miniatura|Heinrich Wöfflin Renaissance und Barock és un llibre publicat a Múnic el 1888 i escrit per Heinrich Wölfflin (Winterthur, 1864 — Zúric, 1945), un dels primers historiadors de l'art, suís i deixeble de Jacob Burckhardt a la Universitat de Basilea, com a treball presentat davant d'un jurat per aconseguir el seu Habilitationschrift, és a dir, la tesi que l'habilitava per al principi de la seva carrera universitària.Noriega, Simón. Heinrrich wölfflin y la pura visualidad... .Presente y Pasado. Revista de Historia. Nº21. Enero-Junio. 2006. pp 174-195 A partir de Renaissance und Barock, doncs, l'autor ens explica les diverses formes que determinen l'evolució del Renaixement al barroc, tot descrivint ambdós exemples. Per a ell, la història de l'art és considerada com una història sense noms (Kunstgeschichte ohne Namen),Leach, Andrew. What is Architectural History, Cambridge: Wiley, 2010, p. 19 és a dir, que una escultura o pintura no és obra d'un artista en concret i de la seva destresa o situació personal, sinó que es tracta de la conseqüència de tot un desplegament de formes determinades per la idea que el classicisme no és més que aquella perfecció a la qual es contraposa el barroc. Estem parlant, doncs, d'un veritable connaisseur, conoscitore, d'un personatge que basava el seu mètode crític en la diferenciació de l'obra d'art a partir dels seus detalls formals.Nieto Alcaide, Víctor; Checa, Fernando. El Renacimiento, Madrid: ISTMO, 2000, p. 365
Segons Heinrich Wölfflin, doncs, no estem parlant de dos moments històrics concrets sinó de dues categories oposades segons cinc antítesis: lineal-pictòric, superfície-profunditat, forma tancada-oberta, unitat-multiplicitat, claredat absoluta-relativa.
D'aquesta manera, l'autor defensa com, amb el pas del temps, el barroc simplement reemplaça el Renaixement a partir d'un canvi de les seves formes, no perquè el Renaixement entri en una decadència que li comporti arribar a aquest punt anomenat barroc.
Finalment, cal dir que Renaissance und Barock és un text altament polític, basat en els aspectes educatius universitaris de Heinrich Wölfflin en història, política i filosofia i la seva preocupació per l'ascens de l'estat alemany.Evonn, Elevy. October Magazine. Massachusetts Institute of Technology. 2012, p. 39–58 miniatura|Das Erklären von Kunstwerken, de Wöfflin
La seva importància La importància d'aquest llibre no recau només en el fet que Heinrich Wölfflin esdevingui el representant més conegut de les teories de la “pura visualitat” (reine Sichtbarkeit) de l'escola de Viena, sinó que, a partir d'obres com l'analitzada o el llibre que publicà posteriorment i en què també desenvolupà les seves teories, titulat Die Klassische Kunst (1899), el barroc començarà a veure's des d'una visió positiva. No es veurà com una etapa obscura, decadent i de trencament evolutiu després de la perfecció del Renaixement, sinó, simplement, com una evolució d'un estil a un altre de diferent.Op. Cit
Per altra banda, cal destacar també que, a partir d'ell, es desenvolupà una anàlisi de l'obra d'art pròpiament dita, a partir de la distinció entre formes representatives i formes figuratives.O'Neil, Charles E. Diccionario Histórico de la Compañía de Jesús, Madrid: Universidad Pontificia Comillas, 2001, p. 355
Heinrich Wölfflin també havia popularitzat en Renaissance und Barock que la transició del realisme de Quatrocento a l'idealisme del Cinquecento estava interpretat en termes de la transformació de la burgesia a la noblesa.Warnke, Martin. On Heinrich Wölfflin. University of California Press, Representations, No. 27 (Summer, 1989), p. 172-187
Malgrat la seva importància, se li ha tingut en compte que la seva oposició entre barroc i Renaixement ignori un estil importantíssim en aquesta transició, el manierisme.
Cal tenir en compte també que tots els estudiosos que s'han ocupat de les propostes de Heinrich Wölfflin han advertit en aquest treball una influència molt forta de les idees neokantianes, evidents en Renaissance und Barock, en què se cita textualment La crítica de la raó pura i establirà les premisses que sistematitzarà després en Principis fonamentals en la història de l'art.
Tot i així, l'impacte que van tenir les seves idees en el món acadèmic alemany no van representar una bona acollida entre qui concebia la història de l'art com un resultat de fenòmens extrínsecs a l'obra d'art, però sí que van suposar una àmplia receptivitat entre aquells que afirmaven que la història de l'art era la història de les formes artístiques.
Contingut del llibre L'obra de Heinrich Wölfflin està dividida en diversos capítols, englobats en una introducció i tres parts, dels quals, a continuació, es detalla una síntesi de les idees principals:
IntroduccióIbid. p. 13 Per començar, Heinrich Wölfflin explica que, durant llargs anys, el barroc s'ha entès com l'estil en el qual desemboca la dissolució del Renaixement, o en el qual aquest degenera. Aclareix que, a Itàlia, aquesta transformació comporta el pas d'un art rigorós a un art lliure i pintoresc i, contràriament, al nord es produeix una arbitrarietat pintoresca i decorativa.
És important trobar els símptomes de la mort de l'art del Renaixement, i per això estableix que és necessari delimitar el camp d'observació. Explica que, de les transformacions que experimenta el Renaixement, Roma és un gran exemple per tres motius. Primer, perquè és on el Renaixement madura i per la gran quantitat de monuments antics que conté. Segon, perquè és el primer lloc on es manifesta el barroc. I tercer, perquè el barroc romà implica una transformació completa i radical del Renaixement.
A continuació, Heinrich Wölfflin emfasitza la dificultat de definir el concepte època. Segons ell, començament i final s'assemblen tan poc que és difícil albirar unes línies evolutives contínues. L'objectiu, doncs, és captar l'origen del Barroc, per la qual cosa el llibre se centrarà en el primer període, fins a 1630, després de l'alt Renaixement.
Entre els principals mestres del barroc, l'autor destaca:
•Donato d'Angelo Bramante (mort el 1514): per la seva gran evolució a Roma, es considera que té estil romà. De les seves obres principals, destaquen Sant Pietro in Montorio i la Cancelleria.
•Rafaello Sanzio (mort el 1520): és un intermediari entre Bramante i Palladio. Les seves obres principals són el Palazzo Vidonicaffarelli i el Palazzo dell' Aquila.
•Baldassare Peruzzi (mort el 1537): destaca el Palazzo Massimi alle Colonne.
•Antonio da Sangallo el Jove (mort el 1546): gran promotor de l'evolució del barroc. El seu estil és personal, sever i robust. Rafael va ser el seu mestre, amb el qual va col·laborar en la construcció del Palazzo Farnese.
•Michelangelo Buonarroti (mort el 1564): considerat el “pare del barroc”. Com a arquitecte, tracta les formes amb desimboltura. A Florència, duu a terme dos projectes per a la façana de San Lorenzo (1516-17), la tomba dels Medici i la biblioteca de San Lorenzo. A Roma, transforma el Capitoli, i dels seus últims anys, destaca l'església de Santa Maria degli Angeli i la porta Pia (1561).
•Jacopo Barozzi da Vignola (mort el 1573): considerat el perfecte artista de les regles, gran representant acadèmic. Malgrat això, en les seves regola s'observa la gran llibertat que es permet. Col·labora amb Michelangelo en el Palazzo Farnese i en el Capitoli. Una vegada mort el mestre, va edificar cúpules secundàries, el castell de Caprarola i l'església d'Il Gesù, inacabada a causa de la seva mort.
•Giacomo della Porta (mort el 1602): successor de Jacopo. Gran personalitat, gran força personal en les seves obres. Va ser el primer a imprimir una marca barroca a les esglésies, palaus i vil·les. La seva obra més destacada és la cúpula de Sant Pere.
•Carlo Maderno (mort el 1629): va acabar el treball de Giacomo, però les seves últimes obres marquen ja la dissolució de l'estil del barroc. A més, és important comentar que va fer seva la manera de sentir romana. Les seves obres més destacades són la façana de Santa Susanna i la façana de Sant Pere.
•Bartolomeo Ammannati (mort el 1592): contemporani de Vignola. Va ser arquitecte a Roma. De la seva obra, destacarem el Ponte della Trinità i el Collegio Romano.
L'autor afegeix certs artistes llombards amb certes objeccions cap a l'esperit de renovació, ja que no són romans: entre ells, destaca Martino Lunghi, el seu fill Onorio (mort el 1619), Domenico Fontana, el seu germà Giovanni (mort el 1614), Flaminio Ponzio, Ottaviano Mascherino, Giovanni Vasanzio, etc.
En aquest context, l'autor explica que l'antiguitat passa a ser considerada una “regla”, encara que alguns pretenen lliurar-se'n, deslligar-se d'aquestes cadenes: Giovanni Paolo Lomazzo, per exemple, en el seu Trattato dell'Arte, reconstrueix casos antics d'autors que es van permetre llibertats a l'hora de crear.
Heinrich Wölfflin realitza una crítica a l'autor Cornelius Gurlitt :considera que la seva obra no permet al lector fer-se una idea justa del que és veritablement barroc: “Partint d'una base antiga, passa per un tractament de la idea arquitectònica que unia una llibertat buscada a gratcient i una varietat formal moderna, per arribar a una forma d'expressió sobrecarregada i finalment exagerada fins a la bogeria”.
L'autor no ressalta la importància de l'evolució romana perquè el seu estudi comença després de Michelangelo Buonarroti.
Primera part: la naturalesa de la transformació estilística A partir de diversos conceptes, l'autor ens presenta les característiques principals del barroc, que el diferencien del Renaixement. Aquests conceptes serien els següents: L'estil pintoresc Es considera que l'arquitectura barroca és "pintoresca", però aquest concepte resulta molt ampli i al seu torn poc clar. D'altra banda, també existeixen la pintura i escultura pintoresques.
Així doncs, l'autor explica que el pintoresc és “el que constitueix un quadre, la qual cosa, sense necessitat d'afegir gens, ofereix al pintor un model”. L'arquitectura “estricta” ens influencia per ella mateixa, del que és, i la pintoresca ho aconsegueix per la impressió de moviment. Per tant, és aparença, no té una realitat corporal, però sí diferents mitjans per a reproduir el moviment del qual parlem.
A continuació, l'autor destaca les principals característiques, usos i materials de l'estil pintoresc: Material: carbonet, llapis o pinzell ample.
Contorn: s'expressa fugaçment. Ús de masses amples i difuminades.
Composició: dividida en masses de clarobscur. Les ombres creen sensació de forma i impressió de moviment.
Oposició pla-espai: que es correspon a la de línia-massa.
Dissolució de la regla: no es considera pintoresca.
No existeix l'ordenament simètric: ús de formes aïllades, el centre del quadre és indefinit. Les figures no es reparteixen en un esquema arquitectònic.
Atempta contra el gust plàstic.
Gran riquesa de motius que porten a la fantasia i a l'infinit.
Finalment, l'autor aclareix que la diferència entre el pintoresc i l'acolorit resideix en el fet que el pintoresc pot prescindir del color, no és realment essencial.
Malgrat totes aquestes explicacions, el concepte del moviment no és suficient per a caracteritzar el barroc. Per això, explica Heinrich Wölfflin, és necessari comparar-lo amb el Renaixement: l'estil que l'ha precedit.
El gran estilIbid. p. 39 Es pot considerar el Renaixement un art bell, plàcid, sense inquietuds ni agitació. Contràriament, el barroc persegueix un altre efecte: el sobresalt, l'èxtasi i l'embriaguesa. Ens impacta momentàniament, deixant-nos un malestar incòmode en el cos. Així doncs, l'autor el caracteritza com a “inestable i insatisfactori”, característiques que s'aconsegueixen amb el tractament de la forma: l'efecte de la massa i del moviment.
El barroc presenta un gust adaptat a crear formes enormes i colossals. La composició es basa en la uniformitat, la unificació i la simplificació, per la qual cosa no acumula parts aïllades, sinó que les uneix.