La Rebel·lió irlandesa de 1798, també coneguda com la Rebel·lió dels Irlandesos Units (en gaèlic irlandès Éirí Amach na nÉireannach Aontaithe) va ser un aixecament nacionalista irlandès que va tenir lloc en 1798 contra el domini britànic a Irlanda. Els Irlandesos Units, un grup revolucionari irlandès d'orientació republicana i influenciat per les idees de les revolucions americana i francesa van ser els principals artífexs de la revolta.
Antecedents Des del final de la Guerra Jacobita en 1691, Irlanda havia estat governada per l'Ascendència, membres de l'Església d'Irlanda lleials a la Corona Britànica. Aquesta classe social minoritària governava de manera sectària a una gran majoria d'irlandesos catòlics mitjançant les conegudes com a lleis penals d'Irlanda. A la fi del elements liberals sorgits d'entre aquesta classe dominant, inspirats per l'exemple de la Revolució Americana, van decidir fer causa comuna amb la població catòlica amb el propòsit d'aconseguir una major autonomia pel que fa a Gran Bretanya. Igual que a Anglaterra, la major part de la població, ja fos protestant o catòlica, no podia accedir al vot, a causa que calia complir uns requisits de propietat a l'abast de només uns pocs.
Quan França va fer costat als rebels durant la Guerra d'Independència dels Estats Units, el govern de Londres va iniciar la formació de milícies que protegissin Irlanda d'una eventual invasió francesa. Milers d'irlandesos es van allistar al cos de Voluntaris Irlandesos. En 1782, la recentment creada força va usar la seva poderosa situació per obligar la Corona a concedir a l'Ascendència terratinent cert grau d'autogovern i un parlament més independent ("Parlament de Grattan"). El Partit Patriota Irlandès, liderat per Henry Grattan, va pressionar activament l'administració anglesa a la recerca de major autonomia i en 1793, el Parlament va aprovar una sèrie de lleis que autoritzaven als catòlics propietaris a votar, però sense que poguessin ser escollits o nomenats per a càrrecs públics.
Societat dels Irlandesos Units miniatura|esquerra|<center>"Igualtat —És força nova i serà oïda" Insígnia dels Irlandesos UnitsCláirseach (Arpa) amb el barret frigi en lloc de corona
La perspectiva de reformes va inspirar a un petit grup de liberals protestants a Belfast a fundar la Societat dels Irlandesos Units en 1791. L'organització obviava la divisió religiosa amb un membratge compost per Protestants de l'ascendència protestant, catòlics irlandesos Romans, Presbiterians, metodistes i altres grups protestants dissidents. Els principals objectius de la Societat eren la reforma democràtica i l'Emancipació Catòlica, mesures que ni el Parlament d'Irlanda ni el govern britànic estaven disposades a aprovar. L'esclat de la guerra amb França al començament de 1793 va portar als Irlandesos Units a la clandestinitat
miniatura|Wolfe Tone, líder dels Irlandesos Units.
La intenció declarada dels Irlandesos Units era "trencar la connexió amb Anglaterra"; l'organització es va estendre arreu d'Irlanda i va arribar a tenir 100.000 membres en 1797. Estava relacionada amb els grups catòlics de resistència agrària, coneguts com a Defenders, que havien iniciat assalts a cases particulars a la recerca d'armes al començament de 1793.
Malgrat la seva creixent puixança, els líders del moviment van decidir sol·licitar ajuda militar al Govern Revolucionari Francès i esperar el desembarcament de tropes franceses a Irlanda. Theobald Wolfe Tone, el principal dirigent dels Irlandesos Units, va viatjar als Estats Units i a França a la recerca de suport per a la causa.
Invasió avortada (1796) miniatura|esquerra|En la seva obra Fi de la invasió irlandesa- o la Destrucció de l'Armada Francesa (1797), James Gillray caricaturitzà el fracàs de l'expedició de Hoche. Els esforços de Tone van donar el seu fruit en forma de lExpédition d'Irlande, una expedició formada per 15.000 veterans de les tropes franceses comandada pel General Lazare Hoche que va aconseguir arribar a la badia de Bantry al desembre de 1796 després de burlar la vigilància de la Royal Navy. No obstant això, les interminables tempestes i la indecisió dels líders, unides a l'escassa experiència marítima de la tripulació van acabar per fer desistir de desembarcar als expedicionaris. Wolfe Tone escriuria que: "Anglaterra ha tingut la seva escapada més afortunada des de l'Armada."* The Writings of Theobald Wolfe Tone 1763-98, Volume Two: America, France and Bantry Bay - August 1795 to December 1796 (Journal entry 26th December 1796) - eds. T W Moody, R B MacDowel and C J Woods, Clarendon Press (USA) La flota francesa es va veure obligada a tornar a casa i l'exèrcit veterà preparat per a la invasió d'Irlanda va ser dissolt i enviat a altres fronts de les Guerres Revolucionàries.
Contrarevolució i insurrecció Les autoritats establertes van respondre als desordres implantant la Llei marcial el 2 de març de 1797, recorrent a tàctiques que serien descrites avui dia com a terrorisme d'Estat. Aquestes incloïen la cremada de cases, tortura de presoners i assassinats, particularment a l'Ulster, on catòlics i protestants (presbiterians en la seva major part) havien unit les seves forces contra el govern britànic. Al maig de 1797, l'exèrcit va suprimir violentament Northern Star, òrgan de premsa dels insurrectes.
Els britànics van decidir llavors emprar el sectarisme com a eina de dissensió contra els Irlandesos Units Protestants de l'Ulster, i l'estratègia del «divideix i venceràs» va ser adoptada oficialment pel Govern. El brigadier general C.I. Knox escrivia al general Lake, responsable màxim de l'Ulster en els següents termes: «Espero incrementar l'animositat entre els homes d'Orange i els Irlandesos Units. D'aquest enfrontament depèn la seguretat dels comtats centrals del Nord».
De la mateixa manera, el Lord Canceller d'Irlanda, John FitzGibbon, escrivia al Privy Council el juny de 1798, "En el nord res podrà mantenir als rebels tranquils excepte la convicció que on la traïció ha esclatat, la rebel·lió és merament papista"Letter to Privy Council, 4 June 1798 "A Volley of Execrations: the letters and papers of John Fitzgibbon, earl of Clare, 1772-1802", editado por D.A. Fleming y A.P.W. Malcomson. (2004) expressant l'esperança que els republicans presbiterians no s'unissin a l'alçament si pensaven que la rebel·lió estava organitzada exclusivament per catòlics.
Tots els lleialistes d'Irlanda s'havien organitzat en suport del Govern; molts van passar a engrossir les files de l'exèrcit i proporcionaven informació a través de la recentment creada Orde d'Orange en 1795. La fundació del Col·legi de Sant Patrici en Maynooth aquest mateix any va garantir l'oposició de l'església catòlica a la rebel·lió: amb poques excepcions, l'església es va mantenir lleial a la Corona durant els disturbis.
Al març de 1798, la informació proporcionada pels espies infiltrats en els Irlandesos Units va portar al Govern a intensificar la recerca dels seus líders a Dublín i implantar la Llei marcial sobre la major part de l'illa. La brutalitat emprada pels britànics va decidir als Irlandesos Units a actuar abans que fos massa tarda. Es va produir un alçament a Cahir, comtat de Tipperary, que va anar ràpidament sufocat pel Xèrif General Thomas Judkin-Fitzgerald. Una facció dels Irlandesos Units encapçalada per Samuel Neilson i Edward FitzGerald va prendre el control dels rebels i va planejar un aixecament sense ajuda francesa pel 23 de maig.
Esclat de la rebel·lió El pla inicial consistia a prendre Dublín, revoltant els comtats circumdants per evitar l'arribada de reforços. Després es revoltaria la resta del país, la qual cosa bloquejaria a la resta de guarnicions. El senyal per al començament es donaria interceptant els cotxes de correus des de Dublín. No obstant això, els espies britànics van aconseguir proporcionar en l'últim moment la informació sobre els punts de reunió dels rebels, que van ser ocupats per l'exèrcit amb prou feines una hora abans de la reunió. Els grups d'insurrectes es van dispersar ràpidament, abandonant les armes. A més, el pla d'interceptar els cotxes de correus va fracassar, aconseguint únicament detenir el que anava cap a Munster a Baile Eoin, prop de Naas en el comtat de Kildare.
Encara que la presa de Dublín havia fracassat, els districtes circumdants de la capital es van aixecar segons el planejat, i ràpidament els van seguir els comtats limítrofs de Dublín. Els primers xocs es van produir a l'alba del dia 24 de maig. Els enfrontaments es van estendre ràpidament per la província de Leinster i les lluites més violentes van tenir lloc al comtat de Kildare, on, malgrat l'èxit inicial de les autoritats, els rebels van aconseguir dominar la major part del comtat. Les forces britàniques van rebre instruccions de retirés a Naas per evitar ser atrapats i destrossats pels rebels tal com havia succeït en Prosperous. No obstant això, les derrotes de Tara Hill, Meath, i de Carlow, van posar fi a l'aixecament en aquests comtats. En Wicklow la notícia de l'alçament va fer condir el pànic entre els lleialistes, que van respondre massacrant als sospitosos que tenien sota custòdia en les massacres de Dunlavin i Carnew.
La rebel·lió s'estén A Wicklow la rebel·lió va prendre ràpidament, però aviat es va veure immersa en una sagnant guerra de guerrilles contra els militars i forces lleialistrs. El general Joseph Holt, al capdavant d'una partida d'uns 1.000 homes en les muntanyes de Wicklow va fer emprar als britànics gran quantitat de recursos fins a la seva capitulació a l'octubre.
Al nord-est, els rebels, presbiterians en la seva majoria, es van alçar en armes el 6 de juny al comtat d'Antrim, liderats per Henry Joy McCracken . Van aconseguir prendre el control del comtat però, després de la seva derrota en la batalla d'Antrim van ser ràpidament reduïts. En el comtat de Down, després de la victòria inicial a Saintfield, els rebels de Henry Munro van ser derrotats en Ballynahinch, la batalla més llarga de tota la guerra.
Els rebels van tenir més sort a Wexford, al sud-est, on van aconseguir dominar efectivament el comtat; no obstant això, les derrotes de New Ross, Arklow, i Bunclody van evitar la difusió de la revolta més enllà dels límits del comtat. Finalment, un exèrcit britànic de 20.000 homes va aconseguir derrotar definitivament als rebels en la batalla de Vinegar Hill el 21 de juny. Els rebels es van dispersar en dues columnes i van creuar les terres mitjanes i Kilkenny amb direcció a l'Ulster fins a la seva derrota final el 14 de juliol, després de les batalles de Knighstown Bog i Ballyboughal.
Atrocitats miniatura|esquerra|Semipenjament d'un presumpte membre dels Irlandesos Units per tropes governamentals.
La mateixa naturalesa del conflicte implicava que sovint la rebel·lió mostrés la pitjor cara de les guerres civils, especialment a Leinster. El ressentiment causat pel sectarisme, estava alimentat per les lleis penals encara en vigor i per la dura repressió governamental en el període immediatament anterior a l'aixecament. Els rumors de massacre i extermini en tots dos bàndols eren habituals, contribuint a crear un clima de terror
Govern L'endemà de cada victòria britànica va estar marcada per la massacre de presoners i ferits, fins i tot a gran escala com a Carlow, New Ross, Ballinamuck i Killala. Els britànics van ser responsables de massacres especialment en Gibbet Rath, New Ross i Enniscorthy, arribant a cremar vius als rebels en les dues últimes.p. 146 "Fr. John Murphy of Boolavogue 1753-98" (Dublin, 1991) Nicholas Furlong Els rebels capturats després de la batalla i considerats culpables de traïció a la Corona eren penjats.