Les Guerres de religió a França van ser una sèrie d'enfrontaments civils que van tenir lloc al Regne de França durant un període i un territori molt ampli. Les primeres persecucions contra aquells que s'adhereixen a les noves idees a partir de la dècada del 1520, Primera condemna a la foguera per fets de religió però tradicionalment fan referència als anys 1560 a 1598, on es varen produir fins a vuit guerres de religió, amb alternança de períodes de violència i de pau. Això no obstant, cal tenir present que entre el 1610 i el 1620 aquestes guerres es varen reprendre a França coincidint amb l'assassinat polític del rei Enric IV de França a mans d'un catòlic exaltat.
El detonant de les guerres de religió van ser les disputes religioses entre catòlics i protestants calvinistes, coneguts com a hugonots, alimentades per les disputes entre les diferents famílies de la noblesa que abanderaren aquestes faccions religioses, en especial els Borbons i els Guisa.
A més, la guerra civil francesa va tenir dimensions internacionals, ja que implicaren en la lluita la potència protestant del moment, l'Anglaterra d'Elisabet I, amb la màxima defensora del catolicisme i major potència de l'època, l'Imperi Espanyol de Felip II. Degut a això, el conflicte influí de manera determinant en l'èxit de la rebel·lió de les Províncies Unides contra el domini castellà i en l'expansió de les confessions protestants al Sacre Imperi, regit per l'oncle de Felip II, l'emperador Ferran I.
El conflicte finalitzà amb l'extinció de la dinastia Valois-Angulema i la pujada al tron d'Enric IV de Borbó, el qual, després de la seva conversió al catolicisme, promulgà l'Edicte de Nantes el 1598, que garantia una certa tolerància religiosa vers els protestants. Malgrat això, els conflictes entre la corona i els hugonots es revifaren periòdicament, fins que el net d'Enric IV, Lluís XIV, revocà tal tolerància mitjançant l'Edicte de Fontainebleau el 1685, que proscrivia tota religió de França llevat de la catòlica, la qual cosa provocà l'exili de més de 200.000 hugonots.
Causes del conflicte La discòrdia religiosa Des de finals del , i especialment amb el Renaixement, s'havia anat formant un corrent reformista que qüestionava els tradicionals privilegis de l'Església Catòlica, així com l'autoritat de l'Església de Roma, la seva relació amb el poder secular, i la riquesa, la influència política i els privilegis acumulats pel clergat.
Les discòrdies començaren entre 1540 i 1550 a causa de destruccions iconoclastes realitzades per protestants d'objectes del ritual romà que els catòlics consideraven sagrats: relíquies, custòdies i estàtues de sants. A finals del regnat d'Enric II, el conflicte es polititzà i, en morir el rei el 1559, els partits religiosos s'organitzaren per preparar les seves estructures militars.
L'afebliment del poder reial A les darreries del segle XV i inicis del , la monarquia francesa havia ampliat extraordinàriament les bases del seu poder territorial, financer, econòmic i militar i havia establit un govern fins a cert punt centralitzat. L'equilibri entre la noblesa i la monarquia es va mantenir durant els regnats de Francesc I i d'Enric II, els quals es recolzaren en la noblesa per a poder governar, cercant el seu consell i auxili, però sense deixar-se dominar ni tolerar cap mena d'oposició al seu poder.
Una nova alta noblesa havia prosperat a l'esguard de la monarquia, després de la desaparició dels grans ducats de Borgonya i Bretanya. Les famílies nobiliàries més importants del moment van ser els Guisa, els Borbons i els Montmorency, els quals s'enfrontarien entre si durant les guerres de religió. Aquestes tres grans famílies exercien el control del govern central, mitjançant el favor del Rei, i el govern local, mitjançant una xarxa clientelar. Aquest equilibri es trencà amb la mort d'Enric II el 1559. Com que els reis Francesc II i Carles IX eren massa incapaços o massa joves per regnar, la competència de la noblesa pel favor reial es convertí en una lluita per controlar el poder reial.
Per un altre costat, els intents de la reina mare Caterina de Mèdici i del seu canceller, Michel de L'Hospital, per crear una veritable administració professional pròpia de la Corona, integrada per membres de la burgesia i la baixa noblesa, provocaren el descontentament de l'alta noblesa, davant el que entenia com una marginació de la seva funció assessora tradicional. L'intent de capejar la situació i de mantenir la continuïtat de l'Estat mitjançant la tolerància religiosa només provocà que ambdues faccions se sentissin agreujades amb l'actuació de la corona. Amb tot això es combinà la desunió religiosa en un moviment que faria trontollar la monarquia i sumiria el país en un llarg període de lluites intestines.
El resultat immediat va ser el trencament de l'equilibri del poder polític, perquè la casa de Montmorency, oposada d'inici a la política real, es trobà fermament unida entre si i amb altres grups per la religió, la qual cosa va fer possible la formació de veritables partits polítics, tan poderosos que arribaren a assolir el poder. L'explicació de per què aquestes guerres s'estengueren duran 36 anys resideix precisament en la transformació de les confessions en partits: el Partit Hugonot i la Lliga Catòlica. El primer apareix com a politització de l'Església Reformada, i en defensa de la seva fe escollida davant els intents catòlics d'aturar la seva expansió, i la segona com a reacció als èxits i els excessos dels hugonots, ja en plena lluita pel poder entre la casa de Borbó i la casa de Guisa-Lorena.
Durant les Guerres de Religió, la monarquia, l'existència de la qual mai no s'arribà a qüestionar, va perdre el control de la situació i es veié incapaç de reprimir o de posar final a la lluita de partits, i foren en va els esforços realitzats pels darrers reis Valois (Carles IX, Enric III i la seva mare Caterina de Mèdici) per tal de preservar el poder reial davant el col·lapse de l'ordre polític.
Finalment, cal destacar l'àmplia participació social, ja que les guerres de religió implicaren tots els extractes socials, des de les elits fins a les masses populars. Tot això mostra una reacció social massiva al progrés de la construcció de l'estat autoritari i unificat, amb els intentant restablir i revitalitzar institucions antigues o projectar-ne altres de noves.
La insubordinació dels francesos prengué com a model el comportament dels prínceps i grans senyors, que prengueren les armes sense permís del monarca. El feudalisme que encara es vivia a França quedà de manifest amb la progressiva autonomia dels senyors i dels seus partidaris. La convocatòria dels Estats Generals, que es portà a terme fins a tres vegades durant les Guerres de Religió, dona testimoni patent de l'afebliment de l'autoritat reial. Els reis necessitaven l'ajut dels seus súbdits per a poder adoptar decisions que es respectessin; arribà a qüestionar-se fins i tot el poder reial, per aquells que també desitjaven que el rei es doblegués a la voluntat d'aquests òrgans consultius.
Principals protagonistes esquerra|50px Els Valois-Angulema: La casa reial que governava llavors França era una branca menor de la dinastia Valois, a l'hora una branca menor dels Capet. Estava formada per la reina mare Caterina de Mèdici, vídua d'Enric II, els seus fills i filles (Francesc, Carles, Enric, Enric Hèrcules, Isabel, Clàudia i Margarida) esquerra|50px Els Montmorency: una de les famílies més antigues i poderoses de França. La seva riquesa derivava del gran ascens polític del conestable Anne de Montmorency durant el regnat de Francesc I. En aquesta família brillen els dos fills del conestable, Francesc de Montmorency i Enric de Damville, així com els seus cosins, els tres germans Chatillon (Gaspard de Coligny, Francesc d'Andelot i Odet, cardenal de Châtillon). Encara que dividits entre catòlics i protestants, els Montmorency-Chatillon s'uniren de tant en tant per contrarestar la creixent influència dels seus rivals, els Guisa. Sense reduir les guerres religioses a una disputa privada entre dues famílies, Schématisation historiographique courante au début de la IIe République, notamment dans Jean-Hyppolyte Mariéjol, La Réforme, la Ligue, l'édit de Nantes (1559-1598), t. VI d'Ernest Lavisse (dir.), Histoire de France des origines à la Révolution, Paris, 1884, nouv. éd. 1983. Pour une remise en cause de cette interprétation traditionnelle : Jean-Marie Constant, « La noblesse protestante en France pendant les guerres de Religion : un ferment d'innovation dans un monde traditionnel » in La Noblesse en liberté (siecles XVI-XVII), p.191 et, du même auteur : « Clans, partis nobiliaires et politique des souverains au temps des guerres de Religion » in Genèse de l'État moderne, CNRS-Éditions, 1987, p.221-226 la seva pugna pel poder va fer que en bona part la primera fase de les Guerres de Religió van ser una guerra privada entre ambdues famílies.Els Montmorency van ser els grans perdedors del conflicte, car gairebé tots els seus membres van morir en combat, van ser assassinats, empresonats o exiliats. Van ressorgir al costat d'Enric IV de Borbó, amb Enric de Montmorency-Damville. 50px|left Els Guisa : eren els líders del partit catòlic. Cosins del duc de Lorena, assoliren el seu ascens polític gràcies a Claudie de Lorena i el seu fill Francesc, els dos primers ducs de Guisa. Gràcies al matrimoni de Maria Stuart (neta de Claudi i neboda de Francesc) amb l'hereu del tron (el futur Francesc II), els Lorena reforçaren els lligams entre la seva casa i la dinastia Valois. A la família també destacaren Carles, cardenal de Lorena, Enric, I duc de Guisa i Carles de Lorena. Si l'hostilitat manifestada pel Guisa en contra de la política de tolerància religiosa de Caterina de Mèdici, Déposition de Péricard, secrétaire du duc de Guise, et déposition de Pierre d'Épinac. Information faite par P.Michaud et J. Courtin, conseiller en la cour de Parlement pour raison des massacres commis à Blois sur les personnes du duc de Guise et de son frère le cardinal à la requête de la duchesse de GuiseBnF, ms. fr. 6549. de vegades els portà a quedar deixats de banda, dutant el regnat de Carles IX, la intransigència catòlica els permeté cultivar una gran popularitat entre la gent. Lloatss com a campions de la fe, tornaren triomfalment al capdavant de l'escena gràcies a la Lliga. El rei Enric III tractà d'alliberar-se de les ingerències dels Guisa assassinant-los, però només aconseguí guanyar-se el menyspreu universal dels catòlics. El 1588 la Lliga prengué París i expulsà el rei, que es lliurà als protestants i que finalment va ser assassinat per un catòlic fanàtic. Malgrat la seva derrota i la seva submissió final al Enric IV, gaudien de prou poder perquè el rei preferís pactar amb ells a destruir-los. esquerra|50px: Els Borbó, descendents en línia directa de sant Lluís, eren prínceps de sang. Els membres d'aquesta casa, per tant, tenen prioritat sobre tots els altres gentilhomes del regne, i se seien prop del rei a les cerimònies. Tot i la indecisió i el gir polític i religiós del cap de la família Antoni de Borbó, els Borbons es destacaren com a líders del partit protestant durant les guerres de religió amb el germà menor d'Antoni, Luis de Condé, i el fill d'aquest, Enric de Condé. Però va ser el fill d'Antoni de Borbó i Jeanne d'Albret, Enric de Navarra, qui es va imposar gradualment al capdavant dels hugonots tot i una conversió forçada i temporal al catolicisme després de la Massacre del dia de Sant Bartomeu.
La implicació dels països veïns