El Torneig de les Sis Nacions (de les Cinc Nacions fins al 1999) és una competició de rugbi jugada cada any al febrer i al març per les seleccions nacionals masculines d'Anglaterra, Escòcia, França, Gal·les, Irlanda i Itàlia.
Per motius de patrocini, aquest torneig s'ha anomenat oficialment Guinness Six Nations en anglès des de l'edició del 2019. Va agafar el relleu del NatWest Six Nations de l'edició del 2018, el RBS Six Nations (del 2003 al 2017), el de Lloyds TSB Six Nations Championship (del 2000 al 2002) i el Lloyds TSB Five Nations Championship (del 1998 al 2000). Abans d'aquesta data, es coneixia simplement com el Torneig de les Cinc Nacions (Five Nations Championship, del 1910 al 1931 i del 1947 al 1997), el Torneig de les Quatre Nacions o el Campionat de les Nacions Locals (Home Nations Championship) (torneig britànic, del 1882 al 1909, després del 1932 al 1939). El Home Nations Championship fou el primer torneig internacional de rugbi a l'hemisferi nordGodwin (1984), pàg 1. El primer Campionat Internacional de Nacions Locals es disputà l'any 1883. Cap altre selecció de l'hemisferi nord jugà un partit oficial de caràcter internacional fins a 1906, any en el qual França jugà contra Nova Zelanda. i enfrontava les quatre nacions de les illes Britàniques. França hi va ser admesa el 1910 i Itàlia el 2000.
El millor palmarès de la competició el tenen conjuntament Anglaterra i Gal·les amb 39 victòries cadascuna des del 2021. El guanyador de l'esdeveniment aconsegueix un Grand Slam si derrota tots els altres equips del torneig. Així mateix, les quatre seleccions britàniques (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda) també disputen la Triple Corona, que s'enduu un dels equips si aconsegueix derrotar els altres tres. El guanyador de la darrera edició el 2021, el vigent campió és Gal·les. L'últim Grand Slam data del 2019, també assolit per Gal·les.
També hi ha una versió femenina del torneig de les Sis Nacions (des del 1996) i una versió júnior per a menors de 20 anys (creada el 2008). Quan l'expressió s'utilitza sense precisió, sempre fa referència al torneig original. Els termes Torneig masculí i sènior només s'utilitzen per evitar confusions, per exemple quan s'emet un partit femení, o per referir-se al conjunt: torneig masculí, torneigs femení i sub-20. El guanyador del Torneig de les Sis Nacions també se'l considera el campió d'Europa.
Història Les primeres edicions: The Home Nations (1882-1883) miniatura|Bob Gould (germà d'Arthur) representa Gal·les al torneig 1882-1883 El primer partit internacional de rugbi va tenir lloc el 27 de març de 1871entre Anglaterra i Escòcia. El partit es jugà al Raeburn Place d'Edimburg, un estadi de cricket, ja que la Federació Escocesa de Rugbi encara no disposava d'un estadi adequat per a un partit internacional. La disputaren dos equips de vint jugadors, en dues meitats de cinquanta minuts. Els escocesos van guanyar el partit per un assaig i un gol contra un assaig per als anglesos.
Els irlandesos van començar internacionalment enfrontant-se a Anglaterra el 1875. El País de Gal·les començà més tard amb enfrontaments contra Anglaterra el 1881, Irlanda el 1882 i Escòcia el 1883. No va ser fins al 1884 que aquests quatre equips es van reunir durant la mateixa temporada. De fet, faltà un partit a l'edició inaugural de 1882-1883 per a que el torneig es completés.«Le Tournoi international» , sur rfu.com. Les edicions de 1885, 1886, 1888 i 1889 no es van acabar, després de disputes entre federacions.
Els anglesos van ser boicotejats per les tres nacions durant les edicions de 1888 i 1889 a causa de la seva negativa a unir-se a la International Rugby Board. Al seu torn, els gal·lesos van ser boicotejats per dues de les altres tres nacions (els irlandesos i els escocesos) el 1897 i el 1898, ja que el seu capità Arthur Gould va ser recompensat pels seus serveis, cosa que s'interpreta com una violació de la norma de l'amateurisme al rugbi. , sur scrum.com. La retirada de Gould de l'esport resolgué el problema i Gal·les ha pogut enfrontar-se a tots els altres equips en les edicions posteriors.
Integració de França el 1910: el Torneig de les Cinc Nacions Al mateix temps, el primer "equip francès" (de fet, una selecció de jugadors parisencs, inclosos Frantz Reichel, Louis Dedet i Henri Amand) van jugar els seus dos primers partits a Anglaterra, el febrer de 1893, contra la Civil Service i Park House.«The tournament» , sur rugby-nomades.qc.ca. No va ser fins al 1906 que l'equip francès va jugar el seu primer partit oficial rebent el d'Anglaterra. Posteriorment va enfrontar-se amb les altres nacions britàniques: Gal·les el 1908, Irlanda el 1909 i finalment Escòcia el 1910 . miniatura|L'equip francès el març de 1922
França tingué permís per unir-se a la competició el 1910, cosa que li donà el nom de Torneig de les Cinc Nacions. Anglaterra guanyà aquest primer torneig.
L'1 de gener de 1913, durant el partit França-Escòcia, els espectadors es llancen sobre l'àrbitre per expressar la seva insatisfacció. La policia muntada està obligada a intervenir carregant. Aquest incident va fer que el secretari de la Scottish Rugby Union declarés: "Si el joc només es pot jugar sota la protecció de la policia o l'exèrcit, no val la pena jugar".Jean-Pierre Bodis, «Histoire mondiale du rugby», Bibliothèque historique Privat, 1987, Després d'aquests incidents, Escòcia es va negar a enfrontar-se a França al torneig de 1914. Llavors França quedà implícitament exclosa del torneig, però la Primera Guerra Mundial no permeté aplicar aquesta exclusió. El 1920, el Torneig es va reprendre amb normalitat entre les cinc nacions, en nom de la confraria d'armes.
Exclusió temporal de l'equip francès (1931) El 1931, França va ser exclosa per professionalitat (pagament de jugadors, reclutament entre clubs) i pel seu joc violent durant certs partits. El partit França-Gal·les del Torneig de 1930 va ser extremadament brutal, tant al terreny de joc (amb molts jugadors lesionats) com entre els espectadors, perquè aquests últims van ser pressionats els uns contra els altres a la graderia o a la vora del camp. a l'entrada de l'estadi, gairebé 20.000 espectadors potencials no van poder assistir al partit.«Match France - Pays de Galles de 1930», sur flickr.com.
França va tornar a ser admesa al Torneig el 1939 després que la Federació Francesa de Rugbi va arribar a un acord el 1932 amb clubs que van dissentir el desembre de 1930. La Segona Guerra Mundial no va permetre que el Torneig se celebrés el 1940.
La postguerra (1947) El Torneig es va reprendre el 1947 després de la Segona Guerra Mundial, amb la participació de l'equip francès.
L'equip irlandès va dominar el període del 1948 al 1951 guanyant el Torneig tres vegades, incloent el seu primer Gran Slam el 1948.
El 1952, la federació francesa va proporcionar una llista de jugadors trobats culpables de professionalitat, inclosos Jean Dauger, Robert Soro i Maurice Siman per evitar una nova exclusió del torneig. França no queda exclosa i finalment Dauger pot jugar un partit del Torneig el gener de 1953 contra Escòcia.
Després de compartir les victòries als torneigs de 1954 i 1955, l'equip francès va guanyar per primera vegada en solitari amb quatre victòries successives del 1959 al 1962, inclòs un Petit Slam compartit amb Anglaterra el 1960.
El període del 1964 al 1979 està dominat per Gal·les, que va guanyar el torneig deu vegades (incloent-hi l'inacabat del 1972), repartint la victòria dues vegades el 1964 (amb Escòcia) i el 1970 (amb França). Aquestes victòries s'aconsegueixen gràcies al talent de jugadors excepcionals com JPR Williams, Gareth Edwards, Barry John, Gerald Davies i Mervyn Davies. Després d'aquesta generació daurada, Gal·les només va guanyar el Torneig tres vegades entre els seus dos Grand Slams del 1978 i el 2005.
El 1972, el torneig es va veure interrompuda pel conflicte nord-irlandès que va provocar que no es finalitzés. De fet, amb els gal·lesos i els escocesos que es negaren a jugar a Irlanda després de la matança de Londonderry, no s'establí cap rànquing. Com a resultat d'aquests esdeveniments, el God save the Queen ja s'interpretà durant la presentació de l'equip. Per motius d'equitat, La Marseillaise tampoc no s'interpretà abans dels partits de l'equip francès a Dublín, així com de l'himne irlandès quan es mou el XV de Trèfle. Aquesta situació va acabar el 1997.
Els anys vuitanta van veure el domini de França amb per segona vegada quatre èxits consecutius del 1986 al 1989 (victòria compartida amb Gal·les el 1988), als quals cal afegir èxits el 1981 (Grand Slam) i el 1983 (ex æquo amb Irlanda). Aquestes victòries van ser seguides per un altre Grand Slam el 1987 sota la direcció dels capitans Jean-Pierre Rives i Daniel Dubroca amb l'emblemàtic Serge Blanco.
El 1993 es va produir un canvi en la normativa: en cas d'empat en els punts de classificació, la diferència de punts aconseguits i recollits es té en compte en la classificació dels equips.L'última victòria compartida va ser la de França i Gal·les l'any 1988. La primera vegada que va ser necessària aquesta aplicació de les regles per decidir entre els dos primers equips va ser l'any 1994 amb Gal·les guanyant el torneig deixant Anglaterra en segon lloc. Una copa, el Five Nations Trophy premia ara el guanyador del torneig.
El 1996, després de la seva victòria contra Irlanda el 16 de març, Anglaterra va tornar a guanyar el torneig. Amb aquest títol, el XV de la Rose va concloure un període pròsper durant el qual va obtenir quatre èxits del 1991 al 1996 (Grand Slams el 1991, 1992 i 1995). Després va ser França qui va guanyar, el 1997 i el 1998, dos Grand Slams consecutius en una actuació sense precedents per a ells. Aquest últim tant, reitera l'èxit d'Anglaterra després d'haver aconseguit dues vegades en 1913- 1914 i en 1923- 1924.
Entrada d'Itàlia: el Torneig de les Sis Nacions (2000) Itàlia es va unir al torneig el 2000, naixent el Torneig de les Sis Nacions. miniatura|400px| Anglaterra a Gal·les a Twickenham durant el Torneig del 2004.
Els primers anys 2000 van ser dominats per Anglaterra que va guanyar el Torneig tres vegades del 2000 al 2003 (Grand Slam el 2003), només van fracassar el 2002 contra França que va aconseguir un Grand Slam, el primer de la versió de sis partits del Torneig. L'èxit d'Anglaterra es deu molt al talent del seu obridor Jonny Wilkinson, que va ser el màxim golejador del torneig fins que va ser destronat per l'obridor irlandès Ronan O'Gara al partit Escòcia-Irlanda al Torneig 2009.
Abans del 2004, l'organització estava sota la responsabilitat del Comitè de les Sis Nacions, una institució que representava les federacions membres sense ser reconeguda des del punt de vista legal. La professionalització del rugbi, però, va conduir a la creació d'una nova entitat jurídica El torneig està organitzat des del 2004 pel Comitè de les Sis Nacions i l'empresa Six Nations Rugby Limited. Aquesta organització continua sent independent de la federació mundial World Rugby.
L'equip francès dominà al seu torn amb victòries el 2004 (Grand Slam), 2006, 2007 i 2010 (Grand Slam). Els gal·lesos aconseguiren sorprendre i interposar-se amb dos Grand Slams el 2005 i el 2008.
Però segurament és Irlanda qui podria ser l'equip del Torneig dels anys 2000 amb una gran consistència: sis segons llocs i finalment un Grand Slam obtingut per un drop de Ronan O'Gara al final del darrer partit del torneig de 2009 al Millennium Stadium de Cardiff. Aquest va ser el segon per a l'equip del trèvol, després del de 1948.
A la dècada del 2010 es van compartir èxits entre Anglaterra (2011, Grand Slam el 2016 i 2017), Gal·les (2012, Grand Slam el 2013 i 2019) i Irlanda (2014, 20150 i un tercer Grand Slam Slam el 2018). També marquen un clar descens en el rendiment de l'equip francès, que no ha aconseguit acabar al podi des del seu segon lloc el 2011.
Participants miniatura|esquerra|Els participants del Sis Nacions