El passatge de Santa Eulàlia és un vial del barri de Vilapicina i la Torre Llobeta de Barcelona, entre els carrers d'Escòcia i de la Riera d'Horta.

Història A començament del , Maria dels Àngels Puig i España, propietària de Can Garrigó, començà a parcel·lar i vendre les terres per a construir-hi cases, ja que des del 1896 els terrenys havien passat a classificar-se com a urbanitzables. El 21 de març del 1902, la família Casas-Carbó comprà tres d'aquestes parcel·les, que en un primer moment continuaren essent de conreu. Quan el 1912 morí Elisa Carbó i Ferrer, els terrenys passaren als seus tres fills: Montserrat, Ramon i Elisa Casas i Carbó.

miniatura|esquerra|alt=Foto de la placa de commemoració del centenari situada al passatge de Santa Eulàlia|Placa del centenari

A principis del 1928, el fill d'Elisa, Santiago Codina i Casas decidí edificar una d'aquestes finques per a donar solució a la manca d'habitatges a la zona. Volgué construir tota l'illa amb cases de planta baixa i pis, amb un petit jardí al davant i un pati al darrere. Aquest projecte incloïa la urbanització d'un passatge central per a donar accés a les cases i que fou classificat com a servitud per als veïns de l'illa. L'obra no fou ideada per a ser construïda de cop sinó en diverses fases. Santiago Codina encarregà la feina a l'arquitecte Josep Maria Ros i Vila que més endavant també treballaria per a la família en la reforma de la Casa Codina del passeig de Gràcia nº94 i l'hotel i la Capella de Sant Bernat de Menthon al Montseny. La primera fase començà el 7 de març amb la construcció de 4 cases i un garatge al carrer d'Escòcia que un cop acabades es llogaren. Després, arribaren la segona, tercera i quarta fase de construcció, aquesta amb data de 29 d'octubre del 1931. Just quatre mesos més tard, morí sense descendència el pintor Ramon Casas i Carbó que era un dels propietaris. Aquesta data significà l'aturada de les obres quan encara no s'havia completat la construcció de tota l'illa. El 1932 es batejà el passatge particular amb el nom de Santa Eulàlia, en honor del barri on s'havien construït les cases.

En aquell moment els propietaris de la finca que s'estava urbanitzant eren l'Elisa Casas i Carbó i els nets de la seva germana Montserrat, Àngels i Eduardo Rocamora i Nieto, marquès de Villamizar. A partir de 1935, els terrenys pendents d'edificar començaren a vendre's i més endavant, també les cases originals ja construïdes, sobretot després de la mort de Santiago Codina, el 17 de maig del 1948.

El 15 d'octubre del 1947, l'Ajuntament de Barcelona aprovà el Reglament Especial del Passatge de Santa Eulàlia on protegia a l'illa de construccions elevades i així mantenir l'estil de les cases dels anys 1920. A partir d'aquest moment, totes les noves construccions havien de complir amb determinades condicions obligatòries, com una altura màxima de dos pisos més terrassa, un pati davanter i un pati posterior.

El Pla General Metropolità afectava l'illa, i se'n preveia l'enderroc de totes les casetes per a construir dos blocs d'edificis per reubicar als veïns i mantenir una part com a zona verda. Els veïns s'uniren per intentar que el projecte no prosperés, però el 14 de juliol del 1976 s'aprovà definitivament el pla.

El 10 de novembre del 2012. els veïns col·locaren al passatge de Santa Eulàlia una placa commemorativa del centenari en què l'illa havia passat a ser propietat del pintor Ramon Casas i les seves germanes, Montserrat i Elisa. A més, se celebrà un acte d'agraïment a la família Casas per a la construcció de les cases. L'acte fou presidit per la regidora del districte de Nou Barris, Irma Rognoni i Viader. El 12 d'abril del 2013, els veïns de l'illa amb el suport de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, l'Associació de Veïns de Torre Llobeta-Vilapicina i els descendents de la família Casas es constituïren com a Associació de Veïns de l'illa del passatge de Santa Eulàlia per intentar eliminar l'afectació urbanística que existeix sobre les seves cases.

El 2017 el Consell Plenari va aprovar una proposta de Modificació del Pla General Metropolità pel qual desafectava les parcel·les i se'n fixava la fesomia per tal de mantenir l'estètica del passatge. La secció no edificada del passatge passava a ser zona verda i nous habitatges dotacionals. El passatge en si passava a ser de propietat municipal per tal que deixés de ser un vial privat sense asfaltar.

Referències

Bibliografia

Categoria:Carrers de Nou Barris Categoria:Vilapicina i la Torre Llobeta