El Refugi 374 és un refugi antiaeri construït durant la Guerra Civil al districte d'Horta-Guinardó de Barcelona, entre la carretera del Carmel i el carrer de José Millán González. Acomplia els tres primers requisits establerts per la Generalitat republicana, tot i que a la planimetria realitzada el 1937 s'hi poden observar dos accessos, inicialment es consideraren com a dos refugis diferenciats (308 i 374) però finalment s'uniren i configuraren el refugi 374.
Història i descripció Durant la Guerra Civil es dugueren a terme nombrosos bombardejos sobre la ciutat. El primer atac es realitzà des del mar, entre el 13 i el 14 de febrer del 1937, des del destructor Eugenio di Savoia, mentre que el primer atac aeri fou el 16 de març del mateix any. Això comportarà la creació del Servei de Defensa Passiva Antiaèria, emmarcat dins la Comissió d'Urbanització i Obres, que gestionà la construcció de diversos refugis, en un principi fernt servir els túnels del metro, però ben aviat es quedaren obsolets pel gran nombre de població, i se'n construïren de nous. La tardor del 1936 es van construir a de Barcelona 25 refugis simples de coberta de volta, seguint el sistema constructiu de galeria de mina, sense cap servei addicional i pensats per afegir posteriorment el clavegueram. L'any següent ja s'hi construïren 1.400 refugis més.
El mas de Can Baró va servir com a hospital controlat pel comitè de la barriada, i a dalt del turó de la Rovira, el govern republicà va fer construir una bateria antiaèria el juny del 1937. L'encarregada va ser el recentment creada Defensa Especial contra Aeronaves, i possiblement, els canons que ocupaven les bateries eren els Vickers 105 (1923) anglesos, amb un abast entre 7 i 13 km. Durant la guerra, l'exèrcit republicà disposava de 48 peces d'aquest model. La bateria tenia un arsenal, unes habitacions per als artillers, el lloc de comandament i l'estructura on es col·locaven els canons.
El permís per a construir-lo es va demanar a la Junta de Defensa Passiva que li va atorgar al principi el número 308 (el refugi tenia l'entrada pel carrer de Pompeu Gener) i que sembla que va ser el lloc per on es van iniciar les obres. Al cap de poc es va aprovar una segona obertura al carrer Serrano la qual fou coneguda com a 374. En ser dues obertures d'un mateix refugi, els números 308 i el 374 es van acabar per unificar conservant així el número de l'últim (374), l'altre, amb posterioritat se li va posar a un altre. Les dues entrades s'unien en un llarg passadís amb seients laterals a una de les bandes, amb capacitat per a per a 230 persones. L'agost del 1937, el refugi ja s'estava acabant; subvencionat per la Junta de Defensa Passiva, tenia un pressupost de obra de 5.762,79 pessetes. Es té constància que, a més d'aquest refugi, a la zona hi havia 79 soterranis preparats a ser utilitzats com a petits refugis en cas de necessitat.
El 1938, els bombardejos sobre la ciutat es van anar incrementant, i aquest fet va propiciar que el refugi s'anés ampliant amb cinc habitacions i una possible latrina a l'accés del carrer de Serrano. El refugi va ser utilitzat fins a finals de gener del 1939, quan l'exèrcit republicà fugia cap a Girona i encara es van produir un parell de bombardejos més. Pocs dies després, les tropes nacionals entraven a Barcelona i s'acabava així el conflicte a la ciutat.
Posteriorment, el refugi va ser aprofitat com a habitatge, i segons la tradició oral explicada per diverses persones de l'Associació de Veïns del Carmel, l'última persona coneguda que hi va viure era una dona gran anomenada Felipa, fins que finalment va marxar i els veïns van aprofitar-ho per tapar els accessos i evitar que fos novament ocupat. En aquells temps, era conegut com la cueva de la Felipa.
Referències
Bibliografia
374 Categoria:El Carmel