Les llengües chiapaneca-mangue constitueixen la branca més meridional de les llengües otomang, i hi ha diverses llengües documentades d'aquesta família: el chiapaneca parlat a Chiapas (fins a 1950), el chorotega de Costa Rica i Nicaragua i el mangue de Nicaragua, aquestes dues últimes varietats de vegades es consideren dialectes d'una mateixa llengua encara que existeixen diferències en el seu vocabulari, tot i que són properes entre si.
Classificació La hipòtesi que les llengües otomang formaven una família es remunta al quan Manuel Orozco y Berra i Francisco Pimentel van suggerir el parentiu mutu d'algunes d'aquestes llengües. El primer autor a relacionar el chipaneca i el mangue amb les llengües otomang va ser Walter Lehmann. La primera reconstrucció del chiapaneca-mangue ho associava al popolocano i al mixtec que són llengües otomang occidentals, així Fernández de Miranda i Weitlaner proposen l'existència d'un proto-popolocano-mangue. Aquesta agrupació no és la majoritària en l'actualitat on el chiapaneca-mangue s'associa més estretament amb les llengües tlapanecanes i amb les llengües otomang occidentals.
Llengües de la família La divisió interna de la branca chiapaneca-mangue té una branca nord i una altra branca sud: Grup nord: chiapaneca Grup sud: mangue chorotega La majoria d'autors opinen que els parlants de chiapaneca-mangue van emigrar des del nord fins a la regió del Soconusco on es va dividir en dos grups, el grup nord es quedaria a la mateixa regió i alguns parlants que van emigrar al sud van donar lloc al chorotega-mangue. Aquesta separació molt probablement es va donar durant el primer mil·lenni de la nostra era.
Descripció lingüística El mangue i el chorotega estan poc documentats i amb prou feines es coneixen unes poques llistes de vocabulari compilades durant el .
Fonologia El sistema fonològic del proto-chiapaneca-mangue va ser reconstruït per M. T. Fernández de Miranda i R. Weitlaner (1961) i revisat per Rensch (1966) i consta del següent inventari consonàntic: {| class=wikitable ! colspan=2| ! Bilabial ! Dental ! Palatal ! Velar ! Glotal |-align=center ! rowspan=2| Oclusiva ! | style="font-size:larger;"| | style="font-size:larger;"| | | style="font-size:larger;"| | style="font-size:larger;"| |-align=center ! | style="font-size:larger;"| | style="font-size:larger;"| | | style="font-size:larger;"| | |-align=center ! colspan=2| Africada
| style="font-size:larger;"|
|-align=center ! colspan=2| Fricativa | | style="font-size:larger;"|
| style="font-size:larger;"| |-align=center ! colspan=2| Nasal | style="font-size:larger;"| | style="font-size:larger;"| | style="font-size:larger;"| | colspan=2 style="font-size:larger;"| |-align=center ! colspan=2| Líquida | | style="font-size:larger;"|
|-align=center ! ! colspan=2| Aproximant | style="font-size:larger;"| | | style="font-size:larger;"|
El fonema no és reconstruït per Fernández Miranda y Weitlaner, ja que generalment apareix enfront de vocal palatal com a variant de . No obstant això, Rensch argumenta que existeixen alguns parells mínims en chiapaneca per la qual cosa ha de reconstruir-se pel proto-chiapaneca-mangue la distinció entre tots dos fonemes. El fonema sembla alternar entre les realitzacions , tanmateix no es reconstrueixen grups consonàntics, sinó que es reconstrueix com un fonema únic en lloc de com dos fonemes .
L'inventari vocàlic és simple, les vocals breus són (l'estatus fonèmic de és dubtós perquè Rensch argumenta que podria ser un al·lòfon de ) i les vocals llargües són (aquí es pot veure que manca de contrapartida llarga, la qual cosa dona més suport l'observació de Rensch). A més es reconstrueixen dos diftongs .
Bibliografia
María Teresa Fernández de Miranda y Roberto Weitlaner (1961): "Sobre algunas relaciones de la familia mangue", Anthropological linguistics, Vol 3, 7, p. 1-99, 1961.
Categoria:Llengües otomang