L'obra Filosofia de l'art, va ser escrita per Hippolyte Taine l'any 1865. Aquesta obra és el resum de 10 classes d'història de l'art i estètica que va realitzar l'escola de Belles Arts. miniatura|Hippolyte Taine
L'obra està dividida en quatre parts, i, a excepció de la primera, els altres tres volums parlen d'un període artístic en concret.
Vida de l'autor amb relació a l'obra Hippolyte Taine destaca per la seva vocació enciclopedista i les seves conviccions fermes. Aquestes conviccions faran que no aprovi els exàmens d'agregació a filosofia. Serà professor a unes quantes províncies franceses com Nevers on, a més d'exercir la docència, agafarà la cultura de províncies que relacionarà i alternarà amb les seves pròpies idees. Però la limitació de les províncies farà que torni a París. Les idees de París del moment van ajudar a fer que les idees de Taine tinguessin millor rebuda. La filosofia ja no s'entenia ni com a teologia ni com el positivisme de Maury, Littré i Renan. Va relacionar la filosofia amb el mètode científic per la seva influència amb els enciclopedistes i va anar durant 3 anys a l'acadèmia de medicina i al museu d'antropologia. El 1857 començà a ser professor d'estètica a l'escola superior de belles arts, i aquesta obra és un resum d'unes classes que fa allà com el mateix autor anuncia en la mateixa: “Aquesta obra és el resum d'un curs de deu lliçons explicat per mi a l'Escola de Belles Arts”. A més, rep la influència dels seus viatges a Holanda, Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Espanya, on no només es fixa en l'art, sinó que també veu la història i l'ambient geogràfic. Això ens mostra que no només s'interessa per l'art, sinó també en la societat en general. Aquest és un dels seus punts en l'obra, defensa que la creació artística rep influència del medi on es fa. També cal parlar de la influència política, la qual observarà sempre des de la teoria, com a professor i no a la pràctica, “el polític estava implícit en el filòsof i sobretot en l'historiador”HERCE, Fernando. Prologo. En: HIPPOLYTE, Taine, Filosofi del arte, Barcelona, Iberia, 1945, p. 9
Contingut de l'obra El llibre "Philosophie de l'art" està dividit en 4 volums:
Primer volum Aquest primer volum comença parlant de la naturalesa de l'obra d'art. Ens diu que l'obra d'art no és un fet aïllat, cada obra està lligada a tres factors: per començar, "Les diverses obres d'un artista tenen entre si cert parentiu, com filles del mateix pare".Taine, Hippolyte, "Filosofia del arte" Colección Austral 1951, pg. 15 A més, l'obra i l'artista també formen part d'una escola o moviment artístic i, per acabar, l'obra i l'artista també estan influenciats pel medi on es troben i els gustos de la zona. Aquest últim és un factor molt determinant de manera que, si volem saber el motiu pel qual un autor ha fet aquesta obra, no podem oblidar l'època i l'ambient general que rodeja l'artista.
Taine segueix preguntant-se què és l'art; per això agafa la poesia, la pintura i l'escultura i ens diu que l'art és una imitació de la naturalesa, i no només imiten la naturalesa els artistes sinó que les escoles també ho fan. És per això que sempre hem de tenir en compte el que és natural. De qualsevol manera, la imitació de la naturalesa no és l'única finalitat de l'obra. Una prova que dona és que l'escultura admet la inexactitud; a més, l'artista representarà allò que a ell li interessi ressaltant el que vulgui fer més evident per l'espectador de la seva obra. També diu que les escoles més notables són aquelles que alteren més la relació que hi ha amb la realitat, aquestes escoles i artistes modifiquen la seva obra perquè quedi manifestat el seu caràcter essencial. Així arriba a la conclusió que l'art té per objectiu manifestar el caràcter fonamental, un punt de vista important o una forma de ser d'un objecte, i això la naturalesa no arriba a realitzar-ho. Tot i que l'artista fa alguns canvis, cal que les coses tinguin una sensació original.
Després d'haver fet aquest recorregut, Taine troba la definició d'art: "L'obra d'art té per objecte manifestar un caràcter essencial o sortint o bé una idea important, amb més claredat i d'una manera més completa que la realitat mateixa. Per aconseguir-ho es val d'un conjunt de parts o elements lligats entre si, on les relacions modifica sistemàticament. En les tres arts de la imitació, pintura, escultura i poesia, aquests conjunts corresponen a objectes reals".Ibid, p. 41.
Taine parla també de la producció artística, d'aquesta, i expressa que la llei de creació artística es troba determinada per l'estat general de l'esperit i els costums ambientals, i són aquestes dues parts les que s'encarreguen d'eliminar l'obra d'art que no es considera validada i de fer-la desconeguda. Aquesta teoria la prova amb els quatre moments de màxima esplendor europea: L'Antiga Grècia i Roma, l'Edat Mitjana feudal, les monarquies nobiliàries del XVII i la democràcia industrial. Després d'explicar aquests exemples, veu amb més exactitud què “crea” l'obra d'art, i diu que en tots els casos hi ha una situació general, i que aquesta es desenvolupa en sentiments diferents que es manifesten en el personatge regnant, i l'art és dedicat a aquest home, per això tot l'art depèn d'aquest home ideal. També afirma que cada situació té el seu estat d'esperit i que, per tant, cada època té el seu propi estil d'art.
Segon volum En aquest volum Taine parla de la pintura en el renaixement italià i diu que en un espai tan reduït floreixen els magistrals artistes Leonardo da Vinci, Rafael, Michelangelo Buonarroti, Andrea del Sarto, Fra Bartolomeo, Giorgione, Tiziano, Sebastiano del Piombo i Correggio.TAINE, Hipólito. Filosofia del arte I. Madrid: ESPASA-CALPE, S.A, p.83. Necessitem definir amb exactitud la pintura clàssica, pintura que consideren perfecta, ja que no assenyalem els seus caràcters i no fan més que concedir-li un elevat rang. Però encara que té aquest rang, també té els seus caràcters, és a dir, el seu domini propi, del qual no surt en cap ocasió. Aquesta pintura menysprea o deslliga el paisatge. Aquest rang de la pintura queda per la diversió del pintor, i el veritable objectiu és el cos.
Els temples, les ruïnes, els palaus, s'agrupen en línies ideals. La Natura es despulla de la seva nativa independència i dels seus propis impulsos per sotmetre l'home, decorar les seves festes i eixamplar les seves habitacions. D'altra banda, deixen també als flamencs la pintura de la vida real: el personatge contemporani amb el seu vestit corrent, ocupant-se en els diaris treballs, enmig dels seus mobles, al passeig, al mercat, a la casa de la vila, a la taverna.
Però tot el camp de la pintura clàssica tendeix a limitar més. El personatge ideal triat com a centre, encara que pot diferenciar el cos de l'ànima, es comprèn fàcilment que no dona la primacia a aquesta, ja que la pintura a què ens referim no és mística, ni dramàtica, ni espiritualista. No es tracta de representar davant les nostres mirades el món incorpori i sublim, les ànimes pures estàtiques, els dogmes teològics o eclesiàstics. No intenta aquesta pintura destacar sobre el llenç una escena violenta i dolorosa que mogui pietat i por. Tampoc pretén expressar sentiments profunds, extraordinaris, complicats. No persegueix tampoc els efectes rics en matisos o en grandiositat que són característics d'una època ulterior, quan ja és visible la decadència, aquelles seductores i lànguides Magdalenes, aquelles Madonnas pensatives i delicades, els màrtirs tràgics i tumultuosos de l'escola de Bolonya.Ibid, p. 85-86 Però per als altres artistes, i fins i tot per al mateix Leonardo, moltes vegades la forma és un fi i no un mitjà. Anhelen donar la imatge d'un cos humà idealitzat, molt semblant al tipus grec, de belles proporcions i perfecte equilibri en tots els seus membres, prenent en un moment feliç, en una actitud afortunada, de tal manera que l'obra sencera faci pensar en un món d'éssers heroics i divins, un món superior i perfectíssim.Ibid, p. 87 No es pot considerar l'art del Renaixement com una feliç casualitat. No es pot negar que la causa de tan bell florir sigui una disposició general dels esperits, una sorprenent aptitud estesa en totes les capes de la nació. Aquesta aptitud va aparèixer i va acabar en èpoques determinades, i l'art va aparèixer i va acabar en les mateixes èpoques; si aquella es va desenvolupar en un determinat sentit, l'art es va desenvolupar en idèntica direcció. Aquesta disposició o aptitud era com el cos on l'ombra va ser l'art, que va seguir d'acord amb el seu naixement, desenvolupament, decadència i orientació general. L'art queda sotmès i lligat a aquella facultat que li fa variar en consonància amb les seves alteracions; és a dir, depèn de l'aptitud en la seva totalitat i durant tot el seu curs. Aquesta aptitud és, doncs, la condició necessària i suficient. Per tant, caldrà estudiar-la amb deteniment si volem comprendre i explicar l'art que ens ocupa.Ibid, p. 92-92
Tres condicions són necessàries perquè l'home pugui apreciar i produir la pintura de gran estil, Cal, en primer lloc, que tingui certa cultura. La societat passa dels costums feudals a l'esperit modern, i aquesta gran transformació té lloc abans a Itàlia que en cap altra part.Ibid, p. 93 En resum: a tot Europa el règim és encara feudal, i els homes, com animals ferotges i forts, no pensen sinó en beure, en menjar, en combatre, i en exercitar els seus membres. En oposició a això, Itàlia és un país gairebé modern. Amb la supremacia dels Médicis, Florència viu en pau; els burgesos regnen pacíficament... Per primera vegada, des de la caiguda de la civilització antiga, es pot veure una societat que concedeix el primer lloc als gaudis de l'esperit. Els homes preferits d'aquesta època són els humanistes, restauradors entusiastes de les belles lletres gregues i llatines.Ibid, p. 96 El que s'ha dit anteriorment ens porta a una altra característica d'aquella civilització i a una condició nova de la pintura de gran estil. En altres èpoques el refinament de l'esperit ha sigut tan gran, sense que la pintura hagi tingut una esplendor tan extraordinari. En el nostre temps, per exemple, els homes, que a més dels coneixements del han acumulat tres-cents anys d'experiència i descobriments, són més savis, estan millor previstos d'idees que en cap altre moment de la història. Tot i així, no podem dir que les arts del dibuix a l'Europa contemporània produeixin obres tan belles com les d'Itàlia durant el Renaixement. No és suficient per explicar les obres mestres de l'any 1500, fer notar la intel·ligència vigorosa i la cultura completa dels contemporanis de Rafael; és precís, a més, així com hem comparat Itàlia amb la resta d'Europa durant el , comparar-la amb Europa tal com es troba actualment.Ibid, p. 107 Els artistes del renaixement són visuals. Aquells homes pinten espontàniament com volen els ocells i corre el cavall; les formes acolorides són en aquell moment el mitjà d'expressió natural de l'esperit; els espectadors les veuen reproduïdes en un quadre o en un fresc. Viuen enmig d'aquestes imatges formant autèntics quadres vius al costat dels quadres pintats.Ibid, p. 114 El Renaixement és un moment únic de transició entre l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna, entre la cultura insuficient i la cultura massa gran, entre el regnat dels instints primitius i el regnat de les idees elaborades.