La selecció de rugbi d'Itàlia representa el país a les competicions oficials. Està representada per la Federació Italiana de Rugbi, activa des de 1929. L'equip és conegut també com els «Azzurri» o «Els Gladiadors de Roma»
La selecció s'ha compromès a participar anualment al Torneig de les Sis Nacions, on s'enfronta a les millors seleccions nacionals europees: França, Gal·les, Anglaterra, Irlanda i Escòcia. Tots els partits del Torneig de les Sis Nacions que la Selecció Italiana de Rugbi juga com a local tenen lloc en l'Estadi Flaminio de Roma. Abans, fins a 1997, jugava al Campionat Europeu de Rugbi sota les seves diferents denominacions (Copa Europea, Copa de Nacions, Trofeu FIRA), i que va guanyar en la seva última edició en què va participar, al bienni 1995/97. A més a més, des de la seva primera edició de 1987, Itàlia sempre ha estat present en la Copa del Món de Rugbi, competició en la qual no ha estat encara capaç de passar de la primera ronda de grups.
Itàlia va ingressar l'any 2000 al Torneig de les Cinc Nacions, transformant-ho en l'actual Torneig de les Sis Nacions, obtenint als últims anys victòries importants sobre Escòcia, Gal·les, i França. Gràcies a l'entrada al torneig, actualment es troba als llocs d'elit del rànquing de la International Rugby Board, després del grup que comprèn els equips integrants del Torneig de les Sis Nacions, aquells del Torneig de les Tres Nacions, estant a un nivell similar que els equips oceànics.
Des de gener de 2011, el director tècnic és el francès Jacques Brunel.
Història Els orígens del rugbi a Itàlia miniatura|esquerra|Una alineació de l'US Milanese de rugbi. Dret, a l'esquerra, Stefano Bellandi El rugbi, alhora que el futbol, es va fer conèixer a Itàlia cap al final del , portat pels britànics que feien escala al port de Gènova. La difusió massiva del joc, tanmateix, es va deure a l'obra d'un pioner italià emigrat a França, Stefano Bellandi: nascut el 1892 en la província de Cremona, va haver de tornar a Itàlia per realitzar el servei i després de conèixer el rugbi a França es va entestar a difondre'l també a la seva pàtria.
Amb l'ajut d'un amic francès que vivia a Milà, Bellandi va aconseguir posar en marxa una secció de rugbi dintre de la Unione Sportiva Milanese, club de futbol avui dia desaparegut, que en aquella època competiaen el campionat nacional amb els seus conciutadans de Football Club Internazionale Milanol'Inter -amb els que es fusionarien a la fi dels anys vint- i l'Associazione Calcio Milan.
A la primavera de 1910, a Torí, va tenir lloc un partit entre dos clubs de futbol no italians, el Servette de Ginebra, i el Sporting Club Universitaire de France, seguint les normes del rugbi. A partir d'aquest esdeveniment, va néixer el primer club de rugbi italià: el «Rugbi Club Torino». Però seria dissolt després d'un sol partit disputat contra la Unione Sportiva Pro Vercelli Calcio, club de futbol entre els més forts de l'època.
Encara que els inicis de l'esport a Itàlia es van produir a Torí, va ser a Milà on la nova disciplina va tenir el seu ple desenvolupament. El primer partit de l'U.S. Milanese es va disputar en l'Arena Cívica de Milà el 2 d'abril de 1911 contra un equip francès, que es va imposar per 15-0. Tal va ser l'entusiasme del públic que abans d'un any, a l'inici de 1912, l'equip milanès va organitzar un altre partit, a Vercelli, contra la U.S. Chambéry. Encara que en aquesta ocasió també va tindre una derrota, aquesta va ser de menor entitat -els francesos van guanyar 12-3-.
El naixement de la Federació i de la Selecció Nacional Tan bon punt el conflicte va acabar, Stefano Bellandi intenta reactivar la disciplina: demana asil al Sport Club Itàlia, era amic del seu president Algiso Rampoldi, i amb la col·laboració d'alguns amics més, torna a posar dret un equip de rugbi que es fa conèixer el gran públic gràcies a la premsa; el 26 de juliol de 1927 va ser finalment creat un «comissionat de propaganda» que va constituir el preludi del naixement d'una federació nacional que regulés l'activitat del rugbi, que aleshores ja estava difosa per tota la península -a part de Milà, també Torí, Udine, Roma, Nàpols i altres ciutats-. Així doncs, el 26 de juliol de 1928 a Roma, veu la llum la Federació Italiana de Rugbi.
miniatura|Escut de la Selecció Nacional dels anys 30. La Selecció Nacional neix quasi al mateix temps que el primer campionat italià: el 20 de maig de 1929, a l'Estadi de Montjuïc de Barcelona, es va veure el partit contra la també debutant Espanya, estant l'àrbitre el francès Brutus. Els espanyols -de fet una selecció catalana oficialment vestida amb els colors -d'Espanya-, es van imposar 9-0 i un any més tard, el 29 de maig de 1930, van tornar la visita en el que va ser el primer partit a casa d'Itàlia.
A Milà, els «Azzurri», que en aquella ocasió vestien encara samarreta gairebé tota blanca, van guanyar 3-0. Els jugadors d'aquella primera trobada a Barcelona van ser: Dondana, Cesani, Dora, Vinci II, Vinci III, Vinci IV, Modonesi, Balducci, Paselli, Raffo, Allevi, Barzaghi, Altissimi, Bottonelli, Bricchi. Roma i Milà es van dividir a parts iguals la representació: sis jugadors de la capital, inclosos els germans Vinci, d'altres de l'anterior U.S. Milanese (ara l'Inter) i Brescia va contribuir amb dos homes, però el capità Dondana, provenia del Michelin Torino, de Torí.
miniatura|esquerra|Una alineació de la selecció italiana de 1933 Malgrat una polèmica de caràcter político-organitzatiu que va portar el naixement de la FIR, de la successiva reorganització radical com Federazione Italiana della Palla Ovale i, posteriorment per raons autàrquiques, com Federració Italiana de Rugbi, 11 als cinc anys successius la Selecció Nacional es va enfrontar a les seleccions més fortes d'Europa continental -les quatre britàniques de la IRB constituïen un grup a part), Txecoslovàquia -derrotada dues vegades, a Milà i Praga durant 1933-, Romania -victòria a Milà 7-0 eln 1934- i Catalunya -empat a 5 a Barcelona el 1934-. La primera derrota després del partit inicial, va tenir lloc a Roma el 1935 contra França que, fins a 1983, va ser l'únic equip d'alt nivell fora de la IRB i, fins a 1988, l'única de les participants al Cinc Nacions que va concedir a Itàlia «Test Match» oficials.
El 2 de juny de 1934, la FIR, la Federació Francesa de Rugbi i la Federació Alemanya de Rugbi van ser els estendards d'un front comú que propugnava la formació d'una federació internacional alternativa a la IRB, i van constituir a París, juntament amb altres federacions nacionals europees, la Federació Internacional de Rugbi Amateur o FIRA. La nounada associació va iniciar un torneig, originàriament anomenat «Trofeu FIRA» -que perdura com European Nations Cup-, un veritable campionat europeu de rugbi, en el qual Itàlia va participar fins al 1997.
Durant la Segona Guerra Mundial va continuar l'activitat tot el possible: el campionat italià es manté fins al 1943 i la selecció nacional va seguir endavant fins a maig de 1942; l'últim partit disputat abans de la llarga interrupció que va durar fins a la fi de 1948 va ser contra Romania a Milà. Durant el Feixisme italià, a pesar d'haver estat vist inicialment malament per ésser originàriament anglès, es decideix promoure-l a tots els nivells com a exemple de companys i espíritu de lluita; Achille Starace, secretari del Partit Nacional Feixista, va sostenir que «El joc del rugbi, esport de combat, ha de ser practicat i àmpliament difós entre la joventut feixista». Un dels factors condicionants per al desenvolupament del rugbi a l'època de postguerra va ser aquesta mateixa politització de la disciplina, a la qual durant llarg temps se'l va etiquetar d'«esport feixista».
Postguerra immediata miniatura|esquerra|«Maci» Battaglini, cinc vegades internacional entre les dues postguerres. La tornada a la normalitat després de la guerra va ser per etapes: el campionat italià torna el 1946, l'activitat internacional, amb el Cinc Nacions el 1947, però la selecció italiana hauria d'esperar fins a març de 1948 per tornar al terreny de joc: durant els 13 primers anys, 12 tècnics van ocupar la direcció tècnica, al ritme d'un a l'any de mitjana.
De fet, es tractava sovint de parelles o de tornades al càrrec, per exemple, el francès Julien Saby un dels artífexs del desenvolupament tècnic del rugbi a Itàlia, va tenir tres mandats, dels quals dos van ser fent parella amb un altre tècnic; el mateix Luigi Bricchi va ser tècnic vuit vegades, en sis d'elles al costat d'un o més col·legues.
L'any 1947 es va confiar l'equip a l'exjugador Tommaso Fattori, antic jugador de la Società Sportiva Lazio, del Rugby Roma Olimpic i l'Amatori Milano i futur tècnic del l'Aquila. Va dirigir a l'equip en dos partits, tots dos el 1948, contra França B (derrota a Rovigo 6-39) i contra Txecoslovàquia (victòria a Parma 17-0). Però les diferències entre el millor equip continental, França i Itàlia i alhora entre la mateixa Itàlia i els altres adversaris, eren manifestes: els "Azzurri" podien mantenir el ritme contra els altres equips, però no de guanyar als gals, ni tan sols quan aquests no presentaven la millor alineació. Malgrat el creixement del joc al triangle format per Treviso, Pàdua i Rovigo, ràpidament seguits per Nàpols, Roma, Parma i L'Aquila, la selecció no aconsegueix durant molt de temps ser competitiva fora de l'àmbit de La Copa de les Nacions/Trofeu FIRA, en la que sempre dominava França: fins a 1968 no es deixa escapar cap edició del torneig i, a més a més, era l'únic equip continental que anualment s'enfrontava amb els quatre britànics al Torneig de les Cinc Nacions.
A nivell continental, l'oponent principal d'Itàlia era, tanmateix, Romania, que havia vist com creixia el seu nombre de participants a partir de 1950 -eren 1.500 després de la guerra i 13.500, nou vegades més, a la fi dels anys 70-, i que treien als «Azzurri» la plaça d'honor a La Copa de les Nacions, i fins i tot van ser capaços, per fi, de guanyar els francesos, cosa que els italians van aconseguir molts anys més tard.
Estava clar que només enfrontant-se amb els països més avançats podia el rugbi italià tenir una ocasió per créixer, i el 1956 es va organitzar una gira informal -no es podia considerar oficial, ja que no es va programar cap «test matx»- a Gran Bretanya: tres partits i tres derrotes per a Itàlia, contra els gal·lesos del Swansea (5-14) i del Cardiff Blues (2-8) i els londinencs Harlequins (14-15), que pel que es veu és una derrota més petita del que es temia; la gira es va repetir dos anys més tard i, a l'últim partit de la sèrie, després de dues derrotes contra el Contee londinès 3-9 i el Blackrock 8-18, Itàlia guanya 5-3 als irlandesos del Cork; pel que fa als «test matx» que es van disputar prop d'aquestes gires, tots van ser victòries contra Alemanya Occidental (12-3 el 1956, 8-0 el 1957 i 11-5 el 1960),) Txecoslovàquia, i Romania, però contra França novament quatre derrotes (3-16 el 1956, 6-38 el 1957, 3-11 el 1958 i 0-22 el 1959).
L'obscuritat a Europa Als inicis dels anys 60 la situació estava consolidada i així es manté pràcticament durant els següents 30 anys: els equips britànics fora del mapa, almenys pel que fa a seleccions nacionals, quedant com a referència França per a la resta d'Europa, que era l'única selección del continent que tenia permès competir anualment contra les quatre «Home Nation» i que per un altre costat estava immergida en La Copa de les Nacions. I després d'ells, Itàlia, regularment derrotada per França, i que lluitava per la segona plaça amb Romania. I tots dues, un graó per damunt de la resta dels equips europeus. Tanmateix, el 14 d'abril de 1963, Itàlia va estar a un pas d'interrompre la supremacia francesa: a Grenoble, al partit que va veure el debut de Marco Bollesan com a internacional, els italians guanyaven per 12-6 pocs minuts abans del final.