La núvia vestia de negre (títol original en francès: La Mariée était en Noir) és una pel·lícula francesa de François Truffaut estrenada el 1968. Truffaut és en plena escriptura del seu llibre-entrevista amb Alfred Hitchcock quan dirigeix La núvia vestia de negre. Ha estat doblada al català.
Argument Cinc homes, en un joc que va malament, abaten el nuvi a la sortida d'un matrimoni. Una mica de misteri, és la història d'una venjança lenta, refinada i sobretot utilitzant les visions diferents que tenen els cinc homes sobre la dona ideal. Cadascun d'ells morirà, no per la seva falta, sinó per la seva personalitat. Fergus (Charles Denner), l'artista, posarà en escena i transformarà la seva pròpia mort en obra d'art.
Repartiment Jeanne Moreau: Julie Kohler Michel Bouquet: Robert Coral Jean-Claude Brialy: Corey Charles Denner: Fergus Claude Rich: Bliss Michael Lonsdale: Clément Morane Daniel Boulanger: Delvaux Alexandra Stewart: Srta. Becker Sylvine Delannoy: Sra. Morane Christophe Bruno: "Cookie" Morane Luce Fabiole: Mare de Julie Michèle Montfort: Model de Fergus Jacqueline Rouillard Paul Pavel: Mecànic Gilles Quéant: Jutge d'instrucció Serge Rousseau: David Van Doude: Inspector
Llocs de rodatge Escena de la sortida del matrimoni i del tret sobre el nuvi: església Saint-Lambert de Vaugirard al 15è arrodoniment de París, el tirador es troba en una finestra de l'últim pis del número 15 del carrer Gerbert, de cara a l'església. Algunes escenes han estat rodades en la vall del Grésivaudan (a Biviers), indret que François Truffaut apreciava, sobretot la casa filmada en la infantesa del personatge principal com en La Donne d'à côté, o a Bourg-d'Oisans quan Michel Bouquet surt del seu hotel. Es distingeix lluny, la façana del massís del Vercors sobre la vall del Grésivaudan. L'escena següent,suposadament té lloc als Alps, però de fet és rodada a Étampes, a la sortida del teatre, davant l'estàtua d'Étienne Geoffroy de Saint-Hilaire.
Recepció En el moment de la seva estrena, La núvia vestia de negre va rebre una acollida molt negativa per part de la crítica francesa. Anys més tard, François Truffaut va admetre que la pel·lícula havia deixat d'agradar-li i que els crítics havien tingut raó en els seus judicis.Truffaut, entrevista amb Richard Roud per a Camera Three (1977), publicada a l'edició de Criterion Collection de Jules et Jim, Disc 2.
Amb el pas del temps, però, la valoració del film va millorar considerablement, i avui és objecte d'una recepció molt més favorable. Actualment compta amb un índex d'aprovació del 85% entre la crítica a Rotten Tomatoes.
Durant el Festival Internacional de Cinema de Chicago de 1983, Truffaut va ser preguntat quina de les seves pel·lícules canviaria si pogués tornar-la a fer. Va respondre que seria La núvia vestia de negre, afirmant que era la primera vegada que «treballaven en color» i que el to emocional de moltes escenes no havia quedat com ell havia imaginat. Aquesta afirmació resultava aparentment contradictòria, ja que dos anys abans havia rodat Fahrenheit 451 (1966), també en color, amb Nicolas Roeg com a director de fotografia.
La qüestió es va aclarir el 2009, quan Robert Osborne va presentar una emissió del film a Turner Classic Movies. Segons va explicar, el director de fotografia Raoul Coutard, que ja havia col·laborat amb Truffaut en cinc pel·lícules anteriors i tenia una àmplia experiència en el cinema en color gràcies al seu treball amb Jean-Luc Godard, mantenia criteris molt diferents sobre la fotografia. Les discrepàncies entre Truffaut i Coutard van provocar llargues discussions durant el rodatge, i en nombroses escenes va ser la mateixa Jeanne Moreau qui acabà dirigint els actors. En veure la pel·lícula acabada durant l'estrena, Truffaut va quedar profundament decebut pel contrast entre el to emocional que havia volgut transmetre als intèrprets i el resultat final. Tot i això, el 1983 es va mostrar massa discret per expressar obertament l'abast d'aquesta decepció o atribuir-ne, ni tan sols indirectament, la responsabilitat a Coutard. El crític John Simon va qualificar La núvia vestia de negre de «deixalla cinematogràfica» («a piece of junk»).
La crítica de Roger Ebert, publicada al The Chicago Sun-Times, va ser molt més favorable i va atorgar a La núvia vestia de negre tres estrelles i mitja sobre quatre. Ebert va elogiar especialment la interpretació de Jeanne Moreau i va considerar que, a través dels nombrosos homenatges a Alfred Hitchcock presents al llarg del film, Truffaut havia aconseguit «un matrimoni entre la Nouvelle Vague francesa i la tradició de Hollywood».Roger Ebert The Bride Wore Black, The Chicago Sun-Times.
Malgrat la divisió de la crítica, la pel·lícula va ser nominada al Globus d'Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa. També va obtenir un bon resultat comercial: va registrar 1.274.411 espectadors als cinemes francesos i 867.293 als espanyols. A escala internacional va generar uns ingressos per lloguer d'uns dos milions de dòlars, dels quals 1,75 milions procedien de mercats de fora de l'Amèrica del Nord.Tino Balio, United Artists: The Company That Changed the Film Industry, University of Wisconsin Press, 1987 p. 282
Als Estats Units, els ingressos per lloguer van ser de 32.000 dòlars.
Al voltant de la pel·lícula La influència d'aquesta pel·lícula sobre el guió de les pel·lícules Kill Bill de Quentin Tarantino és manifest, encara que negada pel director. Fergus, interpretat per Charles Denner, es defineix ell mateix en aquesta pel·lícula com un "cavaleur". Truffaut en farà el personatge central de L'Homme qui aimait les femmes el 1977, on el paper serà igualment interpretat per Charles Denner. Destacar una gran diferència en el desenllaç amb la novel·la: a l'obra de William Irish, l'heroïna descobreix — com més tard el personatge de Jim Douglas en el western americà Bravados— que ha matat innocents.
L'obra que ulie Kohler escolta a la llotja amb Clément Morane és la Sonata per a violoncel núm. 3 de Beethoven, concretament el segon moviment Scherzo. Allegro molto. D'altra banda, en diverses ocasions, la protagonista posa un disc amb el Concert per a mandolina d'Antonio Vivaldi.
Premis i nominacions Nominacions 1969: Globus d'Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa
Referències
Categoria:Pel·lícules dramàtiques de França Categoria:Pel·lícules basades en novel·les Categoria:Pel·lícules de thriller psicològic Categoria:Pel·lícules de França del 1968 Categoria:Pel·lícules dirigides per François Truffaut Categoria:Pel·lícules de venjança Categoria:Pel·lícules amb música de Bernard Herrmann