El terme boy band designa un grup musical format per homes que en el moment de la formació del grup eren joves, i que solen fer cançons dirigides a noies joves. Dins de les boy band s'hi poden trobar rapers, vocalistes i ballarins. Alhora són un fenomen musical que va sorgir als 90, malgrat haver-se estat desenvolupant durant els 60, 70 i 80. D'entre els més coneguts i, de fet, qualificats ja com a llegendes de la música hi ha els Backstreet Boys. La seva estratègia comercial es basa en tot un seguit de productes derivats i una comunicació de màrqueting ben elaborada.
Naixement de les boy bands miniatura|Els Backstreet Boys, la boy band més conegut al món, durant la seva gira Millenium Tour. Els anys 90 van ser, sense cap mena de dubte, l'explosió de grups de música de nois joves, esportius i amb bona veu. Les seves cançons pop eren bombardejades a qualsevol hora del dia en ràdios, televisions i en qualsevol indret: es feien omnipresents. Les boy bands, nom que els defineix, varen marcar tota una generació i el secret de l'èxit que van tenir comença parlant del context econòmic dels anys 80, però també d'allò que els caracteritza.
Context Econòmic Durant els anys 80 un cert nombre de factors contribuiran a consolidar el que de fet ja venia temps desenvolupant-se: el fenomen boy band. Així, durant els 90 explota, com si es tractés d'un big-bang, l'àtom embrionari que va creant-se durant els 80. Als 80 el capitalisme ja estava força desenvolupat gràcies a tot un procés de desregulació que hauria de situar-se entre els anys 60 i 70, malgrat enfoquem dit procés sobre el segon període. Així, s'assisteix a la desregulació massiva i progressiva dels mercats als EUA. Tot està pensat perquè res impedeixi que els mercats es desenvolupin. L'economia americana s'enforteix fent dels EUA una superpotència econòmica, a més de caminar cap a la globalització. El món, endemés, està dividit en dos blocs, i el model capitalista dona una imatge molt atractiva. Al cap i a la fi, els EUA han adoptat la democràcia i això agrada.
Un exemple d'aquesta conducta desreguladora és la pèrdua d'autoritat de la Comissió Federal del Comerç dels Estats Units durant els 80 sobre la publicitat infantil. La Comissió la considerava manipuladora i mentidera, argumentant que un infant de 6 anys o menys, no té capacitat per adonar-se que es tracta d'una publicitat que té com a únic objectiu fer-lo consumir. Afirmava que la utilització d'efectes especials molts cops no és percebuda com a tal pels infants i que això suposava enganyar-los. Tanmateix, el govern va preferir tendre la mà als publicitaris deixant-se emportar per la pluja publicitària d'anuncis infantils que les marques venien a les televisions. Entrem, d'aquesta manera, en una òptica de “comercialització de la infància”. Un concepte que ens permet entendre l'aparició de les boy bands. La indústria discogràfica entén, de sobte, que el públic jove és accessible perquè legalment ja ningú li prohibeix d'anar-lo a buscar. L'adolescència és l'època en la qual l'ésser humà cerca identificar-se a algú, a algun grup o model de grup. Les boy bands juguen precisament amb això sense que l'adolescent en sigui conscient, i les discogràfiques n'aprofiten els beneficis de la venda que generen els productes derivats d'estrelles que els adolescents comencen a adorar i imitar.
Tot això en un context on el consumisme és percebut per la població com una espècia de “nirvana”. És a dir, la població es troba immersa en un “núvol” consumista provocat per aquesta aparició capitalista que aporta un nivell de vida que abans no es coneixia. En efecte, l'accés a noves tecnologies, que de vegades fins i tot no van ser accessibles durant molt de temps pel públic general, va fer néixer un fals sentiment d'optimisme. Aquest motivarà al consumisme de massa. La gent té en l'esperit una mena d'individualisme alimentat per l'esperança d'una vida millor, venuda sota “espontaneïtat”, “plaer”, “objectes de luxe”, “publicitat”, “moda”, “mega-conferències polítiques”, “mèdies de massa”, “multinacionals” i “crèdit”, molt de “crèdit”. Les discogràfiques entenen doncs que s'han d'adaptar a aquesta necessitat, per tant, la música ha d'esdevenir també un producte de massa: el consumeixo, i el llenço. Les boy bands compleixen precisament aquest requisit. En un primer moment la novetat provoca èxtasi i compres, fins que el públic se’n cansa i deixa de consumir.
Context Musical Musicalment, el món de la música dels 80 també es mostra propici a l'aparició de les boy bands. En aquesta època el planeta viu sota el ritme de Nirvana i NWA. El hip hop dels NWA i el so dur dels Nirvana constituïen, si més no, un “perill” per a la propaganda capitalista americana. Les lletres i l'actitud d'aquests artistes eren massa compromeses políticament parlant perquè qüestionen sistemàticament el sistema en el qual vivien. Si la intenció és de fer durar el “núvol consumista”, no convé tenir grups de música que qüestionin el sistema. Les boy bands parlen d'amor, desamor i amistat. Un missatge innocent que s'adequa perfectament a aquesta intenció perquè en cap moment toquen la base del sistema, sinó que porten l'adolescent a il·lusionar-se per altres qüestions ben allunyades dels temes tocats per Nirvana. Les discogràfiques entren doncs en una òptica de producte. Han de respondre a les necessitats creixents del mercat i transformar els seus artistes en un producte més. Lògicament el producte no pot qüestionar-se a si mateix, ha d'estar prefabricat i preparat per a ser consumit. Tot d'elements que les boy bands també tenen. Ara bé, aquest concepte no data dels 80. Ja el 1647 la música va esdevenint un producte. Adorno i Horkheimer a través dels seus assaigs varen establir als anys 60 el concepte “d'indústria musical” per la qual passaran els Rolling Stones, Queen, Madonna o Michael Jackson. D'altra banda, la música de Nirvana i NWA, per molt èxit que tingués, no s'adequa totalment a l'adolescent, considerant que són grups massa agressius per un públic d'aquesta edat. Aquí, un cop més, les discogràfiques s'adonen que estan davant d'una veta de mercat per cobrir. Les músiques dels NWA no van en l'estil d'un adolescent. Els adolescents han de trobar algú amb el qual es puguin identificar, i aquest algú no pot deixar anar missatges “anti-socials” o dits “agressius” perquè acabaria per espantar els pares, que al cap i a la fi han de comprar els CD que la indústria produeix. Un cop més la concepció "boy band" s'adequa perfectament a aquesta necessitat.
Definició del concepte Els elements que formen una boy band han evolucionat al llarg dels anys. Això explica que els Jackson Five siguin qualificats com a boy band, encara que el concepte que tenim en l'actualitat del que és una boy band no s'adequi del tot a aquest grup. Però, malgrat això, s'ha de parlar dels Jackson Five com una boy band. Els Beatles també haurien de qualificar-se com a tal, per molt que no s'hi associïn automàticament. Tanmateix, tot i l'evolució que ha sofert el concepte, sí que es poden donar punts comuns, elements comuns, que permeten distingir una boy band d'un altre grup musical.
La boy band està formada per un grup exclusivament de nois joves. En general són 5, encara que se n'han vist de 3 (els 2Be3 a França, per exemple) o de 10 (els Big Bang a Corea del Sud). No sobrepassen els 25 anys i físicament treballen el seu cos de manera a mostrar-se el més atractius possible. Tots els membres canten obligatòriament i ballen. Aquest darrer punt també ha anat evolucionant al llarg del temps. Ara bé, en l'actualitat tota boy band ha de ballar, mai està acompanyada d'un instrument, però en canvi acompanya la cançó d'una coreografia mil·limetrada. Tota boy band que s'apreciï prové d'un càsting en el qual han intervingut la discogràfica, el o la futur/a mànager i el/la productor/a. Finalment, els nois que conformen una boy band canten cançons amb molt poc contingut, en general tracten temes relacionats amb l'amor, l'amistat i el desamor, i normalment han de presentar-se de cara al públic com a nois solters i heterosexuals.
Havent fet la descripció del que és una boy band, i havent repassat també el context econòmic i musical que els va propiciar a la fama, es pot passar a explicar la història del naixement de les boy bands.
Els seixanta i setanta: l'embrió El principi dels 60 està marcat per un estil de música bastant dolç, dominat per cantants inofensius, prefabricats i que molts cops s'han arribat a qualificar d'"avorrits". Estem parlant de música pop feta a mida pels compositors que treballen al Brill Building, un antic establiment de despatxos transformat en fàbrica d'artistes després de la Segona Guerra Mundial. L'edifici es presentava com el pas obligatori pels artistes que volien fer-se sentir a les ràdios i televisions dels EUA. L'exemple que millor il·lustra l'estil de música que sortia dels estudis dels Brill Building el tenim amb Bobby Vinton, un cantant blanc d'estil pop prefabricat que en aquella època causava sensació. Precisament, aquest element, el color de pell, jugava un rol important en una Amèrica encara segregacionista. Els artistes que sortien d'aquesta fàbrica de fer música complien, si més no, aquests requisits, a més de cantar pràcticament sempre en playback.
Un canvi, però, s'estava produint en els suburbis americans, en aquelles classes que es menyspreaven. Els negres s'inventen un nou estil de música que comença a guanyar també adeptes entre el públic blanc. El blues va guanyant a poc a poc més terreny desbancant la música prefabricada del Brill Building. L'estil barreja alegria, resistència i tristor, tot un conjunt de sentiments que arribaven a aquelles classes marginades que prenien consciència de la necessitat d'aturar la discriminació de la qual eren víctimes. És en aquest context que el rythm and blues (una barreja de jazz, gospel i blues) marca el punt definitiu perquè aparegui la primera boy band de la història. Els Beatles, un grup britànic de cinc nois joves, ben plantats i amb instruments a la mà, agafen aquest estil i en trauen un pop-rock que en poc temps causarà furor. El rythm and blues hauríem de situar-lo cap al 1949, moment en què la revista americana Billboard li dona nom per primera vegada. Aquesta, com tants altres, contribuirà a catapultar a l'èxit els Beatles.
Així, l'any 1960, en John Lennon, Paul Mc Cartney, George Harrison i Ringo Starr entren a formar part de la història de la música. El seu estil, enganxós, captiva de tal manera el públic que en poc temps es crea un verdader fenomen social, la beatlemania. El terme no fa altra cosa que descriure l'èxit absolut que va rebre el grup. Avui dia els Beatles han esdevingut una icona dels anys 60, a més de ser considerats com a "institucions" del món de la música. Les seves cançons s'escolten encara avui dia en ràdios i televisions del món. Han arribat a assolir l'estatut de llegendes del pop, malgrat la seva curta carrera (1960-1970). Tot aquests elements són els que expliquen l'aparició de les boy bands. Per als productors de l'època una cosa ha quedat ben clara amb els Beatles: són una màquina important de fer calés. Per fer-se una idea, la beatlemania representa més de 2.303 milions d'àlbums venuts arreu del món. Les 251 cançons que s'inclouen al seu repertori han estat venudes una per una per 150.210 d'euros a Michael Jackson. miniatura|Els Beatles, malgrat no associar-los com a tal, el fet és que són considerats com la primera boy band perquè donen base als grups dels 90