Palestina (), oficialment declarat com lestat de Palestina (), és un estat amb reconeixement limitat ubicat al Pròxim Orient, més concretament en el Llevant mediterrani, i que limita amb Israel, Jordània, Egipte i la ribera sud-oriental de la mar Mediterrània. Va ser proclamat a l'exili a l'Alger, el 15 de novembre del 1988, quan el Consell Nacional de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) va adoptar la declaració d'independència de Palestina de manera unilateral. En aquell temps, l'OAP no exercia control sobre cap territori, i era un govern en l'exili. Encara avui, part del territori reclamat es manté sota ocupació d'Israel. Reivindica els territoris palestins definits abans de la guerra de 1967, i ha designat Jerusalem Est com la seva capital. El 1994, d'acord amb els Acords d'Oslo entre la OAP i el Govern d'Israel, es va establir l'Autoritat Nacional Palestina com l'entitat administrativa transitòria. El 31 d'octubre del 2011, va ser admesa com a membre número 195 de la UNESCO, com a estat membre de ple dret.
El 29 de novembre del 2012, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la Resolució 67/19 (projecte de resolució A/67/L. 28) en virtut de la qual va concedir a Palestina la condició d'«estat observador no membre» de l'organització, reafirmant a més el dret del poble palestí a un territori sota les fronteres definides abans de la Guerra del 1967. Aquesta resolució no implica encara l'admissió de Palestina com a membre ple dret de l'organització, ja que per a això es necessitaria l'aprovació del Consell de Seguretat, on els Estats Units s'hi oposa. No obstant això, els territoris definits com a zona C pels Acords d'Oslo, actualment el 60% de Cisjordània, segueixen sota ocupació israeliana i governats per l'Administració civil israeliana mentre que l'Autoritat Nacional Palestina (reconeguda com a govern legítim) només té ple control sobre les zones A, aproximadament el 18% de Cisjordània. Finalment, les zones B són controlades conjuntament, aproximadament el 20% del territori.
Etimologia Des del mandat britànic, el terme "Palestina" s'ha associat a l'àrea geogràfica que actualment cobreix l'estat d'Israel, Cisjordània i la Franja de Gaza. L'ús general del terme "Palestina" o termes relacionats amb la zona sud-est del mar Mediterrani al costat de Síria està acceptat des de l'època de l'antiga Grècia, quan Heròdot va escriure al segle V a.C històries d'un "districte de Síria, anomenat palestí" en què els fenicis interactuaven amb altres pobles marítims. Es creu que el terme "Palestina" (en llatí, Palæstina) va ser un terme encunyat pels grecs per a l'àrea de terra ocupada pels filisteus, encara que hi ha altres explicacions.
Terminologia Aquest article utilitza els termes "Palestina", "Estat de Palestina", "territori palestí ocupat" (oPt o OPT) indistintament segons el context. Concretament, el terme "territori palestí ocupat" fa referència en general a l'àrea geogràfica del territori palestí ocupat per Israel des del 1967. En tots els casos, qualsevol referència a terra o territori fa referència a terres reclamades per l'Estat de Palestina.
Història
El 1947, l'ONU va adoptar un pla de partició per a una solució de dos estats al territori restant del mandat britànic. El pla va ser acceptat per la direcció jueva, però rebutjat pels líders àrabs, i Gran Bretanya es va negar a aplicar-lo. A la vigília de la retirada britànica definitiva, l'Agència Jueva per la Terra d'Israel va proclamar la creació de l'Estat d'Israel d'acord amb el pla proposat per l'ONU. El Comitè Superior Àrab no va declarar un estat propi i, en canvi, juntament amb Transjordània, Egipte i els altres membres de la Lliga Àrab de l'època, van iniciar una acció militar que va resultar en la guerra araboisraeliana del 1948. Durant la guerra, Israel va guanyar territoris addicionals que van ser integrats a l'Estat d'Israel, usurpant-los a l'estat àrab segons el pla de les Nacions Unides. Egipte va ocupar la Franja de Gaza i Transjordània va ocupar i annexionar Cisjordània. Egipte va donar suport inicialment a la creació d'un govern a tota Palestina, però el va dissoldre el 1959. Transjordània no el va reconèixer mai i va decidir incorporar Cisjordània amb el seu propi territori per formar Jordània. L'annexió es va ratificar el 1950, però va ser rebutjada per la comunitat internacional. La Guerra dels Sis Dies del 1967, quan Israel va lluitar contra Egipte, Jordània i Síria, va acabar amb Israel ocupant Cisjordània i la Franja de Gaza, a més d'altres territoris.
El 1964, quan Jordània controlava Cisjordània, s'hi establí l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) amb l'objectiu d'enfrontar-se a Israel i recuperar el territori. La Carta Nacional Palestina de l'OAP defineix els límits de Palestina com el territori restant del mandat, inclòs Israel. Després de la guerra dels sis dies, l'OAP es va traslladar a Jordània i més tard al Líban, després del setembre negre de 1971.miniatura|Bandera de Palestina sota mandat britànic. lang=ca|miniatura|Palestina i Transjordània sota mandat britànic
La cimera de la Lliga Àrab d'octubre de 1974 va designar l'OAP com a "únic representant legítim del poble palestí" i va reafirmar "el seu dret a establir un estat d'urgència independent". El novembre de 1974, l'OAP va ser reconeguda com a competent en tots els assumptes relatius a la qüestió de Palestina per part de l'Assemblea General de les Nacions Unides que els va atorgar l'estatus d'observador com a "entitat no estatal" a l'ONU. Després de la Declaració d'Independència de 1988, l'Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer oficialment la proclamació i va decidir utilitzar la designació "Palestina" en lloc de "Organització per a l'Alliberament de Palestina" a les Nacions Unides. Malgrat aquesta decisió, l'OAP no va participar en l'ONU en la seva capacitat de govern de l'Estat de Palestina.
El 1979, a través dels acords de Camp David, Egipte va indicar el final de qualsevol reclamació sobre la Franja de Gaza. El juliol de 1988, Jordània va cedir les seves reclamacions sobre Cisjordània, excepte la tutela sobre Mont del Temple, a l’OAP. El novembre de 1988, la legislatura de l'OAP, mentre estava a l'exili, va declarar la creació de l'Estat de Palestina. El mes següent, va ser reconegut ràpidament per molts estats, inclosos Egipte i Jordània. A la Declaració d'Independència Palestina, l'Estat de Palestina es descriu com el "territori palestí", sense especificar explícitament res més. Per això, alguns dels països que van reconèixer l'Estat de Palestina en les seves declaracions de reconeixement es refereixen a les "fronteres de 1967", reconeixent així com el seu territori només el territori palestí ocupat i no Israel. La sol·licitud d'adhesió a l'ONU presentada per l'Estat de Palestina també especificava que es basava en les "fronteres de 1967". Durant les negociacions dels Acords d'Oslo, l’OAP va reconèixer el dret d'existència d’Israel i Israel va reconèixer l’OAP com a representant del poble palestí. Entre el 1993 i el 1998, l'OAP es va comprometre a canviar les disposicions de la seva Carta Nacional Palestina, incompatibles amb l'objectiu d'una solució de dos estats i una coexistència pacífica amb Israel.
Després que Israel prengués el control de Cisjordània i la Franja de Gaza, començà a establir-hi assentaments israelians. Es van organitzar al districte de Judea i Samaria (Cisjordània) i al Consell Regional de Hof Aza (Franja de Gaza) al districte sud. L'administració de la població àrab d'aquests territoris va ser realitzada per l'Administració Civil Israeliana sota el mandat del Coordinador d'activitats governamentals als territoris i pels consells municipals locals presents des d'abans de la presa de possessió israeliana. El 1980, Israel va decidir congelar les eleccions per a aquests consells i establir-hi Lligues del Poble, els funcionaris dels quals estaven sota la influència israeliana. Més tard, aquest model va esdevenir ineficaç tant per a Israel com per als palestins, i les Lligues del Poble van començar a trencar-se, sent l'última la Lliga Hebron, dissolta el febrer de 1988.
El 1993, en els Acords d'Oslo, Israel va reconèixer l'equip negociador de l'OAP com a "representant del poble palestí", a canvi que l'OAP reconegui el dret d'Israel a existir en pau, l'acceptació de les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de l'ONU i el seu rebuig a violència i terrorisme". Com a resultat, el 1994 l'OLP va crear l'administració territorial anomenada l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb funcions governamentals a Cisjordània i la Franja de Gaza. El 2007, després que Hamàs obtingués el control de la Franja de Gaza va dividir políticament i territorialment els palestins, amb Fatah de Mahmud Abbas governant de iure Cisjordània i reconeguda internacionalment com a l'Autoritat palestina oficial, mentre que Hamàs consolidava el seu control sobre la Franja de Gaza. L'abril de 2011, ambdós grups palestins van signar un acord de reconciliació, però la seva implementació no va ser possible fins que es va formar un govern d'unitat el 2 de juny de 2014.
Tal com es preveia als Acords d'Oslo, Israel va permetre a l'OLP establir institucions administratives provisionals als territoris palestins, que es van presentar en la froma de l'ANP. Se li va donar control civil a l'àrea B i control civil i de seguretat a l'àrea A, i va romandre sense implicació a l'àrea C. El 2005, després de la implementació del pla de desvinculació unilateral d’Israel, l'ANP va obtenir el control total de la Franja de Gaza, a excepció de les seves fronteres, l'espai aeri i les aigües territorials. Després del conflicte entre Fatah i Hamàs del 2006, Hamàs va prendre el control de la Franja de Gaza i Fatah va prendre el control de Cisjordània. Des de 2007, la Franja de Gaza va ser governada de facto per Hamàs i Cisjordània per Fatah.
Evolució del territori palestí
Política i govern Govern El Govern i política de Palestina són dirigits per l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), encara que no es tracti d'un Estat sobirà amb independència absoluta i reconegut internacionalment. A més, posseeix el control polític de facto sobre una part dels territoris reclamats, tot i que altament disgregada. La política de l'ANP té lloc a l'interior del marc d'un estat semipresidencialista multipartidista, amb un president i un primer ministre que comanda un gabinet. Des de les eleccions de 2006 el govern es va comprometre diverses vegades entre 2006 i 2020 a convocar-ne de noves, però no les va convocar. L'abril de 2021, després que anunciés la celebració de les primeres eleccions generals en quinze anys, considerades una resposta a les crítiques sobre la legitimitat democràtica de les institucions palestines, el president palestí, Mahmud Abbas, va ajornar-les pel maig de 2021, enmig d'una nova crisi entre Israel i la Franja de Gaza.
Poder executiu El president de l'Autoritat Nacional Palestina és el càrrec polític de més alt rang (equivalent a cap d'Estat). El President és elegit per mitjà d'eleccions populars per un període de quatre anys. El president designa el primer ministre, que, per tant, no és directament escollit ni pel Parlament ni per sufragi.
A diferència del càrrec de Primer Ministre en moltes altres nacions, el primer ministre palestí no és un membre del poder legislatiu, sinó que el seu nomenament és realitzat independentment del partit governant. Tot i això, s'espera que el primer ministre representi el partit majoritari o la coalició governant al Parlament.
El lideratge de l'ANP ha estat disputat des del 14 de juny de 2007 quan es va trencar el govern d'unitat nacional perquè el president Abbas (Fatah) va declarar l'estat d'emergència per fer fora el primer ministre Ismaïl Hania (Hamàs) i el Consell Legislatiu Palestí (Parlament) no va reconèixer la legitimitat d'aquesta decisió.