Durant la Segona Guerra Mundial, el Front del Mediterrani va cobrir la lluita entre les potències aliades i les Forces de l'Eix per aconseguir el domini de la mar Mediterrània i dels països riberencs. Els esporàdics combats entre la Itàlia feixista de Benito Mussolini i la Luftwaffe i els submarins alemanys d'Adolf Hitler contra la Royal Navy i la RAF, van caracteritzar el front naval de la Mediterrània. Al sud d'Europa, les campanyes fallides italianes en els Balcans, van motivar una resposta alemanya que va concloure amb la subjugació de les nacions balcàniques. Al nord d'Àfrica els alemanys de lAfrika Korps i els seus aliats italians es van enfrontar als anglesos pel control de Líbia i Egipte. La guerra de partisans a Iugoslàvia i Grècia, la conquesta aliada d'Àfrica del Nord i la consegüent invasió d'Itàlia en 1943, completen aquest front relativament secundari de la guerra.
Els combats al Sud d'Europa, el Nord d'Àfrica i la Mar Mediterrània durant la Segona Guerra Mundial es poden dividir en sis campanyes:
La campanya de l'Eix als Balcans: Guerra italo-grega, Invasió de Iugoslàvia, Operació Marita i la batalla de Creta La guerra de subministraments al Mar Mediterrani: Batalla de la Mediterrània La lluita partisana als Balcans La campanya d'Àfrica del Nord: Campanya del nord d'Àfrica La invasió d'Itàlia: Campanya d'Itàlia El desembarcament al sud de França: Operació Dragoon.
Els països que van destacar una part important dels seus exèrcits a aquest front van ser Alemanya, Austràlia, Canadà, Croàcia, Estats Units, França (França Lliure i França de Vichy), Gran Bretanya, Índia, Itàlia, Nova Zelanda, Polònia i Sud-àfrica. Els partisans i guerrillers de Grècia i Iugoslàvia també es van enfrontar a les tropes de les forces de l'Eix en condicions similars a les d'un exèrcit organitzat. Per la seva banda, també hi van participar tropes de Brasil i altres països de la Mancomunitat de Nacions, si bé les seves contribucions no van ser determinants. Encara que part de la lluita es va dur a terme a Albània, Algèria, Egipte, Líbia, Marroc i Tunísia, les tropes d'aquests països no hi van combatre o el seu suport va ser esporàdic.
Les forces enfrontades Les potències de l'Eix Itàlia Itàlia va entrar en guerra el 10 de juny de 1940 i, en aquesta data, les seves forces armades eren nombroses a nivell orgànic, però mal organitzades i amb un armament tecnològicament endarrerit: el Regio Esercito guarnia extensament els territoris colonials, però amb una dotació escassa de tropes mecanitzades, l'equipament de les quals encara mancava de mitjans moderns, i l'artilleria es remuntava a la Primera Guerra Mundial o fins i tot abans;Pavolini 1973, capitolo V, p. 30-33. el nombre total de tropes ascendia a 1.432.000 homes,Incloent les unitats líbies i albaneses, però excloent les tropes italianes i colonials desplegades a l'Àfrica Oriental italiana, que sumaven uns 290.000 homes. una xifra que va augmentar al juliol fins a 1.800.000, i es va situar en 1.600.000 homes al final de l'any.Rochat 2008, p. 254 - 255 Les divisions disponibles per a Itàlia eren 75, dividits de la següent manera:Lembo 2003, p. 30 45 d'infanteria, 5 alpines, 3 blindats, 3 ràpides (mixtes de cavalleria i vehicles blindats), 3 autotransportables Es tractava d'unitats d'infanteria normals estructurades per ser fàcilment transportades per camions, que, no obstant això, no estaven assignades a la mateixa divisió, sinó que de tant en tant eren proporcionades per formacions especials a nivell del cos de l'exèrcit; les divisions de "tipus nord-africà" eren similars a les anteriors, però amb equips específics per a la guerra en entorns desèrtics. 9 autotransportables "tipus nord d'Àfrica", 2 motoritzades, 2 d'infanteria líbia i 3 de milícies; el gruix d'aquestes unitats es trobaven a la península (55 divisions, de les quals 21 a la frontera amb França, 5 a la frontera amb Iugoslàvia, 25 a reserva al centre d'Itàlia, 2 a Sardenya i 2 a Sicília), amb altres tropes a Líbia (el Cinquè Exèrcit a Tripolitània i el Desè a Cirenaica, amb un total de 14 divisions i diverses unitats autònomes), a Albània (el XXVI Cos amb 5 divisions albaneses i diverses unitats albaneses no dividides), al Dodecanès (una divisió) i a l'Àfrica Oriental Italiana (dues divisions, 29 brigades indígenes i diversos departaments menors). Les existències de matèries primeres i combustible atorgaven una autonomia limitada a les forces armades i una capacitat de reintegració molt baixa, cosa que va posar la màquina de guerra italiana en condicions d'armar de manera moderna només dues divisions de l'exèrcit a l'any.
L'Exèrcit Reial també podria disposar d'un cert nombre de departaments "estrangers", reclutats de regions sota dominació italiana. Dues divisions d'infanteria es van formar poc després de l'esclat del conflicte amb els batallons d'ascars libis ja constituïts; aquestes dues divisions van ser aniquilades pels britànics durant l'Operació Compàs i mai no es van reconstituir. Altres departaments libis incloïen diverses companyies de guarnició autònomes, un batalló de paracaigudistes (el batalló "Fanti dell'Aria", la primera unitat de paracaigudistes de l'exèrcit italià) i diverses companyies de meharistes per al control de les zones del desert del sud.Lembo 2003 p. 45 miniatura|esquerra|El cuirassat italià Vittorio Veneto durant la batalla del Cap Teulada Després de l'ocupació italiana del Regne d'Albània a l'abril de 1939, les unitats albaneses van ser incorporades a les forces armades italianes; a l'octubre de 1940 (la vigília de l'atac italià a Grècia), l'exèrcit italià va llançar 6 batallons d'infanteria albanesa, 2 batallons antiaeris, 5 batallons irregulars i 2 batallons de camises negres albanesa, a més de diversos altres elements que es van allistar a l'aire i a la marina.Lembo, 2003 - p. 50 - 51 El comportament de les tropes albaneses en el conflicte amb Grècia va resultar decebedor, i després d'això la major part de les tropes albaneses van ser assignades a guarnició i combatre els partisans a Kosovo i Macedònia.
La Regia Marina tenia una forta consistència numèrica, podent comptar, al començament del conflicte, amb 6 cuirassats, 7 creuers pesats, 12 creuers lleugers, 59 destructors, 71 torpediners i 117 submarins, així com altres vaixells menorsRochat 2008, p. 213 (fins i tot si es diu que en el moment de l'entrada a la guerra només hi havia dos cuirassats llestos per utilitzar);Ferruccio Botti: Pariani, Cavagnari e Valle, su Storia Militare n. 125 anno XII -febbraio 2004- p. 37, i durant el conflicte, a aquestes forces també se'ls va sumar un cuirassat, 3 creuers lleugers, 13 destructors (7 dels quals eren preses franceses o iugoslaves) i 39 submarins (10 dels quals eren preses franceses o iugoslaves). La flota italiana era moderna i competitiva a nivell internacional, però pesaven greus defectes, principalment a causa d'eleccions polítiques i estratègiques, com la manca de portaavions i una autèntica aviació de la marinaRochat 2008 p. 216 i la decisió de no per equipar les unitats amb eines de detecció d'amenaces com el radar i el sonar.Baroni 2007, p. 80
La Regia Aeronautica tenia un nombre adequat d'avions, comptant en l'esclat del conflicte, amb 783 bombarders, 594 caces i 426 naus de reconeixement,Lembo 2003 p. 18 no obstant això, pretenia no augmentar, ni tan sols disminuir progressivament amb pèrdues creixents, a causa de la incapacitat de les indústries italianes per garantir una producció massiva al mateix temps que els requisits bèl·lics. A més, la majoria d'aquests eren models de concepció si no ja superada, del tot obsoleta;Rochat 2008 p. 234 quan finalment es van posar en servei els avions moderns (com els caces Macchi MC202 o Reggiane Re.2001), la indústria italiana només va poder produir quantitats limitades. A més, la presència al servei de models molt diversificats va fer que el sistema logístic fos molt complicat.
Alemanya miniatura|Columna de tancs Panzer III alemanys del pertanyents a l'Afrikakorps Alemanya no considerava el front mediterrani un teatre estratègic prioritari, tenint com a eix privilegiat l'est-oest, amb l'objectiu de conquerir els enormes territoris, rics en recursos naturals de la Unió Soviètica a l'est i derrotar la Gran Bretanya a l'oest i França; per aquestes raons, no es va destinar cap dispositiu militar alemany a la Mediterrània al començament del conflicte. Tanmateix, l'evolució de la situació militar al teatre i les derrotes italianes a l'Àfrica, Grècia i al mar van fer que es destinessin enormes unitats de la Wehrmacht. Per tant, diverses dotzenes de submarins van entrar al Mediterrani i van causar greus pèrdues als aliats, però amb pèrdues igualment importants entre els vaixells. Allà, la Luftwaffe es va desplegar sobre Malta i el nord d'Àfrica amb el X. Fliegerkorps fins a la seva retirada per a ser utilitzat a la Unió Soviètica.
miniatura|esquerra|L'entrada de la 5a divisió Panzer alemanya a Atenes el 27 d'abril de 1941
L'ús de l'exèrcit alemany al sector mediterrani va començar a mitjans de febrer de 1941, quan el general Erwin Rommel va arribar a Trípoli amb el primer nucli del Deutsches Afrikakorps (o DAK); compost inicialment per dues divisions, el DAK es va anar ampliant progressivament amb enviaments de noves unitats des d'Alemanya, elevant-se al rang d'exèrcit blindat (el Panzerarmee Afrika) el gener de 1942.Williamson 1998, p. 13-16 A finals de 1942, el nombre de forces alemanyes desplegades al nord d'Àfrica es va incrementar encara més amb la creació a Tunísia del 5. Panzerarmee, comandat pel general Hans-Jürgen von Arnim, al seu torn es va reunir amb el Panzerarmee Afrika (rebatejat com a primer exèrcit italià des de febrer de 1943) en un grup d'exèrcits (Heeresgruppe Afrika) sota el comandament del mateix Rommel; aquesta formació es va dissoldre després de la derrota a Tunísia. miniatura|El general alemany Erwin Rommel (esquerra) al front africà el 1942
Les tropes alemanyes van entrar en acció als Balcans, a l'abril de 1941, quan dos exèrcits, el Segon, comandada pel general Maximilian von Weichs, i el Dotzè, comandat per mariscal Wilhelm List, recolzada pel VII. Fliegerkorps de la Luftwaffe van envair Iugoslàvia i Grècia.Lombardi 2008 p. 187 - 190 El 12. Armee va romandre com a força d'ocupació a Grècia fins a les darreres etapes del conflicte, sent elevat al rang de grup de l'exèrcit (Heeresgruppe E) el gener de 1943; en aquest sentit, la unitat va participar en la campanya del Dodecanès i en la massacre de Cefalònia.
Les tropes alemanyes van participar en la campanya italiana des de les primeres etapes de Sicília, assumint un paper central després de la rendició dels italians; la principal unitat alemanya responsable de les operacions a la península era el Heeresgruppe C del mariscal de camp Albert Kesselring, que controlava dos exèrcits, el Desè, comandat pel general Heinrich von Vietinghoff, i el Catorzè, comandat pel general Eberhard von Mackensen.Ford 2008, p. 26 - 27
Després de l'ocupació de la França de Vichy el novembre de 1942, es va formar una nova formació per guarnir els territoris ocupats: el Heeresgruppe G era responsable tant de la defensa de la costa atlàntica francesa com de la costa mediterrània; aquesta última tasca va ser confiada al Dinovè Exèrcit, comandat pel general Fredrich Wiese, una formació que consistia principalment en unitats de guarnició o de segon nivell.Zaloga 2009 p. 16 - 19
Els aliats Regne Unit miniatura|El general anglès Bernard Montgomery, comandant del 8è Exèrcit britànic