La matança de frares a Madrid de 1834 va ser un motí anticlerical que es va produir el dia 17 de juliol de 1834 a Madrid durant la Regència de Maria Cristina de Borbó i la primera guerra carlina (1833-1840) en el qual van ser assaltats diversos convents del centre de Madrid, foren assassinats 73 frares i 11 van resultar ferits, a causa del rumor que es va estendre per la ciutat: que l'epidèmia de còlera que l'assolava des de la fi de juny, i que havia empitjorat el dia 15 de juliol, s'havia produït perquè «l'aigua de les fonts públiques havia estat enverinada pels frares». “Era la primera vegada que l'església es veia sotmesa a les actituds incontrolades dels seus propis fidels. Com van percebre els contemporanis, aquests fets demostraven, sobretot, la pèrdua de prestigi dels religiosos en la catòlica Espanya, tal com succeïa en els altres països”.
Antecedents L'abril de 1834 la regent Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies promulga l'Estatut Reial una espècie de carta atorgada amb la qual pretenia guanyar-se el suport dels liberals per a la causa de la seva filla, la futura Isabel II, que llavors tenia quatre anys, i els drets successoris de la qual no havien estat reconeguts pels carlins, els partidaris del germà del rei recentment mort Ferran VII d'Espanya, Carles Maria Isidre de Borbó, que no va acceptar la Pragmàtica Sanció de 1830 que abolia la Llei Sàlica que no permetia que les dones regnessin, per la qual cosa perdia els seus drets al tron a favor de la filla del seu germà. Després de la mort de Ferran VII, a la fi de setembre de 1833, el plet successori va derivar en una guerra civil, la primera guerra carlista, que aviat va esdevenir un conflicte polític i ideològic, entre els partidaris de mantenir l'Antic Règim, els absolutistes que en la seva majoria recolzaven don Carlos -els "carlins"-, i els defensors d'un canvi més o menys radical cap a un “nou règim”, que defensaven els drets al tron d'Isabel II, per la qual cosa eren anomenats “isabelins” o “cristins”, pel nom de la regent. Un dels suports dels "carlins" eren la major part dels membres dels ordes religiosos que, a més de compartir les idees absolutistes dels carlins sintetitzades en el seu trilema "Déu, Pàtria, Rei", temien que l'arribada al poder dels liberals posés fi a la seva existència. Com va assenyalar Julio Caro Baroja en el seu estudi pioner sobre l'anticlericalisme a Espanya: "Els visques a don Carlos anaven units a vives a la Inquisició, i les concentracions de vilatans esperonades per gent d'Església es donaven per onsevulla, sobretot a Catalunya, principal teatre d'operacions de les rebel·lions de 1827".Caro Baroja, Julio p.143
Els fets L'epidèmia de còlera i l'“enverinament de les fonts”
Entre 1830 i 1835 una epidèmia de còlera, que s'havia originat a l'Índia cap a 1817, es va estendre per tot Europa. A Espanya va arribar el gener de 1833, i la primera població afectada fou Vigo on probablement l'havien portat vaixells anglesos. A la fi de 1833 s'havia estès per Andalusia i des d'aquest focus o des de Portugal havia passat a Castella portada per les tropes del general José Ramón Rodil y Campillo que havien anat a combatre els miguelistas portuguesos i als carlins. Al mateix temps s'estenia pels ports del Mediterrani disseminada per un navili militar procedent de França. Durant els dos anys que va durar l'epidèmia va causar més de cent mil morts a tot Espanya i mig milió de persones van emmalaltir.Fontana, Josep p. 98 L'exèrcit de Rodil, procedent de la frontera de Portugal, va anar seguint el trajecte de l'epidèmia de còlera que tenia a Andalusia aïllada i que havia obligat a establir cèrcols sanitaris en La Manxa, però no per això se li va impedir l'entrada a Madrid, des d'on anava a dirigir-se al nord per rellevar a les tropes del general Vicente Genaro de Quesada que no aconseguien controlar als revoltats carlins.
miniatura|La regent Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies que se'n va anar al palau de la Granja a Segòvia quan es van donar els primers casos de còlera a Madrid A Madrid els primers casos de còlera es van donar a la fi de juny de 1834 i encara que el govern de Francisco Martínez de la Rosa va negar la seva existència va abandonar ràpidament Madrid el 28 de juny, juntament amb la regent Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies i la família reial, per refugiar-se al Palau Reial de La Granja de San Ildefonso a Segòvia, la qual cosa va causar una gran indignació entre els habitants de la capital.Fontana, Josep p.98-99 A aquesta sensació de desempara es va sumar la calor de l'estiu, l'augment dels preus dels aliments i els rumors d'imminents atacs carlins, la qual cosa va augmentar el descontentament popular. El dia 15 de juliol arribava la notícia a Madrid que l'exèrcit de Rodil tampoc havia aconseguit contenir als carlins i que el pretendent Carles Maria Isidre de Borbó havia entrat a Espanya proclamant-ho en un manifest des d'Elizondo.
Just el dia en què van arribar a Madrid les males notícies sobre la marxa de la primera guerra carlista l'epidèmia va empitjorar, “morint els malalts a centenars, amb les circumstàncies horroroses companyes de tal cruel plaga”, segons relata Antonio Alcalá Galiano.Fontana, p. 99 Els principals afectats eren els habitants dels barris més empobrits on havien mort més de cinc-centes persones diàries des del dia 15. Al llarg d'aquest mes de juliol les víctimes per aquesta epidèmia van ser 3.564 persones i van baixar a 834 en el mes d'agost.
Llavors va començar a circular el rumor per Madrid que la causa de l'epidèmia era l'enverinament de les fonts públiques, ja que “a moltes persones el còlera es manifestava després de beure aigua”, segons relata un testimoni. La idea que l'enverinament de les aigües era la responsable de la malaltia es va donar també en altres llocs del món entre les classes populars urbanes convençudes que darrere d'això estaven les classes altes que volien reduir el nombre d'indigents. A Manila, en 1827, es va atribuir el suposat enverinament a súbdits anglesos i alguns van ser assassinats; a París, al març de 1831, es va culpar als frares i als legitimistes sent alguns d'ells perseguits, i en 1833 als taverners amb la complicitat de la policia, i alguns agents foren llançats al Sena. A Madrid, segons relata un testimoni, es va culpar primer a “alguns nois semicaptaires i algunes meuques que s'apropaven a les fonts, i d'aquest concepte va provenir la presó d'unes cigarreres, l'assassinat que es va cometre en la persona d'un mosso de l'ínfima classe a les 3 de la tarda del 17 en la Puerta del Sol, i la persecució d'altres nois a les fonts de Lavapiés, Relatores i altres”. Però aviat es va estendre el rumor que aquests “semicaptaires” i aquestes “meuques” estaven al servei dels frares que eren els autèntics culpables. També va córrer la notícia que s'havia disparat des dels convents contra les masses que es dirigien cap a ells, relacionant-ho amb el suport que els religiosos donaven als carlinsFontana, p.99-100
El rumor que «l'aigua de les fonts públiques havia estat enverinada pels frares», sobretot pels jesuïtes, es va veure reforçat pel fet que alguns d'ells en els dies anteriors havien definit l'epidèmia de còlera com «el càstig diví contra els descreguts habitants de la ciutat, mentre que la gent del camp quedava lliure per ser fidel i devota».
L'assalt als convents miniatura|Colegio Imperial de San Isidro de Madrid (en l'actualitat Institut de San Isidro). Tot va transcórrer a la zona més cèntrica de Madrid, entre la Puerta del Sol, la plaça de la Cebada, el convent de San Francisco el Grande i els carrers d'Atocha i Toledo. El primer fet violent es va produir a les 12 del migdia a la Puerta del Sol amb l'assassinat d'un jove ex reialista i cel·lador dels jesuïtes; el segon una hora després en la plaça de la Cebada on un conegut reialista és increpat i assassinat. A les quatre de la tarda un religiós franciscà és atacat al carrer de Toledo.
A aquestes primeres hores de la tarda ja s'havien format diversos grups integrats també per abundants milicians urbans i alguns membres de la guàrdia de corps que s'han congregat en la Plaça Mayor, en la Puerta del Sol i a la Plaça de la Cebada proferint crits contra els frares. Des d'allí aquests grups es van dirigir al Colegio Imperial de San Isidro regentat pels jesuïtes que va ser assaltat a les cinc de la tarda. “El pretext, corroborar la versió que des del dia anterior havia corregut sobre dos cigarreres de la propera fàbrica de tabacs, deien que sorpreses amb pólvores de verí per tirar en les fonts i que pagades pels jesuïtes. Dins del convent maten uns a cops de sable, capturaren uns altres i els linxaren als carrers laterals, despullant i crivellant amb escarni els cossos moribunds. La tropa arriba a la mitja hora només amb el capità general i superintendent de policia, Martínez de San Martín, expert a reprimir motins dels liberals exaltats durant el trienni constitucional a Madrid. Recrimina als jesuïtes l'enverinament i en busca proves, mentre segueixen matant frares a un pam de la seva presència”. En total catorze jesuïtes foren assassinats.
miniatura|esquerra|Basílica de San Francisco el Grande El següent objectiu dels amotinats va ser el convent de San Tomás dels dominics al carrer d'Atocha on ja havien tingut temps de fugir part dels frares. Allí a més de matar a set frares en presència de la tropa, que no va fer res per impedir-ho, els amotinats realitzen actes burlescos vestint-se amb robes litúrgiques i formant una dansa sacrílega que van continuar pels carrers d'Atocha i Carretes. Cap a les nou de la nit va ser assaltat el convent de San Francisco el Grande on van ser assassinats quaranta-tres frares franciscans (o cinquanta, segons altres fonts) enmig d'escenes macabres, sense que els oficials del regiment de la Princesa que estava acantonat en les seves dependències donessin l'ordre d'intervenir als més de mil soldats que ho componien. A les onze de la nit va ser atacat el convent de San José dels mercedaris en l'actual plaça de Tirso de Molina, amb el resultat de nou o deu assassinats més.
Passada la mitjanit va haver-hi conats dispersos d'assalts a altres convents, però no va haver-hi més víctimes. “Van quedar, no obstant això, la resta dels frares sumits en el terror: alguns van optar per disfressar-se i refugiar-se en cases d'amics, els caputxins del Prado van optar per l'heroïcitat d'obrir les portes i esperar resant”.
Julio Caro Baroja va afirmar que "no menys de setanta-cinc van ser els religiosos assassinats a Madrid el 17 de juliol de 1834. A San Francisco el Grande, disset pares, quatre estudiants, deu llecs i deu donats; o sigui, quaranta-un franciscans. Al Colegio Imperial de San Isidro van morir disset jesuïtes: cinc preveres, nou mestres i tres germans. En el convent de Santo Tomás, sis dominics (cinc de missa i un llec). Finalment, en el de la Mercè, set mercedaris descalços, coneguts, i altres quatre els noms dels quals s'ignoraven en l'època".Caro Baroja, p. 146
La resposta del govern miniatura|Francisco Martínez de la Rosa, president del consell de ministres quan van ocórrer els fets En la matinada de l'endemà, 18 de juliol, es va declarar l'estat de setge i es va fer públic un ban: «Madrilenys: les autoritats vetllen per vosaltres, i el que conspiri contra les vostres persones, contra la salut o l'assossec públic, serà lliurat als tribunals i el castigaran les lleis». En la tarda d'aquest mateix dia es van produir nous intents d'assalts a convents que van ser evitats per la presència de les tropes, encara que van ser saquejades diverses dependències dels jesuïtes i el convent dels trinitaris.