eugeni III va erigir la diòcesi de Patti i Lipari, unides aeque principaliter, i nomenà el primer bisbe, Gilberto. El papa Alexandre III en 1166 va sotmetre les dues diòcesis a la seu metropolitana de Messina.
La unió de les dues seus es va mantenir fins al 18 d'abril de 1399, quan el papa Bonifaci IX, amb el breu Dudum ex certis,El text del Breu a Sicilia Sacra, vol. II, p. 956-957. separà les dues diòcesis i es va traslladar al bisbe Francesco Gattolo la seu de Lipari, i nomenà a Francesco Hermemir per a la seu de Patti. Amb una altra butlla, el mateix papa va haver de determinar les possessions de cadascuna, en què els dos prelats havien trobat una font de litigi.
El 29 de novembre de 1627 l'església de Lipari va ser eximida de la metròpoli de Messina i va esdevenir immediatament subjecta a la Santa Seu mitjançant el breu Romanus PontifexEl text del Breu a [ Sicilia Sacra, vol. II, p. 964-965. del papa Urbà VIII. En 1844 va acabar aquest privilegi i la seu es va sotmetre de nou a Messina.
El 10 de desembre de 1977 Ignazio Cannavò va ser nomenat arquebisbe de Messina i bisbe de Lipari, unit així les dues seus in persona episcopi.
Prelatura de Santa Lucia del Mela El 1206 es va erigir la parròquia de Santa Lucia del Mela, a causa de l'interès de l'emperador Frederic II, que havia fet el lloc d'un del seu lloc de vacances i que havia erigit una capella reial. El territori va ser separat de la diòcesi de Patti i cedit pel sobirà al Capellà Major del Regne de Sicília, una institució fundada el 1132.
Com els bisbes de Patti van reclamar els seus drets sobre el territori parròquial, el 1228 primer i després finalment, en 1248 el rei va confirmar la independència de Santa Lucia, en virtut de les prerrogatives que deriven del privilegi que el papa Urbà II havia concedit el 1098 al comte Roger i conegut com a Apostolica legazia.
Durant la primera meitat del , els bisbes van treballar per reconstruir des de zero l'antiga catedral, que havia estat encarregada pel comte Roger en 1094.
Al , el papa Pius IX va erigir Santa Llúcia i el seu territori en la prelatura nullius. El prelat gaudia de tots els drets episcopals excepte la facultat d'ordenar i exercia la seva jurisdicció sobre una petita àrea integrada pels municipis de Santa Lucia del Mela, Sant Filippo del Mela, Pace del Mela, Gualtieri i respectivament els pobles de San Giovanni, Archi, Cattafi, Corriolo, Olivarella, Giammoro i Soccorso.
Amb el nomenament del prelat Ignazio Cannavò com a arquebisbe de Messina el 10 de desembre de 1977, les dues seus van quedar unides in persona episcopi.
Arximandritat del Santíssim Salvador vegeu també: Arximandritat del Santíssim Salvador