Wolfgang Amadeus Mozart va compondre 27 concerts per a piano i orquestra entre 1767 i 1793. En aquests concerts, Mozart exhibeix una enorme habilitat tècnica i un domini complet dels recursos que ofereix l'orquestra, alhora que sap crear un ampli ventall d'afectes i emocions.Arbor. Aquestes obres presenten, en línies generals, un caràcter improvisador i virtuosístic, sobretot en els primers moviments on explora totes les possibilitats tècniques del piano de l'època. Es considera que els concerts per a piano de Mozart constitueixen la cimera del concert clàssic i són els que més van influir en la música posterior. Tres dels concerts (els números 20, 21 i 23) es troben entre les obres més enregistrades del repertori clàssic.
L'estructura d'aquests concerts és la de tres moviments d'acord amb l'esquema clàssic: un primer moviment ràpid (sol ser un allegro), un segon moviment lent (un adagio o un andante) i un tercer moviment ràpid (normalment, un allegro, encara que també n'hi ha amb indicacions d'allegretto o presto).Radcliffe, p. 6. Pel que fa a la forma, els primers moviments sempre estan compostos en forma bitemàtica de tres parts o forma sonata, el segon moviment en forma de sonata abreujada, mentre que el tercer sol ser un rondó. Tots els concerts estan compostos en tonalitats majors, excepte dos: el núm. 20 en re menor i el núm. 24, en do menor. Els concerts presenten els segons moviments en una tonalitat diferent de la tonalitat principal, normalment en el to de la subdominant o en el to relatiu, com és el cas dels dos concerts escrits en mode menor (números 20 i 24), en què el segon temps està en el relatiu major, i cinc concerts en els que el segon moviments està escrit en el relatiu menor de la tonalitat principal: el núm. 4 (K. 41), el núm. 9 (K. 271), el núm. 10 (K. 456), el núm. 22 (K. 482) i el núm. 23 (K. 488).
La primera edició completa dels concerts fou la de Richault, publicada cap al 1850. Des de llavors, les partitures i els autògrafs han resultat assequibles a través de diverses edicions; entre d'altres, les de W. W. Norton, Eulenberg i Dover Publications.Pròleg de Radcliffe.
Els concerts per a piano Els primers concerts per a piano van ser escrits per compositors com Carl Philipp Emanuel Bach, Johann Christian Bach, el Pare Soler, Johann Schobert i Joseph Haydn. Amb anterioritat, cal destacar el Concert de Brandenburg núm. 5 de Johann Sebastian Bach, en el que la part de teclat és la més destacada entre els instruments. Aquestes obres, en les que es produeix l'alternança entre els tutti orquestrals i els passatges virtuosístics dels solistes, tenen una estructura que segueix la tradició de les àries barroques, de les que els primers moviments dels concerts per a piano de Mozart van heretar els seves estructures ritornèl·liques. Una estructura similar es pot observar en els concerts per a violí d'Antonio Vivaldi, que va establir el nombre de tres moviments en els concerts; o en Viotti, que dividia el concert en sis secciones.Grout.Irving, p. 17-31.
Mozart tenia en gran estima els seus concerts per a piano i alguns els va compondre tenint present que serien interpretats per ell mateix a Viena entre 1784 i 1786.Schuring.Andrés.Grout, p. 628. Cal fer esement al fet que el seu pare, Leopold, li va fer escriure un «concert per a clavecí» als quatre anys, pocs mesos després d'haver iniciat els seus estudis de composició.Radcliffe, p. 5. Segons Philip Radcliffe, el concert clàssic és potser el gènere més proper a l'òpera i, per tant, no és d'estranyar que Mozart, un dels grans compositors que va sentir una gran atracció tant per l'òpera com per la música instrumental, trobés en el concert una forma particularment interessant.
Els concerts per a piano i orquestra de Mozart van ser ben estudiats per Donald Francis Tovey en els seus Essays in musical analysis (1903),Tovey. i, més tard, van ser tractats com a tema principal en els llibres de Cuthbert Girdlestone (1940) i Arthur Hutchings (1948).Girdlestone. El 1966, Hans Tischler publicà una anàlisi temàtica i estructural dels concerts,Tischler. i també ho feren Charles Rosen, Rosen. i Leeson i Robert Levin.Leeson i Levin.Sobre l'autenticitat del K. Anh. C14.91/K. 297b|279b, una simfonia concertant per a vent i orquestra, vegeu Leeson y Levin, p. 70-96. Darrerament, per primera vegada, dos concerts (concretament els núm. 20 i 21) han estat analitzats en profunditat en una publicació elaborada per David Grayson i que forma part de les col·leccions del Cambridge Music Handbook.Grayson.
Primera etapa (1767-1778) Els primers concerts per a piano de Mozart, els números 1-4 (K. 37, K. 39, K. 40 i K. 41) foren arranjaments per a orquestra i teclat de moviments de sonates d'altres compositors; per tant, no són obres originals. El reconeixement d'aquest fet va comportar una replantejament de la numeració dels concerts; per l'això, en alguns llibres (per exemple, els de Girdlestone) es fa referència als concerts amb numeracions de quatre unitats més petites de mida. Mozart també va realitzar tres arranjaments de sonates per a piano de Johann Christian Bach compostes el 1766: Op 5 núm. 2 en re major, Op. 5 núm. 3 en sol major i Op. 5 núm. 4 en mi bemoll major). Aquestes obres són les K. 107/1, K. 107/2 i K. 107/3 respectivament i probablement foren escrites entre 1771 i 1772 com es pot deduir a partir de l'anàlisi de la cal·ligrafia dels autògrafs.Grout, p. 630.
El primer concert original de Mozart és el Concert per a piano núm. 6 en si bemoll major, K. 238, que data de 1776. Fou el seu inici real en el gènere i l'obra va gaudir d'una gran popularitat durant força temps.Irving, p. 173-175.Vegeu la partitura a Mozart VII (primera edició). En aquest concert cal destacar que introdueix nou material temàtic a la primera secció del solo de piano. miniatura|Mozart al 1777, any en què va compondre el seu Concert per a piano núm. 9. Aquest retrat fou pintat a Bolonya per un artista desconegut. Els dos següents concerts, els números 7 i 8 (K. 242 i 246), no són considerats unes obres en les quals es produís un gran progrés, tot i que el núm. 7, el concert per a tres pianos, actualment sigui força conegut.Irving, p. 176-180. Tot i així, nou mesos després d'haver escrit el núm. 8, Mozart va produir una de les primeres obres mestres: el Concert «Jeunehomme» núm. 9, K. 271. Aquesta obra ofereix un avanç decisiu en l'organització del primer moviment; a més a més, presenta uns trets atípics com ara la interrupció dramàtica de l'inici orquestral per part del piano tan sols després d'un compàs i mig.Irving, p. 185-187. El darrer concert que va compondre Mozart a Salzburg fou el cèlebre núm. 10 per a dos pianos, K. 365. En aquesta obra, la presència del segon piano altera l'estructura "habitual" en la que interaccionen el piano i l'orquestra.Robbins Landon, p. 12.Irving, p. 188-190. Entre les obres d'aquesta primera etapa cal citar un fragment d'un concert per a piano i violí, K. A056/315f, iniciat per Mozart a Mannheim el novembre de 1778, obra que havia de ser interpretada pel violinista Ignaz Fränzl i per ell mateix al piano.Per a una biografia de Fränzl, vegeu aquest enllaç El projecte fou abandonat quan el príncep elector Carles Teodor de Baviera va traslladar la cort i l'orquestra (de la qual formava part Franzl) a Múnic.Hutchings 1997.Per a una dissertació sobre el concert incomplet i sobre perquè no fou acabat, vegeu aquest enllaç Mozart va mantenir la seva relació amb els músics de Mannheim gràcies a les visites que va realitzar a aquesta ciutat entre 1777 i 1778; la seva primera gran òpera, Idomeneo, fou estrenada a Múnic en 1781: Carles Teodor la va encarregar per a un carnestoltes de la cort.
Els tres primers concerts vienesos (1782-1783) L'any 1781 es produeix la ruptura definitiva entre Mozart i el Príncep-Arquebisbe de Salzburg, Hieronymus von Colloredo. Wolfgang es va establir a Viena com a músic independent.De forma oficial, Mozart mai va deixar de ser músic de la cort arquebisbal de Salzburg. A causa del seu esperit alegre i cosmopolita, el compositor es va anar distanciant progressivament de l'arquebisbe, que el considerava «un jove insolent». El 1781, Colloredo el va fer venir a Viena i li va donar un ultimàtum davant la seva actitud irresponsable; Mozart va arribar a la ciutat per reunir-se amb ell el dia 16 de març. En aquesta trobada, es va produir un dur enfrontament entre ells dos, que va desembocar en la presentació d'una carta de renúncia per part de Mozart i tot va acabar amb la cèlebre «puntada de peu de comiat» que el comte Arco, membre de la cort arquebisbal, li va donar al cul de Mozart. L'arquebisbe, conscient de la vàlua de Mozart com a compositor, es va negar a signar la carta de renúncia, fet que va convertir Mozart en un vassall fugitiu durant la resta dels seus dies, una condició perillosa a la Europa del . Vegeu Hutchings 1986, cap. 5: «De la servitud a la llibertat». Els disset concerts escrits en aquesta etapa vienesa ocupen un lloc central en la producció mozartiana. Els va compondre en primera instància com a repertori dels seus propis concerts públics i procurava que fossin del gust de la diversitat dels oients. Cadascun dels concerts de Viena és una obra mestra per ella mateixa i són un reflex del millor Mozart.Grout, p. 629.
La tardor de 1782, uns divuit mesos després de l'arribada a Viena, Mozart va compondre una sèrie de tres concerts destinats a ser interpretats per ell mateix en els seus concerts per subscripció. Però a la primavera d'aquest any, va escriure per al concert núm. 5 un rondó finale de substitució, el K. 382, una obra que va aconseguir molta popularitat. També l'octubre de 1782 va completar un altre rondó en la major, el K. 386, que possiblement havia de ser un final alternatiu per al Concert núm. 12, K. 414. Aquest grup de tres concerts fou descrit per Mozart en una famosa carta que envià al seu pare:Grout, p. 628-629.Vegeu la carta a Mozart I.
Aquest passatge mostra un important principi que orienta la composició dels concerts de Mozart: eren dissenyats per entretenir al públic i no només per satisfer un impuls artístic. D'altra banda, aquests tres primers concerts són força diferents de qualsevol altre concert mozartià: són obres relativament íntimes, tot i la grandesa burlesca del darrer. El Concert núm. 12 en la major, K. 414, el segon de la sèrie, és particularment subtil; sovint se l'ha descrit com a «tirolès», i guarda alguna semblança amb el Concert en la major, K. 488.Irving, p. 191-202. Finalment, l'últim dels tres, el Concert núm. 13, K. 415, és potser l'obra més ambiciosa de la sèrie. Introdueix el primer tema, que té un caràcter militar, de la mà d'un cànon amb un impressionant inici orquestral. I l'últim moviment és considerat dels millors. Com el Concert núm. 12, K. 414, se l'ha comparat amb un gran concert posterior que està en la mateixa tonalitat: el Concert núm. 21, K. 467.
Obres mestres de maduresa (1784-1786) miniatura|Pàgina del Concert núm. 21 en do major, K. 467, compost el febrer de 1785. És coneguda la rapidesa amb la que componia Mozart: es creu que, aquest concert en concret, el va acabar en un mes. Molts compositors haurien trigat un mes a copiar únicament un concert d'aquesta extensió (83 pàgines). Aquest concert té sorprenentment poques correccions i revisions, però cap a la meitat de la pàgina podem observar on Mozart va revisar un cert desequilibri.Grout, p. 629