La Montesa Cappra fou un model de motocicleta fabricat per Montesa entre 1967 i 1982, dissenyat específicament per a la pràctica del motocròs. Al llarg de la seva vida comercial se'n produïren diverses versions en cilindrades variades (des dels 125 fins als 414 cc, passant pels 250 i 360 cc). Com a característiques generals a totes les versions, disposaven d'un motor de dos temps monocilíndric refrigerat per aire, bastidor de simple bressol (doble a les darreres versions), frens de tambor i amortidors de forquilla convencional davant i telescòpics darrere.
Durant les dècades de 1960, 1970 i començaments de la de 1980, la Cappra fou una de les motocicletes de motocròs més reeixides i representà un important èxit comercial per a Montesa, tant al mercat estatal com al d'exportació. En aquest darrer, lluità per la supremacia del sector amb la forta competència dels principals fabricants europeus: les CZ i Jawa de l'antiga Txecoslovàquia, les Husqvarna sueques, les Maico i Wabeha alemanyes, les KTM i Puch austríaques i les també catalanes Bultaco Pursang. Malgrat que en aquella època les motocicletes japoneses de motocròs eren inferiors en qualitat i prestacions a les europees, totes aquestes marques (tret de KTM) varen acabar per desaparèixer d'escena quan Suzuki, Yamaha, Kawasaki i Honda esmerçaren tot el seu potencial en aquesta disciplina i, d'ençà de finals de la dècada de 1970, acabaren monopolitzant el sector.Pi 2012: «76. Deixava Montesa» p. 118-120
També en el vessant esportiu la Cappra assolí fites importants. Tot i que mai ningú no guanyà el Campionat del Món de motocròs amb aquesta motocicleta, sí que s'hi aconseguiren nombrosos campionats estatals i proves internacionals: pilots com ara Kalevi Vehkonen, Raymond Boven o Håkan Andersson en foren els usuaris més famosos, arribant a guanyar-hi diversos Grans Premis (un dels millors resultats assolits mai per aquest model fou el , al Circuit del Vallès, quan Raymond Boven guanyà el amb una Cappra VB per davant de Jaroslav Falta i Harry Everts).
Història Montesa es va començar a interessar pel motocròs quan aquesta modalitat tot just començava a introduir-se a la península, a mitjan dècada de 1950, tot i que no disposà d'un pilot de primer nivell fins a començaments de 1960, quan fitxà el fins aleshores pilot de Pere Pi.Pi 2012: «25. El fitxatge per Montesa» p. 58-59 L'aportació de Pi (primer com a pilot oficial, i més tard com a responsable de desenvolupament) fou determinant pel que fa a l'evolució tècnica dels models de motocròs de la marca. Partint d'una Brío 110 de carretera pràcticament sense modificar,Herreros 1998: «Pedro Pi» p. 262 Pi participà en la creació dels prototipus inicials Brío Cross i Impala Cross (una adaptació de la innovadora Impala de 1962), amb els quals aconseguí diversos campionats estatals i èxits internacionals.
miniatura|esquerra|Montesa Cappra 75 de 1976, model oficial pilotat per Toni Arcarons El 1966, al capdavant del departament de desenvolupament de l'empresa, Pere Pi dissenyà per primer cop un model de motocròs destinat al mercat internacional, tot partint del prototipus que feia servir a les competicions: la La Cross 66.Herreros 1998: «La autarquía de los años 40» p. 58-59Pi 2012: «70. Les Cappra ...» p. 113-115 Aquest model, com l'anterior Impala Cross i la posterior Cappra, tenia com a base el xassís i motor de la Impala, tot i que amb importants canvis per tal d'adaptar-los a una disciplina tan especialitzada com és el motocròs.
La nissaga de les Cappra s'inicià el 1967 amb la presentació de la primera versió que duia aquesta denominació, una moto que representà un avenç considerable respecte a l'anterior model, la "La Cross 66". D'ençà d'aleshores, tots els models de motocròs que fabricà Montesa s'anomenaren sempre Cappra (com a curiositat, cal dir que, cap a 1955, Montesa ja havia fabricat un prototipus de motocicleta de fora d'asfalt que anomenà internament La Cabra).Herreros 1998: «Todo Terreno/Enduro» p. 264 Naixia així una de les motocicletes de motocròs més recordades, tota una fita dins la història del motocròs. Entre moltes altres contribucions, la Cappra possibilità l'aparició i consolidació de tota una generació de pilots catalans, sorgits molts d'ells del Trofeu Montesa (una competició promocional que organitzà la marca a finals de la dècada de 1970).
El motor "xuclat" Cap a 1972, el departament de desenvolupament (conegut aleshores com a DID) decidí dissenyar un nou motor específic per a motocròs, per tal d'escometre amb plenes garanties el Campionat de Món amb els seus pilots (en aquells moments, Kalevi Vehkonen i Jo Lammers, i després Raymond Boven). Jordi Ros, l'autor del motor de les Cota 74 i 123, començà de zero amb el projecte d'un motor que anomenaren "xuclat" pel fet de ser comprimit, reduït en comparació amb el de la Impala (que era "inflat").Pi 2012: «119. Un motor per a motocròs, inèdit» p. 167-168
miniatura|Montesa Cappra 250 VG de 1981, la darrera versió de la nissaga En tractar-se d'un motor nou de trinca, el pinyó de sortida del canvi se situà més baix per a tenir un millor funcionament del basculant, solucionant així un problema crònic amb el motor de la Impala. El motor "xuclat", en funcionar amb rotor, no requeria espai per al volant d'inèrcia ni per al magnètic; el cigonyal havia de ser més rígid i duia uns coixinets importants; el carburador era flotant per a evitar al màxim les vibracions; els càrters, previstos per a suportar motors de 250 i 360 cc, i les aletes de cilindre i culata destacaven pel seu espectacular disseny (arrissat pel que fa a les aletes, una primícia mundial); l'embragatge era de major diàmetre en alumini, per a suportar la major potència dels motors. El motor anava subjecte al xassís per unes platines d'alumini que reduïen l'impacte de les vibracions.
Del primer motor "xuclat" se'n fabricaren dues versions: 250 i 360 cc. Estava refrigerat per aire i l'estrenà Raymond Boven a Bèlgica (amb tant de ressò que fins i tot Roger De Coster s'hi interessà personalment). El segon motor, encara més petit, estava refrigerat per aigua i es fabricà només en versió de 250 cc. Es destinà a Toni Arcarons, però mai no es va arribar a estrenar en competició més enllà de la participació al (en aquella ocasió, la Cappra VG d'Arcarons duia, a més del motor experimental, suspensió posterior monoamortidor).
Finalment, però, cap d'aquests motors no va entrar en producció degut a la gran inversió en maquinària que requerien (s'haurien d'haver fet tots els motlles i utillatges nous) i a la situació econòmica de l'empresa, que a començaments dels 80 començava a ser delicada.
Versions Alguns dels punts a favor de la Cappra al llarg de la seva història varen ser el seu preu competitiu i l'evolució tècnica constant. Un dels canvis més freqüents entre versions era el tub d'escapament: si les CZ els tenien sovint tots dos per sota i les Husqvarna per dalt, les Cappra anaven alternant-los anualment per sota, pel mig i per dalt, depenent de les formes que sortien del banc de proves i de la posició del motor i el filtre de l'aire (habitualment, els tubs d'escapament eren molt voluminosos i difícils de situar).
miniatura|Evolució de la Cappra. D'esquerra a dreta: versions VA (1975), VB (1978) i VG (1981) Una versió que va marcar l'evolució del model fou la de 1973, la Cappra VR ("Vehkonen Rèplica", còpia de la del pilot finès Kalevi Vehkonen) que va incorporar grans millores i va ser un èxit de vendes arreu del món. D'aleshores ençà, les Cappra es van anar anomenant Cappra V75, VA, VB... fins a arribar la darrera versió, la VG de 1981.
La Cappra va fabricar-se en diferents colors sense diferències per cilindrada, fins a arribar a la VR que va sortir en un característic vermell que substituïa el blau cel platejat d'anys anteriors. Aviat s'incorporaren al dipòsit unes franges grogues i negres laterals, vigents fins que el model VE de 1979 canvià totalment d'imatge adoptant un color verd groguenc, canviat a blanc el 1981. Tot i que les cilindrades en què es fabricà la Cappra varen ser sempre les pròpies dels mundials de motocròs (125, 250 i 360 o 414 cc), cal dir que cap a 1976 se'n va fabricar algun prototipus de 75 cc, però aquest cubicatge no va arribar mai a la sèrie.
Entre 1978 i 1979 (versió VE), la Cappra adoptà un element innovador que triomfà ràpidament arreu del món: el dipòsit de benzina "curt" i el seient més allargat. Pere Pi s'havia adonat que es prenien millor els revolts amb la posició del cos més avançada, assegut sobre el dipòsit i, per tant, decidí adoptar aquesta solució en les Cappra 125, 250 i 414 VE. Poc després, totes les motos de motocròs muntaren dipòsits curts de sèrie, i aviat Kawasaki hi va introduir encara una altra millora: la "gepa de camell", que adoptà la Cappra al seu torn. Aquestes versions de Cappra ja muntaven els pneumàtics Pirelli de 4.50 x 18 i 2.00 x 21 de motocròs, dissenyats conjuntament per Pere Pi i la Pirelli de Manresa.
Llista de versions produïdes VersióCilindradaId. ModelAnysNúm. SèrieUnitatsPintura dipòsitPrimera versió 250 33M 1967 33M0001 207 Blau metal·litzat amb franja grisaGP 250 53M 1968 53M0001 250 Carbassa amb franja blanca360 56M ? 506 Carbassa amb franja blancaGP/DS 360 46M 1968 - 1969 46M0001 502 Blau marí amb franja blanca(només blau marí la versió "desert")1969 - 1971 46M0600 210 Blau marí amb franja blancaGP FIVE 250 43M 1969 - 1970 43M0001 1.100 Carbassa amb franja blancaMX 125 18M 1970 - 1974 18M0001 1.855 Gris250 63M 1971 - 1972 63M0001 1.100 Gris blavósMX New 250 63M 1971 - 1972 63M0001 1.100 Gris blavósVR Vehkonen Rèplica 250 73M 1973 - 1974 73M5001 2.400 VermellVRS Still Better 250 73M 1973 - 1974 73M6001 2.400 Vermell amb franges carbassa i negra V75 250 73M 1975 73M0001 1.600 Vermell amb franges carbassa i negraVA 125 38M 1975 - 1976 38M0001-38M1250 1.250 Vermell amb franges carbassa i negra250 73M 73M0001 900 Vermell amb franges carbassa i verda360 66M 66M0001 465 Vermell amb franges groga i negraVA Regolarità 125 38M 1976 ? ? Vermell amb franges carbassa i negraVB 125 38M 1976 - 1977 38M1265 800 Vermell amb franges carbassa i negra250 73M 73M10612 1.200 Vermell amb franges groga i negra360 66M 66M0501 800 Vermell amb franges groga i negraVB (1978) 125 38M 1978 38M2052 600 Vermell amb franges groga i negra250 73M 73M11841 1.600 Vermell amb franja daurada ratllada360 66M 66M1383 400 Vermell amb franja daurada ratlladaVE 125 38M 1978 - 1979 38M2477 400 Verd groguenc250 73M 73M13468 1.400 Verd groguenc414 66M 66M01799 474 Verd groguencVF 125 38M 1979 - 1980 38M2878 550 Groc verdós250 73M 73M14928 600 Groc verdós414 66M 66M02262 339 Groc verdósVG 250 73M 1981 - 1982 73M15939 ? Blanc amb franges vermella i negra414 66M 66M02575 ? Blanc amb franges vermella i negraTotal d'unitats produïdes21.508 Notes
Model 33M Entre les innovacions que incorporava la primera Cappra, cal esmentar una placa en fibra de vidre col·locada horitzontalment entre el motor i el parafang anterior, per tal d'evitar que el fang s'incrustés a les aletes del cilindre i la culata provocant el consegüent escalfament del motor. L'estètica general de la moto recordava encara força l'antiga Impala Cross.
Fitxa tècnica Cappra 250miniatura|center|Una Cappra 250 de 1967Id. Model 33MNúm. Sèrie 33M0001Anys 1967CC 247,69Diàmetre x Carrera 72,55 x 60 mmCV 30 a 6.500 rpmCarburador Amal 32 mmCanvi 4 velocitatsFrens davant Tambor 180 mmFrens darrera Tambor 180 mmDipòsit Blau metal·litzatamb franja grisa
GP