Charles Villiers Stanford (Dublín, 30 de setembre de 1852 – Londres, 29 de març de 1924) va ser un compositor, professor de música i director d'orquestra irlandès que va viure la major part de la seva vida a Anglaterra.
Va ser educat a la Universitat de Cambridge abans de continuar els estudis a Leipzig, amb el mestre Reinecke, i a Berlín amb Kiel. Va ser nomenat organista del Trinity College de la Universitat de Cambridge mentre encara era un estudiant i, amb només 29 anys, va ser un dels professors fundadors del Royal College of Music, on va ensenyar composició durant la resta de la seva vida. Des de 1887 va ser també professor de música a Cambridge, com a successor de Mac-Farren i on tingué com a organista auxiliar a T. Tertius Noble.
Com a professor, va destacar especialment pel seu escepticisme sobre els conceptes modernistes i va centrar la seva visió en els principis clàssics mentre que, com a director d'orquestra, destaquen els seus treballs amb la Coral Bach de Londres, de la qual va ser director des de l'any 1885, i amb el Festival de Música triennal i la Societat Filharmònica de Leeds, però és sobretot a la seva faceta de compositor on podríem dir que va destacar més, tant per la quantitat com per la qualitat de les seves obres.
Stanford va compondre una gran quantitat d'obres, incloent set simfonies, nou òperes i alguns concerts, però les seves peces més celebrades són les obres corals d'església, principalment compostes en la tradició anglicana. De fet, Stanford es considera, juntament amb Hubert Parry i Alexander Mackenzie, un dels principals responsables del renaixement de la música a les Illes Britàniques encara que, tot i el seu èxit notable com a compositor, la seva popularitat va ser eclipsada per la d'Edward Elgar i, també, per altres compositors que havien estat alumnes seus, com ara Gustav Holst o Vaugham Williams.
Biografia Etapa formativa Els primers anys (1852-1870) Els seus pares estaven clarament vinculats al món del dret i la justícia, ja que el seu pare era un prominent advocat de Dublín, examinador del Tribunal de la Cancelleria a Irlanda i secretari de la Corona del Comtat de Meath i la seva mare era filla de William Henn, mestre del Tribunal Superior de la Cancelleria d'Irlanda, i neta del jutge William Henn, però tots dos tenien una marcada vocació musical i, de fet, exercien com a músics amateurs, amb una certa trajectòria. Aquesta dualitat va propiciar el fet que Charles Villiers Stanford rebés, per una banda, una educació convencional (que va ser molt focalitzada a l'ensenyament dels estudis clàssics), alhora que una clara empenta per encoratjar el seu talent musical.
D'aquesta manera, els seus pares van impulsar el fet que, a més de rebre una educació convencional, en una escola privada a Dublín dirigida per Henry Tilney Bassett i amb professors com Richard Michael Levey i, el jove Stanford gaudís d'una molt bona formació musical de base mitjançant una successió de professors de violí, piano, òrgan i composició, incloent la seva padrina: Elizabeth Meeke, de qui Stanford va recordar: «Em va ensenyar, abans dels dotze anys, a llegir a vista ... Em va fer tocar cada dia, al final de la meva lliçó, una Mazurka de Chopin: no permetent-me parar si m’equivocava... Quan ja vaig tocar totes les cinquanta-dues Mazurkas, vaig poder llegir la major part de la música que els meus dits podien arribar a tocar amb facilitat». De fet, quan només tenia set anys, Stanford va donar el seu primer recital de piano per a un públic convidat, interpretant obres de Beethoven, Handel, Mendelssohn, Moscheles, Mozart i Bach, i quan tenia vuit anys va escriure una marxa en D♭ major, que es va representar al Royal Theater de Dublín, només tres anys més tard.
A la dècada de 1860, aprofitant la situació que Dublín va rebre successives visites d'estrelles internacionals, Stanford va poder escoltar artistes famosos com Joseph Joachim, Henri Vieuxtemps i Adelina Patti. La visita anual de l'Italian Opera Company de Londres, dirigida per Giulia Grisi, Giovanni Matteo Mario i més tard Thérèse Tietjens, va donar a Stanford un gust per l'òpera que va romandre amb ell tota la seva vida.
Quan tenia deu anys, els seus pares el van portar a l'estiu a Londres, on es va quedar amb l'oncle de la seva mare a Mayfair. Allà va rebre classes de composició del compositor i professor Arthur O'Leary, i lliçons de piano d'Ernst Pauer, professor de piano a la Royal Academy of Music (RAM). En tornar a Dublín, la seva padrina va partir d'Irlanda, però ell va continuar prenent lliçons de música de la mà de Henrietta Flynn i més tard de Robert Stewart, organista de la Catedral de St Patrick, i de Michael Quarry. Durant la seva segona estança a Londres, dos anys més tard, va conèixer el compositor Arthur Sullivan i l'administrador i escriptor musical George Grove, que van esdevenir cabdals a la seva carrera.
De fet, John Stanford esperava que el seu fill el seguís la professió d'advocat però, la dualitat vocacional a la que hem fet referencia va propiciar que acceptés la seva decisió de perseguir la música com una carrera però, no obstant això, va estipular que Stanford hauria de tenir una educació universitària convencional abans d'anar a completar els seus estudis musicals a l'estranger. Stanford va intentar, sense èxit, obtenir una beca per cursar els seus estudis clàssics al Trinity Hall, Cambridge però, alhora, va obtenir una beca d'òrgan, i posteriorment una beca per fer el seus estudis clàssics al Queens's College. El cert és que, en el moment en què finalment va poder anar a estudiar a Cambridge, l'any 1870, ja havia escrit diverses composicions, incloent música vocal, sagrada i secular i obres orquestrals (un rondo per a violoncel i orquestra, i una obertura de concert).
Cambridge (1870-1874) Amb aquesta trajectòria prèvia, només arribar a Cambridge, Stanford es va submergir en la vida musical de la universitat en detriment dels seus estudis de llatí i grec. El novembre de 1870 va aparèixer com a pianista amb la Cambridge University Musical Society (CUMS) i es va convertir en ajudant de direcció coral i membre del comitè, fet que provocà una certa revolució a la societat. Quan es va incorporar el jove Stanford, la CUMS havia anat minvant en importància des de la seva fundació el 1843, ja que el seu cor consistia únicament en homes i nois, i la manca de dones cantants limitava les obres que la societat podria oferir. Davant la impossibilitat inicial de convèncer els seus membres d'admetre dones, l'any 1872 va cofundar un cor mixt: l'Amateur Vocal Guild, que va provocar un autèntic trasbalsament, en posar als cantants del CUMS a l'ombra, ja que la coral mixta tenia un millor equilibri de veus i, amb aquesta perspectiva, els membres del CUMS van decidir fer un canvi d'estratègia i van acordar una fusió dels dos cors, admetent dones com a membres associats de la societat. El director del cor combinat va ser John Larkin Hopkins, l'organista del Trinity College, que un any després va emmalaltir i va deixar la direcció en mans de Stanford, de manera que aquest també va ser nomenat adjunt de Hopkins com a organista i es va traslladar del Queens al Trinity l'abril de 1873.
La malaltia de Hopkins va resultar mortal i, després de la seva mort, les autoritats del Trinity van convidar Stanford a ocupar el càrrec d'organista de la universitat, càrrec que ell va acceptar amb condicions al febrer de l'any 1874 «Charles Villiers Stanford (graduat del Col·legi) serà nomenat organista amb un sou de 100 lliures esterlines durant els pròxims dos anys a més de dret a habitació i residència. En aquest temps li serà permesa l'estada, durant els períodes necessaris, a l'estranger amb l'objectiu d'estudiar música a Alemanya, comprometent-se la universitat a trobar un substitut en la seva absència».
Dos dies després del seu nomenament, Stanford va fer els exàmens finals per al seu grau de clàssica. Es va classificar el 65 de 66, i va obtenir el títol de tercer grau.
Leipzig (1874-1876) Amb la recomanació de Sir William Sterndale Bennett, exprofessor de música de Cambridge i director de la Royal Academy of Music, Stanford es va dirigir a Leipzig l'estiu de 1874 per rebre lliçons de Carl Reinecke, professor de composició i piano del Conservatori de Leipzig. Tot i que en aquells moments la importància de Leipzig com a centre musical de referència havia començat a desaparèixer, Stanford no va considerar seriosament estudiar en cap altre lloc, ja que pensava que ni Dublín ni Londres podien oferir cap formació musical comparable, però la seva experiència inicial no va ser positiva. De fet, en paraules del mateix Stanford «De tots els músics secs que he conegut mai, Reinecke va ser el més dessecat. No tenia una bona paraula per a cap compositor contemporani ... Va detestar Wagner ... va menysprear Brahms i no era entusiasta de ningú».
Durant el seu temps a Leipzig, Stanford va rebre, però, lliçons de piano de Robert Papperitz (1826-1903), l'organista de la Nikolaikirche d'aquesta ciutat, de qui va treure molt més profit fins que, desencantat de la seva experiència, l'any següent va ser recomanat per Joseph Joachim per anar a estudiar a Berlín amb Friedrich Kiel, a qui Stanford va trobar «un mestre alhora simpàtic i capaç ... Vaig aprendre més d'ell en tres mesos, que de tots els altres en tres anys».
Compositor emergent A la tornada a Cambridge, després dels seus estudis a Alemanya, Stanford va reprendre el seu treball com a director de la CUMS i, gràcies a la bona feina del que va ser el seu substitut, va trobar la societat preparada per abordar noves obres exigents com ara el Requiem de Brahms, un dels autors que va marcar els seus gustos i predileccions al llarg de tota la seva carrera. Durant el mateix període, però, Stanford es va fer conegut com a compositor, treballant en moltíssimes obres, encara que posteriorment va retirar algunes de les seves composicions d'aquests anys. El 1875, la seva primera simfonia va guanyar el segon premi en una competició, celebrada a l'Alexandra Palace, per simfonies de compositors britànics tot i que va haver d'esperar dos anys més per escoltar el treball realitzat, i el mateix any, va dirigir a la CUMS la primera interpretació de la seva oratòria La resurrecció. A petició d'Alfred Tennyson, va escriure la banda sonora per a l'obra de teatre Queen Mary, del mateix Tennyson, interpretada al Lyceum Theatre de Londres l'abril de 1876.
Al període 1878 - 1879 Stanford va treballar en la que seria la seva primera òpera, The Veiled Prophet, amb un llibret del seu amic William Barclay Squire basat en un poema de Thomas Moore, que va ser estrenat al Königliches Schauspiel d'Hannover el 1881, sota la batuta del seu amic i director d'orquestra Ernst Frank. L'obra va rebre crítiques molt diverses i va haver d'esperar fins a 1893 per a ser estrenada en anglès però, no obstant això, Stanford va seguir buscant l'èxit operístic durant tota la seva carrera.
A principis de la dècada de 1880, Stanford es va convertir en una figura important en l'escena musical britànica, compartint èxits amb personatges com Arthur Sullivan, Frederic Hymen Cowen, Hubert Parry o Alexander Mackenzie, si bé Sullivan va ser considerat en cercles musicals d'alt nivell més un compositor còmic, en comptes de compositor de grans òperes, i Cowen era considerat més com a director que com a compositor. D'altra banda, Stanford va continuar elevant el nivell professional de la CUMS, alhora que el seu, assegurant aparicions de destacats músics internacionals com Joseph Joachim, Hans Richter, Alfredo Piatti i Edward Dannreuther. La societat va atreure més atenció a l'estrena d'obres del mateix Stanford, però també de Cowen, Parry o Mackenzie.