miniatura|Divisió dialectal moderna de l'antic domini del català medieval. El català antic o català medieval (catalanesc, romanç, català modern: català antic) va ser la llengua romànica parlada durant l'edat mitjana precursora de la llengua catalana moderna i de les seves varietats dialectals conegudes com a català occidental i català oriental
L'extensió medieval va abastar el Principat de Catalunya, el Regne de València, les Illes Balears i la ciutat de l'Alguer a Sardenya, tots territoris integrats en la Corona d'Aragó, a més de moltes zones del Regne de Múrcia, integrat a la Corona de Castella.
Fonologia El català medieval va presentar al llarg de la seva història documentada canvis fonètics, encara que aquest article tracta bàsicament la fonologia dels segles i quan es van escriure les quatre grans cròniques, que utilitzaven una forma estandarditzada de català medieval. El sistema d'escriptura en aquest temps era més fonètic que en l'actualitat. A més, pràcticament totes les consonants finals testificades en l'escriptura es pronunciaven, contràriament al que passa en el modern català oriental on moltes d'aquestes consonants ara no es pronuncien després d'haver sofert un procés d'afebliment i emmudiment.
Consonants +Consonants del català medieval Bilabial Labiodental Dental/ Alveolar Palatal Velar Nasal Oclusiva sorda sonora Africada sorda sonoradʑ~ʤ Fricativa sorda sonora Vibrant mult. Vibrant simp. Aproximant Lateral,
Laterals Es creu que el català medieval hauria tingut dos fonemes laterals palatals diferents. El primer, /ʎ/, s'escrivia simplement com <ll> o bé <l> i ha romàs sense canvis en la major part de dialectes fins avui en dia. El segon, reconstruït com /*jʎ/, prové dels grups llatins C'L, G'L, LI, LI, i va ser escrit com <yl> o com <il>. Aquest últim so mai apareixia en posició inicial i històricament va convergir amb el resultat de /ʎ/ en la major part de dialectes, o com a /j/ en els dialectes amb iodització.
Començant en alguns indrets al i estès per la resta del territori cap al , moltes /l/ inicials van arribar a articular-se com /ʎ/, encara que en l'escriptura van continuar escrivint-se com a <l> fins al .
Labiodentals Els sons /b/ i /v/ van començar a confondre's en alguns dialectes cap al , en un procés anomenat betacisme. Actualment, la distinció /b/-/v/ es manté al País Valencià, les Illes Balears i les Terres de l'Ebre.
Vocals miniatura|Evolució de la e en català El sistema vocàlic del català medieval difereix del modern català de Catalunya, encara que es manté en algunes varietats de Balears. Està format per les següents unitats.
{| class=wikitable style="margin:aut" |+Vocals del català medieval (oriental) !| ! Anterior ! Central ! Posterior |- align=center ! Tancada | style="font-size:larger;" | | | style="font-size:larger;" | |- align=center !Semitancada | style="font-size:larger;" | | rowspan=2 style="font-size:larger;" | | style="font-size:larger;" | |- align=center !Semioberta | style="font-size:larger;" | | style="font-size:larger;" | |- align=center !Oberta | style="text-align:center;" colspan=3 style="font-size:larger;" | a
Aquest sistema és similar al del proto-romanç, excepte pel fet que la /e/ del proto-romanç es va centralitzar en /ǝ/, i posteriorment la /ɛ/ del proto-romanç es va tancar en /e/. En català central modern, la /ǝ/ tònica s'ha avançat en /ɛ/, i així s'ha invertit la distribució original del proto-romanç: /e/ > /ǝ/ > /ɛ/ contra /ɛ/ > /e/ > /e/. Aquesta és la raó per la qual les e obertes i tancades del català segueixen la distribució oposada a les del portuguès i l'italià. Les varietats baleàriques encara mantenen les /ǝ/ tòniques en les mateixes posicions que les tenia el català medieval.
S'assumeix en general que durant el període preliterari totes les varietats de català es caracteritzaven per una realització neutralitzada de les vocals pretòniques (d'una manera similar al que es troba encara en occità modern). Cap al , la /a/ i la /e/ pretònica als dialectes orientals van començar a ser confoses en l'escriptura. En aquests dialectes, la confusió es va generalitzar a tots els casos de /a/ i /e/ àtones, procés que es considera es va enllestir cap al .
El diftong AI, o EI posteriorment, es manté en comptes de la simplificació en E en català modern: mais per més, feit per fet. El diftong OU es manté en lloc de l'evolució EU del català modern: vou per veu, crou per creu.
Ortografia L'ortografia actual del català es basa àmpliament en la praxi medieval, no obstant això, algunes pronunciacions han canviat: L'accent ortogràfic i la dièresi s'empraven molt rarament. La "c" davant de /e/, /i/; la "ç" i la "z" s'articulaven com /ʦ/, en comptes de les modernes /s/ o /z/. La grafia "ch" al final de la paraula s'usava per a /k/ en lloc de la grafia moderna "c". Així la forma moderna amic s'escrivia amich. Aquesta convenció es va mantenir fins a principis del , i és la raó per la qual molts cognoms acabats en -ch es pronuncien amb /k/ final. El fonema /jl/ s'escrivia "yl" o "il". En la llengua moderna, aquest so ha passat a pronunciar-se /ʎ/ o /j/ depenent del dialecte. Modernament s'usa la grafia "ll" per als descendents d'aquest so. Així la forma moderna mirall s'escrivia com mirail o mirayl, del llatí miraculus.
El català preliterari miniatura|Fragment de la versió catalana del Liber iudicum, 1060-1080, conservat a l'Arxiu del Bisbat d'Urgell, ms. 185, i copiat a Organyà pel prevere Traver Radolf. El llibre més antic totalment escrit en català S'han vist els primers indicis de la formació del català en paraules i expressions llatines emprades al per Pacià de Barcelona en les quals s'allunyen molt del llatí clàssic. D'una gran formació acadèmica, Pacià de Barcelona fa servir termes en proto-català com ceruulus 'cérvol' o subinde 'sovint' o utilitza l'expressió si te placet per 'si et plau', entre moltes d'altres.
Tanmateix els primers textos escrits de manera continuada en català no són anteriors al . De primer, el català sols es manifesta en mots aïllats. Després, ja al , que és el de l'arrencada ferma de la catalanització de l'escriptura, en frases curtes i en textos llargs, dins encara del predomini estadístic d'una major abundància de textos llatins. Però, en aquesta centúria, en els actes jurídics més usuals, els textos documentals esdevenen una mena de plantilla formulària, general i estereotipada, escrita en llatí, però amb les parts substancials del text redactades en un llenguatge ben arromançat, alguna vegada ja totalment català. Vegem, per exemple, una compravenda escrita pel sacerdot Ermengod d'Organyà el 23 d'abril de 1074 o una donació per motius espirituals feta a l'església de Santa Maria d'Organyà escrita pel sacerdot Oromir el 21 de desembre de 1092.
Però, també del és la resta del primer llibre escrit totalment en català: el Llibre Jutge, la traducció d'una versió abreujada del Liber iudicum, transmissor de les lleis godes recopilades a mitjan segle VII. Aquesta traducció, que degué fer-se en el primer terç del possiblement per un conjunt de jutges sota la direcció de Ponç Bonfill Marc, jutge i canonge de Barcelona, s'ha conservat sols en dos folis: un custodiat a l'Arxiu Capitular d'Urgell, a la Seu d'Urgell, copiat entre els anys 1060-1080, per Traver Radolf, capellà de Santa Maria d'Organyà, i l'altre conservat a la Biblioteca de Montserrat, però copiat vers els anys 1220-1230, per tant d'uns anys molt propers als de la còpia de les Homilies d'Organyà.
Pel que fa als documents de naturalesa jurídica escrits en català i del mateix es pot ressaltar el model d'un jurament de fidelitat d'entre els anys 1031 i 1035, conservat a l'Arxiu Municipal de Caldes de Montbui o el Jurament de Radulf Oriol de vers 1045. Alba Guibert de Vic és l'únic exemple conegut d'una dona escrivana professional catalana de l'Alta edat mitjana. El 16 d'abril de 1044 posà per escrit una compra pròpia, per a ella i el seu marit, en llatí i amb la presència de catalanismes ('coma', 'era', 'casals', 'puio'). miniatura|Alba Guibert de Vic és l'únic exemple conegut d'una dona escrivana professional catalana de l'alta edat mitjana
D'entre els escriptors catalans d'aquest període destaquen una trentena de noms, entre els quals: Ponç Bonfill Marc, canonge i jutge de Barcelona (actiu 1000-1025), Isnard, abat de Santa Maria d'Alaó (actiu 1050-1057), Traver Radolf, capellà de Santa Maria d'Organyà (actiu 1066-1084), Pere Jofre, sagristà de Santa Maria d'Organyà (actiu 1103-1123), Ramon de Cabó, sotsdiaca i futur prevere (actiu 1093-1137), Martí, escrivà de Cervera (actiu 1150), Pere, prevere de l'Espluga de Francolí (actiu 1150), Pere, prevere de Camarasa (actiu 1171), Pere Redell de Barcelona (actiu 1191), Guillem Renard (actiu 1200-1201), Bonnat, escrivà de Ferrer, notari de Pere el Catòlic (actiu 1210- 1212) o Pere de Molins, prevere (actiu 1241).
L'esplendor medieval miniatura|Trobador Segle XII - primeria del : L'època daurada dels trobadors. L'època medieval la podem dividir en tres períodes clau:
Un primer període marcat per la literatura feudal. És l'època de l'art romànic i la situem a la fi del – començ del . Època daurada de la literatura dels trobadors.
En segon lloc, apareix una literatura urbana, lligada a l'aparició de l'arquitectura d'estil gòtic i al creixement de les ciutats. Aquesta literatura la situem en el tombant de al XIV.
En tercer lloc, arran de la pesta negra de 1348, i de les successives, apareix la gran crisi medieval del i que desembocarà en el Renaixement.
Societat feudal i expansió literària. S. XII – XIII És una societat estamental. De bon primer, trobem una literatura de caràcter oral que posteriorment es posa per escrit, amb l'escriptura s'arriba a la sublimació de la literatura. La literatura medieval se centra en la sublimació del cavaller. Amb els joglars (literatura oral), arriba la llengua vulgar a la literatura. Es parteix de zero, per tant, cal crear gèneres. Durant aquest llarg període medieval apareix l'epopeia popular, la lírica culta i el roman (en el sentit primitiu del terme, és a dir, narrativa en vers).
La lírica dels trobadors miniatura|El trobador Guillem de Berguedà amb dues dames. Es tracta de la primera lírica culta existent en llengua vulgar. És una obra de laics, per tant, amb els trobadors l'escriptura surt dels monestirs, el centre de cultura del i part del seran els castells, al voltant dels nobles i senyors feudals. És una lírica que es canta (joglars), però també s'escriu, per tant, és una poesia culta. Actualment tenim documentat el nom d'uns 350 trobadors. La lírica dels trobadors domina tot el sentiment amorós fins a l'arribada del renaixement i el romanticisme al segle XIV. En aquesta poesia amorosa culta hi ha un gran refinament i una gran qualitat. Aquest refinament de la poesia amorosa i aquesta qualitat la podem observar actualment, també, amb, per exemple, El Poema de la rosa als llavis. http://ca.wikisource.org/wiki/El_poema_de_La_rosa_als_llavis La poesia dels trobadors és una poesia que no improvisa i en la qual l'error és sotmès a escarni. Es produeix un trencament de fronteres lingüístiques, ja que s'utilitza la llengua occitana, no pròpia dels territoris catalans, com a llengua d'aquesta lírica culta. Un exemple de la importància que va adquirir aquesta poesia culta és el fet que a la Divina Comèdia hi apareixen trobadors que parlen en occità, de fet, hi ha un corrent de crítics que afirmen que Dante hauria escrit tota la seva obra poètica en la llengua d'oc. Al segle XIII neixen les ciutats, les urbs, per tant, ja no hi ha castells i desapareix el marc social on es desenvolupa la lírica trobadoresca, per tant, el món trobadoresc entra en declivi.
La figura del trobador