George Bernard Shaw FRSL (Dublín, 26 de juliol del 1856 - Hertfordshire, 2 de novembre del 1950) va ser un dramaturg, crític literari i activista polític (socialista i pacifista) irlandès. Provocador inconformista, Shaw va criticar amb la seva obra de to humorístic l'encarcarament classista de la societat britànica, l'explotació dels treballadors, la desigualtat entre homes i dones, la hipocresia religiosa, i alhora va proposar solucions des del seu punt de vista filosòfic. Vegetarià convençut, va militar per instaurar una higiene de vida sana i contra la crueltat vers els animals.
És l'única persona guardonada alhora amb el premi Nobel de Literatura (1925) i el premi Oscar (1938, pel guió adaptat de la pel·lícula Pigmalió). Pel que fa al premi Nobel, Shaw en un principi el va voler rebutjar, però finalment el va acceptar a petició de la seva muller, que el considerava un homenatge a Irlanda.
Biografia Va néixer a la ciutat irlandesa de Dublín, en aquells moments sota sobirania del Regne Unit, però que avui en dia és la capital de la República d'Irlanda, en una família pobra i protestant. Es va educar al Wesley College de Dublín, i va emigrar a Londres l'any 1870, per començar la seva carrera literària.
En aquesta ciutat, va escriure cinc novel·les que van ser rebutjades pels editors. Va començar a escriure una columna de crítica musical al diari Star. Mentrestant, va començar a involucrar-se en política, i va servir com a regidor en el districte de St. Pancras a partir del 1897 dins el moviment socialista, i destacà com a membre de la Societat Fabiana, que buscava la transformació de la societat amb mètodes no revolucionaris.
El 1895, Shaw va esdevenir crític teatral del diari Saturday review, que va ser el primer pas cap a la seva posterior carrera de dramaturg. El 1898, va estrenar la seva primera obra de teatre, Càndida, que fou succeïda per un seguit d'obres fins que, el 1913, estrenà Pygmalion, que li donà fama mundial.
Shaw va tenir una llarga amistat amb l'escriptor britànic Gilbert Keith Chesterton i el compositor Edward Elgar. L'any 1925, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura pel seu treball marcat per l'idealisme i la humanitat, i la seva sàtira estimulant que presenta sovint una bellesa poètica singular.
L'any 1938, participà en l'adaptació de la seva obra de teatre Pygmalion per al cinema en la pel·lícula Pigmalió dirigida per Anthony Asquith i Leslie Howard. Aquesta pel·lícula fou guardonada amb el premi Oscar al millor guió adaptat, obra de Ian Dalrymple, Cecil Lewis i W. P. Lipscomb, juntament amb el mateix autor. En rebre aquest guardó, tot i que no fou present a la cerimònia de lliurament, Shaw digué:
Des del 1906 fins a la seva mort, ocorreguda el 2 de novembre del 1950, Shaw va viure a Shaw's Corner, situat al poble d'Ayot St. Lawrence (comtat de Hertfordshire). Actualment, la casa es troba oberta al públic.
Opinió política La turbulència política a Irlanda no li va ser indiferent. Durant l'Aixecament de Pasqua, va advocar en contra de l'execució dels líders rebels, argumentant que totes les llars que es van destruir podien ser reconstruïdes. Shaw va ser amic personal del líder Michael Collins, a qui va convidar a sopar a casa seva quan aquest negociava el tractat angloirlandès amb David Lloyd George a Londres. miniatura|Arms and the Man (L'home i les armes) de Bernard Shaw, en la traducció catalana publicada a Barcelona l'any 1934 dins la col·lecció Catalunya Teatral
Obra literària Una característica de les obres de Shaw és la llarga introducció que les acompanya. En aquests assajos introductoris, Shaw donava la seva opinió -normalment controvertida- sobre els temes que eren tractats en l'obra. Alguns d'aquests assajos són fins i tot més llargs que la mateixa obra.
Shaw es va preocupar per les inconsistències en la literatura i l'escriptura anglesa, en tal grau que en el seu testament va destinar una part dels seus béns a la creació d'un alfabet fonètic anglès. Aquest projecte, però, no pogué engegar-se en aquell moment, ja que els béns monetaris que Shaw va deixar no eren suficients per a sufragar-ne el cost; no obstant això, els drets d'autor obtinguts pels drets de Pigmalió, i de la seva adaptació musical My Fair Lady van ser significatius, cosa que va permetre als hereus desenvolupar l'alfabet conegut com a alfabet shavià.
Obra seleccionada Teatre Plays Unpleasant, obra compilatòria publicada el 1898 1892: Widowers' Houses 1893: The Philanderer 1893: Mrs Warren's Profession Plays Pleasant, obra compilatòria publicada el 1898 1894: Arms and the Man 1894: Candida 1895: L'home del destí 1897: You Never Can Tell Three Plays for Puritans, obra compilatòria publicada el 1901 1897: El deixeble del diable 1898: Caesar and Cleopatra 1899: Captain Brassbound's Conversion 1901: The Admirable Bashville 1902-1903: Man and Superman 1904: John Bull's Other Island 1904: How He Lied to Her Husband 1905: Major Barbara 1906: The Doctor's Dilemma 1908: Getting Married 1909: The Glimpse of Reality 1910: Misalliance 1910: Dark Lady of the Sonnets 1911: Fanny's First Play 1912: Androclos and the Lion 1913: Pigmalió 1919: La casa dels cors trencats 1921: Back to Methuselah In the Beginning The Gospel of the Brothers Barnabas The Thing Happens Tragedy of an Elderly Gentleman As Far as Thought Can Reach 1923: Saint Joan 1929: The Apple Cart 1931: Too True To Be Good 1933: On the Rocks 1934: The Six of Calais 1934: The Simpleton of the Unexpected Isles 1936: The Millionairess 1938: Geneva 1939: In Good King Charles' Golden Days 1947: Buoyant Billions 1949: Shakes versus Shav Novel·les 1879: Immaturity 1880: The Irrational Knot 1881: Love Among the Artists 1882-1883: Cashel Byron's Profession 1883: An Unsocial Socialist
Crítica Musical 1923: The Perfect Wagnerite: A Commentary on the Niblung's Ring
Assaigs 1891: Quintessence of Ibsenism Commonsense about the War The Intelligent Woman's Guide to Socialism and Capitalism The Black Girl in Search of God 1944: Everybody's Political What's What?
Debat Shaw V. Chesterton, a debate between George Bernard Shaw and G.K. Chesterton
Llegat i influència Teatre
Shaw no va fundar una escola de dramaturgs com a tal, però Crawford afirma que avui "el reconeixem com el segon només després de Shakespeare en la tradició teatral britànica... el defensor del teatre d'idees" que va donar un cop mortífer al melodrama del . Segons Laurence, Shaw va ser pioner en el teatre "intel·ligent", en el qual el públic havia de pensar, i així va obrir el camí. per a les noves races de dramaturgs del , des de Galsworthy fins a Pinter
Crawford enumera nombrosos dramaturgs l'obra dels quals deu alguna cosa a la de Shaw. Entre els actius en vida de Shaw, inclou Noël Coward, que va basar la seva primera comèdia The Young Idea en You Never Can Tell i va continuar aprofitant les obres de l'home gran en obres posteriors. TS Eliot, en cap cas un admirador de Shaw, va admetre que l'epíleg de Murder in the Cathedral, en què els assassins de Becket expliquen les seves accions al públic, podria haver estat influenciat per Sant Joan. El crític Eric Bentley comenta que l'obra posterior d'Eliot The Confidential Clerk «tenia totes les marques del xavianisme... sense els mèrits del veritable Bernard Shaw». Entre els dramaturgs britànics més recents, Crawford marca Tom Stoppard com «el més Shavian dels dramaturgs contemporanis»; La farsa seriosa de Shaw continua a les obres de Els contemporanis de Stoppard Alan Ayckbourn, Henry Livings i Peter Nichols
esquerra|miniatura|Les obres completes de Shaw
La influència de Shaw va travessar l'Atlàntic en una etapa inicial. Bernard Dukore assenyala que va tenir èxit com a dramaturg a Amèrica deu anys abans d'aconseguir un èxit comparable a Gran Bretanya. Entre molts escriptors nord-americans que professen un deute directe amb Shaw, Eugene O'Neill es va convertir en admirador als disset anys, després de llegir La quintaessencia de l'ibsenisme. Altres dramaturgs nord-americans amb influència de Shaw esmentats per Dukore són Elmer Rice, per a qui Shaw «va obrir portes, va encendre llums i va ampliar horitzons»; William Saroyan, que empatia amb Shaw com «l'individualista assaltat contra els filisteus»; i SN Behrman, que es va inspirar per escriure per al teatre després d'assistir a una representació de Cèsar i Cleòpatra: «Vaig pensar que seria agradable escriure obres com aquesta».
Avaluant la reputació de Shaw en un estudi crític de 1976, TF Evans va descriure Shaw com a no qüestionat durant la seva vida i des de llavors com el principal dramaturg en llengua anglesa del segle (XX) i com un mestre de l'estil en prosa. L'any següent, en una avaluació contrària, el dramaturg John Osborne va castigar el crític de teatre de The Guardian Michael Billington per referir-se a Shaw com «el millor dramaturg britànic des de Shakespeare». Osborne va respondre que Shaw «és l'escriptor de melodrames victorians més fraudulent i inepte que maig ha enganyat a un crític tímid o a un públic avorrit». Malgrat aquesta hostilitat, Crawford veu la influència de Shaw en algunes de les obres d'Osborne, i conclou que encara que l'obra d'aquest últim no és ni imitativa ni derivada, aquestes afinitats són suficients per classificar a Osborne com a hereu de Shaw.
En un estudi de 1983, RJ Kaufmann suggereix que Shaw va ser un precursor clau —«padrí, en realitat un paterfamilies exigent»— del Teatre de l'absurd. Crawford destaca dos aspectes més del llegat teatral de Shaw: la seva oposició a la censura escènica, que finalment es va acabar el 1968, i els seus esforços que es van estendre durant molts anys per establir un Royal National Theatre. La breu obra de 1910 de Shaw The Dark Lady of the Sonnets, en la qual Shakespeare demana a la reina Isabel I la dotació d'un teatre estatal, va formar part d'aquesta campanya.
Escrivint a The New Statesman el 2012, Daniel Janes va comentar que la reputació de Shaw havia disminuït en el moment del seu 150è aniversari el 2006, però s'havia recuperat considerablement. Segons Janes, els nombrosos revivals actuals de les obres principals de Shaw van mostrar la «rellevància gairebé il·limitada del dramaturg per als nostres temps ». El mateix any, Mark Lawson va escriure a The Guardian que les preocupacions morals de Shaw van comprometre el públic actual i el van convertir —com el seu model, Ibsen— en un dels dramaturgs més populars del teatre britànic contemporani.
El Festival Shaw de Niagara-on-the-Lake, Ontario, Canadà, és la segona companyia de teatre de repertori més gran d'Amèrica del Nord. Produeix obres de teatre de Shaw o escrites durant la vida de Shaw, així com algunes obres contemporànies. The Gingold Theatrical Group, fundat l'any 2006, presenta obres de Shaw i d'altres a la ciutat de Nova York que presenten els ideals humanitaris que va promoure la seva obra. Es va convertir en el primer grup de teatre a presentar tot el treball escènic de Shaw a través de la seva sèrie de concerts mensual Project Shaw.Keddy, Genevieve Rafter. "Project Shaw Presents Super Shaw Women, 18 juliol 2017, accessed 3 juny 2018
General miniatura|Bust de Jacob Epstein, 1934