La Guerra de Successió al Principat de Catalunya és el relat dels fets al Principat de Catalunya durant la Guerra de Successió Espanyola, en la qual Catalunya, com la resta d'estats de la Corona d'Aragó, es va decantar a favor de l'Arxiduc Carles, qui va ser reconegut a Barcelona el 1705 com a rei de la Monarquia Hispànica amb el títol de Carles III, i allí va situar la seva cort. La fidelitat de Catalunya a la causa austriacista la convertirà en l'últim reducte —juntament amb el regne de Mallorca— de la resistència a l'avanç de Felip V, fins i tot després que s'haguessin signat els tractats d'Utrecht-Rastatt (1713-1714) que van posar fi a la guerra a Europa. Després de la capitulació de Barcelona el 12 de setembre de 1714 el rei va promulgar el Decret de Nova Planta que va obrir una nova etapa en la història de Catalunya.
Felip V a Catalunya: les Corts de Barcelona de 1701-1702 i l'inici de la guerra miniatura|Felip de Borbó, duc d'Anjou, el 1701
En el seu testament Carles II va nomenar Felip de Borbó, duc d'Anjou i net del rei de França Lluís XIV, com el seu successor. El gener de 1701, un mes abans d'arribar a Madrid per ocupar el tron, Felip va anunciar la celebració de Corts a Catalunya, que aniria acompanyada de la jura de les Constitucions catalanes per ser reconegut com a Comte de Barcelona, el títol del sobirà del Principat de Catalunya. Sembla que va ser el seu avi el rei de França, Lluís XIV, qui li va aconsellar que ho fes per «fer veure a aquells pobles de naturalesa inquieta i gelosos dels seus privilegis que no tenia intenció de suprimir-los».
Només arribar a Barcelona, Felip va jurar les Constitucions catalanes el 4 d'octubre de 1701 i pocs dies després va obrir les sessions de les Corts catalanes. Durant les mateixes els diputats i les institucions catalanes van defensar el pactisme i el constitucionalisme que caracteritzaven les relacions entre el rei i els seus vassalls al Principat, afirmant que «a Catalunya qui fa les lleis és el rei amb la cort» i que «en les Corts es disposen justíssimes lleis amb les quals s'assegura la justícia dels reis i l'obediència dels vassalls». miniatura|esquerra|Constitucions, Capítols de Cort i Actes de Cort aprovats per les Corts catalanes de 1701-1702. Les Corts es van clausurar a principis de gener de 1702, amb l'aprovació prèvia d'un donatiu al rei d'un milió i mig de lliures —que al virrei comte de Palma li va semblar massa reduït. El rei va fer importants concessions (la creació del Tribunal de Contrafaccions; l'enviament a Amèrica de dos vaixells a l'any sense passar pel monopoli castellà; la lliure exportació de vi, aiguardent i productes agrícoles als ports peninsulars sense recàrrec; l'establiment d'aranzels per als vins, els aiguardents i els teixits estrangers) i, segons Joaquim Albareda, "el pactisme va sortir clarament enfortit" encara que el monarca no va cedir en els dos temes més importants: ni en la qüestió dels allotjaments ni en el del control de la insaculació dels membres de la Diputació del General de Catalunya i del Consell de Cent. Un destacat austriacista com Feliu de la Penya va reconèixer que les Constitucions i capítols de Cort aprovats eren «les més favorables que havia aconseguit la Província», la qual cosa va ser molt criticat per un filipista castellà: «tot va ser confirmar privilegis i afegir uns altres que encoratjaven a la insolència perquè els catalans creuen que tot va ben governat gaudint ells de molts furs», oferint a canvi un «regular donatiu, no gaire llarg».
Mentre se celebraven les Corts va començar la Guerra de Successió Espanyola pel que després de la seva clausura, Felip V (IV d'Aragó) va embarcar a Barcelona el 8 d'abril de 1702 cap al Regne de Nàpols.
El triomf de l'austriacisme a Catalunya (1702-1705) El naixement del "partit austriacista" Després de la marxa de Felip V es van produir els primers conflictes entre les institucions catalanes i els oficials reials encapçalats pel virrei. El que va tenir major ressonància va ser el que es va produir a l'octubre de 1702 amb motiu de l'ordre d'expulsió del comerciant i ciutadà honrat Arnold de Jager, juntament amb la seva família, per ser d'origen holandès (Holanda formava part de la Gran Aliança antiborbònica) encara que residia a Barcelona des de 1661, la qual cosa va ser respost per la Conferència dels Tres Comuns amb la petició de la reunió del recentment creat Tribunal de Contrafaccions perquè considerava que l'ordre violava les Constitucions de Catalunya. Finalment el rei des d'Itàlia va revocar el desterrament, malgrat que el Consell d'Estat s'hi va oposar perquè «no quedarà V. Magt. obeït en res».
Aquest conflicte va coincidir amb el creixement dels suports al "partit austriacista" i del sentiment antifrancès -el cònsol va protestar perquè els francesos eren insultats amb crits com «oin, oin, gabatxo porc» i apedregats als carrers-. Un general francès va afirmar que la majoria de la gent, especialment a Barcelona, era contrària a Felip V i els «reialistes» eren assenyalats amb el dit i la gent defugia la seva companyia. El mateix Lluís XIV es va queixar que no hi havia «ordre ni govern a Catalunya» -«s'ha arribat a tal extrem que a Barcelona es parla públicament a favor de l'emperador»- i ho va atribuir a «les lleis obtingudes en les últimes Corts», gràcies a les quals «la gent d'aquesta província és cada vegada més insolent... i no reconeixen l'autoritat reial». Aquest ambient cada vegada més hostil a Felip V també es va deure a la repressió exercida pel nou virrei de Catalunya Velasco contra les persones sospitoses de ser favorables a la causa de l'Arxiduc Carles.
Com que Barcelona estava estretament vigilada pels oficials del virrei, el primer nucli actiu austriacista va sorgir a l'interior de Catalunya, a la Plana de Vic -d'aquí el nom que van rebre els seus membres de vigatans, sobrenom que després s'estendria al conjunt dels partidaris de l'Arxiduc Carles-. Els vigatans van preparar l'ambient per fer un moviment armat, perseguint els filipistes acusant-los de botiflers o gabatxos, i arribant fins i tot a retirar el retrat de Felip V de la "casa de la vila" de Vic.
El fracassat desembarcament austriacista de 1704
miniatura|El príncep Jordi de Hessen-Darmstadt. Felip V el va destituir com virrei de Catalunya per la seva vinculació amb la Casa d'Àustria -que no l'havia reconegut com a rei- i a l'abril de 1701 el va expulsar dels seus dominis. Durant els tres anys en què havia exercit el càrrec de virrei de Catalunya, el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt havia aconseguit una gran popularitat gràcies al suport que havia donat a les reivindicacions de les institucions catalanes, com la de recuperar el control de la insaculació per a la designació dels membres de la Diputació del General i del Consell de Cent, dos dels Tres Comuns de Catalunya, o intentar resoldre el controvertit tema dels allotjaments de tropes en el Principat de Catalunya. També li havia aconseguit molts suports la reclamació de més mitjans per defensar Catalunya dels atacs francesos i la decisió d'augmentar els aranzels dels teixits de llana i de seda francesos per protegir la manufactura catalana. Va arribar a assistir fins i tot a una de les reunions de l'«Acadèmia dels Desconfiats» que agrupava als membres de l'elit catalana més ferms partidaris de la Casa d'Àustria, en un moment en què a la cort de Madrid es dilucidava qui seria el successor de Carles II. El príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, antic virrei de Catalunya durant el mandat del qual s'havia guanyat la simpatia de les institucions i de les elits catalanes, després de la seva destitució per Felip V s'havia convertit en un dels principals valedors de la causa austriacista, per la qual cosa va acompanyar a l'arxiduc Carles a Lisboa al març de 1704 i allí va ser nomenat vicari de la Corona d'Aragó, sent destinat juntament amb l'almirall George Rooke a bord de la flota angloholandesa del Mediterrani. En aquell moment Darmstadt mantenia contactes amb el "partit austriacista" de Catalunya que anava guanyant cada vegada més adeptes.
El 27 de maig de 1704 l'esquadra de 30 vaixells anglesos i 18 holandesos, comandats per l'almirall George Rooke i amb Jordi de Hessen-Darmstadt al capdavant, es va presentar davant Barcelona a l'espera que es produís l'alçament austriacista de la ciutat. Tanmateix, els implicats en la revolta van fallar i tampoc les institucions catalanes van actuar, malgrat les seves simpaties per la causa de l'Arxiduc, adoptant en canvi una actitud temorosa i servil davant el virrei.
"Fart d'esperar una resposta i molest per l'ambigüitat de les institucions catalanes [que es debatien entre una admiració inqüestionable cap a Darmstadt i la fidelitat deguda a Felip V, i més quan l'amenaça de repressió per part del virrei Velasco era incontrovertible], Darmstadt va bombardejar la ciutat, desconcertant als seus partidaris". També va ordenar que desembarqués un contingent de 2.600 soldats a la desembocadura del riu Besòs, però això tampoc va aconseguir dissipar els temors dels austriacistes i l'alçament de la ciutat mai es va produir, per la qual cosa els soldats van reembarcar i la flota aliada va abandonar les aigües de Barcelona.
L'escalada repressiva del virrei filipista Velasco El virrei Velasco va deduir d'uns documents oposats a l'austriacista Josep Duran -que havia estat un dels enllaços del príncep de Darmstadt- que era la Conferència dels Tres Comuns, presidida pel dean i canonge de Tarragona Bonaventura de Lanuça, «l'oficina on es va formar la conspiració antecedent» i assenyalava al braç militar de Catalunya com «la part més poderosa i dominant» d'aquella. Va procedir llavors a empresonar a molts sospitosos, la majoria d'ells membres de la Conferència dels Tres Comuns, entre els quals es trobaven un dels líders de l'austriacisme català, Narcís Feliu de la Penya, el cap dels vigatans Jaume Puig de Perafita i membres de les principals famílies de la noblesa catalana, la qual cosa va fer que molts indecisos es decantessin ja clarament a favor de l'Arxiduc, incrementant-se així els membres del "partit austriacista", tot el contrari del que pretenia el virrei. No va poder detenir a una part dels conjurats perquè havien embarcat amb Darmstadt rumb a Lisboa —participant en la presa de Gibraltar— on es van reunir amb l'Arxiduc. Velasco també va ordenar requisar les estampes, efígies quadres i imatges de Jordi de Darmstadt. L'espiral repressiva va continuar a l'any següent, durant el qual van ser detinguts jutges de l'Audiència de Catalunya i membres del Consell de Cent, així com el bisbe de Barcelona Benet Sala Caramany. Finalment el virrei Velasco va ordenar la supressió de la Conferència dels Tres Comuns.
El Pacte de Gènova de juny de 1705 i el projecte austriacista
En aquest context de persecució de l'austriacisme català va ser en el qual es va produir la signatura el 20 de juny de 1705 del pacte de Gènova entre el Regne d'Anglaterra i Catalunya amb l'objectiu d'enderrocar a Felip V i fer rei a l'Arxiduc Carles, a canvi de mantenir les lleis i les institucions catalanes.
Al març de 1705 la reina Anna d'Anglaterra havia nomenat com comissionat seu a Mitford Crowe, un comerciant d'aiguardent establert al Principat de Catalunya, «per contractar una aliança entre nosaltres i l'esmentat Principat o qualsevol altra província d'Espanya» i li va donar instruccions perquè negociés amb algun representant de les institucions catalanes «havent estat informada que la gent de Catalunya se sentia inclinada a alliberar-se del jou que França li ha imposat i sostreure's del poder del duc d'Anjou per tornar a l'obediència de la Casa d'Àustria».