LImperi Sassànida és el període de govern del segon Imperi Persa (226 - 651) per part de la dinastia sassànida (quarta dinastia iraniana). La dinastia fou fundada per Artaxerxes I després de treure del tron l'últim rei arsàcida de l'Imperi Part, Artaban V de Pàrtia, i s'acabà quan l'últim Rei dels reis (xahanxà) sassànida Isdigerdes III (632 - 651) perdé una llarga guerra de 14 anys contra el primer dels califats islàmics durant l'expansió de l'islam. El territori de l'Imperi Persa sassànida comprenia els actuals estats de l'Iran, l'Iraq, Armènia, Afganistan, parts de l'est de Turquia i Síria, del Pakistan, el Caucas, Àsia central i Aràbia. Durant el govern de Còsroes II (590 - 628), s'annexaren a l'imperi durant les guerres romano-sassànides els territoris que correspondrien als actuals Egipte, Jordània, Palestina i el Líban, i fins i tot establí un protectorat sobre territoris actualment corresponents a Oman i al Iemen, assolint així la màxima expansió de l'imperi. Els sassànides anomenaven al seu imperi Iranxahr (ايرانشهر Iranśæhr) o Domini dels iranians.Garthwaite, Gene R., The Persians, pàg. 2
El període sassànida (que comprèn tot el període final de l'antiguitat clàssica) es considera un dels períodes històrics més importants i influents de la història de l'Iran. En molts aspectes, arribà als èxits més importants de la cultura persa, i fou l'últim gran imperi iranià abans de la conquesta musulmana de Pèrsia i de la consegüent conversió a l'islam com a religió de tot el territori. L'Imperi Sassànida tingué una important influència sobre l'Imperi Romà.J. B. Bury, pàg. 109. Aquesta influència cultural s'estengué més enllà dels territoris fronterers d'ambdós imperis, arribant fins a l'Europa occidental,Durant. Àfrica,Transoxiana 04: Els sassànides a l'Àfrica Xina i l'Índia,Sarfaraz, pàg. 329–330 i tingué un paper fonamental en la formació de l'art medieval europeu i asiàtic, ja que influïa en els dos continents.Iransaga: L'art dels sassànides Aquesta influència arribà també fins al llavors recent món islàmic. La societat aristocràtica i exclusiva de la dinastia sassànida transformà la conquesta islàmica de l'Iran en un «renaixement» persa. La cultura islàmica adoptà, en molts aspectes (arquitectura, escriptura, etc.) característiques dels perses sassànides.Zarinkoob, pàg. 305.
Història Orígens La dinastia sassànida s'originà a la Pèrsida (Fars), on llavors governava una dinastia teocràtica vassalla dels parts, amb capital a Ishtaqr (l'antiga Persèpolis). Dels sobirans d'aquesta dinastia resten monedes en les quals apareixen alguns Ardakhshahr (Artaxerxes), Daryev (Darios), Manushihr i Peroz (Firuz). Eren sacerdots de la deessa Anahita. Entre el 205 i 212, segons les fonts, el noble Pabag (Papak o Pahhagh), fill de Sassan, governador d'un petit poble anomenat Kheir, fundà una nova dinastia deposant l'últim rei dels Bazrangi, Gocihr (un governador local que actuava com a vassall dels arsàcides). La dona de Pabag es deia Rodhagh i era la filla del governador provincial de Persis. El fundador epònim de la dinastia fou el pare de Pabag, anomenat Sassan, gran sacerdot del temple d'Anahita.
Els esforços de Pabag per aconseguir el poder de la província s'escaparen de l'atenció de l'emperador arsàcida Artaban V de Pàrtia, que en aquells dies estava enfrontat amb el seu germà Blases VI de Pàrtia per una qüestió dinàstica a Mesopotàmia.Estaven enfrontats a causa del fet que els dos reclamaven la seva legitimitat al tron part. Aprofitant l'oportunitat que aquestes circumstàncies li oferien, Pabag i el seu primogènit Sapor I tractaren d'expandir el seu poder sobre tota Pèrsia i Pabag ajudà a Artaban en la conquesta de Caramània. Els esdeveniments que seguiren són de dubtós origen. miniatura|Moneda de plata d'Artaxerxes I amb un altar de foc en el revers. Una versió de la història diu que el 222 morí Pabag i fou succeït pel seu fill Sapor. Aquest, però, hauria mort en un accident i llavors el seu germà Artaxerxes hauria assolit el poder. L'altra versió diu que Artaxerxes, governador de Darabgid, triomfà sobre el seu pare i feu executar son germà. És probable que Sapor morís l'any 222 en ensorrar-se l'edifici on s'havia de reunir amb el seu germà.Zarinkoob, pàg. 194-198
Artaxerxes I
Artaxerxes I fou des de llavors príncep de Pèrsia, aliat i vassall del rei Artaban V de Pàrtia (216 - 224) el qual li tenia tota la confiança. Artaxerxes, però, en realitat conspirava contra el rei arsàcida de l'Imperi Part i fou així com estengué ràpidament els seus dominis, exigint la lleialtat dels prínceps locals de Fars i obtenint el control sobre les províncies veïnes de Kerman, Esfahan, Susiana i Menese. Fomentà també una rebel·lió de nobles a l'Atropatene. Com a resposta, Artaban ordenà al governador del Khuzestan atacar, i el 28 d'abril del 224 en la batalla d'Hormazan venceren els sassànides. Artaban organitzà una segona campanya i els dos exèrcits s'enfrontaren de nou en la batalla d'Hormizdeghan, prop d'Ormuz, entre Bebehan i Shushtar (Sosirate) a finals del 226, en la qual Artaban fou derrotat i mort.
Posteriorment anà sent reconegut com a màxim dirigent de l'imperi per diverses províncies com ara Mèdia, Sistan, Khorasan, Margiana i Aria, i fins i tot temporalment pels kuixana i els indo-escites de l'Afganistan. Artaxerxes agafà el títol de Shahanshah (rei dels reis, en arameu malkan-malka) inaugurant així quatre segles de govern sassànida. La seva investidura a Ctesifont, feta davant el déu Ahura Mazda o Ormazd, apareix als relleus de Naqsh-e-Radjab i Naqsh-e-Rostam, prop de Persèpolis.
Durant els anys següents, Artaxerxes I reprimí algunes rebel·lions locals i intentà expandir encara més el seu nou Imperi cap a l'est i el nord-est, conquerint les províncies de Sistan, Gurgan, Khorasan, Margiana (en l'actual Turkmenistan), Balkh i Coràsmia. A més, s'annexà Bahrain i Mossul. Posteriors inscripcions sassànides afirmen també la submissió dels regnes de Kuixan, Turan i Mekran a Artaxerxes, encara que basant-se en les proves numismàtiques és més probable que aquests regnes fossin sotmesos pel seu fill, Sapor I. A l'oest, els assalts contra Hatra, Armènia i Adiabene tingueren un èxit menor.
Set famílies tenien els grans càrrecs de la cort i encara que eren terratinents no posseïen dominis territorials continuats. Les principals foren els Karen, Suren, Ispahbudhan, o Aspahbadh, (totes tres d'origen part), Spandiyah i Mihran. La capital s'establí a Veh-Ardashir, ciutat bessona de Ctesifont.
Primeres guerres contra Roma
miniatura|Dibuix de la rendició de Valerià I a Sapor I. Sapor I (241 - 272), continuà l'expansió iniciada pel seu pare, conquerint Bactriana i Kuixan, a la vegada que liderava nombroses campanyes contra Roma en les famoses guerres romano-sassànides. El 252 ocupà Armènia on prèviament havia fet matar el rei Tiridates II i col·locà en el tron a Artavastes VII. Sapor I penetrà profundament en territori romà, tot conquerint Antioquia (Síria) entre el 253 i el 256, i derrotà els emperadors romans Gordià III (238 - 244), Filip l'àrab (244 - 249) i Valerià I (253 - 260). Aquest últim fou fet presoner el 259 arran de la batalla d'Edessa, una gran derrota sense comparació en tota la història romana. Sapor I commemorà la seva victòria encarregant la talla dels relleus de Naqsh-e Rostam, i també una monumental inscripció en persa i en grec en les proximitats de Persèpolis; en aquests relleus es veu el rei persa perdonant la vida a l'emperador romà. Antioquia, Tars i Cesarea caigueren en mans dels perses que feren milers de captius els quals foren utilitzats en grans obres públiques (entre elles, segons la tradició, els dics de Shushter, i Gundishapur a Susiana) però al cap de poc temps els perses hagueren de retirar-se cap a més enllà de l'Eufrates per l'arribada de forces romanes. Entre el 260 i el 263, Sapor perdé alguns dels territoris recentment conquerits a mans d'Odenat, aliat de Roma.
Sapor I, fou el primer a portar el títol de Shahanshah i Eran ou Aeran (rei dels reis de l'Iran i el No Iran). Projectà un intensiu pla de desenvolupament. Fundà un important nombre de ciutats, habitades algunes d'elles per emigrants procedents de territori romà. Entre aquests immigrants s'incloïen cristians, que podien exercir la seva fe lliurement sota el govern sassànida. En l'aspecte religiós Sapor afavorí particularment el maniqueisme; protegí Mani i envià missioners maniqueïstes. Així mateix, Sapor feu amistat amb el rabí babiloni Shmuel, una amistat que fou avantatjosa per a la comunitat jueva i que els donà un respir davant de les opressives lleis dictades contra la seva fe (Per més informació vegeu l'article: Persecució i tolerància dels cristians a Pèrsia).
Els successors de Sapor I canviaren la seva política de tolerància religiosa. Vararanes I (273-276) perseguí Mani i els seus seguidors. Mani fou empresonat i Vararanes I n'ordenà l'execució, tot i que segons la llegenda morí a la presó.Zarinkoob, pàg. 197. Altres fonts, però, afirmen que fou decapitat i escorxat.Mify narodov mira II. Mani. pàg.103. 1980. miniatura|esquerra|Moneda d'Ormazd I trobada a l'Afganistan. Vararanes II (276 - 293) continuà la política religiosa del seu pare. Fou un governador dèbil que perdé nombroses províncies occidentals a mans de l'emperador romà Car (282 - 283). Durant el seu regnat, la major part d'Armènia, que havia estat en mans perses durant mig segle passaren al control de Dioclecià (284 - 305).Zarinkoob, pàg. 199.
Acabat el breu regnat de Vararanes III en 293, Narses (293 - 302) s'abocà a una nova guerra contra Roma. Després de l'èxit inicial obtingut contra el futur emperador romà Galeri (305 - 311) prop de Callinicum, sobre l'Eufrates el 296, Narses fou derrotat en una emboscada a Armènia l'any 297. En el tractat que conclogué aquesta guerra, els sassànides cediren totes les terres a l'oest del Tigris i acordaren no interferir en els assumptes d'Armènia i Geòrgia.Zarinkoob, pàg. 200.
Després d'aquesta derrota, Narses abdicà l'any 301, i morí l'any següent. El fill de Narses, Ormazd II (302 - 309), ocupà el tron. Tot i que reprimí les revoltes de Sistan i Kutxan, Ormazd II fou un altre monarca dèbil i incapaç de controlar la noblesa. Ormazd fou assassinat l'any 309 per uns beduïns mentre caçava.
Sapor II. La primera edat d'or (309- 379)
miniatura|Moneda amb l'efígie de Sapor II. A la mort d'Ormazd II començaren una sèrie d'incursions dels àrabs des del sud, atacant algunes de les ciutats meridionals de l'imperi i fins i tot entrant a la província de Fars. Mentrestant, els nobles perses assassinaren el primogènit d'Ormazd II, encegaren el seu segon fill i n'empresonaren el tercer (el qual més tard s'amagà en territori romà). El tron es reservà per al fill no nat d'una de les vídues d'Ormazd II, Sapor II (309 - 379) (es diu que Sapor podria haver estat l'únic rei de la història coronat abans de néixer).De fet en la cerimònia de coronació de Sapor, la corona reial fou posada sobre el ventre de la seva mare. Durant la seva joventut, l'Imperi fou controlat per la seva mare (que actuà com a regent) i pels nobles. Quan arribà a l'edat adulta, assumí el poder i demostrà que era un governant actiu i capaç, conduint el seu petit exèrcit a lluitar contra els àrabs, derrotant-los i assegurant les àrees meridionals de l'imperi.Zarinkoob, pàg. 206. Posteriorment començà la seva primera campanya contra els romans a l'oest, on, tot i els èxits inicials, després del setge de Singara, hagué d'aturar les conquestes a causa de les incursions nòmades a les fronteres orientals de l'imperi. Aquestes incursions posaren en perill Transoxiana, una zona estratègica i vital per al control de la Ruta de la seda.