El cop d'estat de Primo de Rivera va tenir lloc a Espanya entre el 13 i el 15 de setembre de 1923 i va estar encapçalat pel llavors Capità General de Catalunya Miguel Primo de Rivera. Va tenir com a conseqüència la instauració de la dictadura gràcies sobretot al fet que el rei Alfons XIII no es va oposar al cop i va nomenar el general revoltat cap del Govern al capdavant d'un Directori militar.
La conspiració Barcelona miniatura|esquerra|Martínez Anido, governador civil de Barcelona destituït per benevolència cap al pistolerisme El 14 de març de 1922 el general Primo de Rivera va ser nomenat capità general de Catalunya, decisió que va ser ben acollida per la burgesia catalana a causa de la fama que li precedia de ser un defensor de l'«ordre». Segons va explicar més tard el mateix Primo de Rivera, va ser durant la seva destinació com a capità general de València el 1920 quan el va «aterrir» el radicalisme de la classe obrera («de caràcter comunista revolucionari») i va prendre consciència de «la necessitat d'intervenir en la política espanyola per procediments diferents dels habituals». Una de les primeres mostres de la seva política d'ordre va ser el suport que va prestar a les protestes de les organitzacions patronals catalanes a causa de la decisió del govern de José Sánchez Guerra de destituir l'octubre de 1922 al governador civil de Barcelona, el general Severiano Martínez Anido, que s'havia distingit per la seva benevolència cap al pistolerisme patronal i per l'aplicació de mesures brutals per intentar acabar amb el conflicte obrer i la violència anarcosindicalista que venia assolant Barcelona i la seva àrea industrial des de l'esclat de la Vaga de la Canadenca de 1919. miniatura|Manuel García Prieto, president del govern des de desembre de 1922 La percepció de la patronal catalana del Foment del Treball Nacional que la destitució de Martínez Anido havia estat un error es va veure confirmada per l'increment del pistolerisme anarquista que es va produir en els primers mesos de 1923 —d'un centenar d'atemptats el 1922 es va passar a vuit-cents de gener a setembre de 1923; i a Barcelona va haver-hi 34 morts i 76 ferits, la majoria d'ells durant la vaga del transport de maig-juny— i que es va veure acompanyat per una revitalització de la conflictivitat obrera. Primo de Rivera va saber respondre a aquestes inquietuds amb la seva defensa de la «llei i l'ordre» enfront de la «feblesa» del nou govern de Manuel García Prieto, que havia substituït al de Sánchez Guerra a principis de desembre de 1922, que va ser «denunciada» per la premsa conservadora barcelonina, inclosa La Veu de Catalunya, l'òrgan de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó.
La popularitat de Primo de Rivera entre les classes altes i les classes mitjanes catalanes va aconseguir el seu zenit amb motiu de la seva intervenció en defensa de «la llei i l'ordre» durant la vaga general del transport de Barcelona de maig i juny de 1923 que havia començat a causa de la negativa de la patronal de respectar la festa de l'u de maig i que Primo de Rivera va qualificar de «clarament revolucionària». L'alineament de la burgesia catalana amb Primo de Rivera enfront del governador civil Francisco Barber es va poder comprovar el 6 de juny durant l'enterrament del sotscaporal del Sometent José Franquesa, assassinat poques hores abans, quan Primo de Rivera va ser aclamat com el «salvador de Catalunya» mentre que el governador civil era insultat com a «representant de l'Únic». Més tard, recordant aquells esdeveniments, Primo de Rivera va escriure:
Aquell mes de juny Primo de Rivera, juntament amb el governador civil de Barcelona, va ser cridat a Madrid pel president del govern García Prieto per advertir-li que deixés de soscavar la seva política a Catalunya. Primo de Rivera va respondre exigint plens poders per a la declaració de la llei marcial i posar fi així a la vaga del transport, al terrorisme i a les manifestacions «separatistes». En un gest que va voler ser salomònic, García Prieto va pensar destituir a tots dos representants del poder estatal [al governador civil i a Primo de Rivera], però el rei es va negar a signar el decret de cessament del capità general. Primo de Rivera va ser acollit triomfant a la seva tornada a Barcelona [el 23 de juny], i va eludir la negativa del Govern a declarar l'estat de guerra ordenant la clausura de Solidaritat Obrera i la detenció d'Ángel Pestanya i altres dirigents cenetistes moderats. L'historiador Shlomo Ben Ami considera que "el fracàs de la missió de Primo de Rivera a Madrid significava que no hi havia cap mitjà, excepte el seu enderrocament per la força, d'apartar al govern constitucional de la seva política de conciliació de classes a Catalunya".
Juntament amb la «política d'ordre» l'altre element que va segellar l'aliança de Primo de Rivera i l'alta burgesia catalana va ser la promesa de protegir la seva indústria amb l'elevació dels aranzels a les importacions, precisament la política contrària que estava aplicant el govern de García Prieto, qui havia negociat amb països com Gran Bretanya, França, Alemanya o els Estats Units la rebaixa dels aranzels que havien de pagar els seus productes per a entrar al mercat espanyol, amb la finalitat de reduir els preus interiors i afavorir les exportacions, especialment les agrícoles. Una política que havia aixecat agres protestes per part de la Cambra de Comerç i Indústria de Catalunya. Poc després de donar el cop, Primo de Rivera va declarar que les rebaixes aranzelàries acordades pel govern de García Prieto havien constituït una decisió «criminal».
Madrid miniatura|Abd el-Krim juntament amb l'empresari espanyol Horacio Echevarrieta, enviat pel govern espanyol per negociar l'alliberament dels militars espanyols presoners després del desastre d'Annual A principis de 1923 era palès la indignació de gran part de l'Exèrcit cap al govern del liberal Manuel García Prieto a causa de la seva política "claudicant" en el Protectorat espanyol al Marroc. Les crítiques es van refermar a partir del 27 de gener quan el ministre d'Estat Santiago Alba va anunciar que les negociacions amb Abd el-Krim per a l'alliberament dels oficials i els soldats que havien estat fets presoners pels rebels rifenys en el desastre d'Annual havien culminat amb èxit. 326 militars –o 357 segons altres fonts-, que portaven més de 18 mesos vivint en unes condicions inhumanes de captivitat, serien alliberats a canvi del pagament de quatre milions de pessetes, una important quantitat de diners per a l'època. miniatura|esquerra|Caps i oficials espanyols alliberats després de les negociacions que va mantenir el govern amb Abd el-Krim i que un sector de l'exèrcit espanyol va qualificar d'"indignes" Segons Gil Pecharromán, "l'alliberament dels presoners a canvi de diners... [va ser] rebuda per molts militars com una bufetada, una prova de la desconfiança del govern liberal cap a la capacitat operativa de les forces armades, sobretot quan la premsa de l'esquerra la va presentar com una mostra del fracàs del «militarisme i la burocràcia» que imperaven a l'Exèrcit d'Àfrica". Va començar a circular a les sales de banderes un manifest en el qual es demanaven sancions per aquells que atemptaven contra l'honor de l'Exèrcit. El 6 de febrer el capità general de Madrid, després de mantenir una reunió amb els generals i caps de la guarnició, es va presentar davant el ministre de la Guerra, Niceto Alcalá-Zamora, per manifestar-li que l'Exèrcit es trobava deprimit i vexat davant les campanyes tendencioses que posen en dubte [el seu] honor, encara que li va dir que malgrat tot es mantindria fidel als Poders constituïts. Aquell mateix dia el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, reunia als generals de la seva demarcació i enviava un llarg telegrama al ministre en el qual demanava accions de càstig contra els rifenys. Per la seva banda el comandant general de Melilla va comunicar al ministre que els caps i oficials sota el seu comandament, amb l'ànima amargada pels injusts atacs soferts, acariciaven les més temeràries i potser il·legals empreses, si no realitzava una actuació enèrgica i immediata, fent callar a la premsa antiespanyola i antipatriòtica i engegant una operació contra Alhucemas. Al govern també li van arribar notícies que el rei simpatitzava amb aquestes protestes. La resposta del ministre Alcalá Zamora va ser recordar als militars que la política sobre el Marroc la determinava el govern en un telegrama enviat als capitans generals en el qual els ordenava frenar tota tendència col·lectiva o actes exteriors que causarien greu dany als interessos del país i de l'Exèrcit, que són idèntics i res pot posar-los en pugna.
En aquest ambient va sorgir a Madrid un nucli conspiratiu format per quatre generals, per la qual cosa va rebre el nom del Quadrilàter. El seu objectiu era canviar la política del govern al Marroc mitjançant la formació d'un govern civil o militar que amb el suport del rei nomenés a un general "enèrgic" al capdavant del Protectorat. Però no van trobar massa suports entre els seus companys d'armes que, si bé eren hostils al govern, no estaven disposats a comprometre's en una conspiració per derrocar-ho.
Els generals del Quadrilàter van pensar llavors que l'única solució que els quedava era convèncer a un general de prestigi a l'Exèrcit perquè encapçalés el moviment i el rei el nomenés president del govern. El general més antic i de més alta graduació era llavors Valerià Weyler, de 85 anys, però els conspiradors no es van atrevir a sondejar-li a causa de la seva edat i de la seva coneguda independència. El que li seguia en l'escalafó era el general Francisco Aguilera i Egea, president del Consell Suprem de Guerra i Marina i senador vitalici, amb qui va contactar el Quadrilàter, a pesar que s'havia mostrat partidari que s'investiguessin les responsabilitats dels generals i caps militars pel desastre d'Annual. Però Aguilera va quedar descartat després de ser bufetejat el 30 de juny en els passadissos del Senat pel ministre José Sánchez Guerra, en haver-li acusat d'haver mentit sobre una suposada dilació en el lliurament de la documentació sobre Dámaso Berenguer per demanar el suplicatori al Senat que permetés processar-lo —per aquest gest Sánchez Guerra va quedar "transformat des de llavors i fins a la fi de la Dictadura en el símbol de la dignitat del poder civil", afirma González Calleja. "El desprestigi d'Aguilera va ser immediat. Els militars que confiaven en ell per passar per l'adreçador als polítics, no van acceptar que es deixés bufetejar impunement per un d'ells. Sánchez Guerra va reblar el clau, acusant Aguilera de colpista, fins que el general, acorralat, va desautoritzar públicament qualsevol pla d'intervenció militar en la política.
L'historiador Javier Tusell afirma que "El succés, gairebé d'opereta, va deixar en evidència a Aguilera i va demostrar la seva radical manca d'habilitat, en dedicar-se a agredir verbalment als polítics, sense buscar addictes a les casernes, que era on hauria de forjar un cop d'estat". A més, la freda relació que es deia que existia entre el rei i Aguilera no consolidava precisament la posició del general com a dirigent potencial del futur cop. El Quadrilàter tornava a estar, doncs, sense candidat.
miniatura|General Dámaso Berenguer, un dels militars inculpats en el expedient Picasso pel desastre de Annual, i el germà del qual, el també general Federico Berenguer, formava part del Quadrilàter que dirigia la conspiració a Madrid.