Les Sàtires () és una obra del poeta romà Quint Horaci Flac composta de divuit poemes, agrupats en dos llibres (deu el primer i vuit el segon). Aquesta obra l'escrigué el poeta durant la seva joventut i la publicà entre els anys 35 i 30 aC. Aquests poemes satírics estan escrits en hexàmetres dactílics, seguint el model de Lucili i la seva temàtica versa sobre temes diversos i lleugers. La finalitat de l'autor a l'hora de compondre aquesta obra és utilitzar-la com a mitjà de difusió entre la població.
Tal com ens dona a conèixer la tradició manuscrita, el títol original de la seva obra era Sermones, ja que Horaci preferia que els poemes d'aquesta obra fossin assimilats al tipus de poesia que transmet el iambe. Posteriorment, però, acabarà acceptant el terme satura, un cop aquest concepte va ser establert com un terme tècnic que definia aquest tipus de poema.
El model que pren Horaci a l'hora de compondre aquests poemes és Gai Lucili, autor de sàtires i inventor d'aquest gènere literari, segons Horaci. No obstant ésser-ne el referent, aquest poeta també va rebre nombroses crítiques al llarg de l'obra, on es posen de manifest alguns defectes que tenien les seves sàtires. Horaci el pren com a model, però se'n diferencia a partir de les seves innovacions temàtiques i d'estil que aporta.
Tradició manuscrita de l'obra El reconeixement d'Horaci i dels manuscrits de les seves obres va aparèixer d'una manera sobtada, a la segona meitat del . Durant gran part de l'edat mitjana, els poemes lírics van ser menys llegits que els hexàmetres de les Sàtires i les Epístoles, probablement a causa de la gran dificultat mètrica i lingüística.
Els manuscrits que han sobreviscut no han estat investigants a fons ni catalogats. L'estudi de la tradició manuscrita s'ha concentrat en un petit grup de codexs antics però indispensables. B. Berna 363, S.IX (escrit en un scriptorium continental irlandès, potser al nord d'Itàlia); 1-440. S. fins a 1.3.134. C/E Munich Clm 14685, s. XI (St. Emmermam). Text complet d'Horaci (manca de C.4.7.21 - Epod. 1.23), compilació feta de dues fonts. # L'anomenat C, ofereix C.3.27.1 - 4.7.20. Epod. 1.24-final, C.S, Ars, 1-440, S.1.4.122 - 1.6.40, 2.7.118, 2.8, i (probablement) Epist. # L'anomenat E, ofereix Carm. fins al 3.26, Ars 441-76, i S. 1.1.1 - 2.5.82, 2.6.34 - final (S. 2.5.83 - 2.6.33 van ser afegits per un copista del a f.103) K Saint-Claude (Jura) 2, s.XI, de Saint-Oyan. Fragments d'un palimpset ara tot junt am material no relacionat, conté Ars, S. a 2.2.24. Cf. F. Vollmer SBAW 1913.3, 5-7. R Vatican, Reg. lat. 1703, s. IX (Alsàcia; posseït per S peter and Paul, Wissembourg). Potser el manuscrit més antic; correccions a càrrec de Walahfrid Strabo. Cf. Pellegrin, ii. 1.370 - 3. l Leiden, B. P.L. 28, s.IX (de St. Peter, Beauvais). V Blandinius Vetustissimus deperditus, manuscrit d'edat desconeguda de Blankenberg, a prop de Ghent, destruït el 1566. Les seves lectures són conegudes, de primer, a partir de les col·locacions de Jacobus Cruquius, tal com va ser publicat a les seves edicions, inicis del 1565; també a partir d'una còpia del S. XV, Gotha Chart, B. 61 (manca de C. 3. 10. 4 - 3.15.16 i Ars)REYNOLDS, L.D (1983: 182-186)
δ British Library, Harley 2725, s. IX (nord de França) λ Paris lat. 7972, s. IX/X (St. Ambròs, Milà) Φ Paris lat. 7974. s. X (de Saint-Rémy, Reims) ψ Paris lat. 7971, s. X (Reims, després Fleury)
Influències i antecedents Sàtires és una obra d'Horaci que consta de dos llibres, els quals van ser publicats entre l'any 35 i l'any 30 aC. Aquesta obra va ser anomenada, en un primer moment, Sermones tal com consta a la tradició manuscrita. Les Sàtires d'Horaci presenten un estil força personal per part de l'autor però, alhora, reuneixen un seguit de característiques concretes d'autors precedents de la sàtira romana, sobretot de Lucili, el creador del gènere romà.
Les Sàtires d'Horaci pertanyen al gènere de la sàtira romana, l'origen del qual és força complex. D'una banda, la sàtira romana és considerada un gènere pròpiament romà però, d'altra banda, és coneguda, alhora, una tradició grega de sàtires escrites per Mènip de Gàdara. (c. 349 - 250 aC).LIVIUS PATAVINUS, T. Ab urbe condita libri, II., 1 - 7.
Així doncs, la sàtira romana va adoptar algunes de les característiques de la sàtira grega de Mènip de Gàdara, a través d'autors com Publi Terenci Varró o Sèneca.LESKY, A. (1989: 701). No obstant això, la sàtira romana es va consolidar, fermament, a mans de l'autor Gai Lucili, ja que va escriure 30 llibres de sàtires en vers i va servir com a referent als seus successors. Marc Fabi Quintilià (c, 35 - 95 dC), no va voler reconèixer mai la influència grega respecte de gènere satíric i considerà l'obra d'Enni el precedent directe de Lucili: Satura quidem tota nostra est. (Quintilià, Inst. 10, 1 - 93) Resum de les Sàtires Llibre I Sàtira primera Aquest poema fou compost el 37 aC i està encapçalat per una lloança a Mecenàs. La sàtira tracta de la insatisfacció humana, és a dir, l'anhel de l'home que desitja ser més ric i millor que cap altre; l'home està descontent amb la seva pròpia sort i sempre vol alguna cosa millor. La causa principal d'aquest problema és la cobdícia, per la qual Horaci proposa com a solució una visió més equilibrada de les coses, és a dir, l'aurea mediocritas.
Hi apareixen alguns conceptes epicúris i estoics: el concepte de la justa mesura és pròpiament de l'epicureïsme però la idea de l'autosuficiència per viure és un ideal tant epicuri com estoic.
Sàtira segona Aquesta sàtira és considerada un dels seus primers poemes escrits dins d'aquest recull i ens parla dels perills que es pateixen si es mantenen relacions sexuals amb dones casades. Horaci proposa i es decanta per recórrer a les prostitutes, ja que aquestes no estan compromeses amb cap home i no hi ha cap risc d'ésser enxampat pels adúlters. A l'inici de la sàtira, a tall d'introducció, fa referència al costum que tenen els homes de fer tot el contrari a allò que no volen; els homes són extremistes, no tenen un terme mitjà (aurea mediocritas).
L'única cita filosòfica que trobem en aquest poema és la proposada per Filòdem de Gàdara, filòsof epicuri i poeta, que opinava que els gals, com que eren sacerdots de la deessa Cíbele i, per tant, castrats, sortien amb la primera dona que veien.
Sàtira tercera Aquesta sàtira gira a l'entorn de dos temes principals: el primer, lamistat, considerada pels epicuris un requisit essencial per a la vida; Horaci indica el comportament indulgent que l'home ha de tenir envers la resta i el fet de no jutjar a tothom pels seus defectes. El segon tema, la injustícia, entesa pels estoics com el fet de castigar per igual tots els homes.
Sàtira quarta És la primera sàtira amb tema literari en què Horaci reflexiona sobre els antecedents del gènere i les reaccions que les seves sàtires anteriors varen provocar en la crítica. També fa esment dels poetes anteriors, els quals no s'han de prendre com a model, tal com Gai Lucili, Èupolis, Cratí, Aristòfanes o Crispí. En aquesta sàtira podem trobar un elogi al pare del poeta, ja que dona a conèixer l'admirable pedagogia amb què va ser educat, mitjançant exemples pràctics de la conducta, desmarcant-se de qualsevol escola filosòfica.
Els temes que s'extreuen d'aquest poema són la lloança a l'autoperfeccionisme moral i la correcció recíproca entre amics.
Sàtira cinquena Aquesta sàtira, adreçada a un rètor de nom Heliodor, és coneguda com el viatge a Brundísium, atès que Horaci relata el camí que va fer com a acompanyant del seu protector Mecenàs cap a aquest indret. L'any 37 aC Marc Antoni i Cèsar Octavià van decidir reunir-se a Brundísium, punt més accessible tant per a les tropes procedents de Grècia com per a les d'Orient. En aquesta sàtira l'autor ens dona a conèixer molta informació quotidiana de l'època, com el gran nombre de gent que freqüentava el fòrum Api, el seu malestar estomacal a causa de l'aigua de la zona, les converses entre els seus acompanyants o les molèsties que li provocaven les granotes i els mosquits. És un autèntic dietari de la vida a Roma al , amb informacions de petits successos, descripcions de personatges, ciutats, situacions o costums vistos i analitzats per l'autor
Els personatges més importants que apareixen en aquest poema són Virgili, Varró, Mecenàs i Vari.
Sàtira sisena Aquesta sàtira està dedicada al seu protector Mecenàs i és la més autobiogràfica En aquesta Horaci fa una lloança al seu estil de vida, propi d'un ciutadà romà sense responsabilitats polítiques de cap mena i centra la seva crítica envers els polítics i el seu estil de vida; fa una queixa contra lambició política i larrogància d'aquells nous rics que sorgeixen a Roma. Horaci es mostra molt orgullós dels seus orígens humils i fa una nova lloança cap al seu pare, a qui li torna a agrair tota l'educació que li ha donat al llarg de la seva vida.
Sàtira setena Aquest poema és el més breu i, possiblement, el més antic. És una sàtira molt trivial, però no exempta de gràcia. L'argument d'aquesta versa sobre el judici que va haver de presidir Brutus, general de les tropes asiàtiques, a Clazòmenes, ciutat de la Jònia, en que Persi, un ric comercial, atacava Rupili Rex, company de Brutus, per haver tingut conflictes amb ell. En el judici, Persi demana a Brutus que acabi amb la vida de Rex, fent un paral·lelisme amb el seu avantpassat Luci Juni Brutus, que va encapçalar la revolta que comportà la caiguda del regnat de Tarquini el Superb.
Sàtira vuitena Aquesta sàtira tracta un episodi de caràcter mític, que té com a protagonistes l'estàtua del déu Priap i dues Fúries: Canídia i Sàgana. El déu estava horroritzat perquè veia com les Fúries recollien herbes i ossos necessaris per als seus encanteris al cementiri de les Esquílides, on es trobava ell. Per tal de fer-les marxar, les espantà amb un pet violent, resultat de l'espetec produït pel tronc de la figuera en la que s'havia cinzellat l'estàtua. En aquesta sàtira, Horaci fa una crítica social en relació al concepte de la màgia i lastrologia, considerades a Roma una amenaça per a la comunitat.
Sàtira novena Aquesta sàtira és coneguda com la sàtira del pesat, en què el poeta ens explica un episodi que li va succeir mentre passejava per la via Sacra, seguint el seu costum. Bolà, un trepa, assetjà el poeta amb la intenció d'introduir-se en el cercle de Mecenàs i persistirà en el seu objectiu. Horaci no aconsegueix treure-se'l de sobre i és gràcies a un plet que sorgeix del no-res com aconsegueix alliberar-se'n i continuar amb els seus assumptes. La crítica és de caràcter moral i ètic: exposa el fet d'aprofitar-se de la gent en benefici propi.
Sàtira desena Aquesta sàtira és la segona de caràcter literari, precedida d'un pròleg apòcrif. Està escrita a tall d'epíleg, on Horaci, en boca d'admiradors del poeta Lucili, que, molestos per les crítiques que el satíric mostra en la sàtira quarta en contra de la mètrica i del seu estil i la poca consideració que li té, exposa una definició de la sàtira. Horaci, malgrat que sigui Lucili el seu model literari, el critica pel seu estil tan descurat, a partir de la seva extensíssima producció literària (aquesta és l'única sàtira que exposa directament el poeta); implícitament, se'n troben d'altres com la crítica envers els temes en què es basen les seves sàtires, tant en Lucili com en Horaci (delictes major en el primer i en la Comèdia antiga grega -robatoris, assassinats, adulteris-, en contraposició amb els del segon -l'avarícia o l'ambició-). Horaci afirma que ell no cerca la fama ni la popularitat de la massa, sinó l'estima dels seus amics del cercle de Mecenàs.
Llibre II Sàtira primera