miniatura|Comparació entre els canvis territorials planificats (esquerra) i els reals (dreta) després del Pacte Ribbentrop-Mólotov. L'esfera d'influència soviètica i les seves adquisicions territorials estan en taronja.
Ultimàtum soviètic a Lituània de 1940 és un ultimàtum de la Unió Soviètica que va llançar a Lituània abans de mitjanit del 14 de juny de 1940. Els soviètics, fent servir un pretext formal, van demandar que se'ls permetés a un nombre sense especificar de soldats soviètics entrar en territori lituà i formar un govern prosoviètic –posteriorment conegut com la República Socialista Soviètica de Lituània–. L'ultimàtum i la consegüent incorporació de Lituània a l'URSS van derivar de la divisió d'Europa de l'Est a les esferes d'influència alemanya i russa pactades al Pacte Ribbentrop-Mólotov d'agost de 1939, una mica abans del començament de la Segona Guerra Mundial a Europa. Lituània, junt amb Letònia i Estònia, havia caigut sota influència russa. D'acord amb el Tractat lituanosoviètic d'Assistència Mútua d'octubre de 1939, Lituània va acceptar permetre a uns 20 000 soldats soviètics estacionar-se en diverses bases dintre de Lituània a canvi d'una porció de la regió de Vílnius. El començament de la Guerra d'Hivern amb Finlàndia retardaria les accions soviètiques posteriors per reafirmar el domini sobre la seva esfera d'influència, que es reprendrien després a la primavera de 1940, mentre Alemanya feia ràpids avenços a l'Europa occidental. Malgrat l'amenaça a la seva independència, les autoritats lituanes van fer poc per organitzar un pla de contingències i no estaven preparats per a l'ultimàtum.
Amb les tropes soviètiques ja estacionades al país, de conformitat amb el dispost en el Tractat d'Assistència Mútua, va ser impossible organitzar una resistència militarment efectiva. El 15 de juny, Lituània va acceptar incondicionalment l'ultimàtum i va perdre la independència. Els soviètics cercaven mostrar al món que no es tractava d'una annexió o ocupació, sinó d'una llegítima revolució socialista, iniciada per la població local, que demanava la unió a l'URSS. Així, els soviètics van seguir procediments semilegals com ara: prendre el control de les institucions de govern, instal·lar un nou govern titella i organitzar unes falses eleccions per al Parlament Popular (en lituà: Liaudies Seimas). Durant la seva primera sessió, els Seimas van proclamar la creació de la República Socialista Soviètica de Lituània i van demanar la seva admissió a la Unió Soviètica. La petició va ser oficialment acceptada pel Soviet Suprem de la Unió Soviètica el 3 d'agost de 1940. Al mateix temps, un procés pràcticament idèntic es desenvolupava a Letònia i Estònia. Lituània no recobraria la independència fins a l'11 de març de 1990, amb la proclamació del restabliment de la independència.
Antecedents
miniatura|Stalin i Ribbentrop durant la signatura del Pacte Ribbentrop-Mólotov. Els estats bàltics de Lituània, Letònia i Estònia van ser part de l'Imperi Rus durant el , erigint-se les seves independències com a part de les seqüeles de la Primera Guerra Mundial. El sorgiment de l'Alemanya nazi a la dècada dels 30 va fer témer als russos una eventual invasió alemanya, el que va animar la Unió Soviètica a signar el Pacte Ribbentrop-Mólotov amb Alemanya a l'agost de 1939, en un intent per retardar aquesta possibilitat. Alemanya iniciaria la Segona Guerra Mundial poc després amb la invasió de Polònia l'1 de setembre. Els protocols secrets del Pacte, que van ser reforçats pel Tractat germano-soviètic d'amistat, cooperació i demarcació del 28 de setembre, dividien vastes zones del nord-est d'Europa entre dos esferes d'influència, que es repartien les dues potències. Una delegació lituana va ser invitada a Moscou, on va signar el Tractat d'Assistència Mútua el 10 d'octubre de 1939, d'acord amb el qual, la Unió Soviètica cediria a Lituània una part de la regió de Vílnius, inclosa la important ciutat de Vílnius, guanyada durant la invasió de Polònia. A canvi, tindria dret a estacionar fins a 20 000 soldats de l'Exèrcit Roig –la proposta original van ser 50 000–) en bases militars permanents a Lituània. Les fonts oficials soviètiques van afirmar que la presència militar era necessària per enfortir la defensa d'una nació feble davant d'un possible atac alemany. Això representaria el primer pas cap a l'ocupació de Lituània, descrit pel The New York Times com «virtualment, un sacrifici de la seva independència».
Malgrat els diversos pactes, les temors soviètiques no van desaparèixer. Segons una actitud sostinguda des de feia temps per la intel·ligència militar russa, el control del mar Bàltic era crucial per a la defensa de Sant Petersburg, la segona ciutat més gran de Rússia, i el territori dels països bàltics es presentava com una zona de contenció entre Alemanya i Rússia. Continuant aquesta estratègia, l'URSS va donar inici a la Guerra d'Hivern en Finlàndia després que aquest país rebutgés un tractat d'assistència mútua similar que Moscou havia ofert. Stalin es trobava intimidat per l'èxit dels alemanys a Europa, que havien conquerit Dinamarca, Noruega, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg fins a la primavera de 1940. En correspondència amb Nikita Khrusxov, després de la caiguda de França al maig, Stalin va expressar la seva preocupació que Adolf Hitler pogués massacrar-los. miniatura|esquerra|D'acord amb el Tractat lituanosoviètic d'Assistència Mútua, Lituània va acceptar bases militars soviètiques (marcades amb estrelles negres) a canvi d'una part de la regió de Vílnius (en taronja).
La situació política a Lituània es va mantenir estable, tot i això, entre octubre de 1939 i març de 1940. Els soviètics no van intervenir en els assumptes domèstics lituans i la soldadesca russa es comportava correctament a les seves bases. El 29 de març de 1940, el ministre d'afers exteriors Viatxeslav Mólotov va pronunciar un discurs davant del Soviet Suprem de la Unió Soviètica expressant la seva satisfacció amb l'execució dels tractats d'assistència mútua amb Lituània, Letònia i Estònia. Mentre que, en públic, els polítics lituans lloaven a la Unió Soviètica per la seva generositat i pregonaven la «tradicional amistat soviètic-lituana», en privat, entenien que el tractat era una seria amenaça a la independència de Lituània. L'actitud popular es va reflectir en l'eslògan «Vilnius – mūsų, Lietuva – rusų» (Vílnius és nostra, però Lituània és de Rússia).
El govern lituà havia estat debatent les seves opcions i valorant la possibilitat d'ocupació des de novembre de 1939. En aquest moment, els enviats lituans Stasys Lozoraitis, Petras Klimas, i Bronius Kazys Balutis van preparar un memoràndum que contenia plans de contingència. Van aconsellar reforçar l'exèrcit, dipositar fons en l'estranger, revitalitzar l'Entesa bàltica de 1934 amb Letònia i Estònia, i investigar l'establiment d'un govern a l'exili. Encara que es van aprovar diverses resolucions, no va culminar en res tangible. Durant l'hivern de 1940, les nacions bàltiques van cercar una major cooperació. Conscients de les seves circumstàncies, els tres governs van expressar les seves comunicacions curosament, però les converses serien usades com la prova de la qual Lituània conspirava amb Letònia i Estònia per violar el tractat d'assistència mútua.
Augment de les tensions Acusacions inicials miniatura|Viatxeslav Mólotov, aleshores ministre d'Afers exteriors soviètic . L'increment de les tensions entre la Unió Soviètica i Lituània va seguir una progressió paral·lela a la dels èxits d'Alemanya. A mitjan març de 1940, la Guerra d'Hivern contra Finlàndia va acabar, el que va permetre als soviètics concentrar la seva atenció al control dels països bàltics. A l'abril, després de l'ocupació alemanya de Dinamarca, un enviat lituà a Moscou va avisar d'un augment de l'hostilitat dels diplomàtics russos. Durant el mes de maig, amb la batalla de França en el seu apogeu, els soviètics van intensificar la seva pressió retòrica i diplomàtica. El 16 de maig, poc després de la invasió alemanya de Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos, el diari oficial soviètic Izvestia va publicar un article advertint de la ingenuïtat dels països petits en pretendre romandre neutrals mentre que els gegants lluitaven per la seva supervivència. Entre el 18 i el 25 de maig, els soviètics van traslladar equipament militar de Vílnius a Gaižiūnai, una localització molt més propera a Kaunas, on s'establia el govern. La proximitat d'aquesta acció a l'aleshores capital va tenir una gran càrrega simbòlica.
El 25 de maig, el dia abans de l'evacuació de Dunkirk, el ministre soviètic Viatxeslav Mólotov va presentar una nota diplomàtica acusant el govern lituà d'haver segrestat tres soldats soviètics destinats a Lituània d'acord amb els termes del tractat d'assistència mútua. La nota al·legava que dos soldats havien estat torturats per obtenir secrets militars soviètics però van aconseguir fugir, i que el tercer, Butayev, va ser assassinat. Aquest mateix mes, Butayev havia desertat de la seva unitat i va ser cercat per la policia lituana. Quan ho van descobrir, es va suïcidar. El govern lituà va contestar que les acusacions mancaven de fonament, però va prometre una investigació completa de l'incident i va encarregar una comissió especial. Tanmateix, totes les peticions d'informació més detallades per part de la comissió, incloent entrevistes, fotografies, descripcions físiques o qualsevol dada que hagués permès aprofundir en la recerca, van ser desateses. La posició soviètica oficial consistia en el fet que Lituània havia de portar a terme la recerca pel seu compte, i que les seves peticions eren un intent de deixar tota la responsabilitat als russos.
Negociacions directes miniatura|Antanas Merkys, darrer primer ministre de la Lituània independent, de novembre de 1939 a juny de 1940. El 30 de maig, les acusacions es van repetir en un comunicat oficial, publicat per l'Agència Telegràfica de la Unió Soviètica, l'agència de notícies estatal. Aquest mateix dia, Stasys Lozoraitis, el representant lituà a Roma, va ser autoritzat a formar un govern a l'exili en cas de produir-se una ocupació soviètica. La policia lituana va reforçar la seguretat al voltant de les bases russes i van arrestar 272 individus sospitosos, però, això només va fer augmentar les crítiques d'assetjament. El ministre d'Afers exterior Juozas Urbšys va oferir tractar l'assumpte en unes negociacions directes a Moscou. Mólotov va accedir a parlar, però solament amb el primer ministre Antanas Merkys. El 7 de juny, Merkys va arribar a Moscou i els soviètics van reiterar les seves acusacions de segrest. Es van al·legar d'altres qüestions, com que el ministre Kazys Skučas i el director del Departament de Seguretat de l'Estat Augustinas Povilaitis havien provocat els soldats russos. Durant la segona reunió el 9 de juny, Mólotov també va acusar el govern lituà de conspirar amb Letònia i Estònia per establir una unió militar secreta –amb referència a l'Entesa bàltica–, violant conseqüentment el pacte d'assistència mútua.