Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 - 14 d'abril de 1986) fou una novel·lista, filòsofa existencialista, professora i feminista francesa.
Primers anys Simone de Beauvoir era filla de Georges de Beauvoir, efímer advocat i actor afeccionat, i Françoise Brasseur, jove dona de la burgesia de Verdun.
Va néixer en un acollidor apartament del bulevard Raspail de París. Ja als tres anys s'afeccionà a la lectura, i son pare li ensenyava poemes que ella aprenia de memòria. A l'edat de cinc anys, entrà al Cours Desir, on escolaritzaven les nenes de bona família. Sa germana petita, Hélène (coneguda com a Poupette), s'hi va afegir dos anys més tard. De bon començament, Beauvoir es distingí per la seva capacitat intel·lectual i acabà cada any en el primer lloc juntament amb Elisabeth Lacoin (coneguda com a Elisabeth Mabille o Zaza, en la seva autobiografia). Zaza ràpidament esdevingué la seva millor amiga, tot i que Beauvoir va patir en silenci certa manca de reciprocitat en la seva amistat.
Després de la Primera Guerra Mundial, el Banc del Mosa, del qual era president el seu avi matern Gustave Brasseur, és declarat en fallida. Aquest fet precipita tota la família al deshonor i al col·lapse. També els pares de Beauvoir es veuen obligats, per manca de recursos, a deixar l'apartament on havia nascut i anar a viure a un apartament fosc, petit i en una sisena planta d'un edifici del bulevard de Montparnasse (per sobre de l'actual restaurant La Rotonde). Georges de Beauvoir esperava de viure amb els cabals de la seva esposa, de la qual cosa ella se sentirà culpable tota la vida davant del seu marit. Beauvoir pateix i veu com es va deteriorant la relació entre els seus pares. La seva infància va estar marcada per ser una dona: son pare esperava tenir un fill que estudiés a l'École Polytechnique. Apassionat pel teatre (de fet, va seguir un curs de teatre), en va encomanar el gust a la seva esposa i els fills, així com el seu amor per la literatura. Segons ell, «el més bonic és la professió d'escriptor». Als set anys la petita Beauvoir ja escrivia paròdies de la vida familiar i va declarar ser immensament feliç el dia que la seva mare la va acompanyar a una biblioteca per tal de fer-se'n el carnet.
Encara que mai va arribar a identificar-se plenament amb les conclusions freudianes, Beauvoir reconeix la importància que les experiències de la seva infantesa van tenir en la seva configuració com a ésser humà, tant en el pla afectiu com intel·lectual. Sembla que algunes de les circumstàncies de la seva infància la van influir d'una manera molt important: la situació econòmica; l'exclusió del seu pare del lloc de feina que tenia i la seva transferència al Ministeri de Guerra amb un petit salari, la qual cosa va portar la família a reduir significativament el seu nivell de vida i a desagradables disputes domèstiques. Tanmateix, aquesta situació va dur Beauvoir a dirigir-se sense interrupció cap a una carrera universitària.
Un factor crucial en la infància de Beauvoir va ser el caràcter dels seus progenitors. Son pare mostrava un gran menyspreu tant per la doctrina com per les pràctiques cristianes, i estava molt interessat pel desenvolupament intel·lectual de les seves filles, mentre que sa mare, una dona molt devota, sempre va intentar inculcar-les un fort sentit de les obligacions religioses.
Son pare estava convençut que només l'educació podia apartar les seves filles de les males condicions en què es trobaven. D'altra banda, repetia a Beauvoir: «tens el cervell d'un home».
En la seva joventut, Beauvoir passava les vacances d'estiu a Saint Ybard, al parc Meyrignac, creat el 1880 pel seu avi Ernest de Beauvoir. La propietat havia estat adquirida pel seu besavi, Narcisse Bertrand de Beauvoir, a principis del . Hi ha moltes referències a aquestes estades felices amb la seva germana Helena en Memòries d'una jove formal:És en la natura i la incomunicació durant llargs passeigs al camp que el desig d'una vida «fora del comú» es va forjar en l'esperit de Beauvoir.
Cap als 14 anys, Beauvoir va començar a tenir seriosos dubtes sobre certes qüestions de la fe cristiana, i va arribar a la conclusió que no creia en Déu. Amb la pèrdua de la fe, arriba una reflexió sobre la finalitat de la mort juntament amb un canvi metafísic que, en els seus inicis, va ser expressat amb llàgrimes i crits, en una mena de paroxisme d'angoixa.«vaig comprendre que res em faria renunciar als plaers terrenals. Creia en Déu, però sense grans escarafalls» .... «Vaig fer un descobriment. Una tarda a París, em vaig adonar que estava condemnada a la mort, i no havia ningú que pogués evitar-ho, de manera que no podia evitar la meva desesperació; vaig plorar i em vair esgarrapar fins a fer-me sang». Text de Memòries d'una noia formal, pàg. 31. El seu rebuig de tota creença religiosa i la seva rebel·lió contra el fet de la mort són, sens dubte, qüestions comunes amb Jean-Paul Sartre, Albert Camus, André Malraux i altres pre-existencialistes i existencialistes. Aquestes reaccions van tenir un gran efecte tant en la seva vida com en els seus escrits. Quan tenia, més o menys, quinze anys, la seva elecció ja estava feta, havia de ser una escriptora famosa.
Cap als 20, aquesta vocació té la seva primera manifestació, i establí el més genuí de la seva decisió adolescent, basada en un sentit de si mateixa en relació amb el món i no en un impuls d'imitació. Les motivacions de Beauvoir van ser tant la seva passió per la lectura com el desig de celebritat, units a la idea que alguns dels seus lectors podrien ser transformats pels seus escrits.
Beauvoir es va destacar com una bona estudiant, ben dotada per a les matemàtiques i el raonament abstracte. El seu primer batxillerat (literatura i llatí), el va aconseguir de manera brillant a l'estiu de 1924. El 1925, va superar el mateix nivell en filosofia i matemàtiques, i va accedir a l'Escola Normal Lliure (Institut Sant-Marie) a Neuilly-sur-Seine, una escola privada per treballar una licence-ès-lettres, i a l'Institut Catòlic per a les matemàtiques. En aquests centres, va conèixer dos professors que la van influir especialment: Mlle. Mercier, professora de filosofia, i Robert Garric, un catòlic d'ideologia política liberal que el 1919 va fundar "Els equips socials", un programa per al canvi educatiu destinat a joves burgesos i treballadors. Beauvoir va participar durant un temps en aquest projecte ensenyant literatura als treballadors.
Rep molts diplomes: llicenciada en literatura, grec, llatí, filosofia, matemàtiques... però sobretot té una revelació per la filosofia, i decideix aprofundir en aquesta matèria en la Facultat de Lletres de la Sorbona el 1929. Allà va conèixer altres joves intel·lectuals, incloent-hi Jean-Paul Sartre, a qui compara amb un geni, i també Jean-Jacques Didilier, qui va inspirar-se en ella per a la major part de la seva obra inicial. Des d'aquest moment, es forjà una relació llegendària entre ella i Sartre que només es trencarà amb la mort. Simone va ser el seu "amor necessari" en lloc d'altres "amors contingents". Aquesta relació els va permetre compatibilitzar la seva llibertat individual amb la seva vida en conjunt. Simone de Beauvoir va obtenir el segon lloc de la seva promoció de filosofia.
La mort de Zaza, aquell any, la deixà immersa en un gran patiment. Beauvoir estava convençuda que la seva amiga no havia estat més que una víctima dels prejudicis burgesos. En virtut de la seva innocència, ella representa la jove víctima que ha de ser sacrificada, d'acord amb la tradició d'Ifigènia. Beauvoir creu que Zaza paga el preu de la seva pròpia llibertat, expressant de nou una moralitat de supervivència, encara que només de forma implícita.
Beauvoir, educada per una mare pietosa, havia perdut la fe des dels catorze anys, molts anys abans de la seva graduació en filosofia, fins i tot abans de la seva partida del Cours Désir ja havia marcat la seva emancipació respecte de la seva família. Memòries d'una jove formal
Com a professora Després de la facultat, el 1929, Beauvoir, o millor CastorExplica Herbaud que va ser René Maheu, el seu company de promoció, qui va fer servir per primera vegada aquest sobrenom quan tenia 20 anys. -sobrenom que li va posar Herbaud, utilitzat immediatament per Sartre, ja que Beauvoir és massa similar a l'anglès beaver (és a dir, «castor»)Tanmateix, és l'equivalent en francès de "motlle", i de "cony" en llenguatge argot americà, aspecte que Sartre no podia ignorar) i, com ella, "els castors fan la seva i tenen esperit constructor"- es va convertir en professora de filosofia. Es traslladà a Marsella. La perspectiva d'allunyar-se de Sartre, que s'havia traslladat a Le Havre, li produeix ansietat, i Sartre es va oferir a casar-s'hi per obtenir una posició en la mateixa escola. Encara que visceralment unida a Sartre, rebutja la proposta amb horror (l'episodi és recordat en La força de l'edat). L'any següent, se les arregla per acostar-se a Sartre mitjançant l'obtenció d'un lloc a Rouen, on coneix Colette Audry, una mestra de la mateixa escola. Simone se sent propera a certs estudiants, incloent-hi Olga Kosakiewitcz i Bianca Lamblin, amb qui té relacions homosexuals, doncs el "pacte" que la uneix a Sartre li permet conèixer "amors contingents". També es relaciona amb un estudiant de Sartre, "Little Bost", futur espòs d'Olga, que amb el temps es va convertir en la mestra de Sartre. Aquest grup d'amics, anomenat "la petita família", es va mantenir unit fins a la mort de cadascú, tant en les petites tensions com en els greus conflictes.
Poc abans de la Segona Guerra Mundial, la parella Sartre-Beauvoir es va traslladar a París. Beauvoir va escriure la seva primera novel·la, Primacia de l'espiritual, entre 1935 i 1937, rebutjada inicialment per Gallimard i Grasset (novel·la que apareixerà el 1979 amb el títol Quan prima l'espiritual i després Anna o quan prima l'espiritual). En aquesta novel·la, una de les heroïnes se sent temporalment fascinada per un catòlic liberal que organitza centres culturals cristians per a joves treballadors (un homenatge al seu antic professor). El rebuig de la religió la va portar també a rebutjar els codis morals establerts per aquesta i identificats amb la moral burgesa, sobretot pel que fa als requeriments socials i a les idees sobre el matrimoni. De tota manera, mai no renega de la moral, ja interioritzada, de la classe mitjana. De fet, en qüestions sexuals, es manté força tradicionalista fins a finals dels anys 20, i el cert és que mai va abandonar la seva comprensió moral de les propietats sexuals. Encara que els seus escrits revelen un cert ressentiment contra les institucions i els valors de la seva infància -família, Església, classe mitjana, codis morals, etc.- no s'hi mostra tan radical com Sartre.
La convidada va ser publicada el 1943. Hi descriu, mitjançant personatges imaginaris, la relació entre Sartre, Olga i ella mateixa, i desenvolupa alhora la seva reflexió filosòfica sobre la lluita entre la consciència i la possibilitat de reciprocitat. L'èxit va ser immediat. Suspesa el juny de 1943 com a professora, en resposta a una denúncia per «corrupció i abús de menors», presentada el desembre de 1941 per la mare de Nathalie Sorokine, serà reintegrada després en Le Liberation.Marie-Jo Bonnet. "La lesbiana" dins de El segon sexe 10 de novembre 2005. Va treballar per a la ràdio (Ràdio-Vichy), on organitzà programes dedicats a la música a través dels temps.
L'escriptora compromesa miniatura|Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre a l'estàtua de Balzac a París