Almendra va ser una banda de rock formada el 1967 al Barri de Buenos Aires de Belgrano per Luis Alberto Spinetta (guitarra i veu), Edelmiro Molinari (guitarra i cors), Emilio del Guercio (baix i cors) i Rodolfo García (bateria). És considerat un dels tres grups fundacionals del rock argentí,«El Rock » Portal Oficial del Gobierno de la República Argentina. juntament amb Manal i Los Gatos. La banda es va formar el 1967 i es va separar el 1970 El 1980 i el 2009 van tenir dos breus reunions.

La revista Rolling Stone va considerar l'àlbum Almendra I com el sisè millor del rock argentí, mentre que el seu segon àlbum Almendra II va ser col·locat en la posició núm 40. La cançó «Muchacha ojos de Papel» va ser considerat la segona millor cançó de tots els temps del rock argentí [té altres nou entre les 100 millors] i la 28a d'Hispanoamèrica.

Antecedents Almendra va tenir el seu primer antecedent el 1965, a partir de dues bandes de rock en anglès del barri Bajo Belgrano de Buenos Aires: Los Larkins i Los Sbirros. Los Larkins estava liderada per Rodolfo García, futur bateria d'Almendra, un noi relativament «gran», quatre anys més gran que «el Flaco» Spinetta. García més, tot i veí del mateix barri, anava a un col·legi públic industrial i treballava en un taller mecànic, el que el diferenciava socialment del grup que compondria la resta de la banda. L'altra banda que donaria origen a Almendra va ser Los Sbirros, integrada per alumnes del col·legi al qual assistia Spinetta, i que estava liderada per Edelmiro Molinari, qui es destacava pel domini de la guitarra elèctrica, i que estava integrada també per Emilio del Guercio i el seu germà Àngel. Spinetta va començar a Los Larkins, però en un moment tocava en ambdós grups i els va anar aproximant fins a fusionar.

Spinetta cursava els seus estudis secundaris en el col·legi catòlic San Román, situat al barri. Amb l'Guercio, eren companys de banc, i van establir una estreta amistat, compartint rebel·lies, gustos musicals i artístics, arribant a formar un duo, anomenat Bundlemen, paral·lel a Los Larkins i Els Sbirros. Interpretaven principalment cançons dels Beatles, però també interpretaven temes propis.

Els Larkins van ser modificant la seva integració i canviant el seu nom, primer a Els Màsters i després a Els Mods. Amb aquest nom van gravar el 1966 un acetat amb dos temes en anglès: «Faces and things» i «Free», els autors van ser Guido Meda i Apòcrif, aquest últim el pseudònim triat per Spinetta per signar aquells temes primerencs.

A poc a poc Los Mods i Los Sbirros es van anar fusionant, fins a formar un quintet integrat per Spinetta (veu), Rodolfo García (bateria), Emilio del Guercio (baix), Edelmiro Molinari (guitarra) i Santiago «Chago» Novoa (teclats). Era fins de l'any 1966, l'Guercio i Spinetta tenien 16 anys i les bases d'Almendra ja estaven assegudes.

Formació El grup que formaria Ametlla estava llest a principis de 1967, però Rodolfo García va ser convocat al servei militar. aquest fet va demorar un any la sortida de la banda, precisament en aquest any crucial, en què «La Balsa» de Los Gatos, un original rock cantat en espanyol compost per Litto Nebbia i Tanguito, es convertia en un èxit massiu i marcava l'inici d'un nou estil musical que seria conegut a Argentina com «rock argentí».

A la impasse de 1967, Luis Alberto i Emilio van finalitzar el secundari, mentre que els dos van continuar tocant amb el duo Bundlemen i Els Sbirros. El juny de 1967 García va tenir uns dies de llicència i la banda, encara sense nom estable, va assajar per primera vegada. Pocs dies després, durant el viatge de titulats de la divisió de Spinetta i del Guercio -al que aquests no van ser-, els arriba la notícia després desmentida que havia mort un company del curs, molt amic de Luis. Commogut per la notícia va escriure el que seria un any després, el primer èxit de la banda: «Tema de Pototo».

1967, 1968 i 1969 van ser anys de grans transformacions culturals a Argentina i al món, situant a la joventut com a grup social diferenciat: l'estiu de l'amor que va marcar el naixement del moviment hippie, l'assassinat del Che Guevara a Bolívia, el maig francès, el Cordobazo. En aquest context germinen les tendències que expressaria Ametlla en coincidència amb altres joves argentins embarcats en recerques similars, de prendre les avantguardes del tango i el folklore, per originar un tipus de rock amb clima local, cantat en espanyol. El fet va constituir una ruptura cultural d'enorme proporcions, perquè els patrons estètics d'aquest moment, no acceptaven la possibilitat que el rock tingués en manifestació autònoma en llengua espanyola.

Al març del 68, Els Sbirros amb Spinetta com a convidat, van ser contractats per actuar a Rawson durant el carnaval. Amb aquests diners Spinetta es va comprar la seva primera guitarra elèctrica i Del Guercio el baix. Pocs dies després García va ser donat de baixa i el grup va començar a assajar diàriament a la casa d'Arribeños 2853, dels pares de Spinetta, amb una puntualitat rigorosa que s'estenia entre les 17 i les 20:30. Novoa, el tecladista, simplement va deixar d'anar als assajos i el quintet va quedar finalment com el quartet que passaria a la història: Luis Alberto Spinetta (veu líder i guitarra), Rodolfo García (bateria i veu), Emilio del Guercio (baix i veu) i Edelmiro Molinari (guitarra líder i veu).

La banda es va dir inicialment Los Beatniks, l'Organització i després El Tribunal de la Inquisició, i es van barrejar fins i tot noms com Vicuña i Aquelarre (que després seria el nom de la banda de Del Guercio i García) fins que aquests últims dos van proposar el nom definitiu: Almendra.

A mitjans de 1968, en un debat posterior a un recital de Los Gatos al Teatre Payró, Spinetta i Del Guercio van cridar l'atenció de Ricardo Kleiman, conductor del programa radial Modart en la noche, d'enorme influència en la joventut d'aquells anys. Pocs dies després Kleiman va anar a veure un assaig de la banda, on van tocar el tema «Where are you going Mary Sue?», un tema en anglès del mateix Spinetta. Kleiman va quedar complagut i els va oferir gravar un simple en RCA Records amb Rodolfo Alchourrón com a director artístic. El disc va ser editat al novembre i va sortir a la venda l'any següent, amb «Tema de Pototo» com banda A, i «El mundo entre las manos», com a banda B. El primer un tema compost per Spinetta amb Edelmiro Molinari, i el segon una cançó pròpia.

A l'agost, la revista Pinap va realitzar una de les primeres cròniques referides a Almendra:

Aquest mateix any la discogràfica RCA Víctor utilitza diversos temes de Spinetta perquè els gravin altres artistes de la companyia. D'aquesta manera «Tema de Pototo» també ho grava Leonardo Favio sota el títol «Para saber como es la soledad», obtenint un èxit rotund en tota Amèrica Llatina. Los In' també graven «Where are you going Mary Sue?», El tema de Spinetta i Del Guercio que Kleiman va escoltar quan va sentir per primera vegada a Ametlla, sent inclòs en l'àlbum Nuestra juventud, llançat aquest mateix any.

El debut d'Ametlla es va produir a Mar del Plata, el gener de 1969, a la discoteca Matoko s que estava ubicada a l'avinguda Constitució, centre de la vida nocturna del balneari, on va tocar durant tot l'estiu. El diari local 'El Treball' 'va realitzar la següent crònica:

Al març, després d'acabar la temporada estiuenca, van ser convidats primer a tocar al Festival de Ancón, a Perú, on van fer dues presentacions, i el 24 de març van realitzar la seva primera actuació en públic a Buenos Aires, al Instituto Di Tella, en el marc d'un projecte anomenat Tres espectacles beat, en què també va tocar Manal, una altra de les bandes que estaven fundant el «rock nacional». Dues setmanes després es van presentar al Teatre del Globus de Buenos Aires, estrenant diverses cançons de Spinetta que integrarien el primer LP, com «Fermín», «Figuración» i «Ana no duerme», i algunes del segon, com «Hoy todo el cielo en la ciudad» i «Campos verdes». Almendra va tancar aquell recital amb una versió jazzeada del clàssic tango-vals «Desde el alma». el recital va ser gravat casualment i de manera casolana per Amadeo Álvarez, cantant de Los In i amic de la banda. Va ser editat i llançat com disc el 2004 pel diari Página/12 i constitueix un notable document històric, i en el qual poden escoltar cançons de Spinetta que no existeixen en altres versions com «Chocolate» i «Continuación del hielo en la ciudad».

Spinetta començava a proposar un estil inclassificable de música, sense preconceptes, en què la poesia tingués més un paper determinant. «Spinetta prova que l'acte poètic en el rock és indissociable del so», diu Fernando García a un número de la revista La Mano dedicada íntegrament al músic el 2006.

Muchacha El grup va treure dos senzills («Hoy todo hielo la ciudad/Campos Verdes» y «Tema de Pototo/Final") i va realitzar dos videoclips («Campos verdes» y «El mundo entre las manos"), considerats uns dels primers videoclips realitzats a Argentina. El diumenge 6 de juny al Teatre Coliseu, en el cicle de recitals organitzats per la revista Pinap, van estrenar «Muchacha (ojos de papel)». La cançó expressa els sentiments de Spinetta per al seu primer gran amor, Cristina Bustamante. Va esdevenir una de les cançons més importants del cançoner popular llatinoamericà.

Almendra I: un àlbum històric A la fi de 1969 la companyia discogràfica va llançar un nou single amb «Tema de Pototo» i «Final». L'últim va ser originalment programat per acabar el seu àlbum debut, però no es va poder concretar a causa de les limitacions de longitud de temps. El Grup volia «Gabinetes espaciales» per a ser la banda A d'aquest simple però RCA desitja promoure en el seu lloc a «Pototo». «Gabinetes ...» finalment es va incloure en el LP de la compilació Mis conjuntos preferidos (RCA Vik 3836).

Durant la segona meitat de 1969 Ametlla es va dedicar a gravar el seu “Almendra”, un àlbum històric considerat en reiterades ocasions com el millor àlbum del rock argentí,El juliol de 1985 Carlos Polimeni va realitzar una enquesta entre músics de primer nivell, sobre el millor àlbum del rock argentí, que va llançar 35 vots per a Almendra I i en segon lloc Yendo de la cama al living de Charly García amb 19 vots. Font: y hasta uno de los mejores del mundo. Llançat el 15 de gener de 1970, la tapa és un dibuix del mateix Spinetta que representa una mena de pallasso plorant, amb una fletxa de joguina al cap. La discogràfica va intentar rebutjar la il·lustració perdent-la intencionalment, però Luis Alberto ho va tornar a dibuixar exigint que la portada es realitzarà segons les seves instruccions. El dibujante Rep considera que es una de las diez mejores tapas que vio en su vida.

350px

L'àlbum està integrat per nou temes, tots ells d'un inusual nivell i tots ells destacats del cançoner argentí. Set temes pertanyen a Spinetta: «Muchacha (ojos de papel)», «Figuración», «Ana no duerme», «Fermín», «Plegaria para un niño dormido», «A estos hombres tristes» i «Laura va». Els altres dos temes són «Color humano» de Edelmiro Molinari, un zapada (jam) de 9 minuts que trencava amb les pautes comercials de la discogràfica, i «Que el viento borró tus manos» de Emilio del Guercio.

Sens dubte el tema més destacat de l'àlbum és «Muchacha (ojos de papel)». En el tema «Laura va», es destaca la participació en bandoneó Rodolfo Mederos, un músic de tango de la línia piazzoliana, en un cas d'intercanvi entre el tango i el rock molt inusual en aquella època. L'àlbum reflecteix una varietat d'arrels musicals, des del tango i el folklore, fins a Sargent Pepper de Els Beatles, combinades creativament sense esquemes preconcebuts i amb una complexitat poètica que semblava incompatible amb la difusió massiva, encara que ja el tango s'havia caracteritzat per un sòlid vincle amb la poesia.

La crítica dels mitjans va ser dispar. En aquest moment va començar l'actitud de Spinetta reticent cap als grans mitjans de comunicació.