miniatura|Excavació arqueològica La teoria arqueològica és el conjunt de marcs intel·lectuals mitjançant els quals els arqueòlegs interpreten les dades arqueològiques. És una branca de la filosofia de l'arqueologia. No hi ha una teoria singular de l'arqueologia, però molts arqueòlegs creuen que la informació ha de ser interpretada de diferents maneres. Al llarg de la història de la disciplina, han sorgit diverses tendències de suport a certes teories arqueològiques i en alguns casos han desaparegut. Les diferents teories arqueològiques difereixen sobre els objectius de la disciplina i com es poden assolir.Trigger 2007. p. 1.
Algunes teories arqueològiques, com l'arqueologia processual, defensen que els arqueòlegs són capaços de desenvolupar de manera exacta informació objectiva sobre les societats del passat mitjançant l'aplicació del mètode científic en les seves investigacions, mentre que d'altres, com l'arqueologia postprocessual, ho qüestiona, i afirmen que totes les dades arqueològiques estan contaminades per la interpretació humana i els factors socials, i qualsevol interpretació que es faci sobre les societats del passat és subjectiva.Trigger 2007: 01.
Altres teories arqueològiques, com l'arqueologia marxista, en lloc d'interpretar l'evidència arqueològica dins d'un marc de com el seu autor creu que la societat funciona i evoluciona, en general creu que la bipolaritat que existeix entre el debat processual i post-processual és una oposició inherent a la producció de coneixement i està d'acord amb una comprensió dialèctica del món. Molts arqueòlegs marxistes creuen que és aquesta polaritat dins de la disciplina antropològica (i totes les disciplines acadèmiques) el que alimenta les preguntes que fa avançar la teoria i el coneixement arqueològic.McGuire 1992McGuire 2008
Naixement de l'arqueologia El naixement de l'arqueologia és anterior al de la disciplina prehistòrica, quan els primers exploradors del passat es van consagrar a l'estudi dels grans monuments de l'antiguitat clàssica, l'antic Egipte i el Pròxim Orient o, si no disposaven de vestigis espectaculars, es van dedicar al col·leccionisme d'antiguitats. Ambdues tendències van contribuir al naixement de l'arqueologia precientífica, al desenvolupament del mètode d'excavació i reconstrucció, al coneixement de l'estratigrafia i a la creació de sistemes de classificació d'artefactes. Per no parlar de la creació d'un corpus gràfic tan valuós com els de David Roberts i Frederick Catherwood, o de la creació dels primers fons museístics. Des de la idea de l'antiquari i de l'historiador de les grans civilitzacions antigues, fins a l'actualitat, hi ha hagut una important evolució.
Del mite al logos en arqueologia La veritat és que, durant tota la seva existència, l'ésser humà ha estat conscient que tenia un origen, que havia nascut en algun moment del passat: tots els pobles, primitius o no, tenen tradicions sobre la seva pròpia creació. Curiosament, alguns, com els grecs o els hebreus, veuen en aquesta l'ésser humà com una degeneració d'un model superior, una entitat divina de la qual l'individu seria una pobra imitació decadent o impura. En el cas dels hebreus, existeix una promesa de redempció messiànica, idea que ha passat a la tradició cristiana.
Un exemple oposat, el proposen filòsofs també clàssics que consideren l'humà la mesura de totes les coses (Protàgores), el canvi de mentalitat és propi de la filosofia hel·lenística. Diodor Sícul, admetent l'ésser humà com un animal més, adverteix que, a causa de l'estímul de la necessitat, la societat i el llenguatge, s'alça sobre la resta fins a convertir-se en el rei de la creació, en resum, com l'últim graó del progrés biològic. La mateixa idea és descrita amb una admirable perspicàcia pel poeta romà Lucreci:
La idea de l'ésser humà com a centre de l'univers es va transmetre, després de molt temps, als filòsofs humanistes:
miniatura|esquerra|Objectes procedents d'Àfrica<p> L'humanisme coincideix amb les exploracions portugueses i espanyoles, la colonització europea d'Amèrica i la instal·lació de factories portugueses a Àfrica, que van tenir una conseqüència secundària. Ciriaco Pizzecolli, també conegut com a Ciriaco d'Ancona (Ancona c. 1391 – Cremona c. 1455), fou un viatger i col·leccionista d'antiguitats italià. Va ser dels primers humanistes del Renaixement que va estudiar personalment les restes físiques del món antic, i per tal motiu és recordat com el pare de l'arqueologia. Uns altres exploradors van portar objectes dels pobles que estaven coneixent, i certs estudiosos de seguida s'adonaren que altres objectes, molt semblants, podien trobar-se entre les ruïnes antigues de la mateixa Europa (eines tallades en pedra, armes de coure, joies...). Les cultures recentment descobertes eren considerades primitives, eren menyspreades, però alguns europeus, amb gran amplitud de mires, es van adonar que a Europa, forçosament, va haver-hi una fase pretèrita en la qual la cultura també era primitiva (entre ells, Ulisse Aldrovandi (1522-1605), de la Universitat de Bolonya, que suposava que aquests objectes van ser usats abans que l'ésser humà descobrís el ferro; la seva ment era massa oberta per a l'època, ja que va ser acusat d'heretgia).
El Renaixement també és l'inici de l'activitat arqueològica pròpiament dita, encara que amb un objectiu exclusivament enfocat a la inspiració artística: Filippo Brunelleschi, el famós arquitecte, va ser un dels primers a excavar ruïnes romanes. Miquel Àngel, si no hi va participar, almenys va assistir a les excavacions de les termes de Caracalla, quedant-se atònit davant el conjunt escultòric de Laocoont, que va aparèixer entre els seus enderrocs. El 1550, l'arquitecte Domenico Fontana, quan seguia el tradicional costum d'estudiar velles ruïnes romanes, va descobrir Pompeia; no obstant això, no va prosseguir els seus treballs i la ciutat va tornar a caure en oblit fins al .Encara que no s'ha pogut demostrar, la llegenda diu que Fontana va descobrir frescs eròtics i, per temor a la Inquisició o per les seves pròpies conviccions, va decidir tornar a enterrar l'excavat i anar-se'n a un altre lloc.
Pompeia és, intrínsecament, un capítol a part en la història de les excavacions; però, per si mateixos, els treballs empresos allí en els segles i no suposen cap avanç ni en el mètode ni en el concepte de l'arqueologia; per això, deixarem els seus excavadors per a un altre article (que estigui més relacionat amb l'cultura clàssica i la història de l'art), inclòs el mitificat Winckelmann.
En efecte, els treballs d'arqueologia clàssica no aportaven res de nou perquè es limitaven a desenterrar grans monuments, però no plantejaven cap problema nou sobre la veritable prehistòria humana. És més, s'adaptaven perfectament a les idees religioses sobre la història de l'ésser humà, i més en el cas del cristianisme, ja que proporcionaven un context a la vida de Jesucrist i els seus deixebles. D'altra banda, aquest tipus d'activitats es va estendre fora d'Europa, despullant les àrees colonitzades dels seus tresors més rics: obeliscs, ceràmiques, frescs, sarcòfags, escultures, fins i tot edificis sencers, van ser usurpats als seus veritables amos per enriquir els fons de grans museus com el Louvre, el British, el Pergamon de Berlín o el Metropolitan de Nova York.
A l'àmbit español, una de les primeres obres en la que es comencen a utilitzar les restes arqueològiques com a font d'informació històrica és Antigüedades célticas de la isla de Menorca de Joan Ramis i Ramis, publicada el 1818 i que constitueix el primer llibre en castellà íntegrament dedicat a la prehistòria.PONS, B. (ed.). 2018. Antigüedades célticas de la isla de Menorca, de Joan Ramis i Ramis (1818). Menorca: Institut Menorquí d'Estudis, Consell Insular de Menorca.
L'antiguitat de l'ésser humà Hom pot atribuir la ruptura amb les idees religioses sobre la creació de l'ésser humà a excepcionals figures del . Per exemple, Charles Lyell, que havia publicat el 1833 els seus Principles of Geology, explicant amb bastant precisió el procés d'erosió i sedimentació d'estrats i calculant l'edat de la Terra molt per sobre de les idees imperants en la data, a saber, la cronologia bíblica calculada per Ussher i la teoria catastrofista que re-interpretava el Diluvi Universal.En 1650 James Ussher, arquebisbe de Armagh (Irlanda del Nord) va escriure que la Terra havia estat creada per Déu l'any 4004 aC. Dos segles més tard, el vicerector de la Universitat de Cambridge, John Lightfoot, especificava que això va tenir lloc el 23 d'octubre. El mateix any de la publicació del geòleg britànic, el belga Schmerling havia excavat la cova d'Engis, a la regió de Lieja, demostrant que en el mateix estrat geològic hi havia restes de rinoceronts, mamuts i uns altres fòssils (alguns d'humans, però en molt mal estat) juntament amb útils de sílex. La revelació va ser tan increïble que ni tan sols Lyell li va donar crèdit.
miniatura|La primera reconstrucció de l'humà de Neandertal el 1888
Quatre anys després, el francès Boucher de Perthes havia trobat destrals de pedrenyal en les terrasses del riu Somme, a més de 20 metres de profunditat i en associació amb fòssils d'elefant i altres animals extingits. Va publicar les seves troballes en diversos llibres, un dels quals va tenir certa repercussió a Londres. Diversos aficionats es van traslladar a Abbeville per visitar la zona i van col·laborar en les excavacions de l'investigador francès; assabentat dels detalls, Lyell claudicà i va arribar a la conclusió que la seva antiguitat era com a mínim de cent mil anys.
Això s'esdevenia el 1848, el mateix any en què es descobria el primer crani de Neandertal a Forbes Quarry, Gibraltar; no obstant això, aquest fet va ser silenciat. Darwin ja havia desenvolupat la seva teoria sobre l'evolució, que no es va atrevir a publicar fins a 1859 en el llibre L'origen de les espècies. En aquells dies, un altre crani oposat a la vall del Neander, a la localitat de Feldhofer, Alemanya, havia sortit a la llum, i aquesta vegada sí que se li va donar publicitat, però es va suposar que era una persona amb greus malformacions. El 1866, noves restes van ser trobades a la cova Trou de la Paulette, Dinant, Bèlgica, i s'assemblaven molt a les troballes d'Engis, Gibraltar i Düsseldorf. Quan, al cap de poc, el 1871, Darwin va publicar L'origen de l'home, en què defensava el nostre desenvolupament biològic des d'un animal similar al mico, ja s'havia arribat a la convicció de l'existència d'una espècie extingida d'humà primitiu, l'humà de Neandertal, anomenat així en honor de la vall del riu proper a Düsseldorf on se'n van trobar les restes més conegudes. La teoria es va corroborar el 1891, quan Eugène Dubois divulgava l'existència, a l'illa de Java, d'ossos d'una espècie més primitiva encara. En considerar-lo meitat humà, meitat mico, el seu descobridor el va batejar com a Pithecanthropus erectus (‘humà-mico que camina alçat’) i, encara que ara se sap que era completament humà, durant molt de temps va ser equiparat a la baula entre la nostra espècie i els primats superiors.
miniatura|esquerra|Comparativa de l'anatomia dels primats superiors<p>