El Castell i les muralles de Xelva conformen un Bé d'Interès Cultural inscrit amb el codi 46.10.106-004 i anotació ministerial RI-51-0010723 de 19 de febrer de 2002. És també conegut com l'Antiga Posada o Palau dels Vescomtes de Xelva . Es troba a la plaça Major de Xelva.
La fortalesa es va construir al . A fins d'aquest últim o principis del , possiblement a conseqüència de la conquesta aragonesa, es van derrocar part dels murs. Al va albergar una posada.
Des de 2008 es troba a la llista roja del patrimoni de l'associació Hispània nostra. El 2017 es va presentar la rehabilitació del castell per la Fundació María Antonia Clavel
Història La fortalesa es va construir en el segle XI. Entre finals del segle XI i principis del XIV, possiblement com a conseqüència de la conquesta aragonesa, es van derrocar part dels murs. En el va albergar una posada.
Xelva és un a localitat situada a la comarca dels Serrans, amb una població d'una mica més de 2000 habitants, que es distribueixen en més de 10 barris situats en marcs diferents al llarg de la història, i alguns dels quals tenen el seu origen en els primers assentaments ibers i romans, passant després per les civilitzacions musulmana i cristiana. Xelva va estar poblada des de l'època del Bronze (segons els arqueòlegs), encara que en uhn emplaçament diferent a l'actual.
Els assentaments en l'època ibèrica queden testificats en restes oposades en jaciments diversos existents en la zona com la Torrecila, reutilitzada per àrabs i cristians i que va suportar estoicament els enfrontaments carlistes, actualment restaurada.
El barri de la Petrosa, el nom de la qual és d'origen llatí, està consolidat sobre pedra i a les faldilles del mateix penyal on està situat el castell.
Segons el Pare Marés, la vila de Xelva contenia població des de l'entrada de les eres de la vila, tots els horts de la bassa anomenada de Beatriz, la Pesquera, Benacacira, l'Olleria, Moreres, horta de Embaraniz, Crefil, Guarazón, tot el Raval circuint amb els seus murs tot el penyal de la costa del bany, venint a rematar el Portal del Pic fins al riu, aquests barris no tenen la mateixa denominació actualment ja que es van canviar de nom amb les segona reedificacions que en ells es van dur a terme.
La presència romana a la comarca s'ha vist confirmada recentment per l'aparició d'una moneda de Trajà i un didal de cosir en els terrenys de la masia Casa de la Parra, en la qual s'havien trobat fragments de ceràmica ibèric-romana.
Amb tot, l'opinió més estesa és la que en temps dels romans el lloc en què avui s'assenteixi Xelva seria un frondós bosc dins dels dominis dels damanitanos, poble citat per Plinio a la província Cesaraugusta. Si tenim present que en llatí el bosc era designat amb el vocable silva, la hipòtesi pren més caràcters de versemblança, ja que etimològicament l'evolució de silva a Xelva és correcta, tenint en compte la influència mossàrab.
Realment les primeres notícies que tenim de Xelva daten del segle XI, amb la formació dels regnes de taifes. Xelva pertanyia a la taifa d'Alpont, domini de la família dels Beni-Cassi.
Després de caure en mans dels musulmans, el nucli àrab va néixer aprofitant el caràcter excel·lent d'un penyal de pedra tosca, i sobre aquest penyal es va construir el primer castell o fortalesa, al costat de la qual es va desenvolupar i va fortificar el primitiu nucli urbà, com a barri més eminent i fort, per estar tot el sobre un penyal, denominant-se Benacacira que significa penya tallada.
És possible que en aquesta mateixa ubicació, hi hagués en temps romans la casa on es paga el dret al Cèsar, els murs del qual van ser units amb els del castell, deixant entrada per la placeta, que en el segle XVII es va dir de l'Angel. En aquest moment, el barri estava envoltat per una muralla amb quatre portes, de la qual subsisteix una, la de Sant Cristòfol. La porta del castell o fortalesa es trobaria en l'actual plaça Major on està situat avui dia, la Casa Consistorial de Xelva. Les altres dues serien; la que es coneixia en el segle XVII com de Benacacira i la dels Merlets que en aquest mateix segle se li comença a cridar dels Sants Mèdics.
Més apartats que Benacacira es van desenvolupar els nuclis del Raval i de Benajuay, aquest últim situat en l'actual emplaçament de l'ermita del Loreto. Fora del perímetre dels murs es van desenvolupar, en època musulmana, els barris de la Petrosa i el Azoque (sud-est del castell).
Des de finals del segle XI i fins a l'entrada de Jaume I (1238), la vila patirà els rigors de ser una vila fronterera. El Cid, quan planificava la presa de València, l'any 1093, va fer la seva primera aparició conquistant Alpont, Toixa, Xelva i Domenyo i imposant als moros un tribut de 10000 dinars. Al llarg del segle XII, la regió serà devastada en quatre ocasions diferents per les incursions cristianes: en 1110, per Alfons el Bataller; en 1177 i 1191, per Alfons II, i en 1196, per Pere II, que en 1207 repetirà la incursió, apoderant-se definitivament d'Ademús i Castielfabib.
Conquistada València en 1238, Xelva ho va ser mesos després pel mateix exèrcit que va ocupar Alpont. En el repartiment que va fer don Jaime va lliurar Xelva a don Pedro Fernández de Azagra, senyor d'Albarrasí. Per matrimoni, en 1275, d'una néta d'aquest, donya Elfa, amb Jaume I de Xèrica, fill del Conqueridor, passarà el senyoriu de Xelva a la casa de Xèrica. No va haver-hi calma en la vila després de la conquesta, perquè el descontentament entre lapoblación musulmana, es va acabar produint una revolta acabdillada per Alazdrach, en 1261, que va aconseguir ocupar la totalitat de la vila i el castell i llançar en 1262 atacs contra la guarnició d'Alpont.
Novament, i a partir de 1335, el senyoriu es veurà embolicat en successius conflictes. Mort Jaume III de Xèrica sense successió, va heretar els seus Estats el seu germà don Pedro. Aquest, en morir Alfons IV d'Aragó, i fidel a la seva memòria, va ajudar a la reina-vídua, donya Leonor, a fugir a Castella a través dels seus Estats patrimonials de la Serrania, ja que Pere IV pretenia detenir-la. Don Pedro es va convertir així en el paladí dels drets de donya Leonor i els seus fills, per la qual cosa va haver de fugir a Castella. El perill musulmà va portar la concòrdia amb Castella i el perdó per a don Pedro. De nou la guerra assolarà Xelva quan en 1347, i enfront de la Unió de la ciutat de València, don Pedro es converteixi en el principal defensor de la causa realista. Per aquest motiu els Estats de la casa de Xèrica seran de nou devastats i saquejats per les tropes de la Unió. Després de la derrota dels unionistes en la batalla de Mislata, don Pedro veurà recompensada la seva fidelitat a la corona amb el senyoriu de Asín.
A la mort de don Pedro s'iniciés un llarg plet successor entre la vídua d'aquest i un fill bastard, Juan Alonso. El bastard s'apoderarà de Xelva en repetides ocasions per la força, i recelant de la fidelitat dels musulmans de la vall de Toixa va decretar la seva expulsió. Per aquesta circumstància es va veure obligat a atorgar carta de població de Xelva a vint-i-vuit cristians el 7 de febrer de 1369.
Durant aquests mateixos anys la vall patirà l'ocupació castellana per Pere I, en 1363. Solament quan va morir don Joan Alonso va poder la vídua de don Pedro, donya Ventura de Arbórea, atorgar nova carta de població de Xelva a vint-i-vuit cristians el 7 de maig de 1370. Als pocs mesos atorgava una altra carta de població de les moreries i ravals de Xelva a quinze pobladors moros, signant-la en la mesquita de Benajuay el 17 d'agost de 1370.
En la dècada de 1380 el senyoriu va ser venut per 26.000 lliures a la família de don Pedro Ladrón de Vilanova, a qui pertanyia en 1390, quan el rei Joan I crea el títol de vescomte de Xelva. En 1479, per un nou plet successor, el vescomtat serà envaït per don Giner de Urrea, vescomte de Viota, que s'apoderarà de Xelva i del seu senyor. Després d'un laboriós estudi, Ferran el Catòlic va fallar en 1483 a favor de don Jaume de Pallás, legítim vescomte de Xelva.
Durant tots aquests anys convulsos, el castell i els seus recintes emmurallats ocupaven un lloc dominant al costat del riu.
La fortalesa va ser construïda a partir dels segles i , i el palau senyorial, el poc que queda de l'antic castell en l'actualitat, va ser manat construir pel vescomtat en època cristiana. Les hipòtesis de l'estudi realitzat pels alumnes de la Universitat Politècnica estan basats en la continuïtat dels murs de la planta baixa que pràcticament van ser destruïts en el cas de l'edifici de propietat privada que formava part del castell. Segurament ocorreria a la fi del segle XIII i principis del XIV, a partir de l'entrada de Jaume I a València.
Els murs perimetrals de l'antiga posada, entorn de tres metres de gruix, mantenen la seva continuïtat fins a l'edifici de propietat privada. El mur recorre tot el perímetre del penyal en la zona sud, per tant suposem que l'edifici ja era un conjunt en època àrab. La falta de continuïtat del mur de 3,5 metres de gruix a Nord, és una altra de les incògnites que queden per a causa del nou urbanisme de la plaça a principis de segle.
A part de la torre actual, degué existir un altre de similars dimensions en la zona aquest de l'edifici de propietat privada fomentant així la vigilància de la fortalesa. L'entrada seria a partir de l'antiquíssima porta de l'Àngel citada pel Pare Marés en la Fénix Troyana de la qual avui dia no queda res. Per tant l'actual entrada per la Costa de Palacio no existiria i en aquest espai estarien situades les caballerizas fins a la torrassa actual. Els murs perimetrals de tot el conjunt consolidat sobre el penyal, continuarien el seu curs fins al barri de Benacacira formant així un conjunt.
A partir del , l'edifici va sofrir una reconstrucció en tota la seva estructura, aixecant murs de maçoneria, tapial i cadirat damunt dels ja existents. Va ser esfondrada l'antiga porta de l'Àngel, i van situar una nova a la meitat de l'edifici, deixant una part com a dependències del vescomte i una altra com a edifici civil i religiós. A aquesta porta se'n va dir Cuesta de Palacio ja que pujava des del poble fins al Palau quedant aquest dividit en dues zones ja esmentades anteriorment. La part corresponent al palau tenia un pati interior que il·luminava totes les dependències d'aquest. El mur Nord seguiria la mateixa direcció que en l'època anterior i la seva altura es veuria incrementada en dos metres més.
El castell àrab Els inicis de l'edifici de l'Antiga posada de Xelva es remunten al segle XI, construint-se un castell en l'època de domini àrab. Després de la reconquesta, els cristians van edificar una hipotètica església dins del castell. Posteriorment, es va cobrir tot l'edifici convertint-lo a palau pel Vescomtat. Ja en el segle XIX, l'ús de l'edifici va ser el d'una posada, reformada i ampliada per a donar recer a les gents de pas.
Els musulmans van edificar un castell-fortalesa amb unes muralles de 3,5 metres i 2,45 metres de gruix, a nord i sud respectivament. Aquestes muralles tenien una altura de 6 metres incloent els merlets. Avui dia, aquesta muralla la situem en altura fins al primer pis, just on la muralla redueix de gruix. Una torrassa en la zona oest, amb una altura de 12 metres, que avui queda patent en el tercer pis, els murs del qual allotjaven els merlets-sageteres de defensa del castell. La torrassa tènia una terrassa intermèdia per laque es pot accedir a l'exterior des del segon pis. Aquesta terrassa hauria d'estar comunicada amb la torrassa principal mitjançant una escala interior i perimetralment amb un mur que dividia dues zones totalment diferenciades. Els musulmans reedificaron el castell elevant les seves muralles a una cota de 16 metres, com proven els merlets-sageteres oposades a partir dels tastos realitzats en el segon pis. Aquesta elevació es va fer amb el propòsit d'evitar l'incessant atac de l'exèrcit cristià als dominis àrabs.
El castell cristià