miniatura|Elements fonamentals d'una ascla: Dreta superfície dorsal amb les empremtes negatives, esquerra superfície ventral amb el bulb de la percussió, al mig perfil amb la part ventral a l'esquerra Una ascla és un tros de pedra tallada obtinguda a partir d'un nucli lític. L'ascla un cop retocada passa a formar part de nombrosos estris per a separar la carn i la pell dels animals, eren molt útils per posar la carn al foc en trossos més petits, ganivets de dors retocat, ascles triangulars, etc. Una ascla, en sentit ampli, és qualsevol producte de la talla intencional per l'ésser humà d'una roca, que es desprèn de la massa pètria (que, en sentit general anomenem nucli, però que pot ser un bloc de pedra, una pedra o un estri en procés), i que pren forma de resquill tallant. La talla pot realitzar colpejant directament amb un percutor (de pedra, de banya, de fusta o, fins i tot, de metall), o colpejant indirectament amb un cisell (que, també pot ser d'asta o de metall), o en sotmetre la peça -nucli a una forta pressió amb una pua o compressor. Les ascles tenen formes i mides molt diversos, des dels microscòpics, fins als que superen els 30 centímetres, però, en general, comparteixen una sèrie de caràcters comuns que permeten reconèixer-les com a tals.
miniatura|<center>
D'altra banda, les ascles poden ser un objectiu buscat pel tallista o, per contra la deixalla resultant de fabricar una peça nuclear (per exemple, un bifaç). Així mateix, les ascles poden ser útils per se, sense cap modificació, en brut (doncs tenen, generalment, un tall natural molt agut i efectiu), o poden rebre una transformació fins a esdevenir un estri concret (una rascadora o un raspador, per exemple), llavors es parla del retoc de les ascles. És a dir, sovint, les ascles són suports per fabricar una enorme varietat d'estris.
Fabricació miniatura|<center> Arran de les investigacions se sap que els tallistes prehistòrics (o els que tallen a la manera prehistòrica encara que sigui en períodes subactuals, per exemple els trillers) trien, com a matèria primera, roques dures criptocristal·lines de trencament concoidal. Això és, roques amb una estructura amorfa, però homogènia en la qual, durant la talla, es produeixen ones vibratòries que es transmeten de la mateixa manera en totes direccions (el vidre domèstic seria un bon exemple, si té el gruix adequat, per veure les característiques de la fractura concoidal). La talla origina diferents tipus d'ones, entre les que ens interessen, per ser més forts, les longitudinals: és a dir, l'ona de xoc i l'ona de fractura (la primera és més ràpida que la segona). Aquestes ones solen seguir una pauta molt comuna, deixant, en propagar, unes marques característiques a la zona d'esquinçament, per exemple la que dona nom al tipus de fractura, el concoide, o els vores: les arestes extremadament afilades de la pròpia ascla, que són la raó que aquestes hagin estat fabricades des de la Prehistòria més remota. miniatura|Negatiu asclat El «concoide» és la part més notòria de la cara inferior (o ventral) de l'ascla, és a dir, la superfície al llarg de la qual es produeix la fractura que separa l'ascla del nucli. Vegem la seva descripció. El «punt d'impacte» que, en realitat, és una petita superfície, quasi circular, o el·líptica en què el percutor entra en contacte amb la roca, és l'origen des del qual es desenvolupa un tronc de con (que els especialistes anomenen «amb de percussió»), que es va axatant fins a adquirir una forma semblant a la petxina d'un mol·lusc bivalve, d'aquí el nom de concoide.Concoide ve del grec κογχοειδής: «amb forma de petxina» (κóγχη significa mol·lusc, en grec). Sovint com a sinònim s'utilitza el terme «bulb» (i el seu complementari el «contrabulbo»); encara que sigui una paraula acceptada, és preferible usar concoide a bulb Després, la corba de la cara inferior se suavitza fins a gairebé desaparèixer. Per contra, en el nucli queda l'empremta de l'ascla, l'anomenat negatiu d'asclat (o, simplement, asclat), que té la mateixa morfologia però inversa: un contraconcoide més o menys pronunciat i, a continuació, una superfície subtilment còncava.
Atès que les roques rarament manquen d'impureses o fissures, l'ona de fractura sol patir alteracions que, lluny de ser un inconvenient, permeten estudiar millor la talla a la manera prehistòrica. Així, apareixen diversos senyals molt útils en l'estudi dels artefactes prehistòrics tallats. En línies generals els elements més comuns són: Les ones de fractura: són interferències que afecten el trencament de la roca, fent oscil·lar el front de fissuració, formant anells o ones, semblants a les que fa una pedra en caure a l'aigua (només que no solen ser circulars, sinó parabòliques, i, a més, concèntriques, és a dir, homofocals). Aquestes ondulacions solen indicar l'origen de cop amb què va ser extreta l'ascla, en el cas que no es conservi el concoide o el punt d'impacte. Pel que són molt útils. Les llancetes radials són, en canvi, estigmes cònics provocats per petites impureses. A partir de les mateixes sorgeixen, com rajos lluminosos, o, millor, com a zones d'ombra molt allargada, unes marques lineals que assenyalen el lloc d'on ve l'ona de xoc i cap a on s'expandeix. Les llancetes són particularment abundants als costats del con de percussió (marcant molt bé el punt d'impacte), i en les vores afilades de l'ascla (de manera que podem reconèixer si aquesta té les arestes millor o pitjor conservades). "Microlascats trapezoïdals": quan l'ona de fractura arriba al límit de la roca, solen saltar esquills microscòpics successives (microlascas), que deixen la seva marca en el nucli (en forma de trapezis encadenats), en el nervi del negatiu de l'asclat. En una peça tallada (no solament un nucli), amb diversos negatius, els microlascats, juntament amb les llancetes, indiquen quin dels asclats és anterior i quin és posterior. Això és essencial per reconstruir els gestos de l'artesà que va tallar la peça. "El resquill paràsita": justament en el concoide, no sempre, però sovint, apareix una petita lasquita adherida o, si aquesta ha saltat, el seu negatiu. No hi ha una explicació clara per aquest fenomen, però, pel que sembla, podria ser el resultat del reflex de l'ona de xoc que forma una ona de fractura secundària. center|500px|Elements fonamentals d'una ascla
Anatomia d'una ascla Es considera que una ascla completa té tres cares:(Pàgines 109-121) La cara inferior o ventral, que és la superfície d'esquinçament de l'ascla en desprendre del nucli i que, com hem dit, conserva el punt d'impacte, el concoide i els altres elements relacionats, dels quals ja hem parlat. Únicament afegir que la cara inferior pot orientar els experts en la talla de la pedra sobre el mètode amb el qual es va extreure l'ascla i el tipus de percutor o eina emprada per a aquesta tasca. La cara superior o dorsal, que és la porció de cara d'esclat del nucli que s'extreu amb l'ascla. Aquesta part, lògicament, es porta amb si restes de la superfície visible del suport original, és a dir restes de l'escorça natural de la matèria primera (representada mitjançant d'un fi i dispers puntejat en els dibuixos) o, negatius d'ascles extretes prèviament. Aquestes empremtes, negatius d'asclat incomplets, informen de certes característiques del nucli, i se separen entre si pels anomenats nervis. El taló, que normalment es representa a la part baixa del dibuix,la representació del taló baix o dalt del dibuix o de la fotografia d'una ascla és un convencionalisme que depèn de les escoles, en alguns casos, el taló es representa cap amunt És el tros de nucli que va entrar en contacte amb el percutor, desprenent-juntament amb l'ascla.La zona del nucli destinada a rebre els cops per obtenir ascles es diu «Plataforma de percussió», doncs bé, el taló és el tros d'aquesta plataforma que es desprèn amb l'ascla El taló, entre altres coses, aporta informació sobre si hi va haver o no preparació prèvia de la zona del nucli que anava a rebre l'impacte, per això, es distingeixen diferents tipus: Taló cortical: format per l'escorça natural de la roca que compon el nucli. Taló llis: format per un negatiu d'asclat (incomplet, ja que la major part del mateix quedarà en el nucli). Taló diedre: format per dos negatius d'asclat previs. Taló facetat: format per tres o més negatius d'asclat. Un taló facetat indica que el nucli ha rebut una preparació especial, mitjançant de nombrosos cops previs, que donen forma a la plataforma de percussió en el nucli. És a dir, un taló facetat indica major sofisticació que la resta dels tipus de taló. Taló lineal: és el que està format per una superfície tan estreta i allargada que s'assembla a una aresta tallant. Taló puntiforme: el que està format únicament pel punt d'impacte, sent amb prou feines visible.
Hi ha més tipus de taló, però aquests són els fonamentals. miniatura|<center> La posició de la peça a dibuixar, o a analitzar, varia segons els diferents autors o segons la descripció del tipus d'útil, depenent de la presència o no de retoc, tant com del tipus de suport, alternant, de vegades, entre els dos. Per a una ascla sense retocar el punt d'impacte i la direcció de percussió (en ser extreta les ascles) s'utilitzen com a guia per orientar-la en el seu estudi, de manera que es col·loca, convencionalment, amb aquest punt d'impacte cap avall i veient la seva cara superior o dorsal. D'aquesta manera, la part del taló i les seves proximitats, que hauria de quedar cap avall en els dibuixos, es denomina ' «zona proximal» ', i l'extrem oposat, que quedaria cap amunt, rep el nom de ' «zona distal» ', sent la ' «zona mesial» ' la que queda enmig de les anteriors. No obstant això, per facilitar la interpretació i la comprensió d'un útil plasmat en un dibuix, és necessari adoptar un cert nombre de símbols, i definir-los clarament, ja que, fins ara aquests no són d'aplicació universal.. Pàgina 22. L'eix que domina l'orientació, i que coincideix amb la direcció de percussió l'asclat, es diu ' «eix tècnic» '.El «eix tècnic» és un concepte científic important, ja que condiciona tot l'estudi de l'ascla. En circumstàncies normals, extracientífiques, orientem les coses segons el seu eix major i el seu pla d'aixafament, així, determinem la seva longitud, la seva amplada i el gruix. Doncs bé, l'eix tècnic no té, necessàriament de coincidir amb l'eix major de la ascla (el que en tipologia lítica s'anomena «eix morfològic»), de manera que pot donar el cas de certes ascles l'amplada superi la longitud: per estar orientades segons l'«eix tècnic» d'aquesta, i no segons la seva «eix morfològic». D'altra banda, les mesures preses segons el «eix tècnic» serveixen per a determinades classificacions d'ascles, en sentit ampli: Aquesta orientació convencional de l'ascla ens indica, a més, com és el «vora dreta» i quin és el «vora esquerra», una denominació que no canviarà encara que estudiem l'ascla des d'altres punts de vista.
Classes d'ascles Hem definit les ascles sensu batego com un producte qualsevol de la talla, però, en les seves investigacions, els especialistes (tipòlegs lítics) discriminen diferents classes d'ascles segons els factors tinguts en compte en analitzar-les. Per exemple, si ara enunciéssim les variants regionals, cronològiques o culturals, la llista seria interminable, per això són més accessibles els punts de vistes més universals: