Mariano Rubio Martínez (Calataiud, província de Saragossa, 12 de juliol de 1926 - Tarragona, 8 de juliol de 2019) fou un artista conegut sobretot pel seu gravat però també va destacar en el camp de la pintura, així com en el de la ceràmica i l'escultura. L'artista aragonès estava establert a la capital tarragonina des del 1964.
Vida i obra El seu pare, Mariano Rubio Vergara, formava part del món de les belles arts al treballar en un estudi de fotografia que compartia la seva activitat amb una acadèmia de dibuix; al cap del temps es va independitzar i va fundar el seu propi estudi. La seva mare era una gran dibuixant. Com es pot veure, Mariano Rubio, va créixer en un ambient familiar propens a la cultura i al món artístic i no es pot comprendre la seva personalitat sense el precedent dels seus pares.
El geni artístic de Mariano Rubio es despertà després de fer un petit viatge, quan era adolescent, a la ciutat de Saragossa, allí hi va veure una exposició de gravats de l'artista Castro Gil.
Després de la seva primera època d'estudis i la posterior dedicació a l'ensenyament a l'Escuela de trabajo de Calataiud (avui Institut Emilio Jimeno), el 1951, Mariano Rubio, es traslladà a Barcelona com a professor representant del centre docent bilbilità a la Exposición Nacional de Escuelas de Trabajo y de Artes y Oficios Artísticos celebrada a la ciutat catalana. Dos mesos més tard completa la seva llicenciatura a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi.
El temps en què viu a Barcelona, 1951 – 1959, conformà una època vital per Mariano Rubio, allí hi va iniciar una sèrie d'exposicions, individuals i col·lectives, i també va fer contactes en diverses galeries importants de ciutats europees com ara la Maison des Beaux-Arts de París.
La seva trajectòria formativa continuà a l'Institut Jaume Balmes on va fer-hi les pràctiques de la càtedra. Un cop obtinguda la llicenciatura com a professor de Dibuix i Pintura, Rubio, va conèixer la que seria la seva dona, Edda Asbrock, una jove estudiant alemanya que treballava a Barcelona; l'any 1956 contrauen matrimoni.
Mariano Rubio a més de la seva dedicació a la producció artística, és autor d'un important llibre sobre el gravat i les seves tècniques : Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampación. Conceptos fundamentales, historia, técnicas. En aquesta publicació es fa una aproximació a la història general del gravat des dels seus orígens fins al ; en ell descriu les tècniques del gravat sobre fusta, és a dir la xilografia, la calcografia, la litografia, la serigrafia l'estampació en color, així com noves tècniques amb materials diferents, estampes originals, i també indica com organitzar el taller de treball.
Trajectòria artística La vida de Mariano Rubio s'ha regit sempre per un mateix objectiu, el d'aprendre, aquest motor vital el podríem considerar el seu leit motiv personal. Li interessa especialment experimentar amb noves formes d'expressió i noves tècniques per poder obtenir nous coneixements que juntament amb la lectura i la meditació han tingut molta repercussió en la seva obra. Rubio, es va entusiasmar per la didàctica en relació al contrari de l'aprenentatge, per aquest motiu s'ha dedicat durant gran part de la seva vida a ensenyar i impartir classes a les noves generacions, d'aquesta manera també entra en contacte amb la joventut i les seves inquietuds.
A part de ser pintor i professor, Mariano Rubio també organitzava exposicions, cursos d'art amb la presència de personalitats reconegudes i classes magistrals on ensenyava als alumnes els seus coneixements sobre l'art i la vida.
Mariano Rubio es trasllada a Tarragona quan aconsegueix, per oposicions, una plaça com a professor de la Universitat Laboral, l'any 1964. És en aquesta ciutat mediterrània on desenvolupa la seva trajectòria artística i vital. En la dècada dels setanta es relaciona amb diversos artistes catalans i exposa juntament amb ells als Salons de Tardor, també amb el col·lectiu Dau al Set i amb el Grup de Tarragona (1970 – 1972), conformat pels artistes: Ramon Ferran, Pasqual Fort, Gonzalo Lindín, Lluís Moret, Alfonso Parra, Mariano Rubio i Jordi Secall.
Gravats La condició humana i les seves manifestacions, les contradiccions de la cultura i la presència dels elements contraris en qualsevol tram de l'existència, la bellesa plàstica dels trets dramàtics, el paral·lelisme entre la ciència i la natura, són algunes de les idees meditatives que apunten en els gravats de Rubio.
Etapes Durant el transcurs de la trajectòria de Mariano Rubio es poden distingir cinc etapes ordenades cronològicament per dècades, des dels 50 als 90, però hi ha certes temàtiques que treballarà de forma constant com a referents al llarg de tot el seu treball artístic; parlem de la tauromàquia, el paisatge ja sigui rural, industrial o urbà - la ciutat i l'estadi, i cúpules i fortaleses -, el món de l'arqueologia. En la primera, les seves sèries estan bàsicament relacionats amb la religió i les tauromàquies, tema que predomina durant tota la seva vida. Als anys 60 la temàtica de les sèries incideix en retre homenatge a Goya i en la representació del rostre; cal destacar també la introducció d'elements industrial al seu treball, com els circuits electrònics. En l'època dels 70 opta per les natures mortes, la representació dels cànons de bellesa clàssica dels atletes, i petites històries mitològiques i de l'Edat Mitjana. Durant els anys 80 dedica els seus gravats, a més de les temàtiques perennes a retre homenatge a Freud i Menines. Finalment la seva última etapa incideix en La Parella, la negació – Nein – i el vincle entre la natura i la tècnica.
Tècnica i estil Si en la primera estada a París Rubio havia rebut l'impacte de grans pintors con Van Gogh, Gauguin i Cézanne i havia descobert l'expressionisme germànic, l'obra d'Eduard Munch i de James Ensor, a la segona etapa la de l'Atelier 17 i la del mestre Johnny Friedläner, no només va completar les tècniques de gravat, sinó que va saber veure que hi havia una porta oberta a l'experimentació i a les noves formes expressives. En aquesta època va estudiar a fons les possibilitats tècniques dels carborúndum, que va enriquir després amb elements additius, fins al punt de conferir a les obres un cert relleu, com una tercera dimensió.
Cap al 1966, Mariano Rubio, acostumat a utilitzar de manera habitual l'aiguafort i l'aiguatinta com a suports tècnics fonamentals, s'endinsarà en el món de lintaglio per mantenir-lo de forma constant al llarg de la seva vida. La primera obra que realitza amb aquesta tècnica es titula Molinos de la Mancha. La causa d'aquesta innovació és deguda a causes acadèmiques que l'impulsen a investigar i perfeccionar la seva obra.
Quan Mariano Rubio utilitza la tècnica de l'aiguafort es pot considerar que l'artista tendeix al seu ús de manera molt tradicional, sobretot en les últimes realitzacions. S'ha de tenir en compte que en l'obra de Rubio hi ha una tendència a la negació del buit, cada centímetre de les seves planxes està omplert.
Mariano Rubio té un element propi que afegeix a les seves obres per donar-les-hi un toc molt personal: la resina. La resina és una material que pot afectar només a zones concretes o es pot escampar de manera incontrolada. Aquesta utilització unifica el resultat final de l'obra i evita que ens concentrem en parcialitats. Si hi ha una cosa que caracteritza l'obra de Mariano Rubio, a més a més de l'equilibrat esquema compositiu, és l'absència de contrastos bruscos, que poden ser tan característics en altres artistes.
Els gravats de Mariano Rubio estan plens de la seva trajectòria vital, s'hi poden observar mostres dels seus records com ara homenatges, tendresa, manifestació íntima d'allò que ell no pot ni vol oblidar. Després d'expressar la seva idea del món, ja sigui amb símbols que porten a la reflexió o petites vies d'escapament de la pròpia vida, apareixen gestos de proximitat. Les seves sèries de gravats dedicada a Calataiud i la a la ciutat de Tarragona són tímidament diferents, ja que parlen en un llenguatge desigual, els seus gravats transmeten sentiments particulars en cada una de les ciutats.
La crítica va esmentar positivament l'obra de Mariano Rubio el que va afavorir la seva expansió internacional. L'artista sempre ha guardat zelosament els aspectes tècnics que ha utilitzat per realitzar els gravats.
Color Els seus gravats són bàsicament fets amb la tècnica de l'aiguafort, però bé pot semblar que sigui aquarel·les per l'ús del color. Mariano Rubio aconsegueix que el color s'escampi pel suport de manera molt natural i innovadora. La seva obra és una proesa sense antecedents dins el transcurs de la història del gravat.
La planxa base que utilitza Mariano Rubio proporciona la idea d'una estampa antiga gràcies a la corrosió que provoca l'àcid sobre aquesta per tal que quedi el relleu per poder fer el gravat. Aquest procés que sembla envellir els gravat reforça la idea principal de Mariano Rubio al voler plasmar el pas del temps i la història en les seves obres.
El gravat, que busca la senzillesa aparent del llenguatge plàstic i la màxima expressivitat, és fruit de la complexitat de recursos, en una paraula, de la saviesa tècnica i de les profundes experiències vitals de l'autor. Carlos Areán, un dels crítics d'art més destacat, finalitza el seu treball amb un paràgraf il·lustratiu de les tensions internes de Rubio i l'equilibri del resultat final que mostra l'obra: “El que sí que crec és que després del forcejament interior en el gran artista, tal com succeeix en Mariano Rubio, arriba sempre un principi de pau,. Encara que aquesta hagi estat conquerida amb esforç esgotador” Gravador o pintor? És una pregunta que sovint es fa Mariano Rubio, i encara que ell sempre respongui el mateix, que es tractava de dues activitats que no es poden separar i que han estat sempre dins seu, hi ha persones que deliberen per etiquetar-lo d'una manera o d'una altra. A la dècada dels 90 a més de l'esclat dels nous gravats, Rubio oferia al públic el seu treball pictòric, obres que en les que destaquen les textures i l'ús, habitual en l'artista, de la geometria com a base compositiva.
El món clàssic Mariano Rubio, resident a Tarragona, tenia el seu taller a la Part Alta de la ciutat que constitueix la part més antiga de la urb. Tarragona va ser fundada pels romans i com és evident van deixar una important petja que avui en dia és visible en els seus carrers, especialment a la Part Alta. Així, doncs, l'artista ha de conviure amb la visió d'aquest patrimoni que dia a dia el va impregnant.
Això el va portar a realitzar distintes sèries de gravats al llarg de la seva vida artística que plasmen les restes, encara avui tan vives, que deixaren els fundadors de Tarraco. Un exemple d'aquestes obres és l'acrílic sobre tela titulat Nina de vori'' realitzat el 1993.
Mariano Rubio fou un artista que sempre va basa rla temàtica de la seva obra en la vida que l'envolta; mai com en les obres dedicades a Tarraco aquesta s'hi veu tan perfectament incorporada, els vells murs de la ciutat, gràcies a les textures obtingudes en els darrers gravats i pintures, suposen la incorporació del més antic a la modernitat.
Mariano Rubio en l'actualitat L'obra de Rubio ha anat situant-se en un gran nombre de museus i col·leccions institucionals i, de manera molt dispersa i impossible de determinar, en col·leccions privades. Això ens parla d'un reconeixement general, tant en els cercles professionals i especialitzats com en els territoris de l'aficionat i el col·leccionista.