miniatura|Bandera proposada pel Vryheidsfront com a bandera del possible Volkstaat miniatura|Territori proposat com a Volkstaat pel Front de la Llibertat Volkstaat (en afrikaans: Estat del poble) és una proposta d'autodeterminació per a l'establiment de la minoria afrikàner a Sud-àfrica seguint principis federals, però cercant la total independència en forma de pàtria per als afrikàners.
Alguns afrikàners han perseguit l'autodeterminació i independència mitjançant la creació de repúbliques bòers d'ençà el . La pèrdua de l'autodeterminació i la fi del poder de la minoria a Sud-àfrica han fet ressorgir aquesta proposta.
S'ha fet nombrosos estudis i propostes, però sembla que només tenen el suport del 30% dels afrikàners. El suport s'ha incrementat per la degradació de la seva qualitat de vida a Sud-àfrica. La majoria dels sud-africans no dona suport a la proposta, i la majoria dels que la hi donen ho fan per motius racistes.
Hi ha diferents mètodes per a establir el Volkstaat. Al marge del possible ús de la força, la Constitució sud-africana i la legislació internacional hi ofereixen algunes possibilitats. La dispersió de comunitats afrikàners que són minoritàries arreu del país és un obstacle important per a l'establiment del Volkstaat, ja que els afrikàners no són majoritaris en cap àrea geogràfica separada que es pugui sostindre independentment. Els animadors de la proposta han creat dues petites comunitats, Orania al Cap Septentrional i Kleinfontein a Gauteng, per tal de dur-la a la pràctica.
El govern sud-africà ha declarat que no donarà pas suport a un Volkstaat, però que farà el possible per a assegurar la protecció de la llengua i cultura dels afrikàner, així com de les altres minories del país.
El cas de separatisme territorial entre els afrikàners no té tanta força com les reclamacions presentades per altres nacionalismes ètnics com els dels kurds, txetxens o tàmils.
Context històric per a la creació de la proposta Les repúbliques bòers abans del 1911 Històricament, els afrikàner han estat un poble que ha intentat mantenir la seva independència amb l'establiment de diferents repúbliques a l'actual Sud-àfrica. Aquestes havien estat proclamades pels voortrekkers, i hi destaquen la república de Transvaal, l'Estat Lliure d'Orange, la República de Natalia, Stellaland, Goshen o Niewe Republiek. Nogensmenys, els britànics les derrotaren en la Segona Guerra bóer i dissolgueren les repúbliques.
Apartheid Sota l'apartheid, la cultura afrikàner i l'angloafricana foren protegides pel govern, l'anglès i l'afrikaans eren llengües oficials i la majoria dels líders polítics sud-africans eren afrikàners. El principi bàsic de l'apartheid era el separatisme racial, i volia dir que era implementat per un sistema de homelands (pàtries) per als pobles nadius anomenades bantustans, que realment perseguien mantenir la supremacia de la minoria blanca mitjançant la negació de la ciutadania a la majoria africana. La crisi del sistema d'apartheid durant la fi dels 80 va dur als extremistes afrikàners a cercar un sistema alternatiu.
Avstig i Orania A finals dels 80, l'Afrikaner Vryheidstigting o Avstig (Fundació per la Llibertat afrikàner), creada pel professor Carel Boshoff, proposà la creació d'un Volkstaat al nord de la província del Cap, una zona rural i mínimament desenvolupada. Avstig comprà la ciutat d'Orania el 1991, i la convertí en un Volkstaat modèlic. Boshoff esdevingué representant del Front de la Llibertat afrikàner, partit polític que defensa el concepte de Volkstaat.
Orania està situada en l'apèndix més septentrional de l'original Volkstaat, en el Cap Septentrional i vora l'Estat Lliure.
Cas per l'autodeterminació La diferència fonamental amb altres exemples dels anomenats pobles sense estat a la recerca d'autodeterminació com kurds, tàmils o txetxens és que no hi ha una "pàtria històrica" o territori on els afrikàners siguin la població majoritària a Sud-àfrica. Les pàtries històriques a les que fan referències són les repúbliques bòers, però cap d'elles va tenir més de cent anys d'existència, i, endemés, els afrikàners no hi eren pas la majoria de la població. Alhora, hom ha escollit arbitràriament una zona dispersament poblada com a pàtria artificial. L'altra diferència important és que el grup ètnic afrikàner no és fàcilment identificable per la llengua (afrikaans) o la raça (blanca). Segons el cens del 2001, hi ha més no blancs que tenen com a primera llengua l'afrikàner que blancs, i només 2,6 milions dels 4,4 milions del total de la població "blanca" (terminologia del cens) parlen afrikaans com a primera llengua.
En contrast amb els txetxens que parlen txetxè i el 90% dels quals viu en una regió específica anomenada Txetxènia en la qual hi porten vivint des de fa segles, el grup afrikàner va arribar al territori fa uns 300 anys, són minoritaris lingüísticament i no constitueixen la majoria de la població de la zona. És clar que el cas de l'autodeterminació dels afrikàners sigui més feble que altres casos, perquè són minoritaris i producte del colonialisme.
Suport a la proposta i mitjans per a dur-la a terme Es van dur a terme dues enquestes entre els blancs sud-africans, el 1993 i el 1996, amb la qüestió "Que et semblaria la demarcació d'una àrea per a afrikanares i altres blancs sud-africans en la qual poguessin gaudir d'autodeterminació? Dones suport la idea del Volkstaat?". La del 1993 va donar el resultat del 29% de simpatitzants de la idea i que un 18% considerarien la possibilitat de traslladar-s'hi. La del 1996, però, havia baixat a un 22% de simpatitzants i només el 9% hi pensava traslladar-s'hi. Per contra, la proporció de blancs sud-africans que s'hi oposaven havia augmentat del 34% al 66%.
L'enquesta de 1996 mostrà que "aquells que el 1996 havien dit que podrien considerar traslladar-se al Volkstaat eren principalment homes de parla afrikaans que votaven al Partit Conservador de Sud-àfrica o al Front de la Llibertat afrikàner, tenien punts de vista racistes (el 24% racistes, el 6% lleugerament racistes) i no estaven a gust amb la nova Sud-àfrica democràtica" El redactor, però, no donava una definició de "punt de vista racista", i això es podia confondre amb posicions d'altres grups.
Abans de les eleccions del 1999 hom va suggerir que el 26,9% dels afrikàners volien emigrar, però com que no podien, es mostraven partidaris de solucions a l'estil del Volkstaat.
En una conferència d'autodeterminació afrikàner celebrada a Orania l'octubre de 2005, els intel·lectuals afrikàners mostraren poc entusiasme per la separació territorial, i proposaren alters idees com una mena de "ciber-moviment".
Insatisfacció amb la vida La insatisfacció amb la vida en la Sud-àfrica del postapartheis sovint és citada com a indicació de suport a la idea del Volkstaat entre alguns afrikàners. Una enquesta feta pel Consell del Volkstaat entre blancs de Pretoria, identificaven els següents problemes per ordre d'importància: Crim Problemes econòmics Seguretat personal Acció afirmativa Qualitat educativa Creixement de la població Serveis sanitaris Drets lingüístics i culturals Habitatge Altres
Reducció del poder polític Els afrikàner, que formen una petita minoria a Sud-àfrica (5,7% del total de la població segons el cens del 2001), abandonaren llur dominància de poder de la minoria blanca durant les eleccions democràtiques del 1994, i ara juguen un rol relativament petit en la política sud-africana. Alguns afrikàners, membres del Consell del Volkstaat, senten que la representació igualatària no garanteix la protecció de les minorires, i desitgen autogovern.
Cultura i herència cultural El 2002 a un nombre de ciutats i pobles amb noms històrics en afrikaans des de l'època dels voortrekkers (com Pietersburg i Potgietersrus) els foren canviats, alguns amb forta oposició popular. El mateix any el govern decidí que els departaments de l'estat havien escollit canviar la llengua de comunicació interdepartamental, que era l'afrikaans, per l'anglès.
De 31 universitats de Sud-àfrica, cinc eren històricament afrikaans (Estat Lliure, Potchefstrom, Pretoria, Universitat Rand Afrikaans i Stellenbosch). A mitjans del 2002 el ministre d'educació Kader Asmal anuncià que les universitats afrikaans havien d'implementar l'ensenyament paral·lel de l'anglès, malgrat la proposta d'una comissió del govern que dues universitats afrikaans podien mantenir aquesta llengua com a llengua acadèmica.
Crims El crim és el principal problema de Sud-àfrica. Segons els informes del període 1998-2000 recollits per les Nacions Unides, Sud-àfrica és el segon país del món en atracaments i assassinats per capita. El total de crim per cap és el desè dels 60 països amb més criminalitat. No obstant, el crim té un efecte pronunciat en la societat: molts sud-africans rics viuen en comunitats setjades, tot abandonant els districtes de negocis d'algunes ciutats a canvi de la seguretat relativa del suburbis.
Atacs a granges Entre els afrikàners rurals, els crims violents contra la comunitat grangera ha contribuït a endurir llurs actituds. Entre 1998 i 2001 es van produir 3.500 atacs a granges arreu del país. Els atacs provocaren la mort de 541 grangers, llurs famílies o llurs treballadors, només en tres anys. La mitjana era de dos atacs a granges cada setmana. El Front de la Llibertat interpreta que es tracta de violència ètnica que té com a objectiu els afrikàner. A mitjans del 2001, aquest grup demanà a la Comissió de Drets Humans de l'ONU que pressionés al govern sud-africà perquè fes alguna cosa per evitar la mort de grangers, definida per ells com a "massacre ètnica". El seu cap Pieter Mulder, reclamà que molts dels atacs semblaven organitzats, i que el motiu no sols era criminal, perquè "un definitiu clima antiafrikàner creixia a Sud-àfrica. Els assassins d'afrikàners sovint eren aplaudits pels seus partidaris en els judicis". Una Comissió Independent creada per la Comissió Nacional de Policia, publicà un informe el 2003 on indicava que la població blanca no era l'objectiu exclusiu dels atacs, i que la proporció de víctimes blanques s'havia reduït en els quatre anys anteriors a l'informe.
Atur Malgrat el deteriorament de la seva situació des de la fi de l'apartheid, els afrikàner tenen una de les taxes d'ocupació més alta del país. Els blancs (dels quals vora la meitat són afrikàners) només tenien un índex del 10% el 2001 (el 37% arreu del país), però ha crescut un 197% des del 1995. Un total de 228.000 blancs estan a l'atur.
La satisfacció laboral entre els afrikàners només és superada per la dels anglòfons, ja que un 78% van respondre a una enquesta que eren molt satisfets amb la seva feina. Tanmateix, la situació és pitjor que quan hi havia apartheid, quan els blancs rebien tractament especial, i això pot nodrir de partidaris al Volkstaat.
Un de cada cinc blancs sud-africans emigraren durant la dècada 200-2005 a causa dels crims i de l'Acció Afirmativa, iniciativa legal que pretén que les taxes d'ocupació reflecteixin la veritable situació demogràfica del paí, cosa que fa que els afrikàner tinguin dificultats per a trobar feina.
Emigració Segons una enquesta preelectoral del 1999, el 2,5% dels afrikàners volien emigrar, el 26,4% eren disposats a fer-ho si podien i el 5,3% ho estaven considerant. La majoria, però, el 64,9%, volia quedar-se. L'enquista suggeria que el 26,9% dels afrikàners podria emigrar, però això no volia dir que la solució fos el Volkstaat. Una nova enquesta de l'Institut Sud-africà per a Relacions Racials de setembre de 2006 indicava el declivi estimat en el 16,1% en la població blanca sud-africana a finals del 2005.
Situació actual per a la creació del Volkstaat