El circovirus porcí de tipus 2 (PCV2) pertany al gènere Circovirus dins de la família Circoviridae. Pertany al mateix gènere que el circovirus porcí de tipus 1 (PCV1), que té una virulència molt menor que el PCV2. El circovirus porcí de tipus 2 és el principal agent etiològic causant de la síndrome multisistèmica de l'aprimament postdeslletament (PMWS) que es caracteritza per la pèrdua de pes, el deteriorament general de la condició corporal i efectes immunosupressors greus que causen la mort prematura dels garrins.
Les PCVAD o malalties associades al circovirus porcí són considerades un problema econòmic molt greu associat a la indústria porcina mundial.
Són virus petits d'entre 17-22 nm de diàmetre i un pes molecular de 36 + 2,3 kDa. Presenten simetria icosaèdrica i no tenen coberta externa. Tenen una densitat de sedimentació CsCl d'entre 1,33-1,37g/cm³ i un coeficient de sedimentació de 52 S. Són virus molt estables a l'ambient; pel fet de no presentar coberta lipídica, són resistents als tractaments amb èter, però a més, són resistents a molts desinfectants i detergents. Tot i no tenir embolcall són resistents a pH àcid i termoestables a 70 °C durant 15 min.
Genoma El seu material genètic és ADN monocatenari que representa el 10 per cent del pes global del virus. La replicació es produeix al nucli de les cèl·lules hoste en divisió i és similar al mecanisme utilitzat pels Parvovirus.
Estudis de seqüenciació demostren que el genoma del PCV2 només té entre 1767-1768 nucleòtids de llarg. Entre els dos tipus de circovirus porcí (PCV1 i PCV2) només hi ha un 80 per cent d'identitat nucleotídica.
El genoma dels circovirus es caracteritza per presentar una regió que codifica proteïnes o marcs de lectura oberts (ORF, de l'anglès open reading frame) i una regió no codificant que s'encarrega de regular la transcripció i replicació del virus. S'han descrit potencialment 6 ORF amb més de 200 nucleòtids en el genoma del PCV2, però les proteïnes essencials per a la replicació i per la conformació estructural del virus són codificades principalment per ORF-1 i ORF-2 respectivament.
La proteïna de la càpsida (cap) es codifica per empalmament (splicing) mitjançant la cadena complementària de l'ORF2. Com que ORF2 codifica proteïnes estructurals del virus, presenta les taxes més altes de variació entre diferents PCV. L'ORF1 codifica una proteïna essencial per a la replicació del virus (RepP) que es transcriu en sentit invers al'ORF2.
Entre les seqüències ORF1 del PCV1 i el PCV2 hi ha un 83 per cent d'homologia entre els seus nucleòtids i un 86 per cent en la seqüència d'aminoàcids de les proteïnes que codifiquen. En el cas de l'ORF2 les similituds es redueixen en un 67 per cent pel que fa als nucleòtids i un 65 per cent en el cas de les proteïnes. Aquestes diferències relacionades amb el genoma poden ser la causa del diferent grau de virulència del PCV1 i el PCV2.
Recentment s'ha descobert un tercer gen viral, ORF3, que codifica proteïnes conservades entre diferents soques del PCV2, amb un 95 per cent de similitud en les seves seqüències d'aminoàcids.
Genotips Es coneixen diversos genotips del virus però els més comuns són el PCV2a i el PCV2b. Els dos poden causar la malaltia sistèmica en els porcs, però el més virulent dels dos és el tipus b. Per altra banda, el PCV2a està més associat a infeccions subclíniques i a malalties esporàdiques i va ser el més prevalent fins a l'any 2003. A partir d'aquell any, el PCV2b va començar a ser el més habitual, cosa que va coincidir amb un dels brots més importants de la malaltia causada pel PCV2 a escala mundial. Tot i així, no es pot demostrar que el canvi en la prevalença d'un genotip a l'altre fos la causa directa d'aquella epidèmia, però sí que es pot considerar una peça clau en l'evolució epidemiològica de la malaltia.
Distribució geogràfica El PCV-2 es considera un virus ubic que es troba a molts països on poden o no haver-se descrit malalties associades al circovirus porcí (PCVAD, de l'anglès porcine circovirus associated diseases). S'ha demostrat la presència del PCV2 a Amèrica, Europa (Espanya, França, Irlanda, Bèlgica i Regne Unit), Àsia i Àfrica. A Espanya es troba present des de l'any 1969 i a Canadà des de 1985. Les infeccions produïdes per aquest virus han estat prevalents en suids domèstics de tot el món durant anys i és generalment endèmic en aquells països que tenen una indústria porcina important.
Història El circovirus porcí (PCV) es descriu per primera vegada el 1974 com un virus de la línia cel·lular de ronyó de porc PK-15 (ATCC-CCL33) considerat no patogen.
El 1991 es descriu una nova malaltia caracteritzada per retardar el creixement d'alguns porcs joves i per augmentar la mortalitat al postdeslletament, a més de causar lesions molt específiques al sistema limfoide. A aquests signes clínics, dels quals es desconeix el causant, no se'ls dona més importància fins que anys més tard apareixen nous casos, i el 1996 es presenta la malaltia amb el nom de síndrome multisistèmica de l'aprimament postdeslletament (PMWS), també anomenada PCV2SD. Associats a les lesions limfoides d'aquesta malaltia s'observaven sistemàticament antígens del virus PCV, que fins ara s'havia considerat no patogen. Aquest fet fa dubtar sobre la patogenicitat del virus i anys més tard, a través d'estudis de seqüenciació nucleotídica, es constata que el PCV associat al PMWS era diferent del conegut anteriorment, i es divideix en dos tipus: PCV1 (no patogen) i PCV2 (associat a PMWS).
Tot i això, s'arriba a especular amb l'existència d'un «agent X» com a desencadenant de la PMWS, ja que es continuava dubtant sobre la patogenicitat de PCV2, que només produïa la malaltia en alguns individus tot i trobar-se present en l'organisme. L'arribada de vacunes per PCV2 que confirmen la relació amb el virus, juntament amb el descobriment de diferents tipus de PCV2 amb diferent virulència i el caràcter multifactorial de la PMWS fan possible la localització del virus en porcs sense necessitat de mostrar signes de la malaltia.
També s'ha especulat sobre la capacitat del virus per causar la malaltia per si sol, sense necessitat d'altres infeccions víriques concomitants. L'any 2000 es demostra de forma experimental que PCV2 és el desencadenant definitiu. Fins aleshores s'havia relacionat sempre amb infeccions com el parvovirus porcí (PPV), el virus de la síndrome respiratòria i reproductiva porcina (PRRSV) o amb Mycoplasma hyopneumoniae, que tot i ser factors que afavoreixen l'aparició de la malaltia, no són essencials perquè es produeixi.
Patogènia El circovirus porcí de tipus 2 actua sobre el sistema immunitari adquirit causant una leucopènia important en els animals que s'infecten.
Com que afecta el sistema immunitari de l'hoste el fa susceptible davant altres infeccions microbianes. És per això que el PCV2 s'associa sovint a malalties porcines que afecten la reproducció, la respiració, la pell i altres malalties causades per Parvovirus a més de la síndrome multisistèmica de l'aprimament postdeslletament. Són les malalties conegudes com a PCVAD o malalties associades al circovirus porcí encara que no sempre en sigui l'agent responsable.
Aquest virus té un fort tropisme per les cèl·lules del sistema immunitari, especialment per les cèl·lules dendrítiques, els macròfags i els limfòcits. Encara que la infecció comenci al teixit limfoide i el virus es repliqui principalment als limfòcits, el seu tropisme més marcat és cap a les cèl·lules dendrítiques.
La patogènesi és el mecanisme pel qual es desenvolupa una malaltia, incloent-hi la localització del patogen, els seus efectes sobre l'organisme i com aquest últim reacciona. Les infeccions produïdes per PCV2 es poden dividir en quatre etapes: exposició, infecció inicial, expansió de lainfecció i resolució.
miniatura L'exposició (o dia 0) és quan els porcs entren en contacte amb el virus per qualsevol de les vies de transmissió que existeixen.
En la infecció inicial (dies 0-12) el circovirus infecta els limfòcits susceptibles dels teixits limfoides més superficials com les amígdales o les plaques de Peyer de l'intestí prim. A nivell cel·lular, els limfòcits susceptibles permeten l'entrada del virus, però han de trobar-se en divisió perquè el virus es pugui replicar al seu interior. La replicació pot estimular-se per coinfeccions com les PRRS (síndrome reproductiva i respiratòria porcina) o per Mycoplasma hyopneumoniae.
Un cop el virus ha fet suficients replicacions a l'interior del limfòcit, aquest mor i allibera els circovirus infecciosos als teixits del voltant. El virus aconsegueix entrar a la sang i als vasos limfàtics i causa una virèmia primària que encara no és detectable a causa dels nivells baixos del virus. La virèmia primària serveix per a expandir el virus per tot l'organisme i infectar els limfòcits en diferents teixits limfàtics, com ara els limfonodes, la melsa, el fetge i possiblement el moll de l'os. Tot i així el nombre de limfòcits que s'infecten i moren és relativament baix. Microscòpicament no s'observen lesions evidents ni agregats de partícules víriques.
L'expansió de la infecció (dies 12-20) origina una virèmia secundària que és fàcilment detectable en un nombre elevat de limfòcits i que condueix a una greu infecció dels animals. En aquesta fase el virus comença a ser eliminat a través de les femtes i altres secrecions dels animals; per tant és possible trobar-ne a l'ambient.
Com a conseqüència de l'expansió del virus moren molts limfòcits, fet que comporta una disminució dels fol·licles limfàtics o del nombre de limfòcits en els teixits limfàtics. Aquesta leucopènia és visible mitjançant tècniques immunohistoquímiques. La leucopènia es produeix aproximadament una setmana després de la virèmia secundària. El circovirus es troba a molts teixits limfàtics i se'n pot detectar una gran quantitat que circulen per tot l'organisme.
La resolució de la malaltia té una durada variable (dies 20-120 o més) En disminuir del nombre de limfòcits que eren susceptibles a la infecció, el cos pateix una resposta inflamatòria per tal de netejar els limfòcits morts i reomplir l'espai que abans ocupaven. Es produeix una inflamació crònica gràcies a la infiltració d'histiòcits, que són macròfags localitzats a diferents teixits, que s'encarreguen de fagocitar les cèl·lules mortes.
La infecció causada pel PCV2 i que causa la mort dels limfòcits és un procés poc detectable. Es produeix una inflamació mínima, molt més lleu que la causada per la infiltració de neutròfils. Com que el circovirus és molt resistent, és possible que els histiòcits continguin partícules víriques inactives al seu interior que han fagocitat durant la neteja. No tenen capacitat de replicar-se. La inflamació crònica es produeix aproximadament una setmana després de la disminució del teixit limfoide.
Com que la infecció per circovirus porcí de tipus 2 és de tipus crònica, els seus efectes, com la virèmia secundària, la leucopènia i la inflamació poden perllongar-se mesos. S'ha observat amb tècniques d'immunofluorescència que aquesta malaltia crònica continua fins tres setmanes després de la infecció, tot i incrementar-se el nombre d'anticossos contra el PCV2.
La leucopènia associada a porcs que causa la síndrome multisistémica postdeslletament, es pot detectar abans de l'inici dels símptomes clínics. La leucopènia és manifesta principalment als limfòcits B i en menor grau als T. Tot i així poques vegades presenten antigen viral. Anàlisis fetes in vivo han demostrat que el PCV2 s'associa més freqüentment amb cèl·lules monocítiques (monòcits, macròfags i cèl·lules dendrítiques). A més, ocasionalment podem trobar els antígens del PCV2 a cèl·lules endotelials, epitelials i als mateixos limfòcits. La infecció in utero pot comportar l'acumulació d'antígens virals als cardiomiòcits.