El manaquí de casc (Chiroxiphia galeata) és una espècie d'ocell de la família dels psitàcids (Pipridae) que habita zones boscoses del centre i sud del Brasil i nord-est del Paraguai.

A diferència de la majoria de psitàcids, una família associada a les selves tropicals, el manaquí de casc habita la sabana del cerrado, que és estacionalment seca, al centre del Brasil.

Descripció El manaquí de casc presenta un clar dimorfisme sexual pel que fa al plomatge. Tant els mascles com les femelles tenen una cresta amb plomes a la corona. Les femelles i els mascles immadurs llueixen un plomatge uniforme de color verd apagat similar al d'altres femelles de Pipridae. Els mascles són de color negre brillant amb una cresta vermella cridanera que s'estén pel mantell, el clatell i la corona. Els mascles subadults tenen el plomatge verd amb els colors negre i vermell característics del mascle adult que brollen a taques.

Distribució i hàbitat El manaquí de casc és endèmic dels ecosistemes de la sabana del cerrado del centre del Brasil, així com de zones del nord-est del Paraguai i Bolívia. Sovint es troben a prop de masses d'aigua en boscos de ribera. El cerrado, estacionalment sec, és un hàbitat inusual per als psitàcids, una família que normalment ocupa selves tropicals exuberants. Dins de l'hàbitat atípic, el manaquí de casc és força abundant.

Comportament Alimentació Com la majoria dels píprids, el manaquí de casc és principalment una espècie frugívora, tot i que s'ha documentat poblacions en boscos de galeria prop de Capetinga, Brasil, capturant insectes. S'ha observat manaquí de casc participant en estols d'espècies mixtes amb altres ocells passeriformes. La disponibilitat de fruita als ecosistemes de la sabana del cerrado és molt estacional; el màxim de disponibilitat de fruita arriba a l'estació humida i disminueix en un 80% a l'estació seca. En conseqüència, els hàbits d'alimentació del manaquí de casc varien estacionalment. A l'estació humida s'alimenten principalment a la capçada i són selectius en l'elecció de fruita, buscant preferentment la fruita de més qualitat. A l'estació seca s'alimenten al sotabosc i són menys exigents amb les espècies de fruita que consumeixen. El manaquí de casc és un important dispersor de llavors per a diverses plantes fructíferes del cerrado.

Reproducció El període reproductiu dels mascles s'estén de juliol a desembre, amb un pic en la intensitat del cant i les exhibicions de festeig a l'agost i al setembre. El període reproductiu de les femelles comença a l'agost i acaba al desembre. Com molts manaquís, els mascles i les femelles no són monògams i poden tenir múltiples parelles. Durant l'estació de reproducció, els mascles freqüenten múltiples leks per actuar per a diferents femelles. S'ha documentat la paternitat mixta en pollets del mateix niu, cosa que indica que les femelles poden triar múltiples parelles.

A l'estació humida, els mascles estableixen territoris d'alimentació i els defensen d'altres mascles. A l'estació seca, quan el menjar és menys abundant, les fronteres territorials es dissipen i la superposició de l'àrea d'origen entre individus augmenta. Els mascles subadults ocasionalment canten i participen en comportaments territorials. L'àrea d'origen dels mascles i les femelles és gran (de mitjana de 16 a 20 hectàrees durant la temporada de cria) i se superposa considerablement entre si.

Com tots els membres de Pipridae, el manaquí de casc mascle es reuneixen en leks durant la temporada d'aparellament, on realitzen una exhibició de festeig per a una femella que els observa. El manaquí de casc femella inicia l'exhibició de festeig amb un crit curt. Fins a sis possibles mascles es reuneixen en un sol lek a la capçada del bosc. L'exhibició d'aparellament és inusualment apagada per a un Pipridae, una família caracteritzada per les complexes i cridaneres actuacions de festeig. Els ocells mascles inicien una sèrie de vols de persecució, durant els quals desapareixen a la capçada en una persecució mútua. Després de completar un circuit, els mascles tornen al lek abans de repetir l'actuació de persecució i vol de nou. S'ha observat mascles subadults participant en exhibicions de festeig.

El niu té forma de bol i està construït amb branquetes i arrels. La part exterior del niu està decorada amb fulles seques, mentre que l'interior està folrat amb fongs xiitake. El niu es construeix normalment fins a 3 m del terra en arbustos o altra vegetació. Sol estar fixat dins d'una branca bifurcada i s'uneixen amb terarinyes. Les postes sempre consten de dos ous, que són de color blanc groguenc amb taques, taques o ratlles irregulars. Els mascles no aporten cap cura parental; les femelles són les úniques responsables de construir i netejar el niu.

Vocalitzacions El manaquí de casc té un cant sonor que s'ha comparat amb el d'una cotinga. El cant del mascle és un xiulet compost per vuit notes. El cant és prou fort com per ser percebut per l'oïda humana fins a 100 m de distància dins del bosc. Els mascles canten tot l'any, però la intensitat del cant és més alta de juliol a novembre.

Estat de conservació Tot i que les poblacions estan en declivi, a causa de l'àmplia distribució, el manaquí de casc és considerat en risc mínim per la UICN.

Taxonomia El manaquí de casc va ser descrit formalment el 1823 pel naturalista alemany Hinrich Lichtenstein a partir d'exemplars recollits (localitat tipus) prop de São Paulo, al Brasil. Va encunyar el nom binomial Pipra galeata.

El manaquí de casc va ser col·locat juntament amb el manaquí d'Araripe (A. bokermanni), espècie en perill crític d'extinció, en el gènere Antilophia, introduït per Ludwig Reichenbach el 1850. Es considerava que els Antilophia estaven molt estretament relacionats amb els Chiroxiphia, un altre gènere de manaquí que habita a les selves tropicals de l'Amèrica Central i del Sud, i hi ha una possible hibridació entre ells. Per tant, excepte el Manual dels ocells del món (HBW), les dues espècies van ser transferides al gènere Chiroxiphia. El manaquí de casc és una espècie monotípica: no se'l reconeix cap subespècie.

Referències

casc Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud