La fada és un drama líric en un acte amb música d'Enric Morera i llibret de Jaume Massó i Torrents estrenat al Teatre del Prado Suburense de Sitges el diumenge 14 de febrer de 1897. La seva estrena va ser un dels esdeveniments que inicià el moviment del "teatre líric català", una iniciativa del catalanisme modernista per crear un gènere líric pròpiament català.
La partitura està pensada per una gran orquestra: flauta, oboè, corn anglès, clarinet, clarinet baix, fagot, trompes en fa, trompes, trombons, timbals, bombo, arpes i corda; violins, violes, violoncels i contrabaixos. El manuscrit forma part del fons Morera de la Biblioteca de Catalunya i es pot llegir a la pàgina de Viquitexts.
Estrena miniatura|Cartell de Miquel Utrillo per a l'estrena de La fada La fada va suposar l'assoliment dels ideals wagnerians d'obra total de gran qualitat artística en tots els seus aspectes, no només en la partitura. Enric Morera va finalitzar la composició de l'òpera l'any 1895 i el novembre de 1896 va presentar-se en una audició privada al Cau Ferrat, a la qual va assistir Mathieu Crickboom. L'estrena es va realitzar al febrer de l'any 1897, esdevenint la protagonista de la quarta edició de les festes modernistes, després de dos anys sense celebrar-se, la qual va estar dedicada a la consagració dels principis musicals del modernisme i va comptar amb l'assistència de moltes personalitats de les diferents classes socials que van anar-hi.
L'estrena de l'obra va implicar la col·laboració d'algunes de les figures més notables del modernisme català de l'època, com Santiago Rusiñol, que va pintar els decorats i va fer un discurs de presentació de l'òpera, Miquel Utrillo, autor del cartell de l'estrena, o Alexandre de Riquer que dibuixà el fulletó. Les fades van ser les cantants Elisa Petri i Amanda Campodónico, acompanyades pel tenor Manuel Morales en el paper de Jausbert i del baix Andreu Perelló de Segurola. L'Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el seu cor van participar també a l'estrena sota la direcció del compositor mateix. La representació va ser un èxit de crítica i públic, omplint tot l'aforament.
La representació va comptar amb la participació d'una orquestra realitzada amb elements de l'orquestra del Liceu, figurins de Labarta, decorats del pintor Josep Mirabent, mentre que la lletra estava al càrrec de Jaume Massó i Torrents i la música i la direcció a mans d'Enric Morera. Els cantants van ser Elisa de Petri (Gueralda d'Évol), Amanda Campodónico (Fada), Manuel Morales (Jausbert de Paracoll), Angliolini Fornani (Senyor d'Évol) i Andreu Perelló (pastor), l'únic d'ells no vinculat al teatre líric català.
La primera representació en temps moderns, i segona des de la seva estrena el 1897, va tenir lloc l'any 1993 al Teatre la Faràndula de Sabadell.
Argument miniatura|Edició del L'Avenç del llibret de La fada L'argument es desenvolupa en els estanys de Carançà, prop de l'Estany Negre (Pirineu), durant l'edat mitjana i explica la història d'amor entre la primogènita de la família d'Évol i el dels Paracoll, dues famílies enfrontades per antigues rivalitats feudals. Jausbert rapta a la seva estimada i junts se'n van lluny, fins que fan un descans al costat de l'Estany Negre, on es confessen els seus sentiments i s'adormen. Llavors, del mig de l'estany, surt una fada, que en veure a Jausbert s'enamora i decideix quedar-se'l, motiu pel qual mulla l'espasa del noi a les aigües de l'estany per tal de fer-la inservible, fet que comporta que quan el senyor d'Évol arriba amb els seus fidels a rescatar la seva filla Gueralda pugui matar el seu amant, a qui deixa penjat. Posteriorment la fada recull la seva víctima, fet que desencadena una tempesta.
Característiques A diferència de les òperes de Richard Wagner, realitzades basant-se en motius temàtics, La fada presenta una successió de climes, cadascun tractat de manera diferent per l'orquestra, es creen contrastos entre moments de repòs i d'altres de tensió (gran presència del metall), mentre que la història -i la música- presenten sentiments vius i oposats. D'altra banda, l'obra presenta un llenguatge harmònic no tonal, encara que impregnada de tonalitat, que remet a Tristany i Isolda de Wagner i mostra un marcat caràcter impressionista per la descripció de sentiments basada en una constant modulació i l'ús de pinzellades tímbriques.
La fada té relació amb alguns plantejaments de Wagner, per exemple l'absència de números tancats (ex. àries), la idea d'obra tancada a posteriori (tot el que necessita saber l'espectador per entendre l'obra està present en ella, encara que es coneixen les conseqüències abans que les causes), l'equilibri entre les parts, un nombre reduït de concertants; la poca presència de cors.
La importància de La fada en part es deu al fet que presentava tots els elements musicals de la concepció teatral més avançada del moment, perquè era una obra penetrant, plena, impulsiva, que combinava perfectament la delicadesa de sentiments amb la tensió dels protagonistes i de les forces de la natura, que esdevenien protagonistes destacats, però el mèrit més gran és que va saber arribar al públic per la seva transparència i una poesia musical que es combinava amb els sentiments dels protagonistes, els quals prenien el caràcter simbolista dels protagonistes de la tragèdia grega perquè eren controlats per voluntats externes.
L'estrena de La fada va suposar l'inici d'una empresa que pogués mantenir els seus ideals: consagrar la música modernista, crear el gènere del Teatre Líric Català i, de retruc, enlairar a Enric Morera.
L'obra es va entendre com la manifestació musical del modernisme perquè partia d'una llegenda desenvolupada a l'edat mitjana i presentada amb colors simbolistes i que es mostrava com una representació visual de la impossibilitat de vèncer les forces de la natura, a les quals s'enfronta fatídicament l'amor pur dels protagonistes. També per l'ús dels esquemes del drama musical de Wagner i de timbres orquestrals que creaven ambients delicats o funestos, defugint el principal estil operístic vigent en aquells moments.
Referències
Categoria:Òperes d'Enric Morera Categoria:Òperes del 1897 Categoria:Òperes en català